dilluns, 18 de juliol del 2011

Guerra Civil

Fa setanta-cinc anys que uns traidors, que havien de servir a l'Estat, es van rebel·lar contra aquest iniciant una guerra de tres anys i gairebé quaranta anys de cruel dictadura. Això m'ha fet recordar unes paraules del pilot i escriptor Antoine Saint-Exupérie (que va ser testimoni de la Guerra Civil Espanyola) que deia que "Una guerra civil no és una guerra, sinó una malaltia. L’enemic és interior. Lluita un gairebé contra si mateix". Massa vegades a la vida ens posicionem en contra del que nosaltres som i perseguim en els altres els propis defectes.

dilluns, 4 de juliol del 2011

La recerca de la felicitat

Avui 4 de juliol fa dos-cents trenta-cinc anys de la proclamació de la Independència dels EUA, a Filadelfia. La proclamació de la Independència dels EAU és un dels textos legals més bonics, ja que es fonamenta en el dret de tots els homes a la recerca de la felicitat. Eren els anys de la Il·lustració, quan el món era nou i es creia que només podia millorar sota les Llums de la Raó.


Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat [...].

Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern [...].


dissabte, 2 de juliol del 2011

Torna el Tour

Avui ha començat el Tour i he recordat un fragment del meravellós llibre de Philippe Delerm: El primer glop de cervessa i altres petits plaers de la vida...



El Tour de França és l'estiu. L'estiu que no pot pas acabar, la calor meridiana de juliol. A les cases s’abaixen les persianes,  la vida esdevé més lenta, balla la pols en els rajos de sol. Recloure's a casa quan el cel brilla tan blau ja sembla discutible.  Ara bé, emperesir-se davant d’un televisor quan els boscos són profunds, quan l'aigua promet la frescor, la llum! Malgrat això és lícit si és per veure el Tour de França. Es tracta d’un ritu respectable, que escapa del “farniente”  estiuenc, de la  mol·lície vegetativa. D'altra banda  no mirem pas el Tour de França. Es miren els Tours de França. Sí, en cada imatge del pilot llançat sobre les carreteres d’Auvergne o de Bigorre s'inscriuen en filigrana  tots els pilots del passat. Sota els maillots fluorescents es veuen tots els antics maillots de llana - el groc d’Anquetil, rubricat amb el nom de la firma comercial Helyett; el blau-blanc-vermell de Roger Rivière, amb les mànigues tan curtes; el violat i groc de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. A través de les rodes lenticulars, s'endevinen els tubulars creuats sobre les espatlles de Lapébie o de René Vietto. S’esbossa el codolar solitari de Forclaz damunt del superpoblat asfalt d’Alpe d’Huez.
Sempre hi ha algú que diu:
-A  mi el que m’agrada del Tour són els paisatges!
De fet, es travessa una França febril, festiva, en què el país s'arrenglera al llarg de les planes, de les ciutats i dels ports de muntanya.  L’osmosis entre els homes i el paisatge es produeix enmig d’un fervor de  bon nen, de vegades desbordat per  quatre poca-soltes exaltats.  Però sobre un fons del  Galibier pedregós, del Tourmalet boirós, una mica de disbauxa gabatxa no fa més que subratllar la dimensió mítica dels herois.  
Menys decisives, les etapes planeres també són seguides. El sentiment de veure passar el Tour hi és més recollit, més compacte, i dóna valor al desplegament de la caravana publicitària. Poc importen els canvis a la classificació general. És la idea el que compta: combregar per un instant amb tota la França del sol i de la sega. Sobre la pantalla de televisió els estius s’assemblen i els atacs els més vius tenen un regust de menta amb aigua.
Lance Armstrong al Mont Ventoux


Le Tour de France, c'est l'été. L'été qui ne peut pas finir, la chaleur méridienne de juillet. Dans les maisons on tire les persiennes, la vie devient plus lente, la poussière danse dans les rais de soleil. Se tenir à l'enclos quand le ciel est si bleu semble déjà discutable. Mais s'avachir devant un poste de télévision quand les forêts sont profondes, quand l'eau promet la fraîcheur, la lumière! Pourtant on a le droit, si c'est pour regarder le Tour de France. Il s'agit là d'un rite respectable, qui échappe au farniente bestial, à la mollesse végétative. D'ailleurs on ne regarde pas le Tour de France. On regarde les Tours de France. Oui, dans chaque image du peloton lancé sur les routes d'Auvergne ou de Bigorre s'inscrivent en filigrane tous les pelotons du passé. Sous les maillots fluo, phosphorescents, on voit tous les anciens maillots de laine - le jaune d'Anquetil, tout juste paraphé d'une broderie Helyett; le bleu-blanc-rouge de Roger Rivière, avec ses manches si courtes; le violine et jaune de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. À travers les roues lenticulaires, on devine les boyaux croisés sur les épaules de Lapébie ou de René Vietto. La caillasse solitaire de La Forclaz s'ébauche sur le bitume surpeuplé de l'Alpe-d'Huez.
Il y a toujours quelqu'un pour dire:
- Moi, ce que j'aime dans le Tour, c'est les paysages!
De fait, on traverse une France surchauffée, festive, dont le peuple s'égrène au fil des plaines, des villes et des cols. L'osmose entre les hommes et le décor se fait dans une ferveur bon enfant, quelquefois débordée par des hurluberlus surexcités. Mais sur fond de Galibier pierreux, de Tourmalet brumeux, un peu de paillardise franchouillarde ne fait que souligner la dimension mythique des héros.
Moins décisives, les étapes de plat sont tout aussi suivies. Le sentiment de voir passer le Tour y est plus ramassé, plus compact, et donne son prix au déploiement de la caravane publicitaire. Peu importent les bouleversements au classement général. C'est l'idée qui compte: communier un instant avec toute la France du soleil et des moissons. Sur l'écran du téléviseur, les étés se ressemblent, et les attaques les plus vives ont goût de menthe à l'eau.

Delerm, Philippe. La première gorgée de bière. Paris: Gallimard, 1997, pages 39-41.

http://litterature-fle.wikispaces.com/Delerm+-+Le+Tour+de+France