divendres, 29 de novembre del 2013

Apollo segons Hergé

El 29 de novembre de 1969 el setmanari París-Match publicava una historieta dibuixada per Hergé (en blanc i negre) sobre la missió espacial de l'Apolo 12. És un interessant exercici de la línia clara, malgrat que no té la mateixa força que els còmics protagonitzats per Tintín. Amb posterioritat ha estat acolorit i publicat al monogràfic ... i van aterrar a la Lluna. De la ficció a la realitat.




Sante D'Orazio, Barely Private


SanteD’Orazio és un conegut fotògraf originari de Brooklyn, que s’ha especialitzat en fotografies de moda i de celebritats. A Sante D’Orazio, Barely Private, Taschen ofereix un recull del treball d’aquest fotògraf en forma d’agenda. A través dels seus objectius han posat alguns i algunes de les majors celebritats dels darrers anys: Brooke Shields, Tricia Helfer, Cristina Aguilera, Pamela Anderson, Eva Mendez, Rachel Hunter... i les seves fotografies s’han publicat en revistes com Playboy, Maxim... Les imatges de Sante D’Orazio criden l’atenció perquè renuncien a l’escenificació i perquè els seus retrats sovint actuen com la  línia més curta per unir dos punts, sense falsificar les fotografies. 









dimecres, 27 de novembre del 2013

Omplint el buit: Rachel Whiteread


L’obra de l’artista anglesa Rachel Whiteread (nascuda al 1963) es centra en la percepció de l’espai i com els objectes ocupen aquest espai. En alguns casos, com el d’aquesta obra de 1993, situada a Londres a la cantonada entre Grove Road i Roman Road, la seva acció va consistir en invertir l’espai. Omplint el buit  fent còpia dels objectes i convertint en sòlid l’espai que el delimita.



En aquesta instal·lació de l’art denominat ambiental, Rachel Whiteread reprodueix una típica caseta londinenca de la petita burgesia, que es va situar en un carrer del West End de Londres. Les protestes del veïnat van provocar l’enderrocament de l’obra un any després de la seva instal·lació. 


Behind the sofa

Il·lustració procedent del llibre: Adventures with the Wife in the Space, de Neil Perryman

Behind the sofa, darrera del sofà, és una expressió anglesa per explicar la barreja de por i atracció dels nens quan van començar a veure la televisió amb la seva popularització a partir dels anys seixanta. Sobretot es produïa amb la sèrie el Doctor Who, on era freqüent l’aparició de monstres i alienígenes, i per això molts nens i nenes s’amagaven darrera del sofà en els moments més impactants però sense voler deixar de veure la televisió per saber com acabava l’episodi. 

Jo recordo perfectament la mateixa sensació  quan mirava el Doctor Who de Tom Baker, que em generava una barreja d’interès i por. Mai no sabies quan podien aparèixer els Daleks, Cybermen, Zygons, Sontarans, The Master, o qualsevol altre criatura aterridora. Tot i ser una sèrie del gènere fantàstic i de ciència-ficció, i no pas de terror, l’espectador no es relaxa del tot ja que en qualsevol moment algun fet  el pot sorprendre. Aquesta és una part de la màgia del Doctor, té una part inquietant, però també costa no fixar-s’hi, saps que quan comença la música tot pot canviar, i que al costat del Doctor sempre hi haurà una solució. I si ens fa por sempre ens podem amagar per un moment darrera del sofà.

dimarts, 26 de novembre del 2013

El falcó maltès


La estàtua del falcó que va donar títol al clàssic del cine El falcó maltès ha arribat aquest dimarts a Nova York als 2,6 milions d'euros en la subhasta  de la casa Bonham. L'alt valor aconseguit s'explica més pel valor cinèfil de la peça que no pas per la qualitat artística. També s'ha venut per 280.000 euros el cotxe que portava a Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca, un Buick Phaeton.

Amb 30 centímetres d'altura i 20,5 quilos de pes, el falcó realitzat en plom i de color negre, és l'únic certificat per la Warner Bros com a original de la pel·lícula. John Huston va encarregar l'escultura a Fred Sexton (1907-1995), artista i amic de la infantesa del director que debutava en aquesta pel·lícula  basada en la novel·la del mateix nom de Dashiell Hammett (1894-1961). La pel·lícula està considerada la peça fundacional del cine negre nord-americà. Va ser un dels títols que van llançar la carrera de Humphrey Bogart, en el paper del detectiu Sam Spade en el que encarnarà el tipus dur que tanta fortuna li va proporcionar al llarg dels anys quaranta i cinquanta. 


Kennedy en els còmics

John Fitgerald Kennedy, un dels personatges més famosos del segle XX no s'havia de lliurar d'aparèixer en els còmics i així succeí amb un episodi de Superman, en que l'home de la capa vermella ajudarà als president dels Estats Units. La història (bastant fluixa) es va plantejar abans del seu assassinat el novembre de 1963 i va ser publicada amb el suport de la família Kennedy i el president Johnson com un homenatge pòstum. 



També Alan Moore i David Gibbons l'inclouran en Watchmen, la fantàstica història que barreja realitat americana i convertint-la en història-ficció per mostrar un món alternatiu a partir de l'aparició dels vigilants. En aquest cas el Dr. Manhattan serà saludat per Kennedy a la Casa Blanca i el Comediant s'excusarà respondre sobre on es trobava el dia que van matar a Kennedy. 


dilluns, 25 de novembre del 2013

Osirak

Coincidint amb el feliç acord al que han arribat Iran i la comunitat internacional sobre la no proliferació d’un programa de desenvolupament d’armament nuclear per part del govern iranià, he recordat els fets de la central nuclear iraquiana d’Osirak.


A principis dels anys vuitanta regnava a Iraq el dictador Saddam Hussein, qui convertit per Occident en un aliat preferencial no va dubtar en declarar la guerra a l’Iran de Khomeini. L’objectiu final de la guerra era enderrocar el règim dels aiatolas, i substituir-lo per un altre tan fidel als Estats Units com ho havia estat el règim del Sha. En aquest context Saddam Hussein era un dels aliats preferencials dels Estats Units i Europa a l’Orient Mitjà. Per això no va tenir cap problema per aconseguir l’armament necessari per sostenir la guerra contra l’Iran, i fins i tot va iniciar un programa nuclear iraquià amb el suport tecnològic de França. Els francesos, que arran de la crisi energètica de 1973 van desenvolupar una potent xarxa de centrals nuclears van encetar la construcció de la central nuclear d’Osirak, al nord de Bagdad. Les centrals nuclears són una forma de produir energia elèctrica, però també poden ser centres d’experimentació on desenvolupar armament nuclear. Aquest és el motiu per el qual l’estat d’Israel (que ja havia desenvolupar la bomba atòmica) decidís acabar amb la instal·lació d’Osirak. Prèviament els iranians, en el marc de la guerra Iran-Iraq havien atacat la central el 30 de setembre de 1980. El 7 de juny de 1981 una incursió aèria de vuit caçabombarders F-16 i sis F-15 van sortir d’Israel i després de sobrevolar Jordània i el nord d’Aràbia Saudita per esquivar els radars sirians i iraquians van destruir la central d’Osirak pot abans de que fos plenament operativa.  


Suposadament els avions van volar en formació tan tancada que van ser detectats com un gran avió comercial. Algunes informacions indiquen que els israelians van poder assolir l’èxit en l’empresa al disposar d’informació per part dels iranians, que també estaven interessats en el final d’Osirak abans de la carrega de combustible nuclear que podia provocar la contaminació durant un atac.



Si es confirma que l’Iran abandona la construcció d’armes atòmiques serà un excel·lent notícia, igual que ho va ser el fet que el dictador Saddam Hussein no arribés a aconseguir-la arran de la destrucció d’Osirak. Però no hem d’oblidar que per desgràcia a la Terra hi ha més països que en disposen, com Israel (que ni tan sols ho reconeix) o els mateixos Estats Units, que a sobre s’atreveixen a donar lliçons sobre qui pot o no pot tenir. Paradoxes de la Història els Estats Units, el país que dona autorització o no per disposar d’armament nuclear, són l’únic que ha demostrat no saber fer-ne ús ja que van llençar dues bombes atòmiques contra les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, provocant els dos majors instants devastació que ha contemplat la Humanitat. 


diumenge, 24 de novembre del 2013

Camelot i el mite de Kennedy

Les forces de la Pau, de Norman Rockwell
El 22 de novembre de 1963 John Fitgerald Kennedy, el trenta-cinquè president dels Estats Units, va ser assassinat a la ciutat de Dallas. La mort de Kennedy, quan només tenia quaranta-sis anys va servir per forjar una mitologia al voltant de la seva figura, la d’un gran president, la d’uns dels millors presidents de la història. Per això és amb George Washington, Abraham Lincoln, o Franklin D. Roosvelt un dels presidents més recordats. Els anys posteriors la família va contribuir a forjar la llegenda d’un Camelot modern a la riba del Potomac, amb el president Kennedy convertit en una espècie de Rei Artús vestit amb impecables americanes, envoltat d’assessors que eren una espècie de Cavallers de la Taula Rodona, i Jacqueline com a nova Reina Ginebra. En una República sense aristocràcia de sang, com succeeix als Estats Units, el clan dels Kennedy es van convertir en un espècie de família reial. Recentment, però, s’ha vist que la vida privada del president no era precisament modèlica, i que darrera de la idea de marit i pare exemplar JFK era un faldiller empedreït que acumulava moltes infidelitats, fins i tot amb una relació poc dissimulada amb la mateixa Marilyn Monroe o Judith Campbell, amant de Sam Giancana, un important capo de la màfia.

La família ideal
L'única fotografia de Kennedy i Marilyn Monroe junts
Però al marge de les infidelitats conjugals, que és un tema personal, què hi ha sota el mite polític de Kennedy?. La Història el considera un gran president però el seu truncat mandat esta ple de tantes llums com ombres. Entre les llums sempre ens quedaran uns discursos excel·lents, plens de frases per a la posteritat (escrits sobretot per William Safire). Uns discursos que van fer tornar a creure i confiar als nord-americans que podien creure en una Nova Frontera; l’impuls definitiu a la carrera espacial americana que va situar l’home a la Lluna; o la sang freda suficient per evitar l’esclat de la Tercera Guerra Mundial arran de la crisi dels míssils a Cuba. Entre les ombres algunes de les mentides que van envoltar el seu mandat i que la distància ha emboirat. El telegènic John F. Kennedy va arribar al poder imposant-se a l’inefable i Richard Nixon de forma molt sospitosa (hi ha moltes possibilitats a que a Chicago la màfia intervingués per proporcionar-li vots a través de Sam Giancana, el seu cap). Tota la carrera del seu pare  Joseph Kennedy, un enriquit catòlic d’origen irlandès, es troba plena de corrupteles, xantatges i suborns; Kennedy va autoritzar el desastrós intent d’expulsar a Fidel Castro amb el desembarcament de Badia Cochinos; En el camí cap a la igualtat dels ciutadans negres amb els blancs (l’abolició de l’esclavitud els havia convertit en ciutadans de segona, sense els mateixos drets) Kennedy no va ser el gran defensor de les minories racials que a vegades ha semblat. JFK era un representant de l’elit blanca, anglosaxona, i conservadora de la costa est, mentre que el seu vice-president i posterior President,  Lyndon B. Johnson, va ser el gran artífex de l’aprovació de les lleis dels Drets Civils el 1964, quan Kennedy ja havia mort. Tampoc queda clar que si Kennedy hagués viscut els Estats Units no haguessin participat d’una forma tant decidida en la Guerra de Vietnam, però és una versió que ha prosperat perquè encaixa en una teoria conspirativa de la indústria armamentística que va decidir matar Kennedy pel seu caràcter “pacifista?!?”.


Els clars i obscurs de Kennedy es van fer lluminosos amb les bales que van acabar amb la seva vida a la Plaça Dealey de Dallas, i es va convertir en el mite que encara és. El seu assassinat, misteriós i injust (com ho són tots els assassinats) va alimentar la llegenda. Va morir jove igual que James Dean, Marilyn Monroe, o Martin Luther King i no ha envellit i igual que amb el Rei Artús i Camelot a vegades costa destriar què va ser real en JFK i què va ser ficció.  parta deixar un record llegendari com el Rei Artús, que encara avui es manté. 


dissabte, 23 de novembre del 2013

Quan fa anys un Senyor del Temps? el Doctor Who


Doctor Who va començar les seves emissions a la BBC el 23 de novembre de 1963 i ens explica la història d’un ancià extraterrestre, originari del planeta Gallofrey amb aspecte humà, anomenat el Doctor i els seus viatges espai-temporals dins una original màquina del temps: una espècie de cabina telefònica blava (utilitzada per la policia) anomenada Time And Relative Dimension In Space (TARDIS). La TARDIS, igual que la sèrie té una particularitat: per fora és simple i petita mentre que quan entres descobreixes que és enorme. 





Al principi l'home, anomenat Doctor Who, que té una identitat molt ambigua, està acompanyat per la seva neta i se li uneixen dos dels professors. Durant les tres primeres temporades i dos capítols de la quarta, el paper de Doctor Who fou representat per William Hartnell, un personatge que li va donar un caràcter molt especial. La finalitat educativa del programa es reflectia en les visites a la història quan la nau els portava al passat, i en qüestions més científiques quan aquesta els portava al futur i per l'espai, per diferents planetes, civilitzacions i èpoques. Aviat va quedar clar que les audiències es sentien especialment atretes pels viatges d'aquesta tropa pel futur i l'espai, i aquests es van convertir en la trama principal dels viatges del Doctor. 

Per tal de garantir la longevitat de la sèrie els guionistes van dotar al Doctor de la capacitat de la regeneració. La regeneració ja sigui per mort o per debilitat permet al Doctor canviar d'aparença (i d'actor) sense necessitat d'aprofondir en explicacions, és una espècie de botó de reset. Fins a la data, onze actors han interpretat al Doctor, en la sèrie més longeva de la televisió mundial. És difícil dir quin ha estat el millor ja que cada fan té el seu preferit, però els tres darrers, l’anomenada nova generació, han sabut donar-li un to molt particular. Ells són: Christopher Eccleston (el meu preferit), David Tennant (per molts el millor, potser perquè és el més atractiu) i Matt Smith.



La vida del Doctor transcorre juntament amb una companya mortal, que també acostuma a canviar, fent salts a altres mons i temps on es troba amb algun tipus de problema, caos, amenaça, paradoxa, etc… Cada capítol representa un món estèticament diferent a l’anterior. Tant el Doctor, com nosaltres, aterrem al nou mon sense cap pista,  i ràpidament hem de captar les regles que regeixen en el nou mon.



Però sense cap dubte el seu caràcter més especial radicava en els adversaris que es va trobant arreu... Tot i els salts espaial-temporals, hi ha enemics recurrents. Els més icònics (i més malvats) són els Daleks: uns monstres amb forma de saler, similars a R2D2 però més alts, que sentien una certa predilecció per a l'extermini de tot allò que suposava una diferència... Una metàfora del nazisme. També hi ha els Cybermen, que sortosament han tingut una gran evolució estètica. I l’antítesi del Doctor, anomenat The Master.



Jo m'he reenganxat a les noves temporades, i recordo en especial el quart Doctor interpretat per Tom Baker (amb una llarguíssima bufanda) i acompanyat per una guapíssima Sarah Jane Smith (Elisabeth Sladen), que va emetre TV3 quan era petit. Malgrat que ara alguns arguments i caracteritzacions no acaben de ser creïbles quan era petit em resultaven tan  inquietants com fascinants. L’escassetat de mitjans, pròpies de la televisió, amb les que es realitza la sèrie definiran algunes de les seves característiques més importants (aquest és el motiu que explica l’elecció d’una cabina telefònica en comptes de crear una màquina del temps d’aparença futurista). Terry Nation serà un dels principals guionistes i dotarà a la sèrie d’enginy per substituir poc pressupost. La introducció inicial, amb una música psicodèlica, pròpia del moment de la creació, obra de Ron Grainer i Delia Derbyshire, sempre indica que una emocionant i misteriosa aventura estava a punt de començar.


divendres, 22 de novembre del 2013

Dallas 22 de novembre de 1963: la mort de John Fitgerald Kennedy


Avui es compleixen cinquanta anys de la mort d’un dels presidents nord-americans més carismàtics, John Fitzgerald Kennedy (1917-1963), que va morir assassinat a Dallas, en un cas que no s’ha aclarit mai del tot. Kennedy havia entrat a la Casa Blanca l’any 1960, tres anys abans de morir, però el seu carisma i el seu estil de fer política li van donar una gran popularitat. JFK feia una visita oficial a la capital texana i algú, o més d’una persona, van disparar-li tres trets quan anava en un cotxe descapotable pel centre de la ciutat. Poc més d’una hora després, la policia arrestava Lee Harvey Oswald i l’acusava de la seva mort, però Oswald moriria dos dies després, també assassinat. Amb la mort de John Fitgerald Kennedy el seu vice-president, Lyndon B. Johnson, passaria a ocupar la presidència. 




La trama de la mort del president Kennedy s’ha convertit en un dels grans misteris per resoldre del segle XX, i s’han elaborat diverses teories que parlen d’una conspiració política i de la CIA per matar el president. De la possible causa de la seva mort se n’han escrit llibres i se n’han fet nombrosos films. El d’Oliver Stone ( JFK, 1991) és un dels més coneguts, però n’hi ha hagut molts altres. La comissió Warren, encarregada de la investigació va concloure que el magnicidi era responsabilitat exclusiva de Lee Harvey Oswald, que hauria actuat per retorçats motius personals, tot i que per justificar aquesta teoria calgués recórrer a explicacions que a vegades ratllen el surrealisme, com la teoria de la bala màgica.  Altres han explicat el magnicidi des de conspiracions més àmplies, assenyalant com a possibles culpables entre d’altres als governs soviètic i cubà, o a membres de l’estament militar o d’espionatge dels mateixos Estats Units. Una altra interpretació força estesa és la que fa recaure la culpa en els cubans anticastristes de Miami i Nova Orleans, i plausiblement en grups pocs vinculats a l’espionatge.


Tirador solitari o conspiració, l’assassinat del president va ser un episodi que va marcar la fi d’una època d’esperança als Estats Units i va contribuir a augmentar l’aura llegendària de John Fitgerald Kennedy. 


dimarts, 19 de novembre del 2013

El discurs de Gettysburg en còmic




Lincoln i el discurs de Gettysburg


Abraham Lincoln (12 de febrer, 1809 – 15 d’abril, 1865), fou el setzè  president dels Estats Units d'Amèrica durant el període 1861-1865 i el primer a ser-ne del Partit Republicà dels Estats Units.
Lincoln es va oposar fermament a l’expansió de l’esclavitud als territoris nord-americans, i la seva victòria en les eleccions presidencials de 1860 va dividir la nació. Abans de la seva presa de possessió, set estats havien proclamat la seva secessió de la federació dels Estats Units, formant els Estats Confederats d'Amèrica. Aquests esdeveniments van provocar la Guerra Civil dels Estats Units. Lincoln va ser un hàbil polític i líder de guerra, assolint la victòria de les forces de la Unió sobre les forces de la Confederació, proclamant la llibertat dels esclaus als estats confederats, i comprometent-se a establir la pau i a reconstruir el país. Però només sis dies després de la rendició de la Confederació va ser assassinat, convertint-se en un màrtir per a milions d’americans. Pels seus assoliments durant la Guerra i per haver mantingut la unió del país, se’l considera un dels presidents més importants dels Estats Units.

Tal dia com avui, fa cent cinquanta anys, pronunciava en plena Guerra Civil els famós discurs de Gettysburg en la que exposava les seves opinions respecte als Estats Units i l’esclavitud. 

Fa vuit dècades i set anys, els nostres pares van fer néixer en aquest continent una nova nació, concebuda en la Llibertat i consagrada al principi que totes les persones són creades iguals.

Ara estem obstinats en una gran guerra civil, que posa a prova si aquesta nació, o qualsevol nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar llarg temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d'aquesta guerra. Hem vingut a consagrar una porció d'aquest camp com lloc de l'últim repòs per a aquells que van donar aquí les seves vides perquè aquesta nació pogués viure. És absolutament correcte i apropiat que fem tal cosa.

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquest terreny. Els valents homes, vius i morts, que van lluitar aquí ho han consagrat, molt per sobre del nostre pobre poder d'afegir o restar alguna cosa. El món no advertirà tot just ni recordarà molt temps el que diguem aquí, però mai podrà oblidar el que ells aquí van fer. Som més bé nosaltres, els vius, els quals hem de consagrar-nos aquí a la tasca inconclusa que aquells que aquí van lluitar van fer avançar tant i tan noblement. Som més bé nosaltres els quals hem de consagrar-nos aquí a la gran tasca que encara resta davant nosaltres: que d'aquests morts als quals honrem prenguem una devoció incrementada a la causa per la qual ells van donar fins a l'última mesura satisfeta de la devoció; que resolguem aquí fermament que aquests morts no hauran mort en va; que aquesta nació, Déu mitjançant, tindrà un nou naixement de la llibertat; i que el govern del poble, pel poble, per al poble, no perirà en la Terra.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Episodi IV i 1/2: Star Wars Holiday Special


Era el 17 de novembre de 1978 i la CBS va emetre per primera i (sortosament) última vegada l’Star Wars Holiday Special. Davant l’èxit de la primera entrega de la saga, i mentre no es concretaven més pel·lícules George Lucas va cedir a la cadena televisiva els drets per realitzar aquest especial televisiu. El negoci començava a rutllar i es tractava d'aprofitar-ho. El resultat, però, va ser llastimós, tant que George Lucas després de veure’l va decidir que mai més es tornés a emetre, fet que ha creat una certa llegenda al seu voltant.

El gran Chewbacca, amb una absurda túnica vermella
La família que Chewbacca té abandonada
per recòrrer la Galàxia amb Han Solo
La trama és molt infantil: Han Solo i Chewbacca tornen al planeta natal del wookie, Kashyyyk, per celebrar el Dia de la Vida (una espècie de Nadal galàctic), però una trobada amb els imperials els retardarà. Afortunadament Luke i Leia apareixeran. Per allargar encara més el despropòsit a can Chewbacca veuen la televisió, on es succeeixen des de programes de cuina,números musicals, fins a la part més interessant uns dibuixos animats on apareix per primer cop el caçarrecompenses  Bobba Fet.





Actualment hi ha molts fragments de l’especial a la xarxa, el control de George Lucas no és tan poderós, que no fan més que confirmar perquè aquest sempre s’ha negat a la seva reposició.


En aquest enllaç es poden trobar moltes més informacions sobre  l’Star Wars Holiday Special
http://www.starwarsholidayspecial.com/