dissabte, 24 d’octubre del 2015

Maureen O'Hara


L'actriu Maureen O'Hara ha mort aquest dissabte a casa seva, a Boise, Idaho (els Estats Units) als 95 anys

L'artista irlandesa va aparèixer en pel·lícules com la inoblidable The Quiet Man (L'home tranquil) al costat de l'etern John Wayne i How Green Was My Valley (Que verda era la meva vall) , dirigia per John Ford i guanyadora de cinc premis Oscar incloent el de millor film. 

O'Hara va arribar a Hollywood el 1939 per protagonitzar The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre Dame), obra que la va catapultar a la fama. Aquell mateix any va conèixer John Wayne amb qui va mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida i amb qui també va compartir rodatge. Dos anys més tard, el 1941, el director John Ford la va elegir per formar part de How Green Was My Valley, una de les interpretacions més recordades.

La Torre de Cal Felip, la visita que no farem en el 48 Open House Barcelona



Enguany Sant Joan Despí és la ciutat convidada en el 48 Open House Barcelona. Cal felicitar-se per aquesta iniciativa i aprofitar l’ocasió de visitar alguns dels edificis més emblemàtics de Sant Joan i estar-ne orgullosos. Entre els edificis que es podran visitar hi ha la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Si algú accedeix caminant des del camí del Mig podrà comprovar que al costat un altre element patrimonial molt important, de fet l’edifici més antic de Sant Joan Despí (els documents la citen ja l’any 1134), s’està degradant a gran velocitat: la Torre de Cal Felip. Fins i tot podria entrar, perquè la tanca que l'envolta està trencada i s'observa com s'ha saquejat el ferro i altres elements metàl·lics per vendre'ls com a ferralla. Per arrencar aquests metalls s'han fet malbé les estructures de l'edifici. 

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona (si més no el FCB la va adquirir per disposar dels metres d’edificabilitat necessaris pel projecte de la Ciutat Esportiva), està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament. Esperem que no passi com amb altres elements patrimonials de Sant Joan Despí i es malmeti definitivament. Perquè ser més que un Club no és només sobresortir a nivell esportiu, o tacar-se la samarreta amb el nom d’una dictadura feudal integrista que fomenta el gihadisme. Ser més que un Club hauria de significar també recolzar la cultura i millorar el país. 




dimecres, 21 d’octubre del 2015

21 d'octubre de 2015


Avui per fi hem arribat al 21 d’octubre de 2015, la data en que des d’un llunyà 1985 es va fer viatjar cap el futur un Marty McFly dins d’un DeLorean. Ja és 21 d’octubre de 2015 i ni els cotxes volen ni tenim patins però cada cop la realitat virtual sembla més present i les modes a vegades són tan excèntriques com les que planteja la pel·lícula. El futur ja està aquí i comença a ser Història…

dilluns, 28 de setembre del 2015

Notas al pie de Gaza, de Joe Sacco



A Notas al pie de Gaza, una novel·la gràfica de 2009, Joe Sacco (Malta, 1960), realitza un documentadíssim reportatge sobre una història antiga gairebé oblidada. Rafah , una ciutat perduda a la Franja de Gaza, a la frontera amb Egipte, és un lloc en mal estat, en repetides ocasions arrasada per bulldozers i sempre ha estat considerat un lloc tristament emblemàtic dels més ferotges conflictes del món contemporani. 



El 1956 es va produir un incident sagnant ocorregut durant el qual els soldats israelians van matar a cent onze palestins. Va ser una massacre a sang freda o terrible error ? El dramàtic episodi, es va oblidar als marges de la història, com una nota a peu de pàgina que Joe Sacco intenta aclarir. És significatiu és tan difícil arribar a una veritat compartida d'aquest conflicte de dècades de durada En un intent de donar llum sobre el que va passar llavors, Joe Sacco es submergeix en la vida quotidiana de Rafah i la propera ciutat de Khan Younis , el descobriment del passat i el present de Gaza. Suspès durant més de cinquanta anys d'història, la mort, les mentides, els mites i la violència, en aquest informe de recerca mostra la cada vegada més estreta successió de guerres, ens fa escoltar les veus dels refugiats, els supervivents, els nens, les vídues ... per tocar el cor de la tragèdia d'aquest país.

Igual que en "Palestina " i " Gorazde " , el tipus original del periodisme dibuixat per Joe Sacco és capaç de tornar un horitzó disputat en tots els seus detalls en transformar un conflicte complex i ple de puzles en una immediata i comprensible història malgrat la seva densitat (386 pàgines, farcides d’informació). El seu dibuix (que recorda al de Robert Crumb, malgrat que no és una simple còpia del pare del còmic underground), molt realista i excel·lentment documentat és una eina valuosa. Només utilitza la tinta negra, i la trama. Els color negre és omnipresent. Tot és real, tot és detall, només el propi Joe Sacco (que fent metacòmic narra la seva recerca) és una caricatura. Una lectura dura però necessària per entendre una barbàrie ininteligible. 








dijous, 24 de setembre del 2015

Una escletxa de llum, d'Andrea Camilleri


En la última novel·la d’Andrea Camilleri protagonitzada pel comissari Montalbano, aquest s’enfronta a un triple cas. L’illa de Lampedusa torna a ser escenari d’un dramàtic desembarcament d’immigrants. La situació és tan greu que el ministre de l’Interior ha decidit visitar personalment el lloc i de passada ho aprofita per fer una parada a Vigata. Però el comissari Montalbano no està disposat a participar en un acte institucional que fa ferum de campanya. Tal com pertoca al seu caràcter, troba la manera de fugir d’estudi i es refugia en una nova galeria d’art, on coincideix, gens casualment, amb l’esplèndida propietària. Però, mal que li pesi, aviat ha de tornar a la feina. L’acabalat propietari d’un supermercat ha presentat una denúncia per robatori i violació. Sembla que el cas es resoldrà aviat, però les dones sempre l’hi compliquen tot. I encara més quan entren tres tunisians en escena, aparentment involucrats en el tràfic d’armes. Això fa que el cas hagi de passar a mans d’antiterrorisme, però... quan s’és vist que en Montalbano deixi córrer una investigació un cop l’ha ensumada? 

Però aquest és un llibre que tracta sobretot sobre la solitud, Montalvano es fa vell i cada cop es sent més sol (pagina 24): 

“…li costava acceptar que hauria de dormir sol. 

Hauria volgut tenir la Lívia al costat, i si la Lívia no podía ser, doncs qualsevol senyora que fes patxoca ja li hauria anant bé. 

I el més curiós d’aquest desig era que no tenia res de sexual, ell n’hauria tingut prou sentint l’escalfor d’un altre cos al costat del seu. Li va venir al cap el títol d’una pel·lícula italiana que expressava exactament el seu neguit: Només volia dormir a sobre seu.” 

I al final la novel·la és una de les més amargues que ha protagonitzat el comissari sicilià, però com tots els llibres de Camilleri és molt recomanable.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Déjà vu: el cartell estelar del concert de la Mercè i Star Wars


El cartell del concert d'enguany de les Festes de la Mercè a la Antiga Fàbrica Damm, és una mica espacial i recorda la carlinga del Falcó Mil·lenari. No és estrany, si s'ha d'anar a l'Antiga Fàbrica de l'Estrella el millor és fer-ho en una nau estelar...



diumenge, 23 d’agost del 2015

Déjà vu


William Wallace

El matí del 23 d'agost de 1305 començava a gestar-se el mite de Braveheart que ha arribat fins els nostres dies. El centre de Londres se submergia en una festa més ostentosa del normal. El rei Eduard I havia promès als seus súbdits un gran espectacle, una execució pública. Sobre el paper, la invitació no era res excepcional en una societat en què la llei estava sotmesa als capricis més brutals dels poderosos. 

Però aquella execució s'havia anunciat com a especial. La víctima era Sir William Wallace, un home que la propaganda anglesa havia dibuixat com un ésser mancat de compassió, més cruel que Herodes i més boig que Neró. Però sobretot, un traïdor del rei, i com a tal, digne del pitjor càstig. Els londinencs bé tenien dret a veure morir un traïdor. Aquell dia de fa 710 anys, Londres executava un heroi escocès, cavaller i guerrer de la Primera Guerra d'Independència (1296-1328), que va esclafar els anglesos a la batalla del Pont de Stirling l'11 de setembre de 1297, durant la resistència escocesa a la ocupació que pretenia perpetrar Londres. De fet, Wallace no havia acceptat el tractat de submissió a Anglaterra firmat pels nobles escocesos pocs mesos abans, i per comptes de retirar-se, va assaltar unes quantes fortaleses angleses i va iniciar la batalla, durant la qual va matar el comandant anglès, el va escorxar i se'n va fer un cinturó. Amb la pell sobrant, encara es va poder fer una funda per a l'espasa. 

Wallace no va poder defensar-se en el judici a què vint dies abans de la seva execució l'havia sotmès Londres després que els nobles escocesos el traïssin i l'entreguessin al rei Eduard I prop de Glassgow. Acusat de traïció, tot i que mai no havia jurat lleialtat a la corona d'Anglaterra, el 23 d'agost de 1305 William Wallace va ser despullat i arrossegat brutalment per un cavall per diversos carrers de la ciutat, fins que el van penjar prop del Mercat de Smithfield. Després el seu cos va ser esquarterat en quatre parts i els seus membres es van exhibir per separats en diverses localitats. El seu cap va quedar clavat en una pica i exhibit al Pont de Londres. El mite de William Wallace encara viu a Escòcia. 



El Braveheart escocès, com retrata la pel·lícula que duu aquest nom, amb molt pocs recursos va aconseguir el suport dels plebeus escocesos per guanyar un imponent exèrcit opressor que volia exterminar una nació. I la resistència escocesa va permetre una gran victòria el 1314, quan els exèrcits del rei Robert I aconseguien una victòria a la batalla de Bannockburn que va consolidar Escòcia com a nació independent fins a la signatura de l'acta d'Unió el 1707.

dimecres, 19 d’agost del 2015

Sueños de trenes, de Denis Johnson


Sueños de trenes, de Denis Johnson és una petita epopeia, una obra d’allò més commovedora. Explica la història de Robert Granier, un jornaler de l’oest americà de principis del segle XX, que després d’una terrible tragèdia, lluita per trobar sentit a la seva vida en un món en constant canvi. La de Granier és una vida llarga, pobre i modesta, i ell, un home corrent que transita per una època extraordinària sense gairebé aconseguir res més que un petit tros de terra, dos cavalls i una carreta. Una història d’una persona normal com la majoria de persones.

Amb una prosa simple i allunyada de sentimentalisme, Denis Johnson aconsegueix una petita joia, una història de persones. Molt recomanable. 

dilluns, 27 de juliol del 2015

Bugs Bunny, el vell fa 75 anys




Bugs Bunny, va néixer al curt A Wild Hare dirigit per Tex Avery i emès el 27 de juliol de 1940, tot i que els puristes del gran conill, d'orelles llargues i accent de Brooklyn, reclamen el seu naixement al curt Porky's Hare Hunt, estrenat el 30 d'abril de 1938. Tot sigui celebrar.

Barreja perfecta entre Gark Gable i Groucho Marx, aquesta llebre o conill amb guants i de color gris, s'ha guanyat un lloc en la mística de l'imaginari col·lectiu pel seu humor absurd, posat genial i d'encant arrabatador. De fet, només Bugs Bunny i Mickey Mouse tenen un Oscar i una rajola al passeig de la Fama de Hollywood.

Aquesta estrella de Merrie's Melodies va sorgir de les ments d'artistes de la Warner Bros com Tex Avery, Robert McKimson, Ben Hardaway i de Charlie Thorson -qui el va batejar- en escriure en un dels esboços Bugs Bunny, "el conill d'en Bugs", és a dir, el sobrenom que tenia Hardaway. Un nom que va permetre encabir una sèrie de trets que han identificat aquest conill com una icona indiscutible en la memòria de diverses generacions.

Precisament, el menjar pastanagues frenèticament mentre enraona és un d'aquests senyals d'identitat d'aquesta mascota de la tele. De fet, aquesta imatge és un homenatge i paròdia a Clark Gable al film "It Happened One Night", en la famosa escena en què el mestre dels actors, recolzat en una tanca s'empassava pastanagues mentre tirava els trastos a Caludete Corbette.

La veu nasal de Mel Blanc i un caràcter delirant, juganer, trapella i romànticament magnètic, han convertit Bugs Bunny en el conill que tothom coneix, disposat fins i tot a parlar amb el públic, és dels pocs personatges que trenca la quarta paret. Ara, amb 75 anys a l'esquena, és des d'un model de vambes caríssim a protagonista indiscutible dels vídeo jocs, però per a molts, la gran majoria, sempre serà aquell conill entranyable i entremaliat que les feia passar magres a en Porky o Sam el Bigotis, amb el vers pop de "What's up doc?" - o ¿qué hay de nuevo,viejo? - per aquells que se'l miraven abans del Club Súper 3.

dilluns, 13 de juliol del 2015

Come Prima, d'Alfred


Come Prima, d’Alfred, a manera de road movie, ens acosta la història de dos germans separats durant anys en el temps i la distància que es reuneixen novament per viatjar al volant d'un Fiat 500 des de França a Itàlia en una tornada als seus orígens, un retorn al passat del que van fugir i que sempre ha estat present. 

Els germans Fabio i Giovanni inicien un viatge de profund significat. Volen honrar la memòria del seu pare, recentment mort, i per això es dirigeixen a Itàlia, la seva terra natal, que Fabio va deixar fa molts anys. Les personalitats totalment oposades dels germans i la intimitat forçada del petit automòbil generaran conflictes, silencis, records i retrobaments. Així, a poc a poc, aflorarà el retrat del pare desaparegut, i amb ell, la certesa que les ferides familiars solen transcendir el pas del temps. Especialment interessant és el personatge de Fabio, el germà que enrolant-se amb les Camises Negres va fugir de casa contra la voluntat del pare i després de multituds de caigudes acabarà com un boxejador fracassat que no sap com tornar a casa. Giovanni, el germà que es queda restarà marcat per l’absència de Fabio i la seva vida serà igual d’erràtica. Dos germans marcats per la solitud i l’absència. 






La novel·la transcorre a finals dels anys 50, entrellaçant vivències passades que es mostren en il·lustracions en vermell i blau sobre un fons clar, colors que contrasten amb les imatges referides al temps present que s'inicia amb fons foscos i grisos, donant pas gradualment a colors més vius i lluminosos. La història és progressiva, i a mesura que avança el to és més optimista. Els personatges busquen la seva redempció i l’aconsegueixen.

Algunes de les vinyetes i de les composicions són completament genials, com per exemple la conversa entre Giovanni i la seva esposa Maria al terrat de casa entre els llençols blancs. 

Come Prima va ser guardonada amb el Fauve d'Or del Festival de Angoulême 2014. Un premi totalment merescut. Una molt bona novel·la gràfica.


dissabte, 11 de juliol del 2015

20 anys de la matança de Srebrenica


Avui es compleixen vint anys de la matança de Srebrenica. Més de 8.000 persones musulmanes van ser assassinades per les forces sèrbies en aquest municipi del sud de Bòsnia i Hercegovina. Srbrenica, una zona protegida per soldats holandesos de la ONU, va ser conquerida fa 20 anys per tropes sèrbies sota el comandament del general Ratko Mladic. Dos dies després van començar les execucions massives de musulmans, civils la gran majoria, i després van ser expulsats més de 23.000 dones i nens.

Srebrenica, un tranquil municipi de majoria musulmana enclavat al sud de Bòsnia i Hercegovina, va sortir de l'anonimat secular el 1995. Fa vint anys, aquest enrevessat topònim bosnià va saltar a primera plana com a sinònim de genocidi, de matança indiscriminada i, també, de vergonya internacional.



L'11 de juliol de 1995, en plena guerra als Balcans, forces paramilitars sèrbies comandades pel general Ratko Mladic van encerclar la població, plena de refugiats, i hi van entrar sense cap mena d'oposició del contingent neerlandès de Cascs Blaus de l'ONU. Les forces sèrbies hi van assassinar més de vuit mil homes i nois i en van expulsar vint mil persones. Per la principal matança de civils a Europa després de la Segona Guerra Mundial, foren jutjats al Tribunal Penal Internacional i condemnats per crims de guerra els presidents de Sèrbia, Slobodan Milosevic (que es va morir a la presó el 2006), i dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic, com a inductors; i el general Ratko Mladic, com a executor. 

Però en la matança, també hi va haver deixadesa de la comunitat internacional: des de la inacció dels Cascs Blaus desplegats sobre el terreny fins a la revelació recent, al diari The Guardian, que la caiguda de Srebrenica formava part de l'estratègia de la Gran Bretanya, França, els EUA i les mateixes Nacions Unides per a aconseguir la pau a qualsevol preu, fins i tot lliurant la ciutat a Mladic.

diumenge, 24 de maig del 2015

Eleccions municipals


Sigui quin sigui el resultat de les eleccions és important recordar que ens afectarà

dimecres, 13 de maig del 2015

Elliott Erwitt, València 1952


M’encanta aquesta fotografia d’Elliott Erwitt, feta a València el 1952. Jo, poc expert en fotografia la vaig conèixer perquè Mark Knopfler la va utilitzar en la portada del seu disc The Ragpicker's Dream, i des de que la vaig veure em va semblar preciosa. Des de llavors he associat la fotografia a la cançó que dona títol a l’àlbum, un vals marcat per una guitarra, i m’ha semblat que tant Mark Knopfler i Elliott Erwitt transmeten una història semblant. M’imagino que la parella ballant en una modesta cuina (potser un vals com el The Ragpicker's Dream) no té gaire però és feliç, perquè la felicitat la majoria de les vegades es troba en aquests petits moments, al costat d’aquells que estimes. El moment és tan íntim, tan tendre i tan bonic. Quan veig aquesta fotografia m’agradaria per un moment entrar-hi i respirar la felicitat que transmet i calçat amb les espardenyes ballar el seu vals.

PS: l'entrada d'avui és per la Cristina, que fa anys. 

dimarts, 5 de maig del 2015

Destruïnt el patrimoni

Avui és un dia trist. Patrimoni perdut al Carrer Baltasar d'Espanya de Sant Joan Despí. Crec que és una llàstima que es tingui tan poca cura del patrimoni i més quan s'ha demostrat en altres casos que si es vol es poden trobar maneres de preservar sense perjudicar ni encarir les noves construccions (al carrer Montjuïc, per exemple, fa poc es van fer uns nous pisos respectant les façanes existents). Aquesta façana de principis del segle XX també mereixia ser conservada. Tenia uns esgrafiats i un treball de la pedra únics a Sant Joan Despí. Una pena. Sembla que quan es va fixar el catàleg del patrimoni local algú va obviar incloure aquesta construcció. I així ens va, sempre al servei del totxo.






divendres, 24 d’abril del 2015

24 d'abril de 1915. Comença el genocidi armeni


La persecució dels armenis es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina, però fins i tot els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics. En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no en van deixar cap de viu.

La primera mesura va ser el desarmament dels soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915, van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de proves d’un complot armeni, van procedir a fer detencions que van colpir en primer lloc els notables de Istambul, arrestats el 24 i 25 d’abril. 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.

La destrucció de les poblacions armènies es va fer en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies –vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout, Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals, l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.Solament alguns milers de persones van sobreviure a aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.

A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.

Solament va sobreviure un terç dels armenis: els que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.

Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915 pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època, especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada per aquestes revelacions.

El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.

TERNON, Yves (1995): El estado criminal. Los genocidios en el siglo XX, Editorial Península, Barcelona, pàgines 249-250

dijous, 23 d’abril del 2015

Una història de Dragons


De llegendes sobre dracs i cavallers n’hi ha moltes i molt variades per tot el món. Escolteu si de cas aquesta versió: 

Els habitants d’un llogarret de la jungla birmana vivien aterrits per un drac sanguinari. Cada any, el drac exigia el sacrifici d’una noia verge del poble i matava humans i bèsties sense pietat. Cada any, un valerós heroi del poble pujava fins al cau del drac, muntanya amunt, per enfrontar-s’hi i matar-lo; però cap d’aquells valents tornava mai a casa. Després de moltes missions fracassades, els veïns van decidir seguir d’aprop el nou candidat per veure què passava. El cau del drac, a on va tenir lloc la batalla, era un lloc sòrdid, però ple de pedres precioses, i el valerós candidat s’hi va enfrontar amb destresa fins a aconseguir decapitar-lo amb l’espasa. Després d’asseure’s triomfant sobre el cadàver, la mirada del jove es va embadalir en les piles d’or, monedes i pedres precioses, i, admirant com admirava aquell enorme tresor als seus peus, li van començar a créixer escames, una cua, unes banyes i una llengua de foc, fins a convertir-se en aquell demoníac drac que tots els habitants del poble temien. 



dilluns, 30 de març del 2015

diumenge, 29 de març del 2015

Tornem-hi: el canvi d'hora


Tornem-hi amb el canvi d'hora. Una altra setmana que començarem descol·locats, per sort a canvi de l'hora que ens treuen avui tornem a tenir unes tardes més llargues. 

divendres, 27 de març del 2015

Josep Moragues, l'heroi maltractat



Avui es compleixen 300 anys de la mort i ultratge del General Moragues. Josep Moragues (Sant Hilari Sacalm, 1669 -Barcelona, 1715) va ser un dels militars més destacats dels catalans en la guerra de Successió. General de batalla i comandant dels Pirineus, va destacar en la lluita contra els borbònics en diversos indrets del territori català. Josep Moragues i Mas va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, avui al terme de Sant Hilari Sacalm. El primer quart de segle de la seva vida el va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent. El seu matrimoni amb Cecília de Regàs el va emparentar amb l’aristocràcia rural d’una Catalunya que Moragues ben aviat va passar a defensar des dels camps de batalla. 

Primer es va enrolar a la companyia de miquelets de la vegueria de Vic per lluitar, en l’últim trienni de la Guerra dels Nou Anys, contra la invasió borbònica. Després va formar part de la colla de patriotes vigatans que, el 1705, es van alçar en armes contra el virrei borbònic Francisco de Velasco, que perseguia gent de la comarca arran d’un conflicte local que s’havia produït a Manlleu l’any anterior. L’encesa rebel•lió osonenca contra el poder borbònic va ser una de les causes propiciatòries del Tractat de Gènova entre Catalunya i Anglaterra, pel qual els catalans entràvem a la Guerra de Successió en el bàndol aliat, defensor de la dinastia austriacista. Sense experiència ni formació militar, però amb vocació patriòtica i esperit combatiu, aquell mateix any Moragues va dirigir les tropes vigatanes que van derrotar els destacaments borbònics i van permetre l’entrada triomfal a Barcelona de l’arxiduc Carles III. Nomenat coronel de cavalleria per la Casa d’Àustria i després de lluitar amb el seu regiment al front de l’Empordà, Moragues va assolir el grau de general de batalla i va ser destinat a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell. Del 1707 al 1713 va liderar la defensa de la frontera del nord, des d’on va haver d’oposar molta resistència per fer front a uns atacs francesos que sovintejaven intentant penetrar a territori català. Mentrestant, la seva primera esposa havia mort i el general s’havia casat en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, senyora de Bressui i noble del Pallars. 

El 28 de setembre del 1713 Moragues va decidir la capitulació de la fortalesa de Castellciutat. Uns mesos abans, la signatura de la Pau d’Utrecht entre Holanda i Anglaterra havia posat fi al conflicte bèl•lic europeu i havia deixat Catalunya òrfena del bàndol aliat. Consumada la traïció dels anglesos, que el 1705 a Gènova, quan Catalunya va entrar en guerra, s’havien compromès a mantenir la pervivència de l’Estat català, el país fou ocupat per les forces espanyoles i franceses. Lliurada la fortalesa de Castellciutat, el general es va refugiar a Sort, on la seva esposa tenia la casa pairal. Malgrat que al pacte de capitulació havia inclòs que no seria represaliat per les forces borbòniques, les tropes de Felip V no van respectar-ho. La notícia que alguns dels seus homes estaven sent humiliats i no se’ls deixava entrar a Barcelona, va generar en Moragues forces renovades per tornar al front de guerra. Inicialment va contactar amb les tropes catalanes que encara resistien al Pallars i a la Cerdanya, així com amb el governador de Cardona, Manuel Desvalls, que li va subministrar armes i municions i el va posar a les ordres del seu germà, Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes fora de Barcelona. 

Després d’intentar sense èxit la recuperació de la fortalesa de Castellciutat amb un destacament de fusellers, Moragues va veure com la seva família era segrestada a la presa de Sort per part de les tropes espanyoles. Lluitador incansable, per no perdre tot allò que era seu, fos la família o el país, ell mateix va liderar l’operació de rescat enviant uns quants homes de la seva confiança a Balaguer. Recuperada una certa tranquil•litat per a la seva família al castell de Cardona, Moragues es va abocar amb cos i ànima a la guerra de guerrilles, assaltant, a comarques com el Berguedà, la Garrotxa i Osona, els combois que duien queviures a les tropes felipistes que assetjaven Barcelona. Lluitant per la llibertat del seu país des d’un paper de guerriller insòlit en un militar d’alta graduació, i sense manies a l’hora d’obeir ordres de militars de jerarquia inferior a la seva, Moragues va escriure un brillantíssim epíleg a la seva trajectòria com a combatent. Tant fou així que, després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre del 1714, un dels objectius de les forces borbòniques liderades a la ciutat pel duc de Berwick va ser la captura i l’escarni de Josep Moragues, que s’havia ben guanyat el qualificatiu de “Diable de les Guilleries”. 

Després de refugiar-se un temps a Cardona amb la seva família, de renunciar a marxar a Viena a un exili al qual es van avenir trenta mil catalans, i de deixar-se convèncer pel seu cunyat Jacint i fer marxa enrere quan ja estava decidit a fugir a França per la vall Ferrera, Moragues va ser capturat a Barcelona per les tropes borbòniques el 21 de març del 1715. Amagat a la cova dels Argenters, a la falda de Montjuïc i a tocar del mar, esperava l’embarcació que l’havia de dur amb altres oficials a Mallorca, encara en mans austriacistes. 

El fet que algú es referís a Moragues com “el general” hauria estat, amb la possible col·laboració d’algun traïdor, el detonant d’una captura que les forces espanyoles buscaven amb fruïció. Volien Moragues, combatent incansable i català que no va abaixar el cap ni després de la derrota, per humiliar-lo públicament i atemorir així tots els qui s’atrevissin a oposar-se al nou ordre polític. Acabada la guerra, va ser capturat i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, va ser arrossegat viu pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues es va exposar en públic en una gàbia al Portal de Mar, fins que les súpliques de la seva vídua, Magdalena de Geralt, van aconseguir que el retiressin, l’any 1727. 

El general Moragues és un símbol de la defensa dels drets i llibertats de Catalunya fins les últimes conseqüències i un símbol del tipus de règim que va ser el regnat de Felip V. Abolides i ultratjades les constitucions de Catalunya el govern absolutista del Borbó es basà en una brutal repressió. Ni amb els morts van mostrar misericordia. Un descendent seu encara és el cap d’estat del Regne d’Espanya.