dissabte, 28 de juny del 2014

Sarajevo 28 de juny de 1914: el primer tret de la Gran Guerra


El diumenge 28 de juny de 1914 va ser un dia clar i calorós. L’arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron austro-hongarès i la seva esposa Sofia eren de visita a Sarajevo, una de les zones més inestables de l’Imperi. Res no feia presagiar el que havia de succeir i que va ser el detonant de l’esclat de la Gran Guerra.

Poblada per eslaus propers a Sèrbia, aquesta província havia estat annexionada a l’Imperi Austrohongarès el 1908, fet que havia estat fortament contestat pel nacionalisme eslau. Francesc Ferran va cometre la imprudència d’anar a Sarajevo en un dia de commemoració nacionalista eslava, fet que va fer enfurismar les organitzacions nacionalistes més radicals. L’atemptat va ser dut a terme per Gavrilo Prinzip, un estudiant nacionalista bosnià que pertanyia al grup nacionalista serbi Jove Bòsnia (Mlada Bosna), una organització que defensava l'ús de la violència amb l'objectiu de què l'imperi austrohongarès abandonés Bòsnia per unificar-se amb Sèrbia. Des d’Àustria va veure’s aquest fet com un element per a deduir la complicitat indirecta de Sèrbia en l’incident.

L’assassinat de conseqüències funestes, però, va ser certament rocambolesc. Així, quan l’automòbil que portava l’arxiduc es dirigia cap a l’Ajuntament, Nedeljko Cabrinovic, un estudiant nacionalista bosnià va llançar una bomba que va rebotar en el vehicle i va esclatar al terra sense ferir l’arxiduc. Tot seguit, l’estudiant va prendre cianur per a suïcidar-se i es va llençar al riu Milajacka per tal de no ser atrapat. Però tot li va sortir malament. Els ocupants del vehicle van sortir il·lesos. A més, el verí que l’estudiant havia pres no va ser suficient i només va servir per a provocar-li un gran mal de ventre. Finalment, per a completar la col·lecció de disbarats, el riu Milajacka gairebé estava sec. En resum, que el terrorista va ser atrapat i detingut en uns pocs minuts.

Més tard, el seguici reial, amb la por al cos després del fallit atemptat, va decidir canviar el trajecte de tornada des de l’Ajuntament per motius de seguretat. Ara bé, seguim sumant despropòsits, ningú va tenir en compte d’avisar el xofer. Aquest, per tant, va agafar el camí previst inicialment fins que va ser avisat de la decisió de canviar la ruta. Aleshores va aturar el cotxe tot just davant de Gavrilo Prinzip, un altre dels estudiants que havien planificat l’atemptat. Aquest, en adonar-se de la presència de l’arxiduc, no va dubtar en tornar a intentar d’assassinar Francesc Ferran: va treure la pistola i va disparar contra els dos ocupants reials que, ara sí, van quedar ferits de mort.

La guerra va començar un mes després quan Viena va declarar la guerra a Sèrbia, país al qual va acusar d'estar darrere del magnicidi. El que semblava que seria una nova crisi balcànica va escalar fins un conflicte mundial. En aquell moment líders i opinió pública imaginaven una guerra del segle XIX, resolta en uns mesos: "Per Nadal, tots a casa", però per desgràcia la conflagració va ser d'un nou tipus. Va durar més de quatre anys, va mobilitzar 65 milions d'homes, però va involucrar tota la reraguarda amb noves formes de lluita. D'aquella matança, amb 10 milions de morts, va nèixer la llavor de la Segona Guerra Mundial. Com postulava Eric Hobbswan el 1914 va sorgir una nova època, el segle XX, un segle curt que va acabar el 1989. 

dilluns, 23 de juny del 2014

Bannockburn 1314, la consolidació d'Escòcia


A Escòcia entre el 23 i 24 de juny del 1314 es va produir la batalla de Bannockburn. Des de finals del segle XIII els anglesos havien intentat dominar Escòcia i ho van aconseguir durant el regnat d’Eduard I d’Anglaterra. Però el tracte cruel i mesquí al que Eduard I va sotmetre Escòcia li va fer perdre en el terreny tot allò que havia aconseguit en el camp de batalla.

Els escocesos no van renunciar a la seva independència i Robert Bruce serà proclamat el 1306 rei dels escocesos com a Robert I. El 1314 reuneix els seus exèrcits -tot just uns sis mil homes- al sud d'Stirling -a uns 50 quilòmetres a l'oest d'Edimburg-. Davant hi té l'exèrcit anglès d'Eduard II, format per uns 20.000 soldats. Els anglesos volien alliberar el castell d'Stirling, assetjat pels escocesos, en el marc de la guerra entre tots dos països que es va iniciar l'any 1296 amb la revolta d'Andrew de Moray i William Wallace.

L'enfrontament era inevitable, i tot i la diferència numèrica, la batalla va tenir una durada inusual, dues jornades, quan a l'edat mitjana habitualment es resolien en unes poques hores. El dia 23 la iniciativa va ser per la cavalleria anglesa, que va carregar contra les tropes comandades pel mateix Robert Bruce, provocant un combat singular entre el rei dels escocesos i el cavaller anglès Henry de Bohun, resolt a favor del primer, que va partir el cap del seu rival d'un cop de destral. Aquell fet va donar vigor als escocesos, que es van precipitar sobre les forces angleses, provocant moments de gran confusió sense que cap exercit aconseguís trencar les línies de l'altre.


A la nit els anglesos es van retirar i l'endemà van ser sorpresos per una nova càrrega dels escocesos que no van aturar els arquers. Desavinences al comandament anglès van debilitar la defensa, que es va veure sobrepassada per l'atac escocès, durant el qual el comte de Gloucester va ser abatut. En aquesta retirada els nobles anglesos que normalment es trobaven protegits per la seva armadura i rang van sofrir nombroses baixes mentre creuaven les profundes aigues de Bannockburn [1]. La batalla estava perduda pels anglesos, de manera que el rei Eduard II d'Anglaterra va fugir i embarcar rumb a Anglaterra. La batalla de Bannockburn, que va tenir lloc nou anys després de l'execució de l'heroi William Wallace va ser immortalitzada a l'escena final de la pel·lícula 'Braveheart'. Tot i la contundent victòria escocesa que va refermar al tron Robert I, la guerra amb Anglaterra continuaria fins al 1328, quan el rei d'Anglaterra, Eduard III reconeixeria de facto la independència d'Escòcia per mitjà del tractat d'Edimburg-Northampton [2]. Una segona guerra esclataria entre el 1332 i el 1357, però Escòcia romandria independent fins la signatura de l'acta d'Unió del 1707.



[1] HOOPER, Nicholas i BENNETT, Matthew (1996): Atlas ilustrado de la guerra en la Edad Media (768-1492), Ed. Akal, pàgs. 74-75
[2] LADERO QUESADA, Miguel Ángel (1992): Historia Universal. Edad Media, Ed. Vicens Vives, página 892

dilluns, 16 de juny del 2014

Esport i cinema: Evasió o Victòria, de John Huston (1981)


Les pel·lícules ambientades en camps de concentració són un subgènere dins del gènere bèl·lic. Els intents de fuga són un dels principals motors de l’acció. Entre les pel·lícules més famoses destaquen: La gran Evasió, La Guerra de Hart, Stalag 17 i Evasió o Victòria. Aquesta última pel·lícula, dirigida per John Huston l’any 1981, és bastant més lleugera que les altres, però no deixa de ser molt entretinguda i una de les pel·lícules que millor integren l’esport en la trama.

Durant la Segona guerra mundial, l'americà Hatch està decidit a escapar-se d'un camp de concentració alemany en territori francès. Un dels presos, un tinent britànic, ha organitzat competicions de futbol que porten el comandament alemany a proposar un partit entre els guardians i els presoners en un estadi de París (l'esport pot ser una important arma de propaganda política). Al camp hi ha un comitè de fugues que hi veu l'ocasió per fer un intent massiu. Hatch s'escapa primer per establir contacte amb la resistència francesa i preparar la fuga de l'estadi.

Protagonitzada per Michael Caine, Max Von Sydow i Silvester Stallone en els papers principals, John Huston va disposar de la col·laboració de destacats futbolístiques que van contribuir a fer que les escenes de futbol fossin molt reeixides. Un equip de somni amb Pele, Bobby Moore, John Wark, Osvaldo "Ossie" Ardiles, Soren Lindsted, Werner Roth o Mike Summerbee. De fet la part més aconseguida del film són les escenes del partit de futbol, mentre que la trama en el camp de presoners no és tan consistent. 

Tot i que la pel·lícula s’inspira en el partit de la mort, un enfrontament entre jugadors alemanys contra un equip de presoners ucrainians, la història que explica és molt més lleugera que la realitat. De fet Evasió o Victòria és molt més propera a La gran evasió, la pel·lícula paradigmàtica d’aquest estil. Fins i tot la música composada per Bill Conti (l’autor de la impressionat banda sonora de Rocky) recorda a la de La gran evasió. Com aquesta és una pel·lícula entretinguda, ambientada en un període de guerra però que malgrat tot és optimista i innocent.





diumenge, 15 de juny del 2014

Las chicas del tio Bob, d'Émilio Van der Zuiden i Metapat


NetCom2 ha publicat Las chicas del Tio Bob, una aventura de cotxes i noies que malgrat que no pertany a la sèrie Las Investigaciones de Margot, té molts punts en comú, sobretot les corbes. Els autors del còmic són: Metapat, guionista; Émilio Van der Zuiden, dibuixos i Sylvaine Scomazzon al color. Dibuixos impressionants, com sempre, amb cotxes impressionants i dones encara més sinuoses.

La trama parteix d’un fet real: l’any 1969 el pilot Bob Neyret va patrocinar un equip de curses totalment femení. El guió però és més enrevessat una rivalitat amb un pilot de Lancia, Roger Sand, i una noia protagonista que treballa de ballarina en el Crazy-Horse de París. La participació en el Rally de Montecarlo al volant d’un Citroën DS i un Alpine serà tota una aventura.

El dibuix de Émilio Van der Zuiden és tan genial com sempre, però el guió de Metapat no m’ha semblat tan interessant com el de Les investigacions de Margot. 







dissabte, 14 de juny del 2014

Panen et circensis (1): Futbol i política. Mussolini i la Copa del Món del 1934.

Autor del cartell: Gino Boccasile

De la mateixa manera que succeí a Berlín, als Jocs Olímpics celebrats dos anys més tard el 1936, la Copa del Món de futbol de l'any 1934 fou utilitzada políticament per Benito Mussolini per promoure el feixisme. Mussolini va convertir el primer Mundial europeu en un acte propagandístic. Per això feia falta que Itàlia mostrés la seva superioritat tant dins com fora del terreny de joc. L’estadi de Roma, per exemple es va batejar amb el nom de “L’estadi del Partit Nacional Feixista”. Alguns dels cartells del campionat mostraven a un Hèrcules que realitzava la salutació feixista amb una pilota als peus. Mussolini va assistir als partits des de la tribuna d’honor, amb les graderies plenes de “camises negres” i els jugadors dedicant-li les victòries igual que a un emperador a l’arena romana.



El Duce va convocar al tinent general Giorgio Vaccaro, president del Comitè Olímpic Italià, i li va dir: “Itàlia ha de guanyar la Copa del Món”. Vaccaro va replicar: “Per suposat, Duce, seria una fita admirable”. Mussolini el va tallar: “Almirall, em sembla que no m’ha entès... He dit que Itàlia “ha” de guanyar la Copa del Món” [1]. Finalment Itàlia, amb tres jugadors argentins ràpidament nacionalitzats, joc dur, ajudes arbitrals... es va desfer d'Espanya, Àustria i els txecoslovacs a la final, i va celebrar el títol amb els jugadors vestits de militars.

El feixisme italià es va enfrontar a l'Espanya republicana i, per primer cop, es va polititzar el torneig. En el partit de quarts de final entre Itàlia i Espanya l’arbitre belga Louis Albert va realitzar un arbitratge molt lamentable amb una gran permissivitat respecte al joc duríssim dels italians. Aquell partit va ser conegut com la batalla de Florència, ja que els dos equips es van estovar de valent. El porter de la selecció espanyola, el mític Ricardo Zamora, va fer un gran partit que va finalitzar amb empat a 1. Zamora no va poder evitar el gol de l'empat local. Difícil, fer-ho, ja que li van trencar dues costelles. El col·legiat del partit ni va xiular falta. Zamora va ser un dels jugadors espanyols que no va poder jugar el partit de desempat a causa de la duresa del partit es va traduir en la lesió de set jugadors espanyols que no van poder disputar el partit de desempat del dia següent en el que Itàlia es va imposar per 1 a 0. Nogués, el porter que substituïa Zamora, també va rebre falta en el gol que va donar el passaport per a les semifinals a la selecció italiana. Tres jugadors espanyols van ser lesionats. Tan malament ho va fer el col·legiat del partit, René Marcet, que la Federació Suïssa el va sancionar sense deixar-lo dirigir mai més cap partit internacional. Diuen les males llegues que Marcet va cobrar un munt de diners pagats pel règim de Mussolini.



A la final, disputada a Roma, Itàlia es va imposar a la selecció txecoslovaca (que havia derrotat a l’Alemanya nazi a semifinals), amb Mussolini satisfet a la llotja. Van començar marcant els txecoslovacs però els italians van marcar a vuit minuts del final forçant una pròrroga que van guanyar. El resultat final va ser de 2 a 1. Precisament van ser dos argentins nacionalitzats els que van donar la victòria: Orsi va marcar un gol i Guaita va donar la passada a Shiario [2].


Quatre anys més tard els italians revalidarien el títol de campions del món al campionat disputat a França el 1938. Aquest nou triomf tornà a ser monopolitzat pel feixisme de Mussolini. L’esquadra azzurra (que també podia equipar-se completament de negre, com les “camises negres” feixistes) escoltava l’himne italià amb la salutació feixista i enaltia el règim. El futbol, doncs s’utilitzava com un medi d’entreteniment i exaltació nacional. Com ara...



[1] RADNEDGE, Keir, BUSHELL, Mark (2006): El gran libro de los Mundiales, págines 10-11
[2] LÓPEZ RAMOS, Alberto (2001): Campeonatos del Mundo de Fútbol, pàgines 39-41

divendres, 13 de juny del 2014

Microrelat: Més enllà del fiord


Gardar havia crescut escoltant les històries que els vells mariners explicaven sobre terres més enllà del fiord. Parlaven de regnes càlids i fèrtils habitats per homes febles incapaços de defensar les seves riqueses. Gardar  també volia viatjar cap a la posta del Sol, com havia fet Olaf, el seu pare. No l’importava morir lluny de casa com ell i retrobar-lo  al Valhalla i gaudir junts de la generositat d’Odin.

Va embarcar en el drakkar de Toki,  un guerrer respectat que era el primer en atacar i l’últim en abandonar la lluita. El seu era un bon vaixell, ben construït i millor cuidat que navegava amb seguretat i només van trigar quinze jornades a arribar a les terres del mar càlid on la gent no sabia què era el gel. Quan va notar la calor d’aquell Sol va entendre perquè els mariners miraven el mar quan estaven massa dies a terra. 

http://microrelatsmmb.blogspot.com.es/2014/06/mes-enlla-del-fiord.html

Déjà vu: Gaudint de l'art

Gaudint de l'art és fàcil quedar-se sense mots

Norman Rockwell

Martin Parr


dimarts, 10 de juny del 2014

L'origen del món: de Courbert a Deborah de Robertis


L'origen del món (L'origine du monde) és un quadre pintat per Gustave Courbet el 1866. És una pintura a l'oli sobre tela, d'uns 55 cm per 46 cm, que representa un nu femení. El cos es troba reclinat. En primer pla un pubis femení, amb les cuixes i l'abdomen i el pits també nus, el rostre queda obviat de l'escena per l'enquadrament i un llençol blanc. L'escala, l'enquadrament i el punt de vista escollits per l'artista suposaren una radical novetat respecte a la tradició pictòrica dels nus, produint en l'espectador una forta impressió de sensualitat i erotisme. Les característiques de la pintura van fer que aquesta fos durant molt de temps un quadre amagat, tot i qua alguns autors com Marcel Duchamp l'apreciaren molt i fins i tot el van reinterpretar. Actualment s’exposa al Museu d’Orsay. 


La setmana passada l'artista luxemburguesa Deborah de Robertis, va recrear en persona en una de les seves sales i sense autorització el quadre de Gustave Courbet. Amb un vestit curt de lluentons daurats i sense roba interior, De Robertis va seure davant  la famosa obra, va obrir les cames i, amb ajuda de les mans, va mostrar el seu sexe als visitants durant diversos minuts. Els treballadors del centre, segons es pot veure en el vídeo penjat per l'artista a internet, es van interposar entre ella i el públic per obstaculitzar la visió i, sense forçar-la físicament a interrompre l'espectacle, van procedir a desallotjar la sala. "La meva obra --batejada 'Mirall de l'origen'-- no reflecteix el sexe, sinó l'ull del sexe, el forat negre. Vaig mantenir el meu sexe obert amb les dues mans per revelar-lo, per mostrar el que no es veu al quadro original", va apuntar l'artista al diari 'Le Monde'. No és la primera vegada, segons diu, que recrea aquest quadre al museu parisenc, on fa un mes també va despullar part del seu cos perquè un fotògraf que l'acompanyava li fes una foto. "Actuo amb molta naturalitat, cosa que fa que fins i tot quan hi ha vigilants a vegades no diguin res. Ho veuen com una cosa que no xoca. Intento sempre transmetre una cosa molt pura", conclou l'artista, que acompanya el vídeo del seu últim espectacle amb la música de l''Ave Maria' de Schubert de fons.  




Art? Provocació?. L’acció de Deborah de Robertis com a mínim no deixa indiferent, una de les premisses de l’art modern, i de seguida s’ha fet popular. En un moment en que l’art pot patir el risc de saturació aquestes actuacions tan polèmiques recorden l’esperit dels millors artistes conceptuals, com Duchamp o Manzoni.


La cooperativa agrícola de Pinell de Brai


Cèsar Martinell va ser l’encarregat de construir el celler per al Sindicat Agrícola de Pinell de Brai. L’encàrrec es va fer mentre construïa el celler de Gandesa.

El cooperativisme agrari i les catedrals del vi

Les cooperatives agràries, o sindicats agraris eren una resposta a la destrucció de vinyes provocada, a partir de 1879, per la plaga de la fil·loxera. A més de la replantació amb ceps americans, de la creació d'ensenyament tècnic agrícola i d'estacions enològiques, la sortida a la situació crítica de les vinyes fou la formació de grans cooperatives de producció i distribució de vins (i d'olis). Passar de la petita producció particular a la gran producció col·lectiva significava, però, disposar d'uns espais molt més grans.



Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973) és el gran impulsor de l’arquitectura agrària, amb la gran quantitat de cellers que va construir al voltant dels anys 20, justament coneguts com a “catedrals del vi”. Martinell tenia molt interès a subratllar el caràcter radicalment funcional, i barat, dels seus projectes arquitectònics. I, també, el seu caràcter d'obra col·lectiva. En les seves construccions les voltes de maó de pla i els arcs parabòlics són emprats amb finalitats pràctiques que esdevenen, al mateix temps, d’una gran bellesa formal. Una difusa ratlla recorre les seves construccions entre el modernisme i el noucentisme, i com recollia Ignasi Solà-Morales [1], no hem de caure en l’error de considerar-les modernistes, sinó que són un prova de com les formes modernistes, especialment les derivades de la tradició gaudiniana, foren incorporades en un programa constructiu noucentista.

La primera societat agrícola catalana es constituí a Barberà de la Conca el 1893. El salt, però, es produiria a partir de 1917-18, quan cooperativistes i Mancomunitat de Catalunya van construir grans cellers cooperatius a Rocafort de Queralt, Vila-rodona, el Pinell de Brai i Nulles.

La vinculació de les construccions dels sindicats agraris ajudats per la política agrària de la Mancomunitat de Catalunya [2] és indubtable. Si la banca pública especialitzada, és a dir la Caixa de Crèdit Agrari i Comunal de la Mancomunitat, no hi arribava, les cooperatives demanaven crèdits a la banca privada local, més cara.



El primer dels grans cellers de Martinell va ser el Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt (1918); entre el 1918 i el 1922  va construir la cooperativa agrícola de Pinell de Brai i, només en els tres anys posteriors es poden comptabilitzar fins a vint-i-dues intervencions. El total de les construccions agràries de Cèsar Martinell s’eleva a 29 cellers i 14 molins d’oli [3]. Els 1918-19 són els anys de la punta de cresta: es construeixen i s'inauguren cellers (i, en algunes poblacions, trulls) projectats per Cèsar Martinell, a Falset, Gandesa, Palau d'Anglesola, Cornudella, Montblanc, Miralcamp, Pira, Ibars d'Urgell, Aiguamúrcia, Albatàrrec, Arbeca, Torregrossa, l'Albí. Comença el temps de “les catedrals del vi”. El 1920-21, l'obra de Martinell s'amplia en l'espai, car fa cellers a Ripollet, Rubí, Igualada, Llorenç del Penedès, Santes Creus, Sant Cugat del Vallès, i en la temàtica, car projecta una farinera per al Sindicat Agrícola de Cervera, que es comença a construir el 1921, o una gran destil·leria a Vilajuïga.

A partir de la dictadura Miguel Primo de Rivera Cèsar Martinell deixa de tenir encàrrecs per projectar cellers i trulls. El cooperativisme agrari català no encaixava amb la dictadura espanyola, i a més a més, la Caixa i la Mancomunitat de Catalunya són anul·lades per decisió de la dictadura militar.

La cooperativa agrícola de Pinell de Brai 

El cas del Pinell de Brai és paradigmàtic. La construcció d'un celler amb capacitat de 22.000 hectolitres evitaria haver de carretejar el raïm durant 10 quilòmetres amb fortes pujades, fins a Gandesa, on el comprador fixava el preu. Es tracta d’una construcció de quatre naus contigües de 10x31,50 metres, una de les quals estava destinada a almàssera, amb dues plantes, i les altres tres a celler, amb una capacitat de 320 tones d’oli i 22.000 hectolitres de vi. Martinell incorpora passadissos que permeten operar per la part inferior dels dipòsits soterrats. A la façana, les dues naus centrals van ser unides per una nau d’alçària més gran, tal i com també havia fet a Falset.





Els arcs de l’interior van ser afegits davant la insistència dels membres del Sindicat, que veien que a Gandesa s’estaven emprant voltes de maó de pla sostingudes sobre arcs. Martinell va decidir donar més vistositat als arcs de Pinell, fent-los de maó de rosca i amb maons afaiçonats [4].






[1] FONTBONA, Francesc (2002): El modernisme a l’entorn de l’arquitectura, Barcelona, pàgina 164
[2] BALCELLS, Albert; PUJOL,Enric; SABATER, Jordi (1996): La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Ed. Proa, pàgina 394
[3] BALCELLS, Albert; PUJOL,Enric; SABATER, Jordi (1996): La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Ed. Proa, pàgina 399
[4] PLA, Maurici (2006): Catalunya. Guia d’Arquitectura Moderna, 1880-2007, pàgina 364




dilluns, 9 de juny del 2014

Donald fa vuitanta anys


Esquerp, irreverent, rondinaire i maldestre. Amb aquests atributs, l'ànec Donald ha aconseguit ser un dels personatges més estimats de la factoria Walt Disney i que més rèdits ha donat a la indústria del cinema i de l'oci. I això que va debutar com a secundari el 9 de juny de 1934 al curtmetratge “La gallineta sàvia” . Amb un look mariner i una parla que feia pràcticament intel·ligible el seu discurs, en aquesta primera aparició ja va fer gala de la seva mala baba negant-se a ajudar una gallina que necessitava ajuda per a plantar i recol·lectar el gra. 

Ben aviat, en Donald tindria el seu propi curt i una xicota, la Donna -després els guionistes li van canviar el nom i passaria a ser la Daisy que hem conegut-, que el catapultarien a un èxit que els seus creadors no s'esperaven. Fins al punt que a la dècada dels quaranta havia protagonitzat més històries que la joia de la corona, el ratolí tranquil i reflexiu Mickey Mouse. A partir d'aquí, en Donald es consolida com un imprescindible, igual que en Goofy i en Pluto, i acaba aconseguint una estrella al passeig de la Fama de Hollywood. Els estudis Disney el van definir com un ànec “la segona o tercera intenció del qual és bona, però quan aquestes intencions emergeixen, ell ja camina en la direcció equivocada”, i remarcaven que “no importa amb quantes humiliacions topi al món, perquè Donald rebrà aquestes humiliacions i tornarà a buscar-ne més. És un perdedor que no abandona. Caurà lluitant”. Però és clar, rere aquesta façana hi ha un gran cor.


El 30 de desembre de 1937 es va publicar la primera història de Donald en còmic. Disney havia autoritzat l'editorial italiana Mondadori a crear historietes amb els seus personatges, i la primera, realitzada per Federico Pedrocchi, va ser protagonitzada per Donald sota el nom italià de Paolino Paperino. L'aventura Paolino Paperino e il Mistero di Marte va ser reeditada als Estats Units com The Mystery of Mars. L'ànec Donald ha aparegut en setze pel·lícules i vuit sèries de televisió.


diumenge, 8 de juny del 2014

Censura: la Corona fa pudor


El grup RBA ha censurat la portada prevista per a aquesta setmana al setmanari satíric 'El Jueves' amb el rei Joan Carles I i el príncep Felip de protagonistes, arran de l'abdicació reial. Sota el títol 'El rei abdica', el dibuix de Manel Fontdevila representava el rei traspassant al príncep una corona plena d'excrements i mosques. Amb la revista impresa, la redacció d''El Jueves' va rebre del grup RBA –al qual pertany la publicació– de reimprimir la revista amb la portada prevista abans de l'abdicació reial, en la que apareix l'omnipresent Pablo Iglesias. A més el grup RBA ha fet saber a la redacció del setmanari que d'ara endavant els acudits sobre la monarquia no poden aparèixer a la portada. 

Oficialment, la revista defensa que ha sigut un problema de terminis i que, tot i que s'han pogut actualitzar les pàgines interiors amb la notícia de l'abdicació, no s'ha pogut canviar a temps la portada. Tanmateix, el dibuix de l'acudit censurat s'havia pogut veure dies abans a les xarxes socials. La nova directriu del grup RBA ha provocat dimissions en el consell de redacció de la publicació. A la redacció s'han rebut trucades de col·laboradors de la revista anunciant la seva renúncia a continuar col·laborant amb el setmanari satíric. Albert Monteys, col·laborador amb una llarga trajectòria a la revista –ell dirigia 'El Jueves' durant el cas del segrest judicial de fa 7 anys– i actual membre del consell de redacció, ha anunciat que deixa la revista i que demà n'explicarà les raons. Manel Fontdevila, col·laborador de la casa i director del setmanari del 2000 al 2004, també ha deixat la revista. Després dels anuncis de Monteys i Fontdevila, el degoteig de renuncies de col·laboradors d''El Jueves' ha continuat amb Bernardo Vergara, Paco Alcázar, Guillermo, Manuel Bartual, Isaac Rosa, Malagón i Luís Bustos. 

Trista noticia el retorn de la censura prèvia, com la que s’exercia amb la llei de premsa de Manuel Fraga durant el franquisme, o com l’autocensura que alguns humoristes francesos han patit per por als radicals islamistes. Trista i absurda regressió de les llibertats, perquè aquest tipus de censura només fa que perjudicar a aquells que en principi es vol protegir, ja que en temps de xarxes digitals qualsevol imatge es pot difondre ràpidament. Un acudit sobre la monarquia li fa menys mal que la imatge de ser una institució autoritària sobre la que no es pot opinar. Ells sabran, però és preocupant ja que no és el primer cop que succeix un episodi d’aquest tipus. Al juliol de 2007 la revista 'El Jueves' ja va ser segrestada quan van situar als llavors Prínceps d’Astúries fent més prínceps i princeses. Com Manel Fontdevila insinua en la portada prohibida alguna cosa fa pudor en la Corona espanyola.


divendres, 6 de juny del 2014

Tetris


Avui fa 30 anys que dins de la Unió Soviètica dels plans quinquennals va néixer el videojoc més reeixit de la història. Avui fa 30 anys que juguem al Tetris; joc on unes figures conformades per quadrats cauen d'un extrem de la pantalla per agrupar-se en l'altre extrem. Va ser creat per Alexei Leonidovitx Pazhitnov (1956), un informàtic de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències. No va rebre ni un duro per la creació d'aquell títol que va obtenir un èxit sense precedents a la història dels videojocs, coses del comunisme. La seva feina va esdevenir propietat de la URSS, així com els beneficis que va generar. Després se'n va anar als Estats Units i va entrar a Microsoft, a més de treballar en diferents videojocs del gènere que va contribuir a crear, el dels trenca-closques. 

Des de llavors s’han succeït multituds de versions del joc. Jo recordo una maquineta adquirida al port de Barcelona molt additiva: les ganes de jugar eren tan enganxoses com la musiqueta del joc, i això que mai m'havia agradat jugar a les maquinetes. Recents estudis parlen de les virtuts del Tetris per reduir els efectes dels traumes. Sigui com sigui, perquè estem plens de traumes i necessitem resoldre’ls, o perquè ens encanta jugar, el Tetris encara avui és tan popular com fa trenta anys.


dijous, 5 de juny del 2014

Tiananmen, la valentia dels desconeguts


El 4 de juny s’han complert els 25 anys de la matança de centenars de civils desarmats a la plaça de Tiananmen a mans de l’Exèrcit xinès, una de les accions més vergonyoses que pesen sobre la història recent del nostre planeta.

Milers de ciutadans van sortir al carrer a manifestar-se per la democràcia i es van trobar amb una resposta sanguinària, tropes fortament armades i centenars de vehicles blindats que van entrar a Pequín per “netejar” la ciutat, disparant a tots aquells que es trobaven en el seu camí. Un quart de segle després, moltes de les demandes d'aquella revolta continuen plenament vigents. I també els temors de Pequín que, amb una fèrria censura, intenta impedir qualsevol moviment de la dissidència. Encara avui es desconeix la xifra exacta de persones assassinades, però sí s’ha aconseguit saber que van ser centenars de civils desarmats, molts dels quals eren menors i ancians. Després de la matança es va produir una brutal repressió militar. Les autoritats es van llançar a la captura de persones involucrades en les protestes. Molts civils van ser detinguts, sotmesos a tortures o encarcerats després de judicis injustos.

Recordant els fets de Tianamenn és inevitable que ens torni la impactant imatge d’un home valent que es va enfrontar tot sol a una columna de tancs, el 5 de juny de 1989. Res no es sap d’aquell home, ni qui era, ni quin va ser el seu futur després d’aquells dies. Se l’anomena “l’home del tanc”. Només porta dues bosses i va ser molt valent. Tothom l’admira tot i que només el vam veure d’esquena i no li coneixem la cara. Un heroi anònim, però no l’únic que no mostra el rostre en la impactant fotografia. Hi ha un altre “home del tanc”, el conductor del carro de combat, que no va utilitzar la força de la seva màquina malgrat que aquelles eren les ordres que tenia. També és important en la fotografia i en la Història. 

Uns segons del final del convuls segle XX protagonitzats per dues figures desconegudes que ens van donar una lliçó a tot el món. Bé, potser a tot el món no, perquè a la pròpia Xina aquestes imatges no s’han publicat oficialment. Perquè el més trist és que vint-i-cinc anys després a la Xina encara governa un règim dictatorial, que per desgràcia sembla més consolidat que l’any 1989. Gràcies a la globalització, i amb una obertura econòmica brutal, la Xina del segle XXI és la principal potència econòmica mundial i el major fabricant. El creixement econòmic, malgrat l’optimisme amb que es va contemplat des d’Occident, que argumentava que el desenvolupament econòmic suposaria avenços polítics, ha servit per apuntalar la dictadura més gran (per la població que sotmet) del planeta.

dimecres, 4 de juny del 2014

Borbón y cuenta nueva


Dilluns 2 de juny de 2004 Joan Carles I d’Espanya ha anuncia l’abdicació com a rei d’Espanya i la successió en la persona del seu fill Felip de Borbó i Grècia que regnarà amb el nom de Felip VI a partir del 18 de juny. Com deia Bernat Muniesa, un dels millors professors que vaig tenir a la facultat de Geografia i Història: Borbón y cuenta nueva.

Molts interrogants i reflexions es plantegen al voltant d’aquesta notícia. S’acaba el regnat de Joan Carles I, molt llarg, de trenta-nou anys i ja és temps per valorar-ho. Òbviament hi ha un cert balanç positiu: l’any 1975 quan el va iniciar el país era una dictadura i ara és una democràcia equiparable en bastants aspectes a les democràcies de l’entorn (amb tots els seus inconvenients i limitacions, però democràcia). Però en el seu naixement rau un dels principals inconvenients del sistema. La monarquia va ser una imposició del dictador Franco, que un cop consolidat després de la Guerra Civil, va reconvertir el país en un Regne i que després dels problemes personals amb Joan de Borbó, el pare de Joan Carles I, va decidir que fos Joan Carles qui el succeís com a cap de l’estat.  Joan Carles I ha estat rei, doncs, per la voluntat expressa d’un dictador. Cert és que després la Constitució de 1978, aprovada per la majoria del poble espanyol (del 1978) el legitimà, però, era possible escollir una resposta diferent a l’aprovació de la Constitució?. Sincerament crec que no, penso que la monarquia va disposar d’una base àmplia, però també és cert que bastants dels que la van recolzar ho van fer perquè no hi havia més remei.

Després dels primers i frenètics anys de la Transició, el 23-F suposa un dels moments més inquietants de la figura del Rei. Si bé el discurs oficial ha presentat a Joan Carles com el salvador de la democràcia aquella dissortada nit d’hivern de 1981, alguna cosa no acaba d’encaixar en el relat. Falten peces o elefants.

Des de 1982, amb el sistema consolidat després del 23-F, la monarquia va viure els moments més plàcids de la Segona Restauració Borbònica. Però amb el temps la situació va canviar, es van creure invulnerables, i el conte de fades d’una família reial exemplar que ens havien intentat vendre va resultar fals. Negocis dubtosos, desavinences familiars, múltiples infidelitats del rei a la reina, caceres, amistats perilloses... van començar a ser més que un rumor a partir del canvi de segle, i és clar una part de la població va començar a mirar la monarquia com una nosa més que no pas un element necessari. I els escàndols del gendre del rei, Iñaqui Undargarin i la seva esposa, la infanta Cristina han estat la gota que ha vessat el vas de la paciència del sofert ciutadà cada cop més empobrit.

I és fàcil comprendre la impopularitat de la monarquia entre una part de la població. Una monarquia és una forma de representació totalment anacrònica, basada en la desigualtat. En una República tothom és igual davant de la llei (pel que fa a drets i deures). En una monarquia es consagra un principi de desigualtat fundacional: potser tots els ciutadans són iguals, però hi ha un que està per sobre de la resta, el rei, per l’única mèrit del naixement. I per molt que ens hagin intentat convèncer una monarquia no pot ser moderna: per molt que li posem aire condicionat a una diligència continuarà essent un mitjà de transport antiquat. Per molt que el príncep es casi amb una divorciada la institució no es modernitza.

I amb tot plegat tornem a la situació de dilluns, l’abdicació de Joan Carles I. És una decisió que sens dubte respon a un conjunt de factors. La pròpia salut del monarca pot haver estat un element important. El descrèdit que s’havia acumulat en la seva persona (com hem comentat abans infidelitats, negocis fraudulents de membres de la família reial...) l’han fet més impopular. La situació del país, amb una greu crisi econòmica, i una crisi territorial important, amb un procés català obertament independentista i prou sòlid, que fan que la situació sigui molt incerta i necessiti d’un canvi de timó.  I fruit d’aquesta situació la fi del bipartidisme i el que això significa, un règim, el de la transició o segona restauració borbònica, basat en l’alternança de dos partits dinàstics (PP-PSOE, com van ser-ho en el seu moment el Partit Conservador i el Partit Liberal) que han demostrat servir sempre al règim sense qüestionar-lo. L’aprovació del decret de successió és un nou exemple, molt curiós perquè un dels dos partits del règim, el PSOE, es vanagloria d’un esperit republicà que aquests dies ha desaparegut en les decisions de la seva direcció. Però les eleccions europees indiquen que aquest bipartidisme té els dies comptats (afortunadament) i només ara es podrà abordar a les Corts Espanyoles, una successió amb la immensa majoria (PP+PSOE) de la cambra a favor del nou hereu. En les properes eleccions sembla que els resultats seran molt diferents.

El nou rei, Felip VI, haurà de regnar sobre un estat complex. I hi ha qui confia que potser el relleu serveix per millorar aquesta complexitat. Temps al temps però en fa l’efecte que sortosament els reis ja no governen, només representen (una representació decorativa que ens surt molt cara). Per tant Felip VI només hauria d’assistir a les decisions que prengui el poble, l’autèntic sobirà, a través de les urnes. Perquè malgrat l’opinió d’alguns votar i decidir és bo. Perquè textos del segle passat, com la Constitució de 1978, no poden continuar sent el principi i la fi de tot

A Felip VI no l’acompanya ni el nom, Felip, ni el cognom, Borbó. Es diu Felip en honor al primer rei de la dinastia a Espanya, Felip V: un rei nefast, però per sobre de tot una mala persona, que com a mala persona va regnar i va martiritzar a un poble que creia que li devia tot. Un rei que va provocar una guerra civil per imposar una forma de govern totalment autoritària i que va acabar amb els drets i llibertats de la Corona d’Aragó el 1714. Certament si durant tants anys no s’havia utilitzat el nom Felip era per un motiu important i l’elecció va ser poc encertada. El cognom, Borbó, també és d’un record terrible. Durant els tres-cents anys transcorreguts des de l’arribada de la família francesa s’han succeït uns quants reis que amb escasses excepcions han perjudicat amb entusiasme l’estat: Carles IV, per exemple, era més curt que les mànigues d’una armilla, tot i que va fer de Goya el seu pintor de Cort (una sàvia elecció); Ferran VII, un personatge que va ser capaç de trair al seu pare, que va perseguir als demòcrates, que va mentir i que a més a més va ser un imbècil i un autèntic monstre; Isabel II, més preocupada per escalfar el llit i omplir les butxaques; Alfons XIII, patrocinador de guerres absurdes i instigador del dictador Primo de Rivera al que al final va vendre per salvar un tron insalvable...

Recuperant la Història em sorprèn que encara hi hagi defensors dels Borbó, una de les famílies que més mal ha fet a aquest país.  Fent cas del sentit comú i la raó em sorprèn que hi hagi monàrquics, un sistema de govern injust en origen i en desenvolupament.

Per la Història i per la Raó: Visca la República, la Tercera República, la Tercera República Catalana: Catalunya 1640, Catalunya 1931, Catalunya 20??.