Microrelat: Més enllà del fiord

Gardar havia crescut escoltant les històries que els vells mariners explicaven sobre terres més enllà del fiord. Parlaven de regnes càlids i fèrtils habitats per homes febles incapaços de defensar les seves riqueses. Gardar  també volia viatjar cap a la posta del Sol, com havia fet Olaf, el seu pare. No l’importava morir lluny de casa com ell i retrobar-lo  al Valhalla i gaudir junts de la generositat d’Odin.

Va embarcar en el drakkar de Toki,  un guerrer respectat que era el primer en atacar i l’últim en abandonar la lluita. El seu era un bon vaixell, ben construït i millor cuidat que navegava amb seguretat i només van trigar quinze jornades a arribar a les terres del mar càlid on la gent no sabia què era el gel. Quan va notar la calor d’aquell Sol va entendre perquè els mariners miraven el mar quan estaven massa dies a terra. 

http://microrelatsmmb.blogspot.com.es/2014/06/mes-enlla-del-fiord.html

Microrelat 6: Comptar paraules

No va aconseguir evadir el seny quan va descobrir que la seva voluntat era màgica i que tot el que pensava s’acabava complint. Al principi una part de la seva ment li deia que no podia ser veritat aquella capacitat que des de feia unes setmanes havia començat a practicar. Però tot el que pensava acabava sent real. I com més utilitzava la seva recent descoberta més ganes tenia de tornar-ho a fer. S’ho passava bé i això li agradava.

Va ser així com va descobrir de nou el plaer d’escriure. Gaudia pensant que el que imaginava podia  ser real en la ment d’aquells que llegien els seus microrelats. Pensar a partir d’una frase proposada, ajuntar i comptar paraules, refer i tornar a ajuntar noves paraules, es va convertir en un moment tranquil que es dedicava cada setmana. La gent que entenia anomenava aquesta habilitat màgica imaginació. 

Microrelat 5: Sinceritat

Tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia van provocar l’entrada al monestir. No sabia perquè després de quatre anys somrient als executius que pujaven i baixaven en l’exclusiu ascensor que conduïa al despatx del Director General, aquell dia tot va canviar i va deixar de fingir. Al Sotsdirector li va dir que les seves corbates eren horribles, al Director de la secció Internacional que els tirants i el cinturons eren excloents... i així tothom va rebre la seva dosi de veritat. Però potser el que més va sobtar va ser quan va dir al Director General que feia panxa i que el pàdel no li servia de res. L’acomiadament va ser fulminant. 

Tres mesos més tard, quan va entrar al monestir i les portes es van tancar al seu darrera va respirar alleujat. Per sort el vell edifici de pedra no tenia ascensor.

Microrelat 4: Cafè amarg

Tots dos van perdre un amic el dia que els va anunciar la seva marxa. La notícia va ser tan amarga com el cafè que es refredava a les tasses. L’havien anat perdent poc a poc des de feia un temps. Van saber de seguida que no el tornarien a veure perquè ja ho havien parlat i s’ho esperaven. Els semblava que tothom tenia molt clar que li estava passant menys ell que va ser l’últim en comprendre-ho. 

Havia patit massa i necessitava tornar a començar i havia de trencar amb els records, malgrat que alguns eren bons surant en un mar que els darrers anys s’havia tornat massa negre. Però cada cop costava més no ofegar-se i corria el perill de ser la persona que mai havia volgut ser. Van dir adéu a un amic però van veure com el món guanyava un home feliç

Microrelat 3: La fugida

Gyula Hálasz (també conegut com Brassai)

Va desaparèixer entre la ciutat adormida  buscant refugi en les ombres dels fanals que dibuixaven un laberint de llums i contrallums. Plovia quan va baixar del tren que l’havia portat des del passat i va creure que el seu secret estaria a resguard i que ningú no pensaria  seguir el seu rastre. L’anonimat de la massa tranquil·litzava les seves pors i poc a poc va començar a oblidar les raons de la seva marxa.

De fet al cap dels anys els records eren cada cop més febles. Per això li va costar reconèixer que aquell rostre mullat per la pluja que entreveia entre les llums i ombres de la nit era el motiu  de la seva escapada. Però quan va intentar articular un “ho sento” va entendre que no hauria de haver fugit mai. Malgrat el dolor encara l’estimava. 

Microrelat 2: Decisions

Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat. Va comprendre que la vida li havia donat una nova oportunitat i calia aprofitar-la. Que el pare ingressés a l’hospital per un atac cardíac el mateix dia que va saber que per fi ell també seria pare el va fer pensar molt. A l’hospital, mentre esperava que el pare no morís ho va tenir clar. No podia permetre que trenta anys després el seu fill passes pel que ell estava passant i per això havia de canviar: es va proposar no tornar a fumar però també va decidir que treballaria amb el pare. A punt de perdre’l es va adonar que malgrat que havia perjurat que no tornarien a treballar junts era absurd seguir fent-ho pels altres, de prestat. De fet els lladres eren més honrats que els directius de bancs i deien menys mentides.

Microrelat (1): Ulls verds

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda. Ell no comprava la premsa. Creia que les notícies eren una forma d’entreteniment molt mentider i preferia les novel·les. Però havia acabat el darrer llibre de la biblioteca i no portava cap altre. Mentre la resta del passatge s’abstreia amb la cara enlluernada per la pantalla del mòbil un titular li va cridar l’atenció: un estudi d’una prestigiosa universitat deia que les persones que llegien tenien una esperança de vida superior a la resta. I era veritat. A ell la lectura li permetia viure més vides que la seva, una vida que li semblava grisa i avorrida. Però llavors, quan el bus va frenar de cop i va estar a punt de caure sobre la noia del diari ella es va girar i es va adonar que tenia els ulls més verds que mai havia vist...