dilluns, 28 d’abril del 2014

Ursula Andress, la primera noia Bond


Moltes han estat les noies Bond, totes són molt guapes i són un dels atractius principals de les seves pel·lícules. Ursula Andress va ser la primera, i la seva aparició a les platges de Jamaica en un inoblidable bikini blanc, com naixent del mar igual que una Venus és una de les imatges més espectacular de tots els films de l’espia britànic. Honey Ryder la ingènua i temperamental noia que cercava petixenes i que no havia anat a l’escola, però  estava llegint una enciclopèdia, es convertiria en una part importantíssima de la mitologia Bond

Honey Ryder  va ser interpretada per Ursula Andress , una jove actriu suïssa de contundents formes més coneguda pel seu matrimoni amb John Derek que pels seus treballs cinematogràfics. Fou precisament el seu marit el que la va convèncer per que interpretés el paper de Honey Ryder, definit per Ian Fleming, l’autor de la novel·la com la part del darrera d’una Venus de Botticelli. Però el factor definitiu que va fer que fos escollida pel paper va ser el fet que el seu sou fos baix al ser poc famosa. Segons el director de 007 contra Dr. No, Terence Young, Ursula Andress tenia una figura estranya: “... espatlles, estomac i cames d’home, però la cara i el pit eren magnífics. No era tan fàcil que sortís afavorida, però al costat de Sean [Connery], la seva mida semblava l’adequada...”.  Per milions de seguidors la imatge d’Ursula Andress sortint de l’aigua en una platja del Carib, amb el biquini blanc i el ganivet al maluc és la que més es recorda de la primera pel·lícula de James Bond.


Parodia d'Star Wars

Parodia del pòster original d'Star Wars en el número 24 de la revista d'humor Amoníaco.


diumenge, 27 d’abril del 2014

L’inici del demà: la història de la Mancomunitat per Raimon Portell i Alex Ferreiro


‘L’inici del demà’ és el còmic que ha editat la Diputació de Barcelona i que aquest diumenge s’ha repartit gratuïtament amb els diaris publicats a Catalunya. 

Guionat per Raimon Portell i il·lustrat per Alex Ferreiro, ‘L’inici del demà. Història de la Mancomunitat de Catalunya 1914-1925’ és un còmic rigorós i ple de curiositats que, en el marc de la commemoració del Centenari de la Mancomunitat, dona conèixer un període cabdal del nostre país de la mà dels seus protagonistes. Acostar la historia a través del còmic sempre ha estat un bon exercici, i en aquest cas la feina presentada és molt correcte, amb un dibuix molt interessant, i un color de tons marronosos com les fotografies de l’època. Només es pot retreure a aquesta publicació que sigui massa breu, tan sols quinze pàgines i que l’enquadernació no li faci justícia. Esperem que aquesta feina no caigui en l’oblit i que posteriorment sigui editada de forma més consistent.




dissabte, 26 d’abril del 2014

Peabody i Sherman


Les aventures de Peabody i Sherman és una divertida comèdia d'aventures que combina ciència-ficció, viatge en el temps, personatges excèntrics i un diàleg intel·ligent, units per l'estranya relació dels nostres herois: un gos i el seu fill humà. El senyor Peabody és un gos i és considerat l'ésser viu més intel·ligent del planeta. Ara està a punt d'afrontar el seu gran desafiament: ser pare. El senyor Peabodyusa el seu invent més enginyós, la màquina WABAC, per endinsar-se en el temps amb el seu fill adoptat Sherman. Tots dos viuen de primera mà els esdeveniments que han canviat el món, des de  l'Egipte faraònic a la Revolució Francesa passant per  la Guerra de Troia, la Florència de Leonardo (on descobrirem el motiu de l'enigmàtic somriure de la Mona Lisa). Fins i tot coneixeran els germans Wrigth, pioners de l'aviació i mestres bicicletaires.  

No obstant això, en un desafortunat accident, Sherman li mostra la màquina a la seva amiga Penny per impressionar i acaben creant un forat en l'univers, provocant el caos en els esdeveniments més importants de la història. Abans que el passat, el present i el futur quedin alterats, el Sr Peabody va al rescat mentre ha de fer front al major desafiament de sempre: ser pare. Junts deixaran la seva empremta en la història.

La pel·lícula es basa en Peabody i Sherman, dos personatges de l'antic, extraordinari i poc valorat Show de Rocky i Bullwinkle (1959-1964), on gràcies a la màquina del temps explicaven de forma particular diversos episodis de la història. Una bona pel·lícula a l'alçada d'una gran sèrie d'animació. 





divendres, 25 d’abril del 2014

Grândola, Vila Morena: la Revolució dels Clavells


A les onze de la nit del 24 d’abril s’emetia a través d’Emissores Associados de Lisboa la cançó ‘E despois do Adeus’. Era el primer senyal que tot estava a punt per la Revolució dels Clavells. Els oficials del Movimento das Forças Armadas (MFA) es van dirigir als lloc de comandament. A quarts d’una de la matinada del 25 d'abril sonava ‘Grândola, Vila Morena’. Era la contrasenya que el principal estrateg del moviment, Saraiva de Carvalho, i els capitans havien escollit per al cop d’estat. José “Zeca” Afonso va compondre aquesta cançó en homenatge a la Sociedad Musical Fraternidad Operaria Grandolense de la vila portuguesa de ‘Grândola’. La cançó es va incloure en l’àlbum ‘Cantigas de Maio’, enregistrat a Hérouville (França) a la tardor de 1971.

El 29 de març de 1974, ‘Grândola, Vila Morena’ va ser la cançó que tancava un espectacle al Coliseu dos Recreios de Lisboa. La censura del règim dictatorial de Salazar havia prohibit diverses cançons de José Afonso i la gent la va corejar a plens pulmons, com un senyal de desafiament a la dictadura. Aquest fet impressionà alguns militars de l’MFA que hi eren presents. Decidiren que la consigna del dia D havia de ser una cançó de “Zeca”.

La Revolució dels Clavells va ser el moviment revolucionari que el 1974 va posar fi a 48 anys d’un règim conservador i antidemocràtic portuguès del Estado Novo amb l’objectiu de construir un estat modern i acabar amb el conflicte colonial. L’Estado Novo de Salazar era un règim tan dictatorial com el franquisme, però el fet que Salazar no fos militar va servir per edulcorar la imatge del dictador portuguès. L’Estado Novo es basava en fonaments corporativistes i nacionalistes, regeneracionistes i republicans, autoritaris i igualitaris. A poc a poc instaurà una fèrria dictadura corporativista i reaccionària. Congelà el progrés popular i limità l’expansió de l’economia, que es basà en l’explotació de les colònies africanes, l’emigració a Europa i el turisme. En política exterior pactà amb el general Franco (1937 i 1942), amb els aliats (1942-43), amb l’OTAN (1949) i amb els EUA (1956). Els anys seixanta l’oposició interior i colonial augmentà i Salazar endurí el seu règim, establint un autèntic terror policíac. Al mateix temps es produí un cert desenvolupament industrial. Malalt, l’any 1968 fou substituït pel seu ministre Marcelo Caetano.

Els militars portuguesos eren la base d’una dictadura a la qual ells mateixos van posar el punt i final. L’essència d’aquest règim dictatorial era el manteniment de les colònies, però amb el procés de descolonització el govern de Lisboa va refermar els seus lligams colonials i va provocar una llarga i costosa guerra. El 1961 ja van intentar fer caure el dictador i cap de govern, Oliveira Salazar, sense èxit. Vuit anys després, amb la substitució de Salazar per Marcelo Caetano, no van canviar les coses.

Davant d’un escenari cada cop més complicat per a les forces armades portugueses i un clima enterbolit en la societat civil, es va produir una convergència entre una part de l’alta oficialitat i els quadres inferiors de l’exèrcit que va culminar el 25 d’abril de 1974. Es van sumar el qüestionament ideològic dels oficials d’esquerres a Guinea, la moral derrotada dels oficials vençuts a Moçambic i els oficials sindicalistes de la mateixa Portugal.



La Revolució dels Clavells va acabar amb el règim salazarista, i durant dos anys va semblar que una revolució més profunda seria possible fins que un contracop la va aturar substituint-la per un règim democràtic sota supervisió militar. Quaranta anys després els majors mèrits de la Revolució són la fi de les guerres colonials (tot i que a canvi d’una descolonització molt mal feta que va arruïnar Angola, Moçambic, i Timor Oriental) i l’arribada de la democràcia a Portugal gràcies a la voluntat popular i no pas per les cessions del règim autoritari anterior com en el cas de la Transició Espanyola.



dimecres, 23 d’abril del 2014

Cinquanta anys de Tintin en català

El 23 d’abril fa cinquanta anys que es va publicar el primer àlbum de Tintin en català: Les joies de la Castafiore. L’obra d’Hergé va arribar a Catalunya gràcies a Conxita Zendrera, filla de Josep Zendrera, fundador i artífex de l’Editorial Joventut. 



Gràcies a l’enginy i treball rigorós de Joaquim Ventalló (1899-1997), el traductor en català de l’obra d’Hergé, i a l’Editorial Joventut milers d’infants catalans van poder accedir al màgic món dels àlbums de Tintín i molts, per primer cop, a la llengua catalana escrita. El primer llibre que recordo haver llegit sencer en català és L’afer Tornasol, una primera edició que quan va arribar a les meves mans ja era vella, però que em va permetre entrar en el món de Tintin a través del català. Joaquim Ventalló és el responsable de catalanitzar el nom de la residència de Haddock i Tintin, Moulinsart que va convertir en Molins de Dalt, el racó on trobem aquest modest blog. 

A partir dels anys seixanta, van començar a aparèixer algunes publicacions per a infants en català, com ara Cavall Fort i L’Infantil. El règim franquista no creia que els tebeos per a infants fessin cap mal. En aquest context, l’Editorial Joventut, que abans de la guerra civil ja editava les seves publicacions en català, va decidir tirar endavant una versió en català de Tintin, que es va posar a la venda per la diada de Sant Jordi de 1964: Les joies de la Castafiore, que era l’últim que s’havia editat aleshores a Bèlgica. La traducció del francès era del terrassenc Joaquim Ventalló, que ja feia temps que coneixia els àlbums en francès i que, pel seu compte, ja els havia anat traduint. Ell precisament es va oferir a l’editorial i a l’editorial li va semblar bé l’oferiment i la traducció que n’havia fet. L’aposta editorial, però, era arriscada, perquè els àlbums de Tintin sortien a un preu de venda al públic de 100 pessetes (uns 60 euros d’ara proporcionalment). Però va ser un èxit, perquè les històries de Tintin i Milú eren i són divertides i formatives en molts aspectes i van agradar a petits i grans des del primer moment

divendres, 18 d’abril del 2014

Nestor Ivanovich Makhno, banderes negres durant la Revolució Russa


Nestor Ivanovich Makhno (en ucraïnès, Нестор Іванович Махно, 27 d'octubre, 1889 - 25 de juliol, 1934) fou un revolucionari anarquista d'Ucraïna que es va negar a unir-se als bolxevics desprès de la Revolució d'Octubre. Se’l considerava el Pancho Villa de la Revolució Russa. Va naixer el 27 d'octubre del 1889 a una aldea de Gulài-Pole districte d'Alexandrovsk del govern Ekaterinonslar a Ucraïna. 

Makhno procedia d’una família de camperols pobres i el seu pare va morir poc després que ell nasqués, per això va haver de contribuir al manteniment de la seva família (la seva mare i quatre germans molt joves) als 7 anys feia feina de pastor de vaques i ovelles a l'estiu i anava a l'escola local a l'hivern. Després de rebre una petita instrucció, als 12 anys va començar a fer feina com a peó a les granges dels colons alemanys que proliferaven en aquella època a Ucraïna. Des d'aquell moment ja va començar a compartir el seu odi cap a les injustícies comeses pels senyors i patrons amb un grup de peons i camperols. 


Amb 16 anys, participà a la revolució del 1905 i després de contactar amb diferents grups de caire politic s'implica en el moviment llibertari realitzant perilloses missions. Al 1908 les autoritats tsaristes l'empresonen i és condemnat a la forca per estar associat amb anarquistes i per participació en actes terroristes, però degut a la seva joventut la condemna fou commutada per la de presó perpetua. El traslladen a la presó central de Moscou, allà aprofita la seva gran biblioteca i fa amistat amb Archinoff, condemnat a treballs forçats, aquest ajuda a Makhno a instruir-se en varies matèries. Sotmès a un dur règim pel seu esperit rebel i les seves protestes, contreu una afecció pulmonar. Al 1917 és alliberat, amb tots el presos polítics, per la insurrecció del proletariat a Moscou. Quan va tornar a Gulài-Pole, va començar a desplegar una activitat militant incansable. Entre altres coses, ajuda a organitzar l'expropiació de la propietat de capitalistes i terratinents. A l'estiu del 1917, durant el govern del demòcrata Kerensky a Rússia, fou president del soviet local, de la Unió de Camperols regional i de la Unió Professional d'obrers metal·lúrgics i fusters. 



Durant la Guerra Civil els partisans de Makhno van combatre gairebé contra tots: els cosacs, els alemanys, els nacionalistes ucrainians, els senyors de la guerra, els blancs i els rojos. La força del seu exèrcit guerriller residia en la qualitat i rapidesa de la seva cavalleria, en el suport incondicional del camperolat, en el profund coneixement del terreny locali en la fera lleialtat dels seus homes. Sota la bandera negra dels anarquistes Makhno va defensar una revolució camperola sense estat basada en el govern local dels sòviets lliures i autònoms que havien sorgit en el camp durant 1917. Els camperols ucranians l’anomenaven Batko, que significava “pare”. L'exèrcit negre, també va lluitar contra els Blancs (els contra-revolucionaris) i els pogromistes antisemítics. A les àrees on els makhnovistes van expulsar els exèrcits d'oposició, els camperols (i els treballadors) van procurar suprimir el capitalisme i l'estat organitzant i muntant assemblees, comunes i consells lliures. La terra i les fàbriques expropiades van passar a estar sota control dels camperols i els obrers.



De tornada és empresonat pels austríacs, i obté la llibertat gràcies a un jueu de Gulàiaï-Pole que va aconseguir reunir una suma considerable. Ja a la seva regió, organitza amb un treball enèrgic partides de guerrillers voluntaris; l'estratègia és apuntalar una regió alliberada des de la qual estendre la resistència i alhora concretar la revolució sobre bases llibertàries. Les seves millors armes eren la temeritat i mobilitat dels seus esquadrons de cavalleria (més endavant va organitzar a la infanteria en veloços carros de dos cavalls típics de la regió) i, sobretot, la complicitat dels camperols, que ho ocultaven i no informaven sense tenir en compte les represàlies i la crema dels seus llogarets. Redactava manifests sobre la Revolució Social, les comunes lliures i organitzava reunions contínuament. En el cas de Makhno, que havia rebut nombroses ferides a llarg dels anys, el 21 de març rep una bala a l’estomac de l’exèrcit bolxevic, i a primers d'agost el fereixen set vegades, la darrera al coll. A causa de la seriositat de la ferida i tement per la seva vida, el Consell resol el seu trasllat a l'estranger per curar-lo, perquè Ucraïna ja no és segura. 


El 28 d'agost, Makhno, dins un destacament, aconsegueix trencar el setge bolxevic i creuar el Dniester amb un nombre bastant elevat de ferits. Primer de tot, és conduit a Romania, però a causa de l'hostilitat de les autoritats es trasllada a Polònia. Un cop allà l'arresten, és acusat de mantenir activitats antipoloneses a Ucraïna, però el jutgen i queda absolt. Es trasllada a Gdansk on després de ser detingut una altra vegada aconsegueix escapar a París amb l'ajuda dels grups anarquistes locals. A París fa feina de manobre i de fuster. Esporàdicament procurava mantenir certa activitat amb el moviment anarquista a França, però després queia en llargs períodes d'inactivitat. Va intentar escriure tot el que va succeir a Ucraïna, però tan sols va arribar al període del 1918, el seu escrit es va editar després de la seva mort en tres volums. Va morir el 25 de juliol del 1934.


dimecres, 16 d’abril del 2014

Microrelat 6: Comptar paraules



No va aconseguir evadir el seny quan va descobrir que la seva voluntat era màgica i que tot el que pensava s’acabava complint. Al principi una part de la seva ment li deia que no podia ser veritat aquella capacitat que des de feia unes setmanes havia començat a practicar. Però tot el que pensava acabava sent real. I com més utilitzava la seva recent descoberta més ganes tenia de tornar-ho a fer. S’ho passava bé i això li agradava.

Va ser així com va descobrir de nou el plaer d’escriure. Gaudia pensant que el que imaginava podia  ser real en la ment d’aquells que llegien els seus microrelats. Pensar a partir d’una frase proposada, ajuntar i comptar paraules, refer i tornar a ajuntar noves paraules, es va convertir en un moment tranquil que es dedicava cada setmana. La gent que entenia anomenava aquesta habilitat màgica imaginació. 

dimarts, 8 d’abril del 2014

Subirachs: la força de la pedra aspra


L'escultor Josep Maria Subirachs va morir dilluns als 87 anys d'edat, com a conseqüència d'una malaltia neurodegenerativa. L'artista era reconegut especialment pel seu treball a la portada de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona. 

Subirachs va néixer a Barcelona el 1927 en una família humil del Poblenou. Va haver de renunciar a la carrera d'arquitectura i es va decantar per l'escultura. 



A més d'escultor, Subirachs era un artista polifacètic, que va treballar tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles, a més de realitzar escenografies per a teatre i dansa. Entre d'altres reconeixements, Subirachs va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or del Mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona. 

Es va formar al taller d'Enric Monjo entre el 1942 i el 1947 i també va treballar durant uns mesos amb Enric Casanovas, tot i que va morir pocs mesos després que Subirachs entrés al seu taller.

El 1948, Maria Subirachs va fundar el grup Postlectura, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabaté i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira. Subirachs va viatjar a París amb una beca per ampliar els estudis. També va viatjar a Bèlgica arran de la invitació del pintor Luc Peire, que havia descobert la seva obra al Saló d'Octubre, on Subirachs va exposar entre el 1949 i el 1957.

Josep Maria Subirachs va evolucionar del seu noucentisme inicial cap a un estil més expressiu i esquemàtic. "Subirachs és un dels escultors cabdals de la segona meitat del segle XX", va dir el crític d'art Daniel Giralt-Miracle amb motiu del 85è aniversari de l'artista. "Va fer un salt mortal –va afegir– de l'escultura noucentista a l'abstracció gràcies a la seva excel·lent formació. I als anys 80 va recuperar la figuració reprenent el llenguatge del Renaixement i el Barroc i combinant-lo amb el 'pop art'. No es pot qüestionar que és una artista molt original i molt personal". 



Al llarg de la seva trajectòria, Subirachs va realitzar més d'un centenar d'escultures públiques arreu del món, més de 70 de les quals són a Barcelona, com el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya, el monument a Narcís Monturiol, el fris 'Barcelona' de l'Ajuntament de Barcelona, els relleus de l'edifici del Banc de Sabadell del Passeig de Gràcia i la porta de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. A més, se'l considera un renovador de l'art sacre, tot i que es declarava agnòstic, amb les escultures que va realitzar per al santuari de la Virgen del Camino, a Lleó. El nexe en comú de la seva obra és la duresa expressiva de les seves escultures. 



L'agra polèmica que van despertar els grups escultòrics que va fer per a la façana de la Passió van marcar la trajectòria de Subirachs. Va començar-hi a treballar el 1986 i la tasca es va perllongar fins al 2005. Va dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, motiu pel qual va viure al mateix temple, tal i com havia fet anteriorment Antoni Gaudí. Les escultures de la Passió estan considerades la seva gran obra de referència.  La darrera obra que va realitzar per a la basílica van ser les portes de bronze que va crear per a la façana de la Glòria. En total, va fer més de 100 escultures de pedra i quatre portes de bronze. Personalment considero que les crítiques que va rebre van ser injustes. Es pot criticar o no la decisió de continuar les obres de la Sagrada Família però crec que la Subirachs va fer una gran feina a la façana de la Passió i el seu estil aspre i contundent, amb figures de perfil dur, s'adapta perfectament al sentiment de la Passió i mort de Crist. Però Barcelona és una ciutat amb certa tendència al caïnisme cap els seus, i les desmesurades crítiques a Subirachs són un exemple.




Microrelat 5: Sinceritat



Tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia van provocar l’entrada al monestir. No sabia perquè després de quatre anys somrient als executius que pujaven i baixaven en l’exclusiu ascensor que conduïa al despatx del Director General, aquell dia tot va canviar i va deixar de fingir. Al Sotsdirector li va dir que les seves corbates eren horribles, al Director de la secció Internacional que els tirants i el cinturons eren excloents... i així tothom va rebre la seva dosi de veritat. Però potser el que més va sobtar va ser quan va dir al Director General que feia panxa i que el pàdel no li servia de res. L’acomiadament va ser fulminant. 

Tres mesos més tard, quan va entrar al monestir i les portes es van tancar al seu darrera va respirar alleujat. Per sort el vell edifici de pedra no tenia ascensor.

diumenge, 6 d’abril del 2014

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)


Avui fa cent anys de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, l'intent del regionalisme català de la Lliga per a tornar a governar el país i modernitzar-lo. No va ser una tasca fàcil ja que l'ineficaç estat espanyol de la Restauració no va recolzar la nova administració amb traspassos de competències o ingressos. Però amb gent ben preparada i la voluntat de millora van intentar fer una bona feina. La dictadura de Primo de Rivera acabaria amb ella.



El 6 d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que unificava sota una única entitat les quatre Diputacions Provincials catalanes. Amb la Mancomunitat Catalunya tornava a disposar d'una unitat administrativa pròpia després de la divisió centralista en províncies de 1833. 

La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.

Al llarg d’onze anys van intentar modernitzar el país fins que va ser suprimida el mes de juliol de 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Molts dels seus projectes van quedar guardats en una carpeta. Altres projectes, però, han sobreviscut a dues dictadures i avui són el vaixell insígnia de la cultura, com la xarxa de biblioteques. 

De les Diputacions a la Mancomunitat

La implantació del sufragi universal masculí el 1890 va variar de manera substancial el panorama polític de la Restauració Borbònica. La celebració d'eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l'arraconament dels partits dinàstics i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitat política de Catalunya.

El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fes extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics, agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. L'any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l'assemblea general de les Diputacions provincials d'Espanya, a la qual Enric Prat de la Riba presentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins a l'any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes es posaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».

La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula. Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.

L’organització de la Mancomunitat

L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions. A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català. 



Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors.

L'obra de la Mancomunitat

El seu primer president, Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va advocar per recuperar la llengua catalana, l'autonomia econòmica, i crear institucions modernes per a l'educació, la formació intel·lectual, professional i física dels ciutadans. 



Tot i disposar només de 20 milions de pessetes la Mancomunitat va fer una labor considerable. Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.



Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.

A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923.

El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.

dimarts, 1 d’abril del 2014

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo...


“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco. 

Burgos 1º abril 1939″.

L’1 d’abril de 1939 es publicava l’anuncia de la fi de la Guerra Civil Espanyola i s’inaugurava la dictadura franquista que duraria fins 1975. Les conseqüències van ser terribles, la fam i les penalitats continuaren en la postguerra, agreujades per la Segona Guerra Mundial i l’aïllament d’Espanya; l’economia quedà ensorrada, la indústria destruïda; i es va instal·lar vel negre que va enfosquir el país durant prop de quaranta anys.

Pel que fa a les pèrdues humanes estudis, basats en evolucions demogràfiques, xifren en 540.000 la sobremortalitat dels anys de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i en 576.000 la caiguda de la natalitat. L'estimació de víctimes mortals en la Guerra Civil Espanyola conseqüència de la repressió pot xifrar-se en 200.000 persones.

La repressió a la reraguarda d'ambdós bàndols fou duríssima, Paul Preston titulà el seu llibre sobre aquests fets L'holocaust espanyol. Mentre que a la zona rebel les autoritats establiren una repressió sistemàtica contra persones considerades simpatitzants dels partits del Front Popular, a la zona republicana, les execucions sumaríssimes foren dutes a terme sobretot per escamots incontrolats afectant especialment religiosos (cas de Catalunya). El nombre exacte de víctimes de la repressió, així com els mort en combat, ha estat difícil d'establir. Paul Preston a L'Holocaust espanyol ha comptabilitzat 127.631 víctimes de la repressió franquista i 49.272 de la repressió a la zona republicana. 

Aquestes estimacions, encara estan sotmeses a revisió; malgrat que les víctimes produïdes pel bàndol republicà van ser ben identificades, les produïdes pels revoltats, havent estat ignorades durant el franquisme, avui existeixen dificultats per quantificar-les i identificar-les. «Les recerques realitzades fins avui demostren que un alt percentatge de desapareguts no consta en registre algun». A causa d'elles Espanya, amb més de 114.000 desapareguts, és "el segon país del món, després de Cambodja, amb major nombre de persones víctimes de desaparicions forçades les restes de les quals no han estat recuperats ni identificats".

Moltes persones s'hagueren d'exiliar, i alguns milers d'espanyols acabaren fins i tot en camps de concentració nazis a la II Guerra Mundial. Les execucions i empresonaments continuaren després de la guerra i en alguns casos van ser fins i tot més intensos.

La fi de la guerra no va portar la pau, la victòria franquista va ser la pitjor conseqüència.