divendres, 8 de gener de 2016

Roy Batty, el replicant de «Blade Runner» que va néixer el 8 de gener de 2016



Avui divendres, dia 8 de gener de 2016, la Tyrell Corporation creava el replicant Roy Batty, famós per ser l'enigmàtic Nexus 6 interpretat per l'actor Rutger Hauer a Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Dissenyat com a soldat de combat, Batty era el gran rival del policia Rick Deckard, etern en la figura de Harrison Ford. 

D'ell és l'escena més memorable i recordada d'una pel·lícula que encara avui genera debat: el replicant, moll per la pluja, deixava anar un monòleg que ha quedat com una de les grans fites cinèfiles, just abans de morir a la terrassa de l'edifici Bradbury. "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu", deia, mentre sonava la música de Vangelis i rememorava aquelles "naus cremant més enllà d'Orió" o els "raig C brillant a la porta de Tannhäuser". 

El replicant Batty tenia el poder d'atrapar els espectadors amb aquella barreja d'implacabilitat i de melancolia, obstinat com estava per evitar la mort que li havien programat –quatre anys havia de durar, segons el seu creador–. El futur, de nou, torna a fer-se present, demostrant que el temps no passa en va, i afegint-se a l'efemèride que recordava que Retorn al futur també havia superat la seva pròpia fita. 



dissabte, 24 d’octubre de 2015

Maureen O'Hara


L'actriu Maureen O'Hara ha mort aquest dissabte a casa seva, a Boise, Idaho (els Estats Units) als 95 anys

L'artista irlandesa va aparèixer en pel·lícules com la inoblidable The Quiet Man (L'home tranquil) al costat de l'etern John Wayne i How Green Was My Valley (Que verda era la meva vall) , dirigia per John Ford i guanyadora de cinc premis Oscar incloent el de millor film. 

O'Hara va arribar a Hollywood el 1939 per protagonitzar The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre Dame), obra que la va catapultar a la fama. Aquell mateix any va conèixer John Wayne amb qui va mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida i amb qui també va compartir rodatge. Dos anys més tard, el 1941, el director John Ford la va elegir per formar part de How Green Was My Valley, una de les interpretacions més recordades.

La Torre de Cal Felip, la visita que no farem en el 48 Open House Barcelona



Enguany Sant Joan Despí és la ciutat convidada en el 48 Open House Barcelona. Cal felicitar-se per aquesta iniciativa i aprofitar l’ocasió de visitar alguns dels edificis més emblemàtics de Sant Joan i estar-ne orgullosos. Entre els edificis que es podran visitar hi ha la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Si algú accedeix caminant des del camí del Mig podrà comprovar que al costat un altre element patrimonial molt important, de fet l’edifici més antic de Sant Joan Despí (els documents la citen ja l’any 1134), s’està degradant a gran velocitat: la Torre de Cal Felip. Fins i tot podria entrar, perquè la tanca que l'envolta està trencada i s'observa com s'ha saquejat el ferro i altres elements metàl·lics per vendre'ls com a ferralla. Per arrencar aquests metalls s'han fet malbé les estructures de l'edifici. 

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona (si més no el FCB la va adquirir per disposar dels metres d’edificabilitat necessaris pel projecte de la Ciutat Esportiva), està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament. Esperem que no passi com amb altres elements patrimonials de Sant Joan Despí i es malmeti definitivament. Perquè ser més que un Club no és només sobresortir a nivell esportiu, o tacar-se la samarreta amb el nom d’una dictadura feudal integrista que fomenta el gihadisme. Ser més que un Club hauria de significar també recolzar la cultura i millorar el país. 




dimecres, 21 d’octubre de 2015

21 d'octubre de 2015


Avui per fi hem arribat al 21 d’octubre de 2015, la data en que des d’un llunyà 1985 es va fer viatjar cap el futur un Marty McFly dins d’un DeLorean. Ja és 21 d’octubre de 2015 i ni els cotxes volen ni tenim patins però cada cop la realitat virtual sembla més present i les modes a vegades són tan excèntriques com les que planteja la pel·lícula. El futur ja està aquí i comença a ser Història…

dilluns, 28 de setembre de 2015

Notas al pie de Gaza, de Joe Sacco



A Notas al pie de Gaza, una novel·la gràfica de 2009, Joe Sacco (Malta, 1960), realitza un documentadíssim reportatge sobre una història antiga gairebé oblidada. Rafah , una ciutat perduda a la Franja de Gaza, a la frontera amb Egipte, és un lloc en mal estat, en repetides ocasions arrasada per bulldozers i sempre ha estat considerat un lloc tristament emblemàtic dels més ferotges conflictes del món contemporani. 



El 1956 es va produir un incident sagnant ocorregut durant el qual els soldats israelians van matar a cent onze palestins. Va ser una massacre a sang freda o terrible error ? El dramàtic episodi, es va oblidar als marges de la història, com una nota a peu de pàgina que Joe Sacco intenta aclarir. És significatiu és tan difícil arribar a una veritat compartida d'aquest conflicte de dècades de durada En un intent de donar llum sobre el que va passar llavors, Joe Sacco es submergeix en la vida quotidiana de Rafah i la propera ciutat de Khan Younis , el descobriment del passat i el present de Gaza. Suspès durant més de cinquanta anys d'història, la mort, les mentides, els mites i la violència, en aquest informe de recerca mostra la cada vegada més estreta successió de guerres, ens fa escoltar les veus dels refugiats, els supervivents, els nens, les vídues ... per tocar el cor de la tragèdia d'aquest país.

Igual que en "Palestina " i " Gorazde " , el tipus original del periodisme dibuixat per Joe Sacco és capaç de tornar un horitzó disputat en tots els seus detalls en transformar un conflicte complex i ple de puzles en una immediata i comprensible història malgrat la seva densitat (386 pàgines, farcides d’informació). El seu dibuix (que recorda al de Robert Crumb, malgrat que no és una simple còpia del pare del còmic underground), molt realista i excel·lentment documentat és una eina valuosa. Només utilitza la tinta negra, i la trama. Els color negre és omnipresent. Tot és real, tot és detall, només el propi Joe Sacco (que fent metacòmic narra la seva recerca) és una caricatura. Una lectura dura però necessària per entendre una barbàrie ininteligible.