dilluns, 29 de juliol del 2013

Los Jefes. Los Cachorros, de Mario Vargas Llosa


Acabo de llegir Los Jefes i Los Cachorros de Mario Vargas Llosa. Los Jefes (1959), va ser el seu primer llibre i és un recull de relats, entre els que apareix per primer cop el Sergent Lituma. El que m’ha semblat interessant dels contes d’aquest recull és la facilitat amb la que Vargas Llosa descriu els problemes que afecten als protagonistes: la jerarquia, el dolor, l’orgull, la traïció, la resignació...


Los cachorros (1967) narra  la vida de Pichula Cuéllar, un benestant jove limeny, des de les veus dels seus amics de la infantesa, joves com ell del barri limeny de Miraflores. Però Pichula Cuéllar va patir un accident que el va marcar profundament i el farà diferent als seus companys. Aquesta diferència és la base del relat. Una diferència que l’allunyarà pendularment cada cop més del grup. L’accident, els canvis de Pichula, la seva vida menys plena el conduiran fatalment a un descens progressiu als inferns.

divendres, 26 de juliol del 2013

dijous, 25 de juliol del 2013

La batalla de l'Ebre

La mitjanit del 25 de juliol de 1938, amb el pas del riu Ebre a l’alçada de Mirabet, en el decurs de la Guerra Civil i després de l’aïllament de Catalunya de la resta del territori encara republicà, s’iniciava la batalla de l’Ebre, la última oportunitat republicana d’aconseguir capgirar els esdeveniments de la contesa.


La batalla de l’Ebre va ser el combat més intens entre les tropes republicanes i les nacionals al llarg de tota la Guerra Civil. L'enfrontament, iniciat el 25 de juliol de 1938, va significar la pèrdua de milers d'homes i va decidir el final del conflicte bèl·lic a favor de les tropes revoltades. La batalla va finalitzar el 15 de novembre i va ser l'última epopeia de l’Exèrcit Popular de la República per impedir l'avenç de les tropes franquistes a Catalunya.

El General Rojo, va decidir emprendre l’ofensiva en una zona d’èxit més probable. Els objectius eren diversos però comprenien alliberar els fronts de Llevant i Madrid de la pressió dels sublevats i intentar restablir la unió entre Catalunya i València.

Equipat amb material nou soviètic, el Grup d’Exèrcits de Catalunya (Hernández Saravia) estava format pels exèrcits de l’Ebre (Modesto), de l’Est (Perea) i algunes unitats menors. El pas s’havia de fer per dos sectors diferents que havien de trobar-se a la Serra de Cavalls. Els republicans aconseguirien establir un cap de pont a la zona de Gandesa i un altre al nord de Mequinensa.

Agafades per sorpresa les tropes franquistes, que no s’esperaven una ofensiva republicana, van reaccionar. Des del primer matí l’aviació franquista  va actuar amb intensitat contra les tropes i sobretot contra els ponts, malgrat tot els republicans aconseguiren consolidar Flix, Ascó, Riba-roja, Camposines, Pinell i Fatarella. Al tercer dia d’ofensiva les tropes republicanes van aconseguir penetrar entre quinze i vint quilòmetre a l’altra riba de l’Ebre i s’havia transportat tot el material necessari abans de la destrucció dels ponts pels atacs dels avions o arrossegats per l’aigua, doncs els franquistes havien obert les portes dels embassaments pirenaics per provocar la crescuda artificial del riu Ebre.


L’Estat Major republicà no havia previst una gran penetració i els que havien creuat van xocar amb les primeres reserves enemigues arribades ràpidament. El front al sud va quedar estabilitzat en trenta quilòmetres entre Faió i Benifallet, on els republicans van començar a fortificar-se amb l’ordre taxativa de no retrocedir en cap cas. El comandament republicà es preparava per una batalla defensiva.

Franco no tenia per què acceptar. Disposava de prou forces per fixar una gran bossa a l’Ebre, on tenia tancades bones unitats republicanes. Podia continuar al nord la conquesta de Catalunya; marxar sobre València o Madrid, però com d’altres vegades va preferir la batalla frontal i de desgast.

La permanència republicana a les bosses suposava col·locar als homes en una situació difícil, amb un riu a l’esquena. Però es buscava el triple objectiu d’entretenir les reserves de Franco; guanyar temps per que  la diplomàcia republicana pogués aprofitar la situació d’una Europa potser al precipici de la guerra; i per prosseguir l’organització de l’Exèrcit Popular en la resta de fronts, amb les noves trameses d’armes que s’esperaven.

La batalla de l’Ebre va durar tres mesos i mig i fins el 31 d’octubre els republicans van contenir les continues ofensives enemigues sense perdre terreny. La bossa secundària de Mequinensa va durar poc temps. Va rebre la primera escomesa franquista i va ser evacuada per evitar un sacrifici inútil: les forces de la 42 Divisió van tornar a les antigues posicions sense grans pèrdues.

La segona ofensiva de Franco es va dirigir a la bossa principal. Al nord i al sud de Gandesa, les serres de Cavalls i Pandols eren les posicions clau dels republicans. La seva 11 Divisió, amb posició a Pandols, va rebre el cop de l’atac, recolzat per l’artilleria i l’aviació devastadores. Durant una setmana completa es van dessagnar els uns i els altres, en una lluita sanguinària, fins que els atacants van desistir.

Fatarella, una mica més al nord, fou l’objectiu del següent atac. Una altra setmana sagnant sense resultat. Després es va atacar entre Pandols i Fatarella, els dos objectius frustrats en di van recció a Corbera i Camposines. Els rebels van llençar tropes fresques, amb gran recolzament de foc, sobre fronts molt estrets. Això donava als combats molta violència , sense maniobres, amb furiosos atacs de front, que cercaven la destrucció de l’enemic a canvi d’un riu de sang pròpia. Era una lluita duríssima, en la calor de l’estiu, amb crueltat extrema per cada posició i cada cota insignificant. L’artilleria franquista aixafava les posicions abans que la infanteria les assaltés. A la sortida de Corbera, la cota 343 va canviar quatre vegades de mà en un sol dia. Als tres mesos els defensors van cedir algun terreny per conservaven la serra de Cavalls i Pandols, malgrat la tempesta de projectils i de bombes. En plena batalla es fortificava sense parar. Els ponts es construïen, eren destruïts i tornats a refer, mentre les llanxes mantenien les comunicacions entre les vores del riu. La inferioritat dels materials es notava entre els republicans, amb una artilleria que disposava de pocs projectils, mentre que els soldats a vegades no disposaven de menjar. El desgast d’ambdós bàndols era enorme, tot i que en les posicions republicanes era major perquè sobre elles disparava la major massa d’artilleria de la guerra.

En el moment més dur, un esdeveniment va frustrar els objectius internacionals de la batalla de l’Ebre. A Munic, França i el Regne Unit van capitular davant de Hitler, a qui van deixar les mans lliures a Europa. La República no podia esperar ajut extern als seus problemes i l’esforç de l’Ebre perdia sentit. Fins i tot els subministrament soviètics van deixar d’arribar en aquest moment.

L’acarnissament no va parar. Els atacants van continuar amb la seva tàctica d’assalts frontals, propis de la Guerra del 14, i els republicans amb la defensa total, en l’inútil escorxador. A la serra de Cavalls, clau de la defensa, el V Cos (Líster) era aixafat, dia rere dia, per devastadors atacs de l’aviació i artilleria, mentre els cossos Marroquí (Yagüe) i Maestrazgo (García Valiño) s’escarrassaven en ocupar les alçades a qualsevol preu. Cavalls dominava la planura de Gandesa i era atacat per setze grups d’artilleria.

En plena batalla, el govern de Negrín va decidir la retirada dels voluntaris estrangers de l’exèrcit republicà. Eren menys de 15.000. La majoria van abandonar Espanya, malgrat que altres van preferir continuar fins al final de la guerra.

La setena ofensiva va tenir èxit. El que no havia aconseguit la pressió ho va poder la sorpresa. Acostumats a que cada assalt fracassés, els defensors de Cavalls van confiar massa en la fortalesa natural de la seva posició. En les tres últimes hores nocturnes del 30 d’octubre, una duríssima preparació d’artilleria i aviació va caure sobre la serra. Els defensors de les primeres posicions es van replegar fins que va finalitzar el bombardeig, amb la intenció d’ocupar-les abans de l’assalt, com s’havia fet altres vegades.

Les tropes del Maestrat s’havien entrenat els últims dies per una activitat primària: córrer. Silenciosament, les seccions de vanguardia, amb els seus oficials al front, van cobrir a la carrera el quilòmetre llarg i desguarnit que els separava de la serra. Mentre el bombardeig era més virulent corrien pel pla, i quan sonaven les darreres explosions ocuparen la primera línia, abans que els defensors regressessin. Tot el dia es va combatre a les alçades. A l’arribar la nit les posicions estaven en les seves mans i dominaven la plana.


La batalla tocava el seu fi, els franquistes van poder emprar lliurement els seus mitjans i els republicans es van replegar, dia rere dia, en ordre, a les antigues posicions a l’altra banda del riu. Entre el 7 i el 15 de novembre, les unitats van passar novament el curs del riu i el 16 estaven tots els efectius en l’altra riba. Havia terminat la batalla més important de la guerra, on els franquistes van perdre uns 30.000 homes i els republicans el doble i ingents quantitats de material. Tres mesos després va caure Catalunya, i el mes de març del 1939 la República va ser derrotada definitivament. El general Franco, el “Caudillo”, havia guanyat la guerra davant la mirada abstreta de la resta del món. 

dilluns, 15 de juliol del 2013

L'estraperlo, no gaire lluny

Ara que l’actual president de l’estat espanyol i el Partit Popular, estan sota sospita de finançament irregular és interessant recordar com s’han resolt situacions similars en altres moments de la història. Durant la Segona República, per exemple, un tèrbol negoci d’apostes, l’escàndol de l’estraperlo, va ser definitiu per fer caure el govern del rèptil Alejandro Lerroux i del Partido Radical. Joc, política i corrupció barrejats com és costum. 

La ruleta

Pel maig del 1934 Daniel Strauss, aventurer holandès naturalitzat mexicà, i el seu soci italià Jules Perel (o Perlowitz) provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventat (anomenada estraperlo, per la combinació dels cognoms dels inventors). Lluís Companys es negà a autoritzar-la a Catalunya, però pel setembre del 1934 Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després a l’Hotel Formentor (Formentor), bé que fou immediatament prohibida per la policia. Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap de govern perquè molts partidaris seus estaven implicats en l’escàndol: Aurelio Lerroux, nebot seu i delegat del govern a la Companyia Telefònica, fou destituït; Joan Pich i Pon cessà com a governador general de Catalunya i Salazar Alonso com a alcalde de Madrid, etc. L’afer es féu públic, i les corts, després d’investigar els fets, declararen culpables de corrupció Aurelio Lerroux, Joan Pich i Pon, Sigfrid Blasco-Ibáñez (fill de l’escriptor) i altres, tots membres del Partit Republicà Radical, que restà totalment desprestigiat, fet que, juntament amb l’immediat afer Nombela, precipità la fi del Bienni Radical-Cedista i la convocatòria d'eleccions al febrer de 1936 que guanyaria el Front Popular.

Daniel Strauss, Joaquin Gasa i Jules Perlowitz
Al maig del 1934 Strauss intentava aconseguir instal·lar la seva ruleta a Catalunya. El joc estava prohibit i l’ERC tenia moltes prevencions morals contra el joc. Veient la foscor de l’assumpte, les autoritats catalanes es van treure de sobre Strauss.  Després del seu fracàs amb les autoritats catalanes, a Barcelona Strauss entra en contacte amb Pich i Pon, membre del partit governant a l’estat que li posa de manifest a l’inventor l’interès dels radicals en el projecte. Aviat arriba l’acord: La ruleta s’instal·larà a Sant Sebastià i Lerroux n’obtindrà un 25% dels guanys, Pich, un 10 i d’altres capitostos radicals, un 4. La nit de l’estrena, però, la policia precinta la ruleta d’Strauss que gira al Gran Casino de la capital guipuscoana. Salazar Alonso, tot i que ha rebut 500.000 pessetes de l’època, anul·la l’autorització que pocs dies abans havia signat. Pocs dies més tard, però, Strauss aconsegueix que la ruleta s’instal·li a Formentor, amb un èxit espatarrant. La notícia causa tan furor, que Gil Robles, soci dretà i catòlic de Lerroux al govern, n’exigeix el final. L’enginyós Strauss, fart dels desenganys amb els radicals, promet venjança i tira de la manta.


Strauss, després de reclamar una gran suma de diners a Lerroux amb l’amenaça d’explicar-ho tot, decideix escriure una llarga carta al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora en que es detallen reunions, contactes, sumes, tota la trama de suborn al Partit Radical i al primer ministre en particular. El President de la República, que no té cap simpatia pel seu cap de govern, utilitza el dossier per treure-se’l de sobre, però sense fer-lo públic. Aviat, però, el coneixerà tot el país: A Bèlgica, on s’ha refugiat després del seu desastre espanyol, Strauss es va reunir amb Manuel Azaña, líder de l’esquerra espanyola. La sotragada al govern va ser importantíssima. El 18 d’octubre del 1935, es va decidir posar l’assumpte en mans del Tribunal Suprem Paral·lelament, es va obrir una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats en que Lerroux va oferir la seva darrera gran actuació. Presentant-se com a víctima dels seus rivals de l’esquerra, va ser exonerat dels seus càrrecs. Els homes de Lerroux, però, seran declarats culpables per les Corts. Les conclusions del al comissió van ser demolidores: “Las actuaciones no se ajustaron a la austeridad y ética que en la gestión de los negocios públicos se suponen”. El govern de dretes donarà pas a les eleccions del febrer de 1936 i al juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil. Després de la victòria franquista, en un ambient de corrupció i misèria generalitzada, la paraula “estraperlo” definirà el mercat negre amb productes alimentaris que enriquerà fins l’obscenitat personatges amb forts contactes amb el règim. 

diumenge, 14 de juliol del 2013

Comic de Supersonic Man


Aprofitant l’”èxit” de la pel·lícula Supersonic Man l’editorial Valenciana va publicar amb dibuix i guió de Sanchís, dins de la col·lecció “Colosos del Comic” quatre números desenvolupant la història narrada en la pel·lícula. Igual que la pel·lícula les seixanta-quatre pàgines del còmic són d’una qualitat més que creïble, i ni els dibuixos ni el guió semblen gaire treballats, i fa la impressió d’haver-se fet molt de pressa per seguir l’estela de la pel·lícula. Com que la història es va vendre es van fer quatre números més amb històries inèdites. Aquestes són les quatre primeres pàgines del còmic. 






El Anacronópete, d'Enrique Gaspar

El Anacronópete és la primera novel·la espanyola de ciència-ficció, escrita per Enrique Gaspar (1842-1902). Enrique Gaspar va ser un autor dramàtic de cert prestigi de finals del segle XIX, i va aprofitar els set anys que va passar com a cònsol a Macau per reconvertir una sarsuela en tres actes  i tretze quadres titulada “Viaje hacia atrás verificado en el tiempo desde el último tercio del siglo XIX hasta el caos”, que mai no es va arribar a estrenar en “El anacronópete” que va publicar l’any 1887 a l’editorial barcelonina de Daniel Cortezo, amb excel·lents il·lustracions del pintor Francesc Gómez Soler (1870-1899).


El títol de la novel·la està composat per tres paraules gregues: “ana” (darrera); “cronos” (temps); i “petes” (el que vola), que expliquen les possibilitats del formidable enginy creat per l’inventor Sindulfo García. És el primer cop que en la literatura occidental que apareix una màquina del temps, ja que la famosa novel·la de H. G. Wells, La màquina del temps no apareixerà fins el 1895. Però si Wells prefereix centrar el seu viatge en el futur Gaspar prefereix conèixer a fons el passat, la única manera al seu entendre de continuar progressant. Viatjarà a l’època dels Reis Catòlics, a la Xina del segle II, o a la Pompeia de l’any 79, just abans de l'erupció del Vesubi.



La història creada per Gaspar està influenciada per l’estructura de les novel·les de Jules Verne de les que era un fervent seguidor: un científic, Sindulfo Garcíam, inventa una màquina i explica davant d’un auditori entusiasmat les possibilitats de l’artefacte per començar immediatament després un viatge ple de peripècies i aventures i en ocasions massa moralismes. Malgrat l’originalitat de la proposta i l’admiració de Verne l’obra de Enrique Gaspar no iguala la seva vàlua i no passa de ser una curiositat dins de la ciència-ficció europea.  


dissabte, 13 de juliol del 2013

La Torre de la Creu de Josep Maria Jujol

La Torre de la Creu es troba situada al Passeig de Canalies núm. 14 de Sant Joan Despí, al costat de l’Estació de Ferrocarril i rep a tothom quan arriben a la ciutat en tren. La Torre de la Creu és junt a altres edificis modernistes de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, com Can Negre, la Torre Serra-Xaus o la Torre Jujol, el motiu que Sant Joan Despí formi part de la ruta europea del modernisme.


La promotora de l'edifici fou Josefa Romeu i Grau, vídua de Gibert, tieta de Josep Maria Jujol i Gibert. L’encàrrec consistia en realitzar dues cases d’estiueig aparellades, ja que llavors Sant Joan Despí era un poble d’estiueig lluny del brogit actual. L’edifici s’inicià al 1913, ara fa cent anys,  i es finalitzà al 1916. A partir d’aquesta obra Josep Maria Jujol rebé diversos encàrrecs a Sant Joan Despí, els més important dels quals fou Can Negre, i esdevingué arquitecte municipal.



La Torre de la Creu estava formada en un principi per dos habitatges adossats. Al 1966, després de la venda de la torre, el nou propietari encarregà a Lluís Bonet i Garí (1893-1993) la transformació dels dos habitatges en un únic habitatge. Fruit d'aquesta reforma s’eliminaren envans interiors i baranes de separació de les terrasses i desaparegué una de les dos xemeneies.

Tecla Jujol, filla de Josep Maria Jujol, dissenyà el revestiment mosaic que s’observa en l’actualitat.  Josep Maria Jujol havia recobert les cúpules amb restes de vidre d’una fàbrica de Cornellà (a l'estil de la Masia Freixa, de Terrassa) , que amb el temps van perdre adherència i es desprengueren. No creiem que aquesta actuació desvirtuï, però, l'obra de Josep Maria Jujol, ja que ell mateix havia utilitzat solucions semblants en altres obres seves, com a les cúpules de Can Negre.

Al 1987 Joan Bassegoda i Nonell dirigí les obres de restauració que s’efectuaren per tal d’adaptar l’edifici a les necessitats del nou propietari (La Caixa de Pensions, des de 1981) que pretenia instal·lar-hi un Centre de Dia. L’actuació es va centrar principalment en la consolidació de paviments, baranes i del revestiment de les cúpules, especialment el de la xemeneia.




La casa projectada per Josep Maria Jujol està formada per la intersecció de cinc cossos cilíndrics, els tres més amplis finalitzats en el mateix pla. Sobresurten a diferents alçades els dos més estrets, que són les escales de les dues vivendes. A l’alçada del terrat dos cilindres més sorgeixen entre les cúpules, corresponent a les escales que porten a les golfes i els miradors. Coronen l’edifici les cúpules de mida, forma, proporció i alçades diferents, que donen molta mobilitat al conjunt. La creu que culmina la més alta de les cúpules ha donat nom a la torre, tot i que la forma que li dona també li ha valgut ser coneguda com la Torre dels Ous. L’expressivitat dels treballs de ferro en tota la casa (baranes, reixes, la creu...) contribueixen a remarcar el caràcter excepcional de l’edifici.



Des del punt de vista artístic la Torre de la Creu té un valor considerable ja que és la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí i una de les més originals. El fet que la propietària fos la tia de l’arquitecte va permetre-li actuar amb màxima llibertat. Com indica Montserrat Duran (2003, 107 i següents), la llibertat que aquí tingué per definir una arquitectura tan autèntica fa que puguem parlar de l’arquitectura de Jujol  com d’obres de manifest. Jujol fa a la Torre de la Creu la mena d’arquitectura que ha somiat fer, lliure de convencions i íntegrament convençut de la força de la seva plàstica i la capacitat de transmissió d’una manera de fer, d’un gust arrauxat i alhora esteticista i allunyat de tota mena de convencionalisme. La Torre de la Creu serà la seva marca com a arquitecte de cases i, malgrat que no en tornarà a fer cap altra d’igual, els encàrrecs no pararan, sobretot a Sant Joan Despí.


DURAN I ALBAREDA, Montserrat (2003): Josep Maria Jujol. L’arquitectura amagada, Barcelona, Ed. Meteora
LLINÀS, José i SARRÀ, Jordi (1996): Josep Maria Jujol, Köln, Ed. Taschen
JUJOL, Josep Maria (1974): L’arquitectura de Josep Maria Jujol, Barcelona, Ed. CACB

Star Trek, Into the Darkness


Amb Star Trek. Into the Darkness, J.J. Abrams ha tornat a demostrar que és el digne hereu del millor cinema dels anys vuitanta que arrenca amb Spielberg i Lucas i que ha estat el millor director possible per al rellançament de la saga Star Trek. Malgrat el títol, la pel·lícula és radiant més que no pas fosca, com les pel·lícules dels vuitanta.

A Star Trek. Into the Darkness, J.J. Abrams domina a la perfecció tot el que necessita una pel·lícula d’aquest tipus: acció trepidant que no para en cap moment (major que en la pel·lícula de 2009), ambientació i efectes perfectes, un repartiment creïble i increïble (en el que sobresurt Benedict Cumberbacht, que recrea a Khan, un malvat espectacular), respecte a les essències de la saga original...

Aquesta pel·lícula (i d’altres com Super 8) m’ha convençut que J.J. Abrams és la millor elecció per als nous projectes d’Star Wars. Es nota que Abrams estima les pel·lícules que fa i les històries que explica i això és una garantia. Tornem a tenir capità en el pont... 


Johny B. Goode

Mai no saps quin Riff de guitarra et farà falta...



Star Trek, la sèrie original


Setanta-nou episodis de cinquanta minuts constitueixen la sèrie original d'Star Trek. Estrenada per la NBC el setembre de 1966, la sèrie va ser cancel·lada el 1969 per baixa audiència.

El capità Kirk, al capdavant de la nau estelar Enterprise, en viatges d’exploració que el posaran en contacte amb al·lienígenes, traïdors, divinitats... La tripulació de l’Enterprise, marcadament multiracial està encapçalada pel capità Kirk, i compren el vulcanià senyor Spock, l’enginyer Scotty, el metge Bones McCoy, la tinent Uhura (dona i negra, tota una fita als Estat Units de finals dels seixanta, en plena lluita pels drets civils), l’oriental Sulu, i l’alferes rus CheKov (un missatge clar en la Guerra Freda, al final americans i russos esdevindrien aliats).


Creada per Gene Roddenberry (1921-1991) i malgrat la seva cancel·lació ben aviat es va convertir en una sèrie de culte, aletargada en la memòria dels fans (trekkies) fins que a finals dels anys setanta la irrupció d’Star Wars va permetre el rellançament de la franquícia amb un seguit de pel·lícules i sèries que es deriven de la sèrie original: l'univers trekkie.


Una curiositat, les limitacions de pressupost obligaven a que gairebé tota la sèrie es desenvolupes al pont de comandament de la nau Enterprise, amb breus excursions a planetes lleugerament esbossats, on s’arribava gràcies al raig teletransportador d’Scotty, que va sorgir per la necessitat de pressupost: filmar-lo no costava res. 





divendres, 12 de juliol del 2013

Návštěvníci, el Delorean txec


Návštěvníci, Els Visitants, va ser una sèrie txecoslovaca produïda entre els anys 1983 i 1984, sota la direcció de Jindrich Polák amb guió d’Ota Hofman. La sèrie, pensava especialment cap el públic infantil, narrava com quatre científics dels segle XXV viatgen a finals del segle XX ja que la Terra es troba en un greu perill que només pot afrontar recuperant els càlculs realitzats per un nen prodigi que es van perdre. Recordo la sèrie amb una gran simpatia, els tretze capítols estaven plens de moments còmics ocasionats per les situacions provocades pel desconeixement dels viatgers del temps dels costums del segle XX. 


Com a element curiós el vehicle que utilitzen per viatjar en el temps és una Lada Niva, un vehicle molt popular a l’Europa de l’Est dels vuitanta, i que no aixecarà sospites. Un Delorean de l’Europa de l’Est.
Amb uns efectes especials més que correctes per l’època i la televisió, la sèrie destacava per l’originalitat de la proposta i per l’humor.


Lada Niva


Más vale maña que Fuerza

dimecres, 10 de juliol del 2013

Superman Begins, the Man of Steel


Superman, the Man of Steel és la darrera reinterpretació del superheroi per excel·lència, el superheroi que ho va començar tot fa setanta-cinc anys. Segurament no serà la definitiva, però és una brillant aproximació a l’univers de Superman. En la producció hi ha Christopher Nolan, el responsable de la resurrecció del Batman més creïble de tots els temps, i darrera les càmeres Zack Snyder, el director de 300 i Watchmen.

Aquesta, com qualsevol pel·lícula que protagonitzi Superman tindrà un problema de partida: la comparació amb el Superman de Christopher Reeve, l’home que ens va fer creure volar, sobretot a les dues primeres pel·lícules. Un cop vista la nova versió crec que no és just comparar-les ja que són pel·lícules molt diferents fetes sobre el màxim respecte sobre el mateix personatge, però molt diferents. El Superman de Christopher Reeve és alegre, només cal recordar la fanfàrria inicial de John Williams, i pràcticament no té dubtes. El Superman interpretat per Henry Cavill encara busca qui és, i està més desorientat. El seu vestit (sense calçotets per fora, ???) és fins i tot més fosc i escamós (potser més alienígena) que els que havíem vist fins ara.


Man of Steel és una pel·lícula èpica (una èpica que em recorda una mica al Superman de Kingdom Come) gràcies a una bona combinació i està plena d’elements a favor:

  • Una ambientació lleugerament enfosquida que ajuda a entendre els dubtes de Superman.
  • Uns efectes especials perfectes i unes escenes d’acció increïbles.
  • La banda sonora de Hans Zimmer genial com sempre, amb quina força marca els moments més intensos. Des de que el vaig descobrir a The last samurai em va captivar l’energia que transmet amb la música i els seus treballs a Batman o Intercepcion no han fet més que reafirmar-ho.  On John Williams posava alegria i confiança Hans Zimmer transmet potència i energia.
  • La recreació de Krypton (que en alguns moments recorda alguns mons de les preqüeles d’Star Wars –una interessant barreja de l’Utapau de la Revenja dels Sith i el Kamino de l’Atac dels Clons) és increïble, i ens enllaça amb el millor de la ciència ficció. La primera part de la pel·lícula, la que ens explica la destrucció de Krypton es queda curta i t’agradaria conèixer més d’aquell planeta.  
  • Les picades d’ullet cap als afeccionats: malgrat no aparèixer el personatge de Lex Luthor el seu nom està present en tot el film (LexCorp) i fins i tot Indústries Wayne (seu és el satel·lit que serà destruït).
  • El càsting i les interpretacions. Començant pels personatges menys importants està ple d’encerts:
    • per fi veiem a Tahmon Penniket (l’actor que interpreta al millor personatge de Battlestar Galactica, Helo Agaton) al cinema, i també retrobem a Alessandro Juliani, el Felix Gaeta de la mateixa sèrie.
    • Louis Lane, Amy Adams és per fi una Louis Lane prou atractiva per entendre que Superman es pugui enamorar.
    • Michel Shannon, en el paper del General Zod, totalment creïble, fred i calculador, però mesurat sense sobreactuar.
    • Ayelet Zurer i Russel Crowe, com a pares kryptonians de Superman, transmeten perfectament l’angoixa per la pèrdua del seu món i l’esperança que dipositen en el seu fill.
    • Diana Lane i Kevin Costner, com a pares terrestres de Clark Kent, que l’ompliran dels valors de les essències de l’americà mig, aquest americà arrelat al seu país i a la seva terra de la que obté amb l’esforç els fruits dels camps de blat de Kansas.
    • Henry Cavill, que interpreta un Superman creïble, fort físicament i mesurat en el gest. 
  • Els dilemes de la història. Superman és un superheroi arribat d’un altre món, té trenta-tres anys, fa miracles i en alguns moment una barba que ens recorden al propi Jesucrist, un far per la humanitat, per aconseguir que siguem millors.

Crec en definitiva que el treball de Nolan i Snyder ha estat excel·lent, tot i que no era fàcil. Segurament Superman sigui el superheroi més difícil de portar al cinema i Man of Steel és una gran pel·lícula. Nolan ho ha tornat a aconseguir: Superman Begins

dimarts, 9 de juliol del 2013

Guerra a ultrança al Borbó


La Guerra de Successió (1702-1715) assenyala una fita determinant en la història de Catalunya. La derrota catalana de 1714 va suposar l’abolició de les constitucions i de les institucions de govern del Principat, la fi de l’estat català. El mateix s’esdevinguéals altres regnes de la Corona d’Aragó.

El plet dinàstic que enfrontà les cases de Borbó i d’Àustria a la mort de Carles II (1700) va esdevenir ben aviat una guerra internacional, amb repercussions directes o indirectes arreu d’Europa i en altres continents. La proclamació com a hereu de la Monarquia hispànica del duc Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, amb el nom de Felip V, suscità un ampli rebuig a la majoria de corts europees.

La Gran Aliança de la Haia, formada el 1701, declarà la guerra als estats borbònics l’any següent. Un any més tard, el 1703, l’arxiduc Carles d’Àustria, fill segon de l’emperador Leopold I, va serproclamat rei de la Monarquia hispànica, a Viena, amb el nom de Carles III. El 1705 la resistència catalana signà amb Anglaterra el Pacte de Gènova. Aquest tractat internacional donà pas, en els mesos següents, al desembarcament aliat a Barcelona, la revolta generalitzada del país i la proclamació de Carles III com a rei dels catalans. S’iniciava, doncs, un nou front d’aquesta guerra internacional, que constituí, de fet, la primera guerra civil hispànica.

Tot i que la guerra internacional era clarament favorable als aliats, dos fets contribuïren a trencar la seva cohesió política. D’una banda, a Gran Bretanya, l’arribada al poder dels tories (conservadors), el 1710, suposà un canvi d’actitud. Els tories eren partidaris d’abandonar la guerra a canvi d’importants contrapartides comercials a Hispanoamèrica, que Lluís XIV i Felip V es mostraren disposats a escoltar. D’altra banda, la mort de l’emperador Josep I, germà de Carles, suposà la proclamació d’aquest com a emperador, amb el nom de Carles VI. Per a la resta d’estats aliats, la possibilitat que un mateix monarca regnés alhora a l’Imperi germànic i a la Monarquia hispànica no resultava gaire menys inquietant que l’ampliació del domini borbònic que havia originat la guerra. Per això, el 1713 van signar el Tractat d’Utrecht, que reconeixia Felip V com a rei hispànic. En contrapartida, en van obtenir concessions territorials i econòmiques de gran abast. Tanmateix, els catalans restaren abandonats a la seva sort.

El juliol de 1713, mentre les tropes aliades abandonaven Catalunya tot cedint el territori a l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, es convocà la Junta General de Braços, o Parlament del Principat. El 9 de juliol la Junta aprovà la resistència, davant la sorpresa de les diverses corts europees. Políticament, s’iniciava el moment republicà. La Conferència dels Tres Comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) es va fer càrrec del govern de la Catalunya resistent, va organitzar la defensa i el proveïment. Tanmateix, es tractava d’un combat òbviament desigual, que acabà amb la derrota total l’11 de setembre de 1714.

La declaració de guerra del 9 de juliol va ser aquesta:


" ARA OJATS TOTS GENERALMENT


Es fa saber, de part de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Consistori, dels Excel·lentíssims i Fidelíssims Diputats i Oïdors de Comptes de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya, seguint la resolució deliberada pels Excel·lentíssims i Fidelíssims Braços Generals, el dia 6 del corrent mes i any, pel present Pregó i Edicte que:

 L’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya, convocat en Braços Generals el sobredit any i dia, ha deliberat continuar la guerra en nom de la Sacra Cesària Catòlica Reial Majestat l’Emperador, i Rei nostre Senyor, (Déu lo guardi) per mantenir-se vassalls de la sobredita S.C.C.R.M. segons la llei establerta en Corts Generals celebrades en l’any 1706, i per a conservar les Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives, que el Sereníssim Duc d’Anjou ha derogat, volent que el present Principat de Catalunya s’entregui a discreció, i que els naturals i habitants no gaudeixin en endavant de més llei ni privilegi que el que al seu arbitri vulgui imposar-los.


Per tant, declaren que del dia present en endavant, tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics, tots els súbdits i vassalls, tant del sobredit Duc d’Anjou, com els súbdits i vassalls de la Majestat del Rei de França, per quant aquest és aliat, ajuda i afavoreix els designis del sobredit Duc d’Anjou.


Per tant, es prohibeix sota les penes establertes pel crim de Lesa Majestat, que del dia present en endavant, ningú s’atreveixi a tenir comunicació, ni tracte, ni per escrit, ni de qualsevol altre manera, amb els dits vassalls i súbdits, si no volen ser tractats com a vassalls inobedients de l’Emperador, i Rei nostre Senyor, i Enemics de la Pàtria.


Per què les dites coses siguin a tots notòries, manen els Excel·lentíssims i Fidelíssims Senyors Diputats es faci i es publiqui el present Ban y Pregó en els llocs acostumats de la present Ciutat i a totes les altres parts on convingui i sigui menester. "

dilluns, 8 de juliol del 2013

Margot, Un 2CV para una musa



NetCom2 ha llençat una nova aventura de la sèrie Las investigaciones de Margot, titulada Un 2CV para una musa. Els autors del còmic són: Olivier Marin guionista i dibuixant;  i Callixte, story-board i dibuixos i color. Els dibuixos tornen a ser impressionants, com sempre, però el color, més aerografiat en el cas dels cotxes és diferent i prefereixo el color més pla dels àlbums anteriors. L’argument es situa després del triomf a la Copa de les Dames i aquest cop gira al voltant d’un model especial de 2CV , del que només s’han produït 22 exemplars, dissenyat per promocionar la marca dels chevrons. 


dimecres, 3 de juliol del 2013