diumenge, 14 de juliol de 2013

El Anacronópete, d'Enrique Gaspar

El Anacronópete és la primera novel·la espanyola de ciència-ficció, escrita per Enrique Gaspar (1842-1902). Enrique Gaspar va ser un autor dramàtic de cert prestigi de finals del segle XIX, i va aprofitar els set anys que va passar com a cònsol a Macau per reconvertir una sarsuela en tres actes  i tretze quadres titulada “Viaje hacia atrás verificado en el tiempo desde el último tercio del siglo XIX hasta el caos”, que mai no es va arribar a estrenar en “El anacronópete” que va publicar l’any 1887 a l’editorial barcelonina de Daniel Cortezo, amb excel·lents il·lustracions del pintor Francesc Gómez Soler (1870-1899).


El títol de la novel·la està composat per tres paraules gregues: “ana” (darrera); “cronos” (temps); i “petes” (el que vola), que expliquen les possibilitats del formidable enginy creat per l’inventor Sindulfo García. És el primer cop que en la literatura occidental que apareix una màquina del temps, ja que la famosa novel·la de H. G. Wells, La màquina del temps no apareixerà fins el 1895. Però si Wells prefereix centrar el seu viatge en el futur Gaspar prefereix conèixer a fons el passat, la única manera al seu entendre de continuar progressant. Viatjarà a l’època dels Reis Catòlics, a la Xina del segle II, o a la Pompeia de l’any 79, just abans de l'erupció del Vesubi.



La història creada per Gaspar està influenciada per l’estructura de les novel·les de Jules Verne de les que era un fervent seguidor: un científic, Sindulfo Garcíam, inventa una màquina i explica davant d’un auditori entusiasmat les possibilitats de l’artefacte per començar immediatament després un viatge ple de peripècies i aventures i en ocasions massa moralismes. Malgrat l’originalitat de la proposta i l’admiració de Verne l’obra de Enrique Gaspar no iguala la seva vàlua i no passa de ser una curiositat dins de la ciència-ficció europea.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada