La batalla de l'Ebre

La mitjanit del 25 de juliol de 1938, amb el pas del riu Ebre a l’alçada de Mirabet, en el decurs de la Guerra Civil i després de l’aïllament de Catalunya de la resta del territori encara republicà, s’iniciava la batalla de l’Ebre, la última oportunitat republicana d’aconseguir capgirar els esdeveniments de la contesa.

La batalla de l’Ebre va ser el combat més intens entre les tropes republicanes i les nacionals al llarg de tota la Guerra Civil. L'enfrontament, iniciat el 25 de juliol de 1938, va significar la pèrdua de milers d'homes i va decidir el final del conflicte bèl·lic a favor de les tropes revoltades. La batalla va finalitzar el 15 de novembre i va ser l'última epopeia de l’Exèrcit Popular de la República per impedir l'avenç de les tropes franquistes a Catalunya.

El General Rojo, va decidir emprendre l’ofensiva en una zona d’èxit més probable. Els objectius eren diversos però comprenien alliberar els fronts de Llevant i Madrid de la pressió dels sublevats i intentar restablir la unió entre Catalunya i València.

Equipat amb material nou soviètic, el Grup d’Exèrcits de Catalunya (Hernández Saravia) estava format pels exèrcits de l’Ebre (Modesto), de l’Est (Perea) i algunes unitats menors. El pas s’havia de fer per dos sectors diferents que havien de trobar-se a la Serra de Cavalls. Els republicans aconseguirien establir un cap de pont a la zona de Gandesa i un altre al nord de Mequinensa.

Agafades per sorpresa les tropes franquistes, que no s’esperaven una ofensiva republicana, van reaccionar. Des del primer matí l’aviació franquista  va actuar amb intensitat contra les tropes i sobretot contra els ponts, malgrat tot els republicans aconseguiren consolidar Flix, Ascó, Riba-roja, Camposines, Pinell i Fatarella. Al tercer dia d’ofensiva les tropes republicanes van aconseguir penetrar entre quinze i vint quilòmetre a l’altra riba de l’Ebre i s’havia transportat tot el material necessari abans de la destrucció dels ponts pels atacs dels avions o arrossegats per l’aigua, doncs els franquistes havien obert les portes dels embassaments pirenaics per provocar la crescuda artificial del riu Ebre.

L’Estat Major republicà no havia previst una gran penetració i els que havien creuat van xocar amb les primeres reserves enemigues arribades ràpidament. El front al sud va quedar estabilitzat en trenta quilòmetres entre Faió i Benifallet, on els republicans van començar a fortificar-se amb l’ordre taxativa de no retrocedir en cap cas. El comandament republicà es preparava per una batalla defensiva.

Franco no tenia per què acceptar. Disposava de prou forces per fixar una gran bossa a l’Ebre, on tenia tancades bones unitats republicanes. Podia continuar al nord la conquesta de Catalunya; marxar sobre València o Madrid, però com d’altres vegades va preferir la batalla frontal i de desgast.

La permanència republicana a les bosses suposava col·locar als homes en una situació difícil, amb un riu a l’esquena. Però es buscava el triple objectiu d’entretenir les reserves de Franco; guanyar temps per que  la diplomàcia republicana pogués aprofitar la situació d’una Europa potser al precipici de la guerra; i per prosseguir l’organització de l’Exèrcit Popular en la resta de fronts, amb les noves trameses d’armes que s’esperaven.

La batalla de l’Ebre va durar tres mesos i mig i fins el 31 d’octubre els republicans van contenir les continues ofensives enemigues sense perdre terreny. La bossa secundària de Mequinensa va durar poc temps. Va rebre la primera escomesa franquista i va ser evacuada per evitar un sacrifici inútil: les forces de la 42 Divisió van tornar a les antigues posicions sense grans pèrdues.

La segona ofensiva de Franco es va dirigir a la bossa principal. Al nord i al sud de Gandesa, les serres de Cavalls i Pandols eren les posicions clau dels republicans. La seva 11 Divisió, amb posició a Pandols, va rebre el cop de l’atac, recolzat per l’artilleria i l’aviació devastadores. Durant una setmana completa es van dessagnar els uns i els altres, en una lluita sanguinària, fins que els atacants van desistir.

Fatarella, una mica més al nord, fou l’objectiu del següent atac. Una altra setmana sagnant sense resultat. Després es va atacar entre Pandols i Fatarella, els dos objectius frustrats en di van recció a Corbera i Camposines. Els rebels van llençar tropes fresques, amb gran recolzament de foc, sobre fronts molt estrets. Això donava als combats molta violència , sense maniobres, amb furiosos atacs de front, que cercaven la destrucció de l’enemic a canvi d’un riu de sang pròpia. Era una lluita duríssima, en la calor de l’estiu, amb crueltat extrema per cada posició i cada cota insignificant. L’artilleria franquista aixafava les posicions abans que la infanteria les assaltés. A la sortida de Corbera, la cota 343 va canviar quatre vegades de mà en un sol dia. Als tres mesos els defensors van cedir algun terreny per conservaven la serra de Cavalls i Pandols, malgrat la tempesta de projectils i de bombes. En plena batalla es fortificava sense parar. Els ponts es construïen, eren destruïts i tornats a refer, mentre les llanxes mantenien les comunicacions entre les vores del riu. La inferioritat dels materials es notava entre els republicans, amb una artilleria que disposava de pocs projectils, mentre que els soldats a vegades no disposaven de menjar. El desgast d’ambdós bàndols era enorme, tot i que en les posicions republicanes era major perquè sobre elles disparava la major massa d’artilleria de la guerra.

En el moment més dur, un esdeveniment va frustrar els objectius internacionals de la batalla de l’Ebre. A Munic, França i el Regne Unit van capitular davant de Hitler, a qui van deixar les mans lliures a Europa. La República no podia esperar ajut extern als seus problemes i l’esforç de l’Ebre perdia sentit. Fins i tot els subministrament soviètics van deixar d’arribar en aquest moment.

L’acarnissament no va parar. Els atacants van continuar amb la seva tàctica d’assalts frontals, propis de la Guerra del 14, i els republicans amb la defensa total, en l’inútil escorxador. A la serra de Cavalls, clau de la defensa, el V Cos (Líster) era aixafat, dia rere dia, per devastadors atacs de l’aviació i artilleria, mentre els cossos Marroquí (Yagüe) i Maestrazgo (García Valiño) s’escarrassaven en ocupar les alçades a qualsevol preu. Cavalls dominava la planura de Gandesa i era atacat per setze grups d’artilleria.

En plena batalla, el govern de Negrín va decidir la retirada dels voluntaris estrangers de l’exèrcit republicà. Eren menys de 15.000. La majoria van abandonar Espanya, malgrat que altres van preferir continuar fins al final de la guerra.

La setena ofensiva va tenir èxit. El que no havia aconseguit la pressió ho va poder la sorpresa. Acostumats a que cada assalt fracassés, els defensors de Cavalls van confiar massa en la fortalesa natural de la seva posició. En les tres últimes hores nocturnes del 30 d’octubre, una duríssima preparació d’artilleria i aviació va caure sobre la serra. Els defensors de les primeres posicions es van replegar fins que va finalitzar el bombardeig, amb la intenció d’ocupar-les abans de l’assalt, com s’havia fet altres vegades.

Les tropes del Maestrat s’havien entrenat els últims dies per una activitat primària: córrer. Silenciosament, les seccions de vanguardia, amb els seus oficials al front, van cobrir a la carrera el quilòmetre llarg i desguarnit que els separava de la serra. Mentre el bombardeig era més virulent corrien pel pla, i quan sonaven les darreres explosions ocuparen la primera línia, abans que els defensors regressessin. Tot el dia es va combatre a les alçades. A l’arribar la nit les posicions estaven en les seves mans i dominaven la plana.

La batalla tocava el seu fi, els franquistes van poder emprar lliurement els seus mitjans i els republicans es van replegar, dia rere dia, en ordre, a les antigues posicions a l’altra banda del riu. Entre el 7 i el 15 de novembre, les unitats van passar novament el curs del riu i el 16 estaven tots els efectius en l’altra riba. Havia terminat la batalla més important de la guerra, on els franquistes van perdre uns 30.000 homes i els republicans el doble i ingents quantitats de material. Tres mesos després va caure Catalunya, i el mes de març del 1939 la República va ser derrotada definitivament. El general Franco, el “Caudillo”, havia guanyat la guerra davant la mirada abstreta de la resta del món.