dimarts, 28 de febrer del 2012

L'home que plantava arbres


Jean Giono va escriure un llibre meravellós, L’home que plantava arbres, una petita història que és una reivindicació de l’esperança en les persones. El protagonista és Elzéard Bouffierd, un pastor solitari que en una comarca erma i deshabitada de la Provença planta arbres, milers d’arbres, transformant i millorant el paisatge que l’envolta, fins a canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió.

Amb una extraordinària simplicitat Giono fa un retrat d’un personatge que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com es plantar un aglà i esperar que creixi, i repetir-ho milers de vegades. Jean Giono demostra que es pot fer el retrat d’una persona fent el retrat del seu paisatge. Malgrat una lectura ràpida, ja que és un llibre molt petit, discorre a través d’un espai molt gran de temps “Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no el inspira l’afany d’obtenir recompenses enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error davant d’un caràcter inoblidable”.

En l’edició catalana de Viena Martí Boada fa un bonic epíleg. Parla per exemple de la introducció de la festa de l’arbre a Catalunya a partir de 1899, gràcies a l’enginyer forest Rafael Puig i Valls, o explica la història real de Pablo García Rodríguez  i el seu fill José Guadalupe García que també han plantat milers d’arbres.”.

En el bosc, Paul Cezanne

Com deia l’ecòleg Ramon Margalef: “El bosc és l’ecosistema terrestre d’estructura més complexa. La peça cabdal n’és l’arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la complexitat de l’arbre...”, i cal que sempre l’arbre ens permeti veure el bosc.

La història de Elzéard Bouffierd un elogi de la perseverança, de la capacitat de millora, de les possibilitats d’avançar des de nosaltres mateixos sense la necessitat d’excuses. Tal i com escriu el mateix Giono “Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n’hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable

dilluns, 27 de febrer del 2012

Adeu Geyperman

Diumenge va morir a València als noranta-quatre anys Antonio Pérez Sánchez, fundador de l'empresa de joguines Geyper, i creador entre d'altres de los Juegos Reunidos Geyper i dels Geyperman.


A casa vam tenir unos Juegos Reunidos, no recordo exactament com va arribar, si va ser un regal de reis, d'algun aniversari o potser els oncles de França, però mirat en el record hi havia un munt de detalls que convidaven a la diversió tal i com indicava la cara somrient del nen de la tapa. La capsa era un compendi de tota mena de jocs de taula: escacs, dames, ruleta, parxís, tres en ratlla... comprimits en el mínim espai. De tots els jocs que comprenia el que més em cridava l'atenció era el de la ruleta (impensable avui en una societat tan políticament correcta) fins als punt que la vaig conservar prou temps després que la resta del joc es trenqués. M'agradava molt fer-la voltar. 

Els Geyperman al contrari eren la gama més alta de les figures articulades d'acció i quan em va tocar havia fet tard, i durant un temps aquest segment del mercat va restar desatés. Malgrat que pertanyien a companyies diferents jo creia que eren els germans grans dels Madelman i tenien un qualitat que els G.I. Joe no van poder igualar.


dissabte, 25 de febrer del 2012

El 23 F vist per Ibáñez

Ibànez, sempre atent a la realitat va publicar una particular visió del 23F.


dijous, 23 de febrer del 2012

23 F, el triomf de la "democràcia"?



Diuen que tots els que van viure el 23 de febrer de 1981 no han oblidat on estaven aquell dia. Jo només tenia cinc anys però recordo que a casa es respirava una atmosfera estranya: tothom estava pendent de la televisió i la radio i no ho entenia, per que la programació no semblava molt divertida als ulls d’un nen. Jugava a la catifa del menjador i no entenia què passava. Va ser un moment crític, la història del país es va abocar al precipici durant unes hores i per tant és difícil que oblidem aquell moment. Però al marge del record d’on erem podem assegurar que sabem què va passar?




L’any 1981 el país era molt diferent: un cafè costava 20 pessetes (no hi cap sou que en aquest període s’hagi multiplicat per deu), i el govern era exercit per Adolfo Suárez, el Dellarovere espanyol, sorgit del franquisme de carrera amb l’encàrrec de protagonitzar el paper de convers a la democràcia, que va interpretar tan bé el seu paper fins arribar a creure-se’l. En un clima polític altament inestable, amb una UCD contrària a Suárez, un PSOE dedicat a una oposició duríssima i una ultradretà extremadament nostàlgica, el gener de 1981, Suárez va dimitir.  Un mes més tard el 23 de febrer, mentre es votava l’elecció del nou president del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero va intentar un cop d’Estat militar amb l’objectiu de destruir la democràcia. El capità general de València, Milans del Bosch va treure l’exèrcit al carrer. La versió oficial assegura que la intervenció del rei Joan Carles a favor de la Constitució i la fidelitat de la resta de capitans generals feren fracassar el cop d’estat. Però fins a quin punt aquesta història que ens han edulcorat és certa? Fa pocs dies els Serveis Secrets Alemanys desclassificaven papers de l’ambaixada alemanya que afirmen que el Rei Joan Carles mostrava simpaties pels participants en el copI és cert que després del cop d’estat les forces nacionalistes espanyoles van arribar a uns acords contraris al reconeixement de la plurinacional de l’estat diluint les diferències nacionals en un estat autonòmic on la recepta del “cafè per a tots” minimitzava la diferència catalana i basca. I la monarquia, hereva directa del règim franquista es va consolidar amb una pàtina democràtica després del 23 de febrer. És per això que a vegades trobo que algunes que no s’ha explicat tot sobre aquesta data i que l’olor de socarrim és massa intensa. El propi cop de Tejero, un personatge especialment curiós pel seu extremisme era una garantia de fracàs, un fracàs però de vital importància ja que la transició va canviar el rumb de forma considerable.


Malgrat el judici celebrat contra els participants reconeguts en el cop tinc la impressió que encara no ha vist la llum tota la veritat sobre el tema i que encara hi ha més ombres que llums sobre aquest moment tan important de la història recent de la nostra “democràcia”. 


dilluns, 20 de febrer del 2012

Còmic impressionista

Valerian i Laureline viatgen al passat i amplien la perspectiva d'un conegut quadre de Renoir


diumenge, 19 de febrer del 2012

El passat des del present

Escrivia George Orwell a 1984


Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el futur

El misteri de la Tracció 22


L’editorial NetCom2 ha publicat el primer episodi de Las investigaciones de Margot, El misterio de la Tracción 22, amb guió d’Olivier Marin i dibuixos del mateix Marin i Émilio Van Der Zuiden.

Margot treballa com a becària en una revista d’automòbils. En un univers masculí intenta fer-se forat com periodista malgrat les burles dels seus companys. Amb l’ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la Tracció davantera de Citroën, aconsegueix finalment el primer encàrrec per investigar el model 22 CV. El 22 CV és un model presentat per Citroën el 1934, audaç, innovador, potent, preciós, amb un motor V8 idèntic al dels cotxes americans, i ho tenia tot per convertir-se en el rei de les carreteres, però per fer front a les dificultats financeres André Citroën es va veure obligat a vendre l’empresa a Michelin, el major creditor. La producció del 22 CV es va detenir i les peces específiques del model es van destruir. Segons la llegenda es van construir de 6 a 20 peces.


Una excel·lent notícia per la recuperació de la línia clara. El guió és àgil i divertit mentre que el dibuix recorda a les Pin-up de Berthet, en el que destaquen els Citroën i Margot, amb un guarda-roba immens i més corbes que les carreteres i els automòbils.

Homenatge a La Marga Groga de E.P. Jacobs

http://oliviermarin.blogspot.com/
http://emiliovanderz.blogspot.com.es/2011/11/no-me-digas.html

dissabte, 18 de febrer del 2012

Star Wars I. La amenaza fantasma, en 3D



George Lucas ha aprofitat la irrupció del 3D per reestrenar La amenaza fantasma, el primer episodi de la nova trilogia de la saga d’Star Wars. La pel·lícula s’ha actualitzat al 3D i ha canviat el personatge de Yoda, però per la resta queda igual. Hem d’agrair aquesta nova oportunitat de gaudir de l’espectacle a la gran pantalla i de que noves generacions es puguin apropar a l’univers d’Star Wars tal com cal.

Rodada fa deu anys la revisió actual en 3D és més fàcil de veure que altres pel·lícules en 3D rodades en aquest format. Crec que això es déu a que les pel·lícules en 3D abusen de plànols que cerquen llançar la projecció fora de la pantalla per arribar a l’espectador, mentre que l’Amenaza fantasma, que no es va rodar en 3D no adopta aquesta molesta mania.

Només el pòster promocional de l’edició en 3D em planteja algunes objeccions. És al meu parer un pòster inferior al pòster de l’edició original en 2D (pintat en comptes de fotografiat). El protagonista central de la imatge és Darth Maul, un dels malvats més convincents de la saga (i per cert més desaprofitat) flanquejat per imatges més petites de Obi Wan i el renovat mestre Yoda. He trobat a faltar altres personatges vitals en l’episodi: al jove Anakyn, la Reina Midala, Jar Jar Binks, però sobretot al Mestre Jedi Qui Gon, el cavaller Jedi més creïble entre tos els que han empunyat un sabre làser. 


Pòster original de l'episodi I

El general Batet

Avui es compleixen setanta-cinc anys de l’assassinat del General Batet, a mans de la rebel·lió franquista per la ferma oposició contra aquesta.

Domènec Batet i Mestres (Tarragona 1972-Burgos 1937) fou un militar català, que es va caracteritzar per la defensa de la legitimitat democràtica al llarg de la seva trajectòria professional.



Durant els anys 20 va ser molt crític amb els militars africanistes com Franco o Millan Astray, als que en l’informe que va redactar com a jutge instructor de l’”Expedient Picasso” acusava de dubtosa valentia en la guerra del Marroc, i de mal govern amb els seus soldats. Batet va escriure que el tan lloat valor dels oficials dels Regulars s’inspirava en l’alcohol, la cocaïna i la morfina, i que les seves característiques principals eren la jactància i la pretensió. Més concretament parlava del “teatral y payaso Millán Astray, que tiembla cuando oye el ruido de las balas y rehúye su puesto” [1]. Aquestes crítiques no s’oblidaran mai i segons Hilari Raguer, autor de El General Batet. Franco contra Batet: Crònica d’una venjança, Franco les tindrà molt presents en la sentència de mort que li aplicarà l’any 1937. L’any 1926 Batet fou un del militars implicats en la Santjoanada [2], l’intent militar de derrocar el Dictador Miguel Primo de Rivera.

Un cop proclamada la Segona República va ser nomenat Capità General de Catalunya (1931-1935), càrrec en el que va mostrar absolut respecte a la recent creada Generalitat de Catalunya i des del que va aturar la Revolta de Companys l’octubre de 1934. Batet, amb una mostra de prudència que contrasta amb la brutalitat de Franco a Astúries va terminar amb l’aixecament amb un nombre de víctimes molt menor. Els canons emplaçats a la Plaça de Sant Jaume van disparar, per exemple, càrrega buida [3]. Davant la impossibilitat de triomf de la revolta Batet va negociar la rendició de la Generalitat al cap de només deu hores de la proclamació de l’Estat Català. Va acordar amb Companys els termes de la rendició. El general Batet va ordenar que s’obrissin les portes de la Generalitat i que els mossos sortissin amb els braços en alt. Companys va replicar que això seria perillós, ja que a fora esperava una excitada multitud i que un noi havia estat ferit quan enarborava la bandera blanca sobre el palau de la Generalitat. El general va donar llavors unes altres ordres. Les portes s’obririen i ell enviaria un representant per a que acceptés la rendició. D’aquesta manera es va permetre a la Generalitat rendir-se de forma digna i sense que hi hagués més vessament de sang [4]. El general Batet va emprar el sentit comú i la moderació per a retornar l’autoritat al govern central. Va ordenar als seus homes que fossin “sords, muts i cecs” davant de qualsevol provocació [5]. La dreta en general, i Franco en particular, no van perdonar mai Batet per no haver escarmentat els catalans amb un bany de sang.

Artilleria a la Plaça de Sant Jaume durant els Fets d'Octubre

Quan va esclatar el cop d’estat del 36 Batet estava destinat a Burgos com a Cap de la Sisena Divisió Militar. Quan es va negar a participar en l’alçament el van arrestar. Mola va impedir que l’executessin, en record a la seva llarga amistat, però Franco va intervenir en el seu judici posterior per assegurar-se que el condemnessin a mort i l’executessin [6].

Com avui escriu el seu besnét, Francesc Carbó Seriñana, en una carta publicada al diari Ara i al diari de Tarragona, és de justícia recordar-lo. “... en una època en què els valors de la honradesa i la lleialtat són difícils de mantenir, el general Batet constitueix un referent d’indubtable interès...”

Enllaços d’interès



[1] PRESTON, Paul (2006): Botxins i repressors. Els crims de Franco i dels franquistes, pàgina 125
[2] TAMAMES,Ramón (2005): Ni Mussolini ni Franco: la dictadura de Primo de Rivera y su tiempo, pàgines 371-373
[3] BEEVOR, Antony (2005): La Guerra Civil Española, página 45
[4] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, página 148
[5] PRESTON, Paul (2008): La Guerra Civil Española, página 89
[6] PRESTON, Paul (2011): L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, pàgina 348, i RAGUER, Hilari (1997): El General Batet. Franco contra Batet: Crònica d’una venjança, pàgines 216-286



divendres, 17 de febrer del 2012

Amb l'aigua al coll



No sempre dos i dos son quatre i així m’ha semblat en el darrer llibre que he llegit d’Andrea Camilleri, protagonitzat per Salvo Montalbano. És tracta de la novel·la “Amb l’aigua al coll”, traduïda en castellà com “Por la boca muere el pez”, mentre que en l’original italià el títol és “Acqua in bocca”, els traductors aquí han interpretat el títol més que traduir-lo directament. És tracta d’un llibret molt curt, de només noranta-nou pàgines, massa curt i amb un preu poc raonable. Al final del llibre s'incluoen set pàgines de l'editor on es narra la gènesi de la història. 

En aquest cas que Andrea Camilleri ha escrit en col·laboració amb Carlo Lucarelli Salvo Montalbano comparteix investigació amb Grazia Nero, inspectora en cap de Bolonya. Escrita en forma de cartes, retalls de diari, informes, fotografies... els dos investigadors s’intercanvien informació per tal de resoldre el cas. No és el primer cop que Camilleri utilitza aquest recurs poc narratiu però molt dinàmic, “La concessió del telèfon” o “La desaparició de Pato” són un bon exemple.

Malgrat que el llibre arrenca de forma interessant el final és precipitat i no m’ha semblat creïble. En la cohabitació amb la inspectora Nero, Montalbano perd una part de la seva identitat, tot i que la lectura del llibre m’ha servit per interessar-me en aquest nou personatge, del que espero poder llegir alguna novel·la. Però com he apuntat al principi el resultat és menys engrescador que el que hom espera i més que sumar els dos protagonistes es resten i s'anul·len en part. 


Un exemplar de Betta Splendens

dimarts, 14 de febrer del 2012

Tillieux


Maurice Tillieux (1922-1978) va ser un dibuixant i guionista de còmics belga, un dels  representants de l’escola de Marcinelle i de la revista Spirou.

En la seva joventut va intentar ser capità de vaixell, però la Segona Guerra Mundial va desfer lles seves ambicions, llavors es va orientar cap a la novel·la policíaca i va escriure Le navire qui tue ses capitaines. A partir de 1944 comença a dibuixar regularment, i al 1947 començarà una llarga col·laboració a Heroic Albums, on crearà, entre d’altres a Fèlix. En 1955 va crear Marc Jaguar, i en 1956 Gil Jourdan (Gil Pupil·la en català) per la revista Spirou.

Tilliex va assajar diversos grafismes incloent el realisme però finalment adoptà un traç semirrealista, proper a Franquin que privilegia la legibilitat. L’ambientació i l’atmosfera dels barris populars, un dibuix del que es desprèn autèntic calor humà, els detalls, la perfecció en el treball dels cotxes, l’humor... són característiques de la seva obra.

A partir de 1966 va prioritzar la seva faceta de guionista per altres dibuixants de la revista Spirou. Tif et Tondu, dibuixat per Will, Natacha, dibuixada per François Walthery o YokoTsuno, dibuixada per Roger Leloup.

Va morir en un accident de cotxe l’1 de gener de 1978. Una pèrdua irreemplaçable d’un dels millors i més dinàmics autors de còmic europeu. 



dimecres, 8 de febrer del 2012

Fabià Estapé



Avui llegia al setmanari El Temps (núm. 1442) el darrer article de Fabià Estapé, recentment desaparegut. El curriculum de Fabià Estapé és impressionant, economista i professor universitari (va introduir les idees de Joseph Schumpeter i John Kenneth Galbraith), degà de la Universitat de Barcelona, col·laborador de Laureano López Rodó en el Plan de Desarrollo entre el 1972 i 1974, i malgrat aquest fet militant de CCOO i del PSUC.

Els articles de El Temps, sota el títol “Estapé respon” són autèntiques perles de coneixement molt necessàries en un moment com l’actual en que la deriva neoliberal ha portat a l’economia mundial a una reestructuració que ratlla el caos. En el darrer paràgraf a la pregunta sobre si es produirà una recuperació definitiva Estapé contestava:

Encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha molts territoris de l’estat que són a anys llum de la recuperació, i si sobreviuen és gràcies als calés d’uns altres territoris. Ja m’enteneu. Ara, en qualsevol ca, la senyora Merkel ja comunicarà a Rajoy què ha de fer aquests anys vinents. I a partir d’aquí, ja ho veurem”.

En poques línies, de forma clara i pedagògica com sempre, Estapé ho torna a dir tot: els problemes de desequilibri territorial, el dèficit fiscal de Catalunya, la submissió de les polítiques internes a les directrius europees. Descansi en pau una veu tan necessària.



dimarts, 7 de febrer del 2012

Dickens fa dos-cents anys

El somni de Dickens, Robert Williams Buss
Avui Charles Dickens hauria fet dos-cents anys si no hagués mort el 1870. Entremig va desenvolupar una obra interessantíssima amb novel·les tan remarcables com Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils, Història de dos ciutats o Cançó de Nadal. Els seus llibres reflexen amb molt detall l’Anglaterra victoriana i són un testimoni fidel de l’època que va viure, amb les grandeses de l’Imperi Britànic però amb la deshumanització i dificultats que va comportar la crua imposició de la Revolució Industrial i d’un canvi social imposat sense miraments i mesura. En les seves obres Dickens sempre donarà veu als més desfavorits, a les classes baixes, les que queden al marge de la societat però que són la seva base.

En un dia com avui, el millor homenatge que li puc fer és tornar a alguna de les seves creacions, malgrat que sigui la menys dickensiana de totes: revisitaré la Història de dos ciutats.

Novel·la negra

Aquesta setmana es celebra  la BCNegra, la Setmana de la Novel·la Negra a Barcelona. És un esdeveniment que serveix per homenatjar a Vázquez Montalban, creador de Carvalho, una de les meves primeres aproximacions al gènere, i la porta que em va permetre accedir a un dels meus autors actuals preferits, Andrea Camilleri i el seu comissari Montalbano. 

La novel·la negra no deixa de ser un fenomen curiós, seguit per molts lectors entre els quals em trobo, pacífics i segurament ansiosos d’una vida tranquil·la que ens submergim durant unes pàgines entre pistes, assassinats, robatoris i tots tipus de crim. Iniciat de forma magistral per Arthur Conan Doyle, pare (penedit) de Sherlock Holmes, i consolidat magistralment per Agatha Christie mare de Miss Marple i Hercules Poirot, actualment aquest gènere gaudeix d’una excel·lent salut, amb el boom de la  novel·la negra nòrdica, sobretot amb la saga Millenium, tot i que la novel·la negra mediterrània també obté un reconegut prestigi. 

Il·lustració de Fernando Vicente

 Però què és el que fa que aquest gènere tingui tant èxit?. És possible que malgrat que no ens agradaria viure els problemes i crims que narren aquests llibres si que ens reconforta la idea de seguretat que es conclou quan es resolen els misteris que es plantegen. D’altra banda les investigacions i les enquestes que es realitzen són una prova per al nostre enginy, igual que els mots encreuats, les endevinalles o altres jocs mentals dels que hi ha molts afeccionats. No ens agraden els problemes, però si ens agraden les solucions, i no hi ha solució sense problemes.

Antoni Tàpies

El dia 6 de febrer s'ha apagat el geni d'Antoni Tàpies. Descansi en pau

Vaig conèixer la notícia després d'una interessant conferència sobre "L'obra mestra desconeguda" a càrrec de Laura Borràs. Recordant la seva obra he trobat aquesta entrevista en la que afirmava: “Todavía no he pintado la obra que ando buscando”, que m’ha fet recordar Frenhofer, l’Art i el procés de la Creació. 
http://www.publico.es/culturas/312572/tapies-todavia-no-he-pintado-la-obra-que-ando-buscando

dissabte, 4 de febrer del 2012

Víkings i Inuits


Albert Sánchez Piñol escrivia  un interessant article sobre la desaparició dels víkings de Groenlàndia. L’any 982 Eric el Roig va reclutar colons entre els víkings sota la promesa d’una terra verda per establir-se a Grenlàndia. Poques campanyes de màrqueting són tan sospitoses com aquesta però mig segle després 6000 víkings poblaven dues valls de Grenlàndia. L’economia depenia del comerç amb la metròpoli. Els groenlandesos exportaven pell i ivori dels cetacis, com la banya del narval (els famosos unicorns medievals). Unes dècades després van topar amb un altre poble: els inuits, més coneguts com esquimals, que van arribar a Groenlàndia des del nord. La cultura del trineu contra la del carro, la cultura del gos contra la del xai. I alguna cosa no va anar bé. Però les dos cultures no van conviure en igualtat, els víkings van considerar inferiors als inuits, però el 1408 els víkings van desaparèixer de Groenlàndia.


 Ruïnes de l'església vikinga de Hvalsey, en l'assentament est
Els historiadors han especulat amb moltes causes: una epidèmia, una catàstrofe naval que matés la majoria dels homes (els homes sortien a caçar la foca comunitàriament), un canvi que va refredar encara més Groenlàndia (entre el segle XIV i el segle XIX es va produir la Petita Edat de Gel), o un enfrontament armat amb els esquimals. Probablement va ser una suma de factors.


Certament però, els víkings van desaparèixer de Groenlàndia i els esquimals no, quan en principi tot jugava a favor dels nòrdics. Els víkings anomenaven els esquimals escraelings, literalment homes lletjos.  Militarment els víkings tenien un avantatge tecnològic que els feia sentir segurs i superiors: les armes de ferro. Els víkings dedicaven als esquimals un menyspreu absolut. Presoners d’un conservadorisme cultural extrem no van ser capaços d’adaptar l’arquitectura, l’alimentació, la relació amb la natura dels esquimals, molt més adequades a l’entorn àrtic. Amb l’arribada de la Petita Edat del Gel la temperatura va baixar i els mars nòrdics es van omplir de gel que va bloquejar les rutes comercials. I els víkings depenien del mar. Fins el  1721 no va tornar una expedició buscant el contacte amb els antics establiments de Groenlàndia. A l’interior d’una vella casa van descobrir un cadàver congelat, probablement l’últim víking de Groenlàndia. L’home jeia amb l’esquena contra la paret, mirant amb horror la porta amb un punyal a la mà.


Inuits 
Jared M. Diamond sosté en el llibre Col·lapse: perquè unes societats perviuen i unes altres desapareixen, que els víkings van ser incapaços d’adaptar-se al medi mentre que els esquimals si ho van fer. Els víkings, per exemple, es van negar a menjar la carn de foca, molt abundant i no van abandonar el consum de llet i carn de vacu que requeria gran quantitat de pastures que amb la baixada de temperatures van desaparèixer. Aquesta negativa a l’adaptació contrasta amb l’actitud de Roald Amundsen, que segles després va basar l’èxit en les seves expedicions polars en l’aprenentatge de les tècniques esquimals, mentre que alguns dels seus competidors, com Scott van confiar en excés en els avantatges de la tecnificació occidental. No sempre allò que sembla superior és més eficaç. 

dijous, 2 de febrer del 2012

Una nova Gioconda

Una recent restauració de una pintura del Museu del Prado, ha permès comprovar que es tractava de una còpia bessona de la Gioconda, que va sortir del taller de Leonardo, alhora que el quadre original (1503-1506). La pintura del Prado, acabada de restaurar llueix com una peça interessantíssima. L’absència de l’sfumato la fa més nítida que l’original, però també menys naturalista. 


La Rèplica del Prado (restaurada)

No es tracta però d’una obra del mateix Leonardo, sinó que probablement és obra de l’aprenent i presumpte company de Leonardo, Francesco Melzi.

La pintura procedeix de la col·lecció reial i apareix esmentada per primera vegada  a principis del segle XVII. Es va considerar una còpia flamenca, perquè es va identificar com a roure la fusta del quadre. Anys més tard es descobrir que la fusta era noguera i ca passar a considerar-se italiana.

El Museu del Prado era conscient de posseir una còpia de la Gioconda que es diferenciava d’aquesta en tres aspectes fonamentals. En primer lloc la tècnica: no estava feta mitjançant el cèlebre sfumato, inventat per Da Vinci, que consistia a afegir subtils capes de pintura fins a difuminar els contorns per a crear una atmosfera més densa. En segon lloc les celles, sigui culpa de l’sfumato o no la Mona Lisa no té celles i la que hi ha al Prado sí. I en tercer lloc per l’absència de paisatge: la dona de somriure estrany que penjava a Madrid era un retrat sobre fons negre. Després que els infrarojos revelessin que hi havia una capa afegida, unes mostres van permetre descobrir el paisatge, idèntic al de la pintura del Louvre,  i la restauració ha retirat la capa de pintura negra afegida fa dos-cents anys, quan als retrats era freqüent utilitzar un fons negre. Curiosa i diferent forma d’interpretar el valor de les pintures anteriors i de l’obra i voluntat de l’artista, que els permetia modificar l’essència del quadre sense gaire miraments, 


L'original (Louvre) i la rèplica (El Prado)

La rèplica del Prado abans i després de la restauració