L'home que plantava arbres

Jean Giono va escriure un llibre meravellós, L’home que plantava arbres, una petita història que és una reivindicació de l’esperança en les persones. El protagonista és Elzéard Bouffierd, un pastor solitari que en una comarca erma i deshabitada de la Provença planta arbres, milers d’arbres, transformant i millorant el paisatge que l’envolta, fins a canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió.

Amb una extraordinària simplicitat Giono fa un retrat d’un personatge que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com es plantar un aglà i esperar que creixi, i repetir-ho milers de vegades. Jean Giono demostra que es pot fer el retrat d’una persona fent el retrat del seu paisatge. Malgrat una lectura ràpida, ja que és un llibre molt petit, discorre a través d’un espai molt gran de temps “Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no el inspira l’afany d’obtenir recompenses enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error davant d’un caràcter inoblidable”.

En l’edició catalana de Viena Martí Boada fa un bonic epíleg. Parla per exemple de la introducció de la festa de l’arbre a Catalunya a partir de 1899, gràcies a l’enginyer forest Rafael Puig i Valls, o explica la història real de Pablo García Rodríguez  i el seu fill José Guadalupe García que també han plantat milers d’arbres.”.

En el bosc, Paul Cezanne

Com deia l’ecòleg Ramon Margalef: “El bosc és l’ecosistema terrestre d’estructura més complexa. La peça cabdal n’és l’arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la complexitat de l’arbre...”, i cal que sempre l’arbre ens permeti veure el bosc.

La història de Elzéard Bouffierd un elogi de la perseverança, de la capacitat de millora, de les possibilitats d’avançar des de nosaltres mateixos sense la necessitat d’excuses. Tal i com escriu el mateix Giono “Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n’hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable