23 F, el triomf de la "democràcia"?

Diuen que tots els que van viure el 23 de febrer de 1981 no han oblidat on estaven aquell dia. Jo només tenia cinc anys però recordo que a casa es respirava una atmosfera estranya: tothom estava pendent de la televisió i la radio i no ho entenia, per que la programació no semblava molt divertida als ulls d’un nen. Jugava a la catifa del menjador i no entenia què passava. Va ser un moment crític, la història del país es va abocar al precipici durant unes hores i per tant és difícil que oblidem aquell moment. Però al marge del record d’on erem podem assegurar que sabem què va passar?

L’any 1981 el país era molt diferent: un cafè costava 20 pessetes (no hi cap sou que en aquest període s’hagi multiplicat per deu), i el govern era exercit per Adolfo Suárez, el Dellarovere espanyol, sorgit del franquisme de carrera amb l’encàrrec de protagonitzar el paper de convers a la democràcia, que va interpretar tan bé el seu paper fins arribar a creure-se’l. En un clima polític altament inestable, amb una UCD contrària a Suárez, un PSOE dedicat a una oposició duríssima i una ultradretà extremadament nostàlgica, el gener de 1981, Suárez va dimitir.  Un mes més tard el 23 de febrer, mentre es votava l’elecció del nou president del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero va intentar un cop d’Estat militar amb l’objectiu de destruir la democràcia. El capità general de València, Milans del Bosch va treure l’exèrcit al carrer. La versió oficial assegura que la intervenció del rei Joan Carles a favor de la Constitució i la fidelitat de la resta de capitans generals feren fracassar el cop d’estat. Però fins a quin punt aquesta història que ens han edulcorat és certa? Fa pocs dies els Serveis Secrets Alemanys desclassificaven papers de l’ambaixada alemanya que afirmen que el Rei Joan Carles mostrava simpaties pels participants en el cop. I és cert que després del cop d’estat les forces nacionalistes espanyoles van arribar a uns acords contraris al reconeixement de la plurinacional de l’estat diluint les diferències nacionals en un estat autonòmic on la recepta del “cafè per a tots” minimitzava la diferència catalana i basca. I la monarquia, hereva directa del règim franquista es va consolidar amb una pàtina democràtica després del 23 de febrer. És per això que a vegades trobo que algunes que no s’ha explicat tot sobre aquesta data i que l’olor de socarrim és massa intensa. El propi cop de Tejero, un personatge especialment curiós pel seu extremisme era una garantia de fracàs, un fracàs però de vital importància ja que la transició va canviar el rumb de forma considerable.

Malgrat el judici celebrat contra els participants reconeguts en el cop tinc la impressió que encara no ha vist la llum tota la veritat sobre el tema i que encara hi ha més ombres que llums sobre aquest moment tan important de la història recent de la nostra “democràcia”.