dimecres, 28 de maig del 2014

Quino, Premi Príncep d'Astúries


L'humorista gràfic Joaquín Salvador Lavado 'Quino' (Mendoza, Argentina 1932), creador de Mafalda, ha estat guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de comunicació i humanitats 2014. 

L'obra de Quino ha sabut sumar amb encert dos sentiments difícils de barrejar en un sol missatge: pessimisme i humanitat. Els protagonistes de Mafalda solen ser gent normal fent la seva vida, amb tocs de realisme màgic, surrealisme i caricatura vital quotidiana. Ha sabut fer de Mafalda, a priori una tira d'aparença infantil, una denúncia adulta en majúscules. Fruit del seu temps, a la petita Mafalda li importa més la política mundial que als adults d'ara; a Manolito el sedueixen tant els diners com a la majoria. Adults en cossos de nen en un món d'interrelacions en essència extrapolables a qualsevol context. Àcid i cínic gairebé a parts iguals, recorre a la denúncia de l'absurd i la misèria, a la condició humana, als abusos d'autoritat, a la lògica, per criticar el món de les crisis econòmiques. Acudits per criticar la realitat. Davant aquesta denúncia, malgrat tot, un tracte humà per a les víctimes del món, hipisme realista en blanc i negre.


Enguany es compleix el 50è aniversari del Mafalda, una nena de sis anys crítica i pessimista que odia la sopa i parla de temes polítics i socials amb una lucidesa que no sempre tenen els adults. Les seves historietes s'han traduït a 30 llengües i s'han adaptat al cinema i la televisió. L'origen del personatge es remunta a l'encàrrec que una companyia d'electrodomèstics li va fer a Quino. Volien un personatge el nom del qual comencés per la lletra "M", la inicial de la companyia. Mansfield va fer fallida i el personatge va romandre inèdit. Mafalda va aparèixer per primera vegada a 'Gregorio', el suplement d'humor de la revista 'Leoplán', el 29 de setembre del 1964, i després va començar a publicar-se regularment al setmanari 'Primera Plana', de Buenos Aires. El 9 de març del 1965 el personatge va passar al diari 'El Mundo' i va començar l'èxit imparable del personatge. El primer llibre del personatge va aparèixer el Nadal d'aquell any, i la tirada inicial de 5.000 exemplars es va exhaurir en dos dies. 

Tot i l'èxit que havia assolit, Quino va deixar de dibuixar tires de Mafalda el 25 de juny del 1973 perquè ja no sentia la necessitat de fer servir l'estructura de les tires còmiques. Després d'aquesta etapa, Quino es va entregar a un humor més àcid i negre, destinat en un grau més alt a un públic adult i que ha anat recopilant en la seva col·lecció de llibres d'humor. Entre els més recents hi ha '¡Qué presente impresentable!' (2005), 'La aventura de comer' (2007) i '¿Quién anda ahí?' (2013).

Lectures electorals (2): Crisi, Weimar i nazis. Aprendrem de la Història?



Durant el període d’entreguerres la República de Weimar va patir una important inestabilitat que la va fer caure. El Crack de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

La política econòmica alemanya va estar marcada pel Diktat de Versalles, la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya. D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials. Hitler doncs va arribar al poder a través de les urnes.

Un cop assolit el poder són prou coneguts els fets que van esdevenir. Hitler va utilitzar la cancelleria per desballestar la República de Weimar i instaurar el nefast III Reich. El llegat de Hitler a Europa va ser un continent destruït de nou per la guerra. I precisament, per evitar noves guerres en què guanyés qui guanyés perdíem tots, el 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer que donaria pas al Mercat Comú, i anys més tard a la Unió Europea en què els estats cedirien part de la seva sobirania econòmica, monetària i de fronteres a la Unió, en el marc d'un espai comú en el qual els ciutadans estarien emparats per l'anomenada Carta de Drets Fonamentals de la UE. 


Aquest passat diumenge s’han celebrat eleccions al parlament europeu. Els resultats que l’ultradreta xenòfoba i eurófoba ha obtingut han estat excel·lents. De ser un grup marginal ara tenen la presència de 36 diputats i és possible que formin grup parlamentari. El Front Nacional francès (24 diputats) i el britànic Ukip, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders ha quedat per sota del que esperaven, però queda en segon lloc en nombre d'eurodiputats. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un escó. A Àustria la ultradreta dobla resultats. Marine Le Pen tindrà moltes formacions amb qui intentar negociar la formació d'un grup parlamentari propi i obtenir així un altaveu i finançament per continuar reclamant més sobirania francesa contra Brussel·les. A Grècia els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força. 


La Història, la invisible mà que tot ho explica i determina, pot resultar un important referent per entendre què està passant a Europa. La República de Weimar va viure una crisi econòmica important com la que travessa l’Europa actual. Totes dues crisis s’originen per un fenomen especulatiu. En tots dos casos la sortida de la crisi s’obstaculitza per la necessitat de pagar deute que la població no comparteix (les reparacions de guerra pel tractat de Versalles, i el deute dels bancs que s’ha nacionalitzat per imposició de la UE). L'ofec de les classes més fràgils les fa més vulnerables al populisme i la demagògia. En ambdós casos la gent creu cada cop menys en els partits hegemònics i apareixen alternatives. Una d’aquestes alternatives és l’ultradreta. 

Personalment no lamento el desgast de les forces polítiques tradicionals, que cada cop em mereixen menys crèdit. Tampoc m’entusiasma l’opacitat de la Unió Europea, cada cop amb més atribucions i amb menys legitimitat democràtica. Però em preocupa l’augment de l’ultradreta. Als anys 20 i 30 feixistes i nazis van utilitzar la democràcia per assolir el poder i desmantellar la democràcia. Aprenguem del passat i no tornem a cometre els mateixos errors. No permetem que les urnes tornin a ser el cavall de Troia dels totalitaris. Davant el desencant d’un sistema cada cop més qüestionat només l’autèntica regeneració reforçarà la democràcia.

dimarts, 27 de maig del 2014

Lectures electorals (1): El bipartidisme dinàstic i la crisi de la Segona Restauració Borbònica

La Restauració és el període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931. El sistema polític de la Restauració fou dissenyat per Antonio Cánovas del Castillo. La clau de la Restauració caigué sobre la constitució de 1876. Cánovas va proposar el model bipartidista, seguint el model anglès: dos partits en alternança política pacífica, eren els partits dinàstics: el Partit Conservador i el Partit Liberal. Cánovas va formar el partit conservador, format pels antics liberals moderats, La seva base social comprenia l’ alta burgesia catalana i basca, els rics terratinents i els alts càrrecs de l’Església i l’exèrcit. Mateo Práxedes Sagasta, progressista, va organitzar el partit liberal, format pels progressistes, els antics demòcrates i republicans moderats. La seva base social estava formada per comerciants, classes mitjanes, petits industrials, professionals...


Tot l’ alternança, feta a través de la caciquisme i la tupinada la majoria del poble quedava fora del sistema. El sistema fou estable fins a principis del segle XX, però a partir del regnat d’Alfons XIII el bipartidisme comença a esquerdar-se. La desaparició de Canovas i Sagasta, i sobretot la irrupció de noves forces polítiques (nacionalismes perifèrics, republicans i moviment obrer) van posar fi al sistema de la Restauració Borbònica els esforços militars de salvar-lo, que és el que en definitiva va ser la Dictadura de Miguel Primo de Rivera. El sistema de la Restauració, corrupte des del principi, va caure quan els dos partits dinàstics no el van poder recolzar donant pas a la Segona República. 

Amb la Segona Restauració Borbònica (1975-????) iniciada gràcies a la incomparable Transició i fixada per la inamovible Constitució de 1978 es va establir a priori un règim de partits múltiple. Però ràpidament aquest va desembocar cap a un règim bipartidista, ja que presenta molts avantatges respecte a un sistema més democràtic. D’entrada es més fàcil la formació de governs estables (entenent per estabilitat no haver de donar explicacions). També resulta més pràctic per aquells que volen intervenir en política sense passar per les urnes ja que els resulta més fàcil controlar només dos partits que tot un parlament. 


Durant anys i anys PP i PSOE, PSOE i PP (l’ordre dels factors no altera el producte) s’han repartit el govern de l’estat espanyol i han gestionat la ruïna del país. Per aconseguir la seva supremacia han disposat dels mitjans de comunicació (públics i privats) que han alimentat de manera indigna la il·lusió que només es podia escollir entre dues opcions. I pas a pas, caminant d’esquenes als electors tots dos partits han governat al marge de la ciutadania. 



Però la situació és complexa ja que s’ha de fer front per una banda a una gravíssima crisi econòmica brutal (la bombolla del totxo ha agreujat una crisi financera generalitzada i un reposicionament d’Europa en l’economia mundial portant el país a un 25% d’aturats, una xifra insostenible) i per una altra a les demandes territorials d’una majoria de catalans del dret a decidir. Fins ara el bloc PP-PSOE no ha respost satisfactòriament a cap dels dos reptes: en l’econòmic els responsables de la crisi difícilment podran solucionar-la; pel que fa a Catalunya només han negat el diàleg.


Diumenge, però, en les eleccions al Parlament Europeu (aquesta broma a la democràcia que fingeix la Unió Europea) molts votants van aixecar el cap i van veure que hi havia més possibilitats al marge del PP i el PSOE. Concretament cinc milions d’electors que al 2009 van votar aquestes dues opcions no ho han fet el 2014 i han escollit altres partits. El perquè és molt complex, i avui és massa aviat per extreure conclusions definitives (les eleccions europees mai no s’han pres molt seriosament per part dels votants). Certament els dos partits s’han anquilosat, s’han mimetitzat tant amb el sistema “constitucional” que defensen. Ja no aporten la idea de canvi, amparant-se en una sacrosanta Constitució negant la millora estatal i a més han transmès la sensació que són molts semblants (fins i tot Felipe González va parlar de la necessitat d’un govern de concentració nacional).

Els resultats electorals de diumenge semblen indicar que el bipartidisme PP-PSOE s’esquerda, però potser només sigui el símptoma que el que s’ensorra és tot l’edifici de la segona restauració borbònica. Temps al temps veurem amb més claredat què signifiquen aquests resultats, però l’immobilisme del sistema no és sinònim de fortalesa sinó d’una reconeguda feblesa.

dissabte, 24 de maig del 2014

Reflexionant...

George Bernard Shaw posant com el Pensador,
fotografia de Alvin Langdon Coburn (1906)

Demà és jornada electoral, en aquest cas estem convocats a les urnes per escollir els diputats del Parlament Europeu, una institució buida en un espai, la Unió Europea que cada cop es mostra menys democràtica. S’escull un parlament sense gaire funcions, mentre que la Comissió, que realment té un poder enorme va a càrrec dels estats membres. Es podria dir que els autèntics poders de la Unió s’escullen a partir d’un sufragi molt indirecte i filtrat.

D’altra banda aquesta no és l’Europa que vull. Les seves polítiques econòmiques ens han abocat a la crisi i només han interpretat aquesta com una crisi monetària i només s’han dedicat a salvar i rescatar les entitats bancàries. No crec en aquesta Europa, però demà hi ha la possibilitat de votar, i malgrat que no ens hem de conformar intervenint en política un cop cada cinc o quatre anys, crec que a pesar de tot s’ha de votar.

Jo personalment em prenc el dia d’avui per reflexionar amb una mica de filosofia i decidir a quina candidatura atorgaré la meva confiança. De fet ja ho tinc decidit fa temps. Decidir sempre és important, i ho hem de fer sempre, fins i tot quan no ens volen deixar. 

divendres, 23 de maig del 2014

L'assalt al Banc Central, Barcelona 23 i 24 de maig de 1981


El cap de setmana del 23 i 24 de maig de 1981, un grup d’onze persones van atracar la seu del Banc Central situada a la Plaça Catalunya de Barcelona (l’edifici actualmente està ocupat per uns grans magatzems), retenint més de tres-cents ostatges i creant un greu conflicte al Govern Espanyol tres mesos després del Cop d’Estat del 23-F. L'assalt va tenir el país amb l'ai al cor perquè la primera reclamació que van fer els segrestadors va ser alliberar Tejero i els seus sequaços, i van alimentar l'error inicial de la Guàrdia Civil, que va creure que hi havia gent seva entre els assaltants. 

Segons explica en un interessant documental, José Juan Martínez Gómez, àlies El Rubio, el número 1 de l'assalt al Banc Central “Me propusieron de que había un maletín y que había un trabajo a hacer en Barcelona, en un banco. En el maletín había unos documentos muy importantes que ponían en riesgo la estabilidad política del país y que era necesario recuperarlo. Me dijeron (...) que había que llevar una operación de atraco, a cabo, para sacar el maletín". Segons José Juan Martínez Gómez el maletí contenia informació sobre el cop d’estat del 23-F que comprometia altes esferes de l’esta. Van ser 36 hores amb un grup d'onze atracadors retenint 263 ostatges. Finalment, veient que no tenien escapatòria, van deixar anar els ostatges i van intentar fugar-se sortint barrejats amb ells. Un fracàs. 


La incertesa sobre el que va succeir en l’assalt al Banc Central encara dura. Qui diu la veritat? El Rubio, que es presenta com un mercenari de gent amb interessos polítics? O Aramburu Topete, llavors director general de la Guàrdia Civil, que sosté que eren uns simples xoriços. Un episodi fosc més sobre el període de la Transició.






Procedència de les imatges:
http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2013/05/barcelonahoy-hace-32-anos-23-de-mayo.html

diumenge, 18 de maig del 2014

Via Verda: Pinell de Brai-Horta de Sant Joan


Seguint el traçat de l’antiga via del ferrocarril que unia La Puebla de Híjar amb Tortosa es pot recórrer una magnífica Via Verda. La línia construïda en ample ibèric, planificada a finals del segle XIX i que havia de convertir-se en una sortida d’Aragó al mar, va deixar de funcionar el 1972, quan una esllavissada va esfondrar un túnel de la deficitària línia. 


Si es disposa de prou temps es pot fer la via sencera, però també hi ha la possibilitat de circular per un tram. Aquest cap de setmana hem fet el tram entre l’antiga estació de Pinell de Brai i Horta de Sant Joan (anada i tornada), d’uns 19,1 quilòmetres. L’anada es fa amb una lleugera pujada i la tornada és tota baixada. El nivell de dificultat és mínim, els paisatges molt agradables, la via està en òptimes condicions i es nota que s’han invertit esforços per adequar-la. La via està plena de túnels (a l’interior dels quals la temperatura baixa i es necessari portar una bona il·luminació, malgrat que també disposen d’il·luminació pròpia) i dos ponts d’arcs dobles a Bot. 



Encara són visibles les restes de les antigues estacions: la de Pinell del Brai, Prats del Compte, Bot i Horta de Sant Joan. La majoria d’aquestes construccions es troben en un estat de complet d’abandó i la sensació de decadència és impactant. Potser seria interessant recuperar els volums per afegir valor a la ruta, que d’altra banda es troba ben senyalitzada i en bones condicions. La ubicació de les estacions de la línia de la Puebla de Hijar a Tortosa, majoritàriament molt lluny dels nuclis urbans és una de les explicacions del declivi d’una línia que va arribar tard i que sempre va ser deficitària. 

Els paisatges són preciosos, i es té la impressió de gaudir de molts matisos en molt poc temps: des de les gorges del riu Canaletes, que baixa majestuós entre las serres de la Mola de la Fusta i del Crestall, fins a les terres conreades per vinyes, ametllers i oliveres de colors verds i grisos. La sensació de canvi s’accentua a la sortida de cada túnel, i sempre és interessant la sorpresa que t’espera quan els travesses. Es tracta d’una bona iniciativa la recuperació d’aquest traçat que permet gaudir d’una experiència molt agradable recorrent aquest tram de la via.






dijous, 15 de maig del 2014

dimecres, 14 de maig del 2014

50 anys de Forges

Avui es compleixen 50 anys de la publicació del primer acudit d'Antonio Fraguas "Forges", un geni de l'humor i una veu contra les injustícies que ens recorda a diari que no hem d'oblidar moltes coses. Per molts anys. 


dissabte, 10 de maig del 2014

Gotham Evening Post

Un petit homenatge a Batman, que aquests dies està d'aniversari. Una recreació de les portades del Saturday Evening Post, des de Gotham.







dijous, 8 de maig del 2014

Buck Rogers, biri-biri biri biri


Buck Rogers és un personatge de la més pura ciència ficció, creat per Philip Francis Nowlan a les pàgines de la revista Amazing Stories en 1928, sota el nom inicial d'Anthony Rogers. Posteriorment aconseguiria una gran popularitat com tira còmica en el Dille’s syndication company, amb el nom definitiu de Buck Roger, amb el qual ha passat a la posteritat. 

Buck Rogers és un pilot del segle XX que quedarà congelat en l’espai i retornarà a la Terra en el segle XXV. Les populars aventures de Buck Rogers servirien com a font d’inspiració del personatge de Flash Gordon, creat per Alex Raymond el 1934. 

El personatge ha passat per múltiples adaptacions que van des de la ràdio fins al cinema i la televisió (fins i tot l'ànec Lucas el va caricaturitzar en Duck Dodgers). La més moderna de les adaptacions va ser una sèrie de televisió de la NBC que va ser emesa de 1979 a 1981. S’acabava d’estrenar la Guerra de les Galàxies i s’havia d’aprofitar la moda de l’espai. La sèrie produïda per Glen A. Larson es va emetre a Catalunya en els inicis de TV3. De fet en molts països el pilot es va arribar a emetre als cinemes en la primavera de 1979. 


La producció de Larson va néixer a partir del treball que el mateix productor havia realitzat en la sèrie Battlestar Galactica i per això ambdues sèries comparteixen materials. Els caces de Buck Rogers, per exemple, són dissenys previs de vipers del gran Ralph McQuarrie que es van descartar per a Galàctica. 


La sèrie estava protagonitzada per Gil Gerard, en el paper de Buck Rogers. L’acompanyava la Coronel Wilma Deering, interpretada per Erin Grey, que es passava la sèrie enfundada en comprimits i lluents uniformes i aportava la tensió amorosa no resolta amb Buck Rogers. Buck es comportava com un mascle Alfa primitiu (recordem que tenia més de 500 anys) en un sofisticat segle XXV.  


Però sens dubte la majoria dels que van veure la sèrie recordem al robot Twiki i el seu biri-biri biri biri. Una sèrie per als nostàlgics, innocent, amb trames molt senzilles, amb cert punt infantil i algunes bones troballes (especialment de disseny). 


biri-biri biri biri


El Caproni 60: el gegant que no va poder volar


El Caproni 60 havia de ser un autèntic tren aeri. Acabada la Gran Guerra l'aviació civil començava a enlairar-se gràcies al desenvolupament experimentat durant la contesa bèl·lica. Els avions i els hidroavions tenien un cert aire romàntic i aventurer i les noves fites esperonaven  els continus avenços .


El Caproni 60 es tracta d’un ambiciós projecte iniciat el 1919 per Gianni Caproni, el constructor dels eficaços bombarders de la Gran Guerra. Gianni Caproni presumia de que aquest enorme hidroavió tripla de vuit motors transportaria cent passatgers en vol transatlàntic, però la falta de potència va ser la causa del seu fracàs. Es van efectuar dos vols de prova amb ell: en el primer va aconseguir travessar un llac, però en el segon es va estavellar després d’haver-se aixecat divuit metres.  Una errada, d’origen desconegut, va provocar la inclinació davant del morro i el trencament de les ales centrals; el prototipus va acabar precipitant-se al llac major el 4 de març de 1921.  Es van fer plans per reconstruir-lo però un incendi va acabar definitivament amb totes les esperances [1].  


En la recent pel·lícula d'Hayao Miyazaki El vent s'aixeca, Gianni Caproni és una font d'inspiració per al protagonista Jiro Horikoshi, i en els somnis dels dos enginyers el Caproni 60 sí que s'enlairarà. 






[1] SIMONS, David i WITHINGTON, Thomas (2007): Historia de la aviación, Ed. Parragon, Barcelona, pàgina 94

dimecres, 7 de maig del 2014

Iron Sky, nazis a la Lluna



Iron Sky és un gamberrada dirigida per Timo Vueronsola. Aquesta modesta coproducció entre Finlàndia, Alemanya i Austràlia es va estrenar el 2012. Ambientada en un proper 2018, la trama arrenca quan una supercivilització nazi, oculta des de 1945 en el costat fosc de la Lluna, torna a la Terra per conquerir-la. Però els nazis selenites no han calculat que els EUA estan dirigits per una presidenta que recorda moltíssim a Sarah Pahlin i esta encantada amb la possibilitat de començar una guerra espacial. Ironia, sarcasme i dosis de humor fàcil completen la pel·lícula. No s’ha de confondre amb altres històries més serioses com les ucronies sobre un final diferent de la Segona Guerra Mundial (L'home en el castell, de Philip K. Dick, per exemple). Iron Sky és  una poca-soltada concebuda per riure.



Es tracta d’una comèdia negra on brilla especialment la guapíssima Julia Dietze. S'ha aconseguit una molt bona ambientació steampunk, sobretot en el desenvolupament de la colònia nazi a la Lluna, on destaquen les naus (ovnis i zeppelins espacials) i els uniformes. Per passar una estona divertida a partir d’un punt de vista original.