dimecres, 28 de maig de 2014

Lectures electorals (2): Crisi, Weimar i nazis. Aprendrem de la Història?



Durant el període d’entreguerres la República de Weimar va patir una important inestabilitat que la va fer caure. El Crack de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

La política econòmica alemanya va estar marcada pel Diktat de Versalles, la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya. D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials. Hitler doncs va arribar al poder a través de les urnes.

Un cop assolit el poder són prou coneguts els fets que van esdevenir. Hitler va utilitzar la cancelleria per desballestar la República de Weimar i instaurar el nefast III Reich. El llegat de Hitler a Europa va ser un continent destruït de nou per la guerra. I precisament, per evitar noves guerres en què guanyés qui guanyés perdíem tots, el 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer que donaria pas al Mercat Comú, i anys més tard a la Unió Europea en què els estats cedirien part de la seva sobirania econòmica, monetària i de fronteres a la Unió, en el marc d'un espai comú en el qual els ciutadans estarien emparats per l'anomenada Carta de Drets Fonamentals de la UE. 


Aquest passat diumenge s’han celebrat eleccions al parlament europeu. Els resultats que l’ultradreta xenòfoba i eurófoba ha obtingut han estat excel·lents. De ser un grup marginal ara tenen la presència de 36 diputats i és possible que formin grup parlamentari. El Front Nacional francès (24 diputats) i el britànic Ukip, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders ha quedat per sota del que esperaven, però queda en segon lloc en nombre d'eurodiputats. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un escó. A Àustria la ultradreta dobla resultats. Marine Le Pen tindrà moltes formacions amb qui intentar negociar la formació d'un grup parlamentari propi i obtenir així un altaveu i finançament per continuar reclamant més sobirania francesa contra Brussel·les. A Grècia els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força. 


La Història, la invisible mà que tot ho explica i determina, pot resultar un important referent per entendre què està passant a Europa. La República de Weimar va viure una crisi econòmica important com la que travessa l’Europa actual. Totes dues crisis s’originen per un fenomen especulatiu. En tots dos casos la sortida de la crisi s’obstaculitza per la necessitat de pagar deute que la població no comparteix (les reparacions de guerra pel tractat de Versalles, i el deute dels bancs que s’ha nacionalitzat per imposició de la UE). L'ofec de les classes més fràgils les fa més vulnerables al populisme i la demagògia. En ambdós casos la gent creu cada cop menys en els partits hegemònics i apareixen alternatives. Una d’aquestes alternatives és l’ultradreta. 

Personalment no lamento el desgast de les forces polítiques tradicionals, que cada cop em mereixen menys crèdit. Tampoc m’entusiasma l’opacitat de la Unió Europea, cada cop amb més atribucions i amb menys legitimitat democràtica. Però em preocupa l’augment de l’ultradreta. Als anys 20 i 30 feixistes i nazis van utilitzar la democràcia per assolir el poder i desmantellar la democràcia. Aprenguem del passat i no tornem a cometre els mateixos errors. No permetem que les urnes tornin a ser el cavall de Troia dels totalitaris. Davant el desencant d’un sistema cada cop més qüestionat només l’autèntica regeneració reforçarà la democràcia.

2 comentaris:

  1. En los tiempos difíciles proliferan demagogos y populistas, que con mensajes aparentemente atractivos engañan a los electores igual que los de siempre... No me gusta lo que veo de un tiempo a esta parte, los valores se están perdiendo, y los papeles...

    ResponElimina
  2. Yo creo que la mejor medicina al populismo es la buena política, honesta y para el pueblo. La solución para pararles los pies esta en la propia democracia.

    ResponElimina