divendres, 25 d’abril de 2014

Grândola, Vila Morena: la Revolució dels Clavells


A les onze de la nit del 24 d’abril s’emetia a través d’Emissores Associados de Lisboa la cançó ‘E despois do Adeus’. Era el primer senyal que tot estava a punt per la Revolució dels Clavells. Els oficials del Movimento das Forças Armadas (MFA) es van dirigir als lloc de comandament. A quarts d’una de la matinada del 25 d'abril sonava ‘Grândola, Vila Morena’. Era la contrasenya que el principal estrateg del moviment, Saraiva de Carvalho, i els capitans havien escollit per al cop d’estat. José “Zeca” Afonso va compondre aquesta cançó en homenatge a la Sociedad Musical Fraternidad Operaria Grandolense de la vila portuguesa de ‘Grândola’. La cançó es va incloure en l’àlbum ‘Cantigas de Maio’, enregistrat a Hérouville (França) a la tardor de 1971.

El 29 de març de 1974, ‘Grândola, Vila Morena’ va ser la cançó que tancava un espectacle al Coliseu dos Recreios de Lisboa. La censura del règim dictatorial de Salazar havia prohibit diverses cançons de José Afonso i la gent la va corejar a plens pulmons, com un senyal de desafiament a la dictadura. Aquest fet impressionà alguns militars de l’MFA que hi eren presents. Decidiren que la consigna del dia D havia de ser una cançó de “Zeca”.

La Revolució dels Clavells va ser el moviment revolucionari que el 1974 va posar fi a 48 anys d’un règim conservador i antidemocràtic portuguès del Estado Novo amb l’objectiu de construir un estat modern i acabar amb el conflicte colonial. L’Estado Novo de Salazar era un règim tan dictatorial com el franquisme, però el fet que Salazar no fos militar va servir per edulcorar la imatge del dictador portuguès. L’Estado Novo es basava en fonaments corporativistes i nacionalistes, regeneracionistes i republicans, autoritaris i igualitaris. A poc a poc instaurà una fèrria dictadura corporativista i reaccionària. Congelà el progrés popular i limità l’expansió de l’economia, que es basà en l’explotació de les colònies africanes, l’emigració a Europa i el turisme. En política exterior pactà amb el general Franco (1937 i 1942), amb els aliats (1942-43), amb l’OTAN (1949) i amb els EUA (1956). Els anys seixanta l’oposició interior i colonial augmentà i Salazar endurí el seu règim, establint un autèntic terror policíac. Al mateix temps es produí un cert desenvolupament industrial. Malalt, l’any 1968 fou substituït pel seu ministre Marcelo Caetano.

Els militars portuguesos eren la base d’una dictadura a la qual ells mateixos van posar el punt i final. L’essència d’aquest règim dictatorial era el manteniment de les colònies, però amb el procés de descolonització el govern de Lisboa va refermar els seus lligams colonials i va provocar una llarga i costosa guerra. El 1961 ja van intentar fer caure el dictador i cap de govern, Oliveira Salazar, sense èxit. Vuit anys després, amb la substitució de Salazar per Marcelo Caetano, no van canviar les coses.

Davant d’un escenari cada cop més complicat per a les forces armades portugueses i un clima enterbolit en la societat civil, es va produir una convergència entre una part de l’alta oficialitat i els quadres inferiors de l’exèrcit que va culminar el 25 d’abril de 1974. Es van sumar el qüestionament ideològic dels oficials d’esquerres a Guinea, la moral derrotada dels oficials vençuts a Moçambic i els oficials sindicalistes de la mateixa Portugal.



La Revolució dels Clavells va acabar amb el règim salazarista, i durant dos anys va semblar que una revolució més profunda seria possible fins que un contracop la va aturar substituint-la per un règim democràtic sota supervisió militar. Quaranta anys després els majors mèrits de la Revolució són la fi de les guerres colonials (tot i que a canvi d’una descolonització molt mal feta que va arruïnar Angola, Moçambic, i Timor Oriental) i l’arribada de la democràcia a Portugal gràcies a la voluntat popular i no pas per les cessions del règim autoritari anterior com en el cas de la Transició Espanyola.



2 comentaris:

  1. Benvolgut amic Ros, genial, de veres

    ResponElimina
  2. Josep Andreu, moltes gràcies pel comentari. La veritat és que quan penso en la Revolució dels Clavells sempre tinc una mica d'enveja dels portuguesos

    ResponElimina