S'acaben les rebaixes!!!

S'acaba l'agost i s'acaben les rebaixes!!! serà també la fi del món?

Els Víkings al Museu Marítim: Més enllà de la llegenda

El Museu Marítim de Barcelona presenta l’exposició Víkings. Més enllà de la llegenda, produïda conjuntament per l'Statens Historiska Museet d'Estocolm i Museumspartner. La mostra ens relata com aquest poble d’Homes del Nord es relacionava amb altres comunitats i cultures europees, el simbolisme dels seus vaixells i també la seva extraordinària i magnífica artesania.

Els continguts científics de l’exposició s’articulen a partir de 400 objectes originals procedents del Statens Historiska Museet que han estat exposats tan sols en ocasions excepcionals fora del territori escandinau. L’exposició està estructurada en vuit àmbits que ens ofereixen una acurada i profunda visió sobre els diversos aspectes de la seva cultura: la seva vida quotidiana, els rituals i les creences, la mitologia, l’artesania i el seu significat, les seves embarcacions… 

La mostra també compta amb nombrosos elements interactius i produccions multimèdia. Aquests continguts multimèdia permeten, per exemple, jugar al Hnefatafl, conegut a vegades com els "escacs víkings" però on els adversaris no tenen el mateix objectiu ni la mateixa disposició de formes: uns ataquen i els altres defensen. Molt divertit. 

El mar i els rius d’Europa van ser els aliats de les flotes de vaixells víkings entre els segles IX i XII dC. Aquests Homes del Nord van travessar Europa des de les terres fredes del nord fins a la càlides costes de la Mediterrània. Primer van expandir-se per les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia. Més tard van afrontar les grans distàncies i les incursions cap al Sud d’Europa i també cap a l’interior del continent asiàtic arribant fins i tot a la llunyana i freda Groenlàndia.

Sabem realment poc del poble que anomenen Víkings. Eren els víkings un poble de guerrers, saquejadors, exploradors, comerciants o agricultors? Més enllà del mite i la llegenda, que en sabem realment d’ells?. Els últims descobriments arqueològics ofereixen una nova perspectiva en l’anàlisi de l'Època dels Víkings. La idea popular dels Víkings –saquejadors ferotges de cascs amb banyes- s’ha substituït per una imatge molt més complexa. Fa més de mil anys que la cultura vikinga es va anar desenvolupant i expandint i el que avui coneixem com l’Època dels Víkings correspon a un període mític dels pobles escandinaus que se situa cronològicament entre els anys 750 i 1100 dC, i que està documentat científicament en quatre continents.

Les poblacions establertes a Escandinàvia en l’Època dels Víkings no eren un grup unificat de persones, malgrat que moltes fonts escrites s’hi refereixen com a “normands” o “Norse”. També, segons els diversos especialistes, s’utilitzaven termes com “pagans”, “bàrbars” o “gent del nord”. El fet d’utilitzar la paraula “Víking” per descriure tota la cultura escandinava és una invenció de l’era moderna

L’exposició és una interessant proposta per gaudir en el marc incomparable que són les Drassanes de Barcelona. Les peces mostrades, algunes d’una gran bellesa són molt interessants i ens permeten conèixer millor aquesta interessant civilització. Destaquen el treball del metall d’aquests pobles, que van saber aprofitar l’abundància i qualitat del seu ferro, l’orfebreria fina, i la construcció naval, base de la seva expansió.

Pel que fa a la construcció naval hi ha dues restitucions especialment interessants. Una és la reconstrucció d’un petit vaixell víking (dels més modestos) que s’ha situat fora de l’exposició i és visible des dels arcs del carrer. Comparteix nau amb la galera de Lepant i això la fa semblar encara més petita. L’altre exercici interessant és mostrar les restes de claus de ferro, que en ocasions és l’únic que es troba en les excavacions arqueològiques, en la disposició que tenien en l’estructura del vaixell.

Una exposició molt recomanable. Llàstima que no hagi generat un catàleg que augmentes l’escassa bibliografia que sobre els víkings s’ha publicat en català. La mostra dura fins al 28 de setembre i cal aprofitar per visitar-la. 

http://xanclesbcn.wordpress.com/2014/06/09/exposicio-vikings/

És Mary Poppins un Senyor del Temps?

Veient aquesta imatge i repassant les habilitats que demostrava Mary Poppins és lògic pensar que potser la famosa mainadera era un Senyor del Temps. És una possibilitat que no cal descartar completament. 

Star Wars Rebels

Imatges de la producció de la sèrie d'animació Star Wars Rebels. Imitant l'estil del gran Ralph McQuarrie, l'autor dels dissenys originals d'Star Wars. 

Supercalifragilístic aniversari: Mary Poppins (la pel·lícula) fa cinquanta anys

Aquests dies, la que possiblement ha estat la mainadera més famosa de Hollywood, celebra 50 anys. Mary Poppins, guanyadora de cinc premis Oscar, es va estrenar ara fa cinc dècades, el 27 d’agost de 1964. No només va ser la pel·lícula més taquillera l'any sinó que a més va ser pionera en l'ús dels croma -els fons blaus o verds que actualment són d'ús comú al cinema d'efectes especials- per barrejar imatges reals i dibuixos animats. 

L'actriu que interpreta Mary Poppins, Julie Andrews, va guanyar el seu primer i únic Oscar per la seva actuació d'una mainadera que transforma el món de dos nens criats per un pare desatent en un passeig de música i color. Precisament la música és un dels elements del film que han perdurat a través dels anys, amb composicions com la guanyadora del premi de l'Acadèmia "Chim Chim Cher-ee" o la cèlebre"Supercalifragilisticexpialidocious". Aquesta cançó, com tota la resta de les que apareixen a la pel·lícula, són obra dels germans Sherman, Richard i Robert, que van aconseguir dos Oscars pel seu treball en aquest film. 

"Mary Poppins" està inspirada en una sèrie de llibres de Pamela Lyndon Travers. De fet, el camí per aconseguir que la història de la mainadera es portés a la gran pantalla va fer suar Walt Disney, perquè l'escriptora anava refusant totes les propostes d'adaptació que se li presentaven.

Julio Cortázar

Avui celebrem els cent anys de la mort de Julio Cortázar (Brussel·les, 26 d’agost de 1914 - París, 12 de febrer de 1984), sens dubte una de les figures més destacades de la literatura sud-americana del segle XX. Malgrat haver nascut i mort al continent europeu, Cortázar és una figura íntimament lligada a l’Argentina dels canvis de règim (la seva família s’instal·là en un suburbi de Buenos Aires al finalitzar la Primera Guerra Mundial) i a la política anti-feixista de Sud-Amèrica (arrel de l’exili a França vinculat a la dictadura de Peron, durant el que desenvolupà el seu compromís amb l’esquerra llatinoamericana).

Professor universitari i traductor (de les obres d’Edgar Allan Poe, Chesterton, Defoe i Youcernar, entre d’altres) el renom literari de Cortázar tardà uns anys en arribar… “Empecé a publicar bastante tarde. No he sido un escritor precoz en el plano de la edición, aunque sí en el de la escritura. Quizá haya un elemento culpable, una especie de narcisismo personal, pero más bien lo veo como una autocrítica muy rigurosa”. Però un cop reconegut, Cortázar es convertí en un escriptor estimat per molts escriptors. Les seves novel·les més conegudes, Rayuela, Libro de Manuel, Los Premios (potser la més "narrativa"), i especialment, "62, Modelo para armar", van ser, i són encara, un trencament, com hi ha hagut altres trencaments en literatura; la seva és una narrativa narrada, amb el seu fil, i a l'hora un conjunt estructurat deflashs que conformen un micro-univers que enganxa el lector -espectador o actiu, segons el seu diàleg amb l'autor-. Un lector que ell volia actiu, com el capaç, per exemple, de deixar a la meitat un llibre qualsevol, en qualsevol pàgina, si no "enganxa". 

Els seus contes són com estructures circulars, espirals o no-geomètriques, contes que contenen cadascun una novel·la "en 10 pàgines". Les seves incursions en altres formats -"La vuelta al dia en 80 mundos", o "Un tal Lucas", per exemple-, són altres grans propostes literàries. “Rayuela” descrita pel mateix autor com a “bastant il·legible”, “antinovel·la”, “contranovel·la”, “llibre infinit”, “bomba atòmica”, “crit d’alerta”, “Forat negre d’un enorme embut”…, en el moment de la seva aparició (1963) “Rayuela” va suposar una revolució en la narrativa en llengua espanyola equivalent al que l’”Ulisses” de Joyce suposà per la novel·la anglosaxona. Per primera vegada, un escriptor hispanoamericà portava al límit l’ordre tradicional d’una història, així com el llenguatge per a explicar-la, convertint al lector en personatge actiu. Aquesta novel·la, oberta a múltiples lectures i carregada d’humor i originalitat, va impressionar tant a la crítica com a un públic lector jove que descobria una nova forma d’aproximar-se a la literatura.

París era una "fiesta": "la Nueve" i l'alliberament de París

Tal dia com avui de 1944 a les 21:22 la Novena companyia de la Divisió Leclerc "La Nueve" formada per republicans espanyols va entrar a París per la Porte d'Italie. Va ser la primera unitat que va prendre la plaça i l'edifici de l'Ajuntament de París. Eren les primeres forces aliades que entraven a la capital francesa després d'una llarga i humiliant ocupació nazi. Però al morro els tancs hi portaven pintats noms com Madrid, Guadalajara, Guernica o Ebre; i a dins no hi havia soldats francesos, sinó espanyols. Eren els homes de la Nueve, una companyia formada majoritàriament per excombatents republicans de la Guerra Civil que van continuar el seu combat contra el feixisme lluitant contra els nazis a les files de l'exèrcit aliat durant la Segona Guerra Mundial. La Companyia novena estava composada per 160 soldats, incloent 146 republicans espanyols majoritàriament anarquistes. 

En el diari Liberation del 25 de maig apareixia en la fotografia que il·lustrava la notícia de l’alliberament de París Amado Granell, un soldat valencià que formava part de “la Nueve” i que havia arribat a formar part d’aquesta companyia després de fugir de la dictadura franquista en l’Stranbrook.

Els vehicles blindats (half-tracks) de “la Nueve” portaven els noms de batalles o símbols de la Guerra Civil Espanyola: Guadalajara, Terol, Ebre o Guernica. Tots van lluitar per alliberar Europa del feixisme. Tots esperaven que després de París, Roma i Berlín, els aliats tornarien les seves armes contra Franco. Això no va succeir. Els aliats no estaven lluitant contra el “feixisme”, només alguns règims enemics feixistes. Amb altres – els de Franco i Salazar – l’acord era possible. Els soldats de “la Nueve” van protagonitzar una odissea extraordinària, després de perdre una guerra contra el feixisme, van acabar guanyant-ne una altra. Però a diferència dels altres soldats de l'exèrcit aliat, ells no van poder celebrar la victòria, perquè no tenien un país al qual tornar després de la guerra. 

La seva història, rocambolesca i atzarosa, ha protagonitzat el fantàstic còmic Los surcos del azar de la mà del valencià Paco Roca.