Els temples dels llibres: les Biblioteques Populars de la Mancomunitat

La Biblioteca de Valls el dia de la seva inauguració 

En el moment de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (6 d’octubre del 1914), el 40% de la població catalana era analfabeta; les biblioteques públiques, exceptuant la de la Universitat, no existien.

La implantació de les biblioteques populars es féu d’una manera ràpida i eficaç gràcies a Eugeni d’Ors, a qui van encomanar el projecte inicial, i a Jordi Rubió, que, en succeir-lo, creà el primer sistema de biblioteques públiques de l’Estat. Fins a l’any 1925, quan la Mancomunitat fou liquidada, es crearen vuit biblioteques populars. El sistema de biblioteques populars de la Mancomunitat ha constituït la base de la xarxa de biblioteques actuals.

La creació, per part de la Mancomunitat, de la xarxa de Biblioteques Populars respon a un doble intent de modernitzar el país i, a la vegada, d’augmentar el nivell cultural i d’instrucció de la població; unes biblioteques construïdes amb la voluntat de ser obertes a tothom: als obrers i als estudiosos, als adults i als nens, a les dones i als homes. Les biblioteques van ser creades a imatge i semblança de les pioneres biblioteques públiques anglosaxones, les Free Public Library i van ser un model innovador dins del panorama bibliotecari de la península. Les biblioteques eren una peça més en la construcció d’un país culte i modern, que s’emmirallava en els països veïns estrangers, i que comptava amb una classe política i dirigent que desitjava situar Catalunya a un nivell europeu de serveis.

Les quatre primeres biblioteques van ésser obertes al públic I'any 1918: la de Valls, el dia 16 de juliol; la de Sallent, el 16 de setembre; la d'Olot, el dia 28 del mateix mes, i la de Borges Blanques l’un de desembre, totes ateses per bibliotecàries de la primera promoció de l'Escola, que havien acabat aquell any. L'any següent, el 1919, es oberta al públic la biblioteca de Canet de Mar i, el 1922, la de EI Vendrell. Aquest any, amb la inauguració de les de Pineda i Figueres, la xarxa compta ja amb vuit biblioteques, instal·lades en edificis que constitueixen, juntament amb els Grups Escolars, els monuments mes característics del noucentisme arquitectònic.

L’arquitectura de les Biblioteques

Es van utilitzar dos tipus en la construcció de les biblioteques populars. El primer segueix la planta de la Biblioteca Popular de Valls, segons el projecte de Lluís Planes i Calvet; i el segon a partir de la planta de la Biblioteca Popular de El Vendrell, segons el dissenys de Ramon Puig i Giralt. 

Lluís Planes i Calvet (1879-1954) es va presentar al concurs de biblioteques populars (1915), li foren encarregades les de Valls, Olot, Sallent, Canet de Mar, Figueres, Les Borges Blanques etc, totes elles dins l’estètica noucentista, en què es pot incloure la resta de la seva obra. Va projectar un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dóna accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó i arrebossat. A Canet i Figueres l’edifici es va construir sense els dos templets de la façana.

Biblioteca Popular de Valls

Biblioteca Popular de Les Borges Blanques

Biblioteca de Les Borges Blanques destruïda durant la Guerra Civil

Biblioteca Popular de Sallent

Biblioteca Popular d'Olot

Biblioteca Popular de Canet de Mar

Biblioteca Popular de Figueres

Biblioteca Popular de Pineda de Mar

El projecte de Ramon Puig i Giralt (1886-1937) és un petit templet d’obra de fàbrica, llarg i estret, elevat sobre una plataforma, amb una porta d’entrada central coronada per un frontó, amb una font a l’accés: quatre parets d’obra de fàbrica arrebossada amb una sèrie de pilastres que el faran virtualment tetràstil i perípter. Petites finestres laterals quadrades i, a l’interior, un espai central il·luminat zenitalment com a petita sala de lectura, amb mobles de fusta fosca adossats a les parets i quatre portes d’accés. Un espai senzill per a un edifici barat, dignificat per l’alçada de sostre i la llum i dotat d’una gran representativitat. A Vic la Biblioteca Popular Jaume Balmes, inaugurada el 1931 (en un moment posterior a la Mancomunitat però amb una planta molt semblan a la Biblioteca de El Vendrell), muntava una coberta a quatre aigües de teula àrab, i estava ubicat al que ara és la plaça del Bisbe Oliva, al lateral de la Catedral.

Biblioteca Popular de El Vendrell

Fonts consultades 

BALCELLS, Albert; PUJOL,Enric; SABATER, Jordi (1996): La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Ed. Proa, pàgines 453-456

MAÑÀ TERRÉ, Teresa (2010): “Les biblioteques populars de la Mancomunitat: un projecte polític i un projecte bibliotecari”, Cercles. Revista d’història cultural, ISSN: 1139-0158, nº 13, gener 2010, pp.44-60

http://jaumeprat.com/ca/una-biblioteca-de-la-mancomunidad/

http://bid.ub.edu/14mayol.htm

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/15944/1/579772.pdf

Batman fa setanta-cinc anys

El maig de 1939, debutava Batman en el numero 27 de Detective Comics. Després de l’èxit de Superman (aparegut un anys abans) els editors van buscar personatges que s’adaptessin a la nova fòrmula del superheroi. El Batman de Bill Finger invertia gairebé totes les característiques de Superman i Clark Kent excepte el seu heroïsme. Superman era un extraterrestre amb habilitats sobrehumanes; Batman era humà i recorria a la seva formació mental i física. Superman lluitava obertament i a plena llum del dia; Batman era un home emmascarat que sovint actuava de nit. Finger i Kane van establir els límits del gènere dels superherois, i tal vegada van definir en Batman a l’heroi més durador de tots.

Finger i Kane també van idear els particulars orígens de Batman, que expliquen la set de venjança contra els criminals. La identitat secreta de Batman és Bruce Wayne, un multimilionari industrial, playboy i filantrop.  Presenciar l'assassinat dels seus pares, quan era petit, el va portar a entrenar-se al cim de la perfecció tant físicament com mentalment, per a lluitar contra el crim. A diferència de molts superherois, no posseïx poders o habilitats superhumanes; ell usa l'intel·lecte, els seus talents detectivescos, la ciència i la tecnologia, l'entrenament físic i la intimidació en la seva lluita contra el crim. Entre els anys 1939 i 1943 la parella va posar en marxa temàtiques que s’han explorat en les històries de superherois des de llavors; també van proporcionar a Batman una interessant galeria de malvats memorables: el Joker, el Pingüí, l’ambivalent Catwoman, Dues Cares...

Les il·lustracions cinematogràfiques de Batman també van aportar una nova sensibilitat al gènere, un sentit gòtic de la llum i les ombres. Kane va compendre el poder de l’espai en blancs i del groc cridaner amb un rerefons negre. El vestit de Batman explotava les possibilitats dramàtiques del contrast entre llum i foscor, tot i que la presentació de Robin en el numero 38 de Detective Comics (abril de 1940) va treure als personatges de les ombres al afegir més colors primaris i diàlegs enginyosos.

Als seixanta un serial televisiu protagonitzat per Adam West que ratllava en la més hilarant de les paròdies va convertir el personatge en tot un fenomen cridaner: un Batman que feia panxeta, que pujava les parets disposades en horitzontal i que quan colpejava inundava la pantalla d’onomatopeies era digna de riure. Als setanta el dibuixant Neal Adams va tornar al personatge la seva dignitat i foscor, amb el suport dels guions de Dennis O’Neil. Però no seria fins als anys vuitanta, am dues històries de Frank Miller  que es va va redefinir el personatge: Batman: the Dark Knight Returns (1986) i Batman: Year One (1986-1987), aquesta última amb dibuixos de David Mazzucchelli. En aquestes històries es reelabora la història del personatge fins a donar-li la seva forma definitiva. També el 1987 Alan Moore i Brian Bolland publicarien Batman: The Killing Joke, una història crucial sobre la naturalesa psicològica del personatge.

Feliç dia d'Star Wars

Feliç dia no oficial d'Star Wars. May the Fourth be with you.

L'última obra del mestre Hayao Miyazaki: El viento se levanta

El vent s'aixeca, l'última i definitivament l'última pel·lícula d'Hayao Miyazaki ens narra la història de Jiro Horikoshi, el dissenyador de l'avió "Zero". Jiro Horikoshi, i el seu antecessor italià Gianni Caproni persegueixen un mateix objectiu, fer avions. Tant l'un com l'altre superen molts fracassos, volent fer realitat els seus somnis. A l'era Taisho japonesa (1912-1926), Jiro és un noi de pagès que vol convertir-se en dissenyador d'avions. De jove, va a la Universitat de Tòquio, convertint-se en enginyer d'elit de la gran indústria militar. De mica en mica, els seus caps van adonant-se del talent d'en Jiro i acaben per donar-li llibertat absoluta perquè dissenyi qualsevol aeronau. Mentrestant, al decurs de la vida d'en Jiro, al país, té lloc el gran terratrèmol de Kanto de 1923, la crisi i pobresa mundials, una epidèmia de tuberculosi, atzagaiades polítiques amb revolucions i feixisme, l'eliminació de la llibertat d'expressió i tot de guerres, entre les quals i sobretot, la Segona Guerra Mundial...  Del  talent de Jiro es crearà un avió bonic que deixarà petja a la història de l'aviació: el Mitsubishi A6M1, més conegut com el caça "Zero". Durant tres anys, des de 1940, el caça "Zero" va ser el millor avió de combat del món. 

La pel·lícula ha estat polèmica al Japó, on el tema de la Segona Guerra Mundial continua essent complicat de tractar. Miyazaki indicava sobre la seva darrera pel·lícula "El nostre protagonista, en Jiro, participa en el disseny d'avions en un moment que l'Imperi del Japó va cap a la seva destrucció i enfonsament final. Tanmateix, la intenció d'aquesta pel·lícula no és condemnar la guerra, ni es tracta de sacsejar els joves japonesos explicant-los les excel·lències del caça "Zero". No tinc cap pla per a defensar el nostre personatge principal, com ara dir que ell el que realment volia fer eren avions civils. Vull retratar una persona devota que va perseguir el seu somni. Els somnis tenen alguna cosa de bogeria i aquest verí no ha de ser amagat. Anhelar res massa bonic pot destruir-te. Vorejar la bellesa té un preu. En Jiro serà maltractat i derrotat, la seva carrera de dissenyador, tallada. No obstant això, en Jiro era un individu d'originalitat i talent enormes. Això és el que farem tot el possible perquè quedi representat en aquesta pel·lícula". 

"El títol ve d'una novel·la homònima de Tatsuo Hori. En Hori va assumir una ratlla del poema de Paul Valéry, "Le vent se lève, il faut tantrer de vivre", que va traduir al japonès com "Kaze tachinu, ikimeyamo iza", és a dir, "El vent s'aixeca. Hem de mirar de viure". La nostra pel·lícula combina Jiro Horikoshi i l'escriptor Tatsuo Hori, dues persones reals de la mateixa època, en una sola persona com en "Jiro", el nostre personatge central. És un treball inusual, absolutament fictici, que relata la joventut a la dècada dels anys trenta. La nostra història gira al vontant del després mitificat caça "Zero", amb un jove enginyer anomenat Jiro i la bonica i malaguanyada noia, la Nahoko. Mentrestant, el nostre vell Caproni, corre per allà, per a donar un xic de color a la història".

El vent s'aixeca és un treball excel·lent, preciosista, com totes les pel·lícules de Miyazaki, però a diferencia de la resta aquesta no és tan fantàstica com la major part de l'obra de Miyazaki. La pel·lícula amb la que esta més relacionada és Porco Rosso, també ambientada en el món d'entreguerres i amb els avions com a protagonistes. Però l'aviació sempre ha estat un tema recurrent en l'obra de Miyazaki que sempre ha dedicat una atenció especial als enginys voladors. 

La sensació que transmet la pel·lícula és doble. Quan s'acaba la projecció penses que has vist una gran pel·lícula però és trist pensar que has vist la que serà l'última pel·lícula de Miyazaki, que ha anunciat que no tornarà a dirigir cap altre film. Una llastima perquè Miyazaki és un dels grans del cinema japonès i El vent s'aixeca una obra mestra. La darrera. 

El Zero: Mitsubishi A6M2

Per Europa, i sobretot els Estats Units, el símbol de Japó durant la Segona Guerra Mundial no van ser els seus poderosos portaavions o els seus immensos cuirassats, sinó el seu caça Zero (Mitsubishi A6M2 Reisen).

D’aquest caça, fabricat en mitja dotzena de versions, cada cop més potents i millor armades, Japó va construir 10.499 exemplars. Van ser el principal avió de la Marina Imperial Japonesa. 

El Zero era un monopla, amb una hèlix de tres pales accionada per un motor radial de catorze cilindres refrigerats per aire que li proporcionaven una potència de 950 cavalls (els últims models assolirien 1.560 cavalls). No estava construït en parts sinó en dues peces: el motor, la cabina, i el fuselatge frontal es combinaven a les ales per formar una unitat rígida, mentre que la segona peça la formaven el fuselatge del darrera i la cua [1]. Amb una envergadura de 12 metres i una longitud de 9,06 metres, pesava a plena carrega 2.406 quilos. La seva velocitat màxima era de 534 quilòmetres per hora, i la seva autonomia de 3.105 quilòmetres. Estava armat de dos canons de 20 mil·límetres i dues metralladores. En missions d’atac podia portar bombes de seixanta quilos. Per la seva agilitat, velocitat i armament cap avió va poder competir contra el Zero fins ben entrat el 1942. El 1943, malgrat les versions millorades, ja estava superat [2].

Protagonistes principals de l'atac a Pearl Harbour, durant la batalla per dominar Java van destruir 550 aparells aliats. La seva darrera gran intervenció va ser a Midway: van rebutjar mitja dotzena de xocs contra els portaavions de Naguno, causant gairebé cent baixes als nordamericans gairebé sense pèrdues pròpies. Després, tots ells es van perdre a l’enfonsar-se els portaavions japonesos. De les pèrdues dels pilots soferts llavors per la Marina japonesa no es va tornar a recuperar.  De fet la manca de previsió en la substitució de pilots va ser un dels principals problemes que van patir els aviadors navals japonesos, les Àligues Marines, durant la Segona Guerra Mundial. És sorprenent que sobre 3.500 pilots que composaven aquest cos, els japonesos només van preveure que haurien d'afegir diversos centenars de pilots nous cada any. La manca de pilots tan ben preparats com els que queien va ser un greu problema per a l'armada japonesa [3]. 

Els "Zeros" també van ser famosos perquè van ser utilitzats com avions "kamikazes", pilotats per aviadors suïcides fanatitzats per una barreja patriòtica i religiosa, amb bombes de 500 quilos. Però com que el kamikaze no tenia la possibilitat de sobreviure quan combatia ni de tornar l’aparell, es va considerar que el sistema era molt costós i per estalviar l’avió es van començar a utilitzar avions més barats, els Ohka o Baka (Yokosuka MXY-7)

[4].

Procedència de les imatges: 

http://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?f=272&t=10344

http://www.wwiivehicles.com/japan/aircraft/fighter/mitsubishi-a6m-zero.asp

---

[1] JACKSON, Robert (2004): Enciclopedia de la aviación, Edimat,  página 360
[2] CARDONA, Gabriel i SOLAR, David (1998): “La Guerra en el Pacifico”, Historia 16,  página 45

[3] MURRAY, Willamson i MILLETT, Allan R. (2002): La Guerra que había que ganar, Ed. Crítica, página 55.

[4] CARDONA, Gabriel i SOLAR, David (1998): “La Guerra en el Pacifico”, Historia 16, página 56

Jo, René Tardi, presoner de guerra a l’Stalag IIB, de Jacques Tardi

Jacques Tardi és un autor de reconegut prestigi i un pacifista militant. Des de la clàssica “La guerra de las trincheras” o “Puta Guerra”, vàries han sigut les obres en les quals ha retratat l'horror i l'absurd de la Primera Guerra Mundial, origen de tots els mals. Però en aquesta ocasió ha decidit acostar-se a la Segona a través de l'experiència que el seu pare, René Tardi, va deixar escrita en tres quaderns abans de morir. Réne Tardi va ser voluntari en una divisió de carros blindats francesa durant la Segona Guerra Mundial, que li va robar la joventut, perquè molt aviat va ser empresonat i va passar quatre anys i vuit mesos en el camp d'Stalag IIB, a la Pomerània. Quatre anys i vuit mesos de captivitat, fred, fam, intents de fuga (impossible no pensar en La Gran Evasió) i lluita per la supervivència.

Jo, René Tardi, presoner de guerra a l’Stalag IIB és, igual que els altres còmics de Tardi sobre la Gran Guerra, un treball interessantíssim sobre història i sobre els horrors de les guerres, de totes les guerres. Amb una documentació molt acurada, habitual en els treballs de Jacques Tardi, el color en blanc i negre i la gama de grisos, trencada puntualment per l’ús de vermells que augmenten el dramatisme és tot un encert. Narrat com el diàleg fluid que mai no van poder mantenir el pare i el fill és sens dubte una gran història i un gran llibre.

L'1 de maig i la precarització

L'1 de maig celebrem el dia del treball. En principi avui és un dia per reclamar la millora de les condicions laborals, però també després de la publicació la setmana passada de l’EPA (l’Enquesta de la Població Activa) és temps per reflexionar més enllà de les condicions de treball. El nombre d'aturats a Espanya va augmentar en 237.400 persones en el primer trimestre de l'any fins a arribar als 6.202.700 (840.000 a Catalunya). Aquest increment en el nombre de parats unit al descens de 85.000 persones en la població activa, va elevar la taxa de desocupació 1,14 punts fins a situar-la en el 27,16%. Es tracta de la taxa més alta de la sèrie històrica comparable, que comença el 2001. I tot plegat malgrat (o gràcies) a una Reforma Laboral del govern de Mariano Rajoy que més que ajudar a l’ocupació ha contribuït a destruir ocupació. 

I què succeeix quan una de cada quatre persones que volen treballar no poden fer-ho? Doncs que tot es precaritza. La situació espanyola i catalana no es pot entendre només a partir de les actuacions del govern de l’estat ja que ens trobem en una economia totalment globalitzada i sobre moltes de les situacions que patim no tenen competència directa, però és evident que no estan treballant de forma adequada. D’altra banda és evident que la precarització només perjudica als treballadors i que situa en el mercat laboral al treballador en una situació cada cop més feble que li farà acceptar pitjors condicions. Hipocritament a la precarització el capital l'anomena millora de la competitivitat. On la majoria perden molt pocs guanyen.