Sueños de trenes, de Denis Johnson

Sueños de trenes, de Denis Johnson és una petita epopeia, una obra d’allò més commovedora. Explica la història de Robert Granier, un jornaler de l’oest americà de principis del segle XX, que després d’una terrible tragèdia, lluita per trobar sentit a la seva vida en un món en constant canvi. La de Granier és una vida llarga, pobre i modesta, i ell, un home corrent que transita per una època extraordinària sense gairebé aconseguir res més que un petit tros de terra, dos cavalls i una carreta. Una història d’una persona normal com la majoria de persones.

Amb una prosa simple i allunyada de sentimentalisme, Denis Johnson aconsegueix una petita joia, una història de persones. Molt recomanable. 

Bugs Bunny, el vell fa 75 anys

Bugs Bunny, va néixer al curt A Wild Hare dirigit per Tex Avery i emès el 27 de juliol de 1940, tot i que els puristes del gran conill, d'orelles llargues i accent de Brooklyn, reclamen el seu naixement al curt Porky's Hare Hunt, estrenat el 30 d'abril de 1938. Tot sigui celebrar.

Barreja perfecta entre Gark Gable i Groucho Marx, aquesta llebre o conill amb guants i de color gris, s'ha guanyat un lloc en la mística de l'imaginari col·lectiu pel seu humor absurd, posat genial i d'encant arrabatador. De fet, només Bugs Bunny i Mickey Mouse tenen un Oscar i una rajola al passeig de la Fama de Hollywood.

Aquesta estrella de Merrie's Melodies va sorgir de les ments d'artistes de la Warner Bros com Tex Avery, Robert McKimson, Ben Hardaway i de Charlie Thorson -qui el va batejar- en escriure en un dels esboços Bugs Bunny, "el conill d'en Bugs", és a dir, el sobrenom que tenia Hardaway. Un nom que va permetre encabir una sèrie de trets que han identificat aquest conill com una icona indiscutible en la memòria de diverses generacions.

Precisament, el menjar pastanagues frenèticament mentre enraona és un d'aquests senyals d'identitat d'aquesta mascota de la tele. De fet, aquesta imatge és un homenatge i paròdia a Clark Gable al film "It Happened One Night", en la famosa escena en què el mestre dels actors, recolzat en una tanca s'empassava pastanagues mentre tirava els trastos a Caludete Corbette.

La veu nasal de Mel Blanc i un caràcter delirant, juganer, trapella i romànticament magnètic, han convertit Bugs Bunny en el conill que tothom coneix, disposat fins i tot a parlar amb el públic, és dels pocs personatges que trenca la quarta paret. Ara, amb 75 anys a l'esquena, és des d'un model de vambes caríssim a protagonista indiscutible dels vídeo jocs, però per a molts, la gran majoria, sempre serà aquell conill entranyable i entremaliat que les feia passar magres a en Porky o Sam el Bigotis, amb el vers pop de "What's up doc?" - o ¿qué hay de nuevo,viejo? - per aquells que se'l miraven abans del Club Súper 3.

Come Prima, d'Alfred

Come Prima, d’Alfred, a manera de road movie, ens acosta la història de dos germans separats durant anys en el temps i la distància que es reuneixen novament per viatjar al volant d'un Fiat 500 des de França a Itàlia en una tornada als seus orígens, un retorn al passat del que van fugir i que sempre ha estat present. 

Els germans Fabio i Giovanni inicien un viatge de profund significat. Volen honrar la memòria del seu pare, recentment mort, i per això es dirigeixen a Itàlia, la seva terra natal, que Fabio va deixar fa molts anys. Les personalitats totalment oposades dels germans i la intimitat forçada del petit automòbil generaran conflictes, silencis, records i retrobaments. Així, a poc a poc, aflorarà el retrat del pare desaparegut, i amb ell, la certesa que les ferides familiars solen transcendir el pas del temps. Especialment interessant és el personatge de Fabio, el germà que enrolant-se amb les Camises Negres va fugir de casa contra la voluntat del pare i després de multituds de caigudes acabarà com un boxejador fracassat que no sap com tornar a casa. Giovanni, el germà que es queda restarà marcat per l’absència de Fabio i la seva vida serà igual d’erràtica. Dos germans marcats per la solitud i l’absència. 

La novel·la transcorre a finals dels anys 50, entrellaçant vivències passades que es mostren en il·lustracions en vermell i blau sobre un fons clar, colors que contrasten amb les imatges referides al temps present que s'inicia amb fons foscos i grisos, donant pas gradualment a colors més vius i lluminosos. La història és progressiva, i a mesura que avança el to és més optimista. Els personatges busquen la seva redempció i l’aconsegueixen.

Algunes de les vinyetes i de les composicions són completament genials, com per exemple la conversa entre Giovanni i la seva esposa Maria al terrat de casa entre els llençols blancs. 

Come Prima va ser guardonada amb el Fauve d'Or del Festival de Angoulême 2014. Un premi totalment merescut. Una molt bona novel·la gràfica.

20 anys de la matança de Srebrenica

Avui es compleixen vint anys de la matança de Srebrenica. Més de 8.000 persones musulmanes van ser assassinades per les forces sèrbies en aquest municipi del sud de Bòsnia i Hercegovina. Srbrenica, una zona protegida per soldats holandesos de la ONU, va ser conquerida fa 20 anys per tropes sèrbies sota el comandament del general Ratko Mladic. Dos dies després van començar les execucions massives de musulmans, civils la gran majoria, i després van ser expulsats més de 23.000 dones i nens.

Srebrenica, un tranquil municipi de majoria musulmana enclavat al sud de Bòsnia i Hercegovina, va sortir de l'anonimat secular el 1995. Fa vint anys, aquest enrevessat topònim bosnià va saltar a primera plana com a sinònim de genocidi, de matança indiscriminada i, també, de vergonya internacional.

L'11 de juliol de 1995, en plena guerra als Balcans, forces paramilitars sèrbies comandades pel general Ratko Mladic van encerclar la població, plena de refugiats, i hi van entrar sense cap mena d'oposició del contingent neerlandès de Cascs Blaus de l'ONU. Les forces sèrbies hi van assassinar més de vuit mil homes i nois i en van expulsar vint mil persones. Per la principal matança de civils a Europa després de la Segona Guerra Mundial, foren jutjats al Tribunal Penal Internacional i condemnats per crims de guerra els presidents de Sèrbia, Slobodan Milosevic (que es va morir a la presó el 2006), i dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic, com a inductors; i el general Ratko Mladic, com a executor. 

Però en la matança, també hi va haver deixadesa de la comunitat internacional: des de la inacció dels Cascs Blaus desplegats sobre el terreny fins a la revelació recent, al diari The Guardian, que la caiguda de Srebrenica formava part de l'estratègia de la Gran Bretanya, França, els EUA i les mateixes Nacions Unides per a aconseguir la pau a qualsevol preu, fins i tot lliurant la ciutat a Mladic.

Eleccions municipals

Sigui quin sigui el resultat de les eleccions és important recordar que ens afectarà

Elliott Erwitt, València 1952

M’encanta aquesta fotografia d’Elliott Erwitt, feta a València el 1952. Jo, poc expert en fotografia la vaig conèixer perquè Mark Knopfler la va utilitzar en la portada del seu disc The Ragpicker's Dream, i des de que la vaig veure em va semblar preciosa. Des de llavors he associat la fotografia a la cançó que dona títol a l’àlbum, un vals marcat per una guitarra, i m’ha semblat que tant Mark Knopfler i Elliott Erwitt transmeten una història semblant. M’imagino que la parella ballant en una modesta cuina (potser un vals com el The Ragpicker's Dream) no té gaire però és feliç, perquè la felicitat la majoria de les vegades es troba en aquests petits moments, al costat d’aquells que estimes. El moment és tan íntim, tan tendre i tan bonic. Quan veig aquesta fotografia m’agradaria per un moment entrar-hi i respirar la felicitat que transmet i calçat amb les espardenyes ballar el seu vals.

Destruïnt el patrimoni

Avui és un dia trist. Patrimoni perdut al Carrer Baltasar d'Espanya de Sant Joan Despí. Crec que és una llàstima que es tingui tan poca cura del patrimoni i més quan s'ha demostrat en altres casos que si es vol es poden trobar maneres de preservar sense perjudicar ni encarir les noves construccions (al carrer Montjuïc, per exemple, fa poc es van fer uns nous pisos respectant les façanes existents). Aquesta façana de principis del segle XX també mereixia ser conservada. Tenia uns esgrafiats i un treball de la pedra únics a Sant Joan Despí. Una pena. Sembla que quan es va fixar el catàleg del patrimoni local algú va obviar incloure aquesta construcció. I així ens va, sempre al servei del totxo.