Fa un temps vaig llegir a El País, la història de Wolfgang Lötzsch, un ciclista de l’antiga RDA que es va haver d’enfrontar a l’Stasi. Era el millor ciclista de la RDA però es va negar a afiliar-se al Partit Comunista perquè el seu pare no hi creia i li van fer la vida impossible. Els seus veïns i amics el van espiar. No se li va permetre competir a l’estranger (va perdre la possibilitat d'anar a les Olimpíades) i només va poder anar a les grans curses quan va caure el mur de Berlín però no per còrrer sinó per fer de mecànic; li van tancar les portes dels equips competitius, el van empressonar, i malgrat tot va ser el millor corredor de la seva època: Lötzsch va sumar victòria rere victòria, corrent sense equip, sense material modern, contra tota lògica i contra tota esperança, contra l’arrogància del poder.
Lötzsch va patir un accident que el va mantenir en coma varies setmanes i fou ingresat a presó per activitats contra el règim. Fidel als seus principis Lötzsch no es va rendir mai. Als trenta anys, el 1983, va arribar el seu gran dia. El Sol cremava i cent vint-i-vuit corredors van prendre la sortida de la 77ena edició de la Volta a Berlín: els millors del país, l’orgull del règim, i Wolfgang Lötzsch sol, sense equip. La seva única oportunitat era la fuga: es va escapar al quilòmetre 50, una bogeria, quedaven 150 per davant. Contra tot pronòstic Lötzsch va guanyar. Va creuar la meta en solitari, aclamat per centenars de persones que havien baixat a la carretera a l’escoltar la seva fuga per radio, amb 8 minuts i 30 segons sobre el pilot. A vegades les persones decents aconsegueixen el que mereixen.
Lötzsch va patir un accident que el va mantenir en coma varies setmanes i fou ingresat a presó per activitats contra el règim. Fidel als seus principis Lötzsch no es va rendir mai. Als trenta anys, el 1983, va arribar el seu gran dia. El Sol cremava i cent vint-i-vuit corredors van prendre la sortida de la 77ena edició de la Volta a Berlín: els millors del país, l’orgull del règim, i Wolfgang Lötzsch sol, sense equip. La seva única oportunitat era la fuga: es va escapar al quilòmetre 50, una bogeria, quedaven 150 per davant. Contra tot pronòstic Lötzsch va guanyar. Va creuar la meta en solitari, aclamat per centenars de persones que havien baixat a la carretera a l’escoltar la seva fuga per radio, amb 8 minuts i 30 segons sobre el pilot. A vegades les persones decents aconsegueixen el que mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada