dijous, 18 d’octubre de 2012

Richard Hamilton



Richard Hamilton (Londres 1922-2011) va ser un pintor britànic i un dels principals precursors del pop art. De jove va treballar en el departament de publicitat d’una companyia elèctrica i en l’actualitat se’l coneix sobretot pels seus muntatges basats en escenes del món de la publicitat i de la vida contemporània. En destaca I què és el que fa que les cases d’avui siguin tan diferents, tan atractives? (Tübingen, Kunsthalle, 1956). Aquest muntatge fotogràfic, que fou mostrat augmentat a mida natural a l’entrada de l’exposició “Això és el demà”, que tingué lloc a la Whitechapel Art Gallery de Londres el 1956, s’ha considerat sovint el primer exemple del popart [1]




Hamilton ha influït, entre d’altres, en artistes com Peter Blake i David Hockney, i ha contribuït en gran manera a la difusió de l’obra de Duchamp. 

Aquests dies la National Gallery de Londres presenta els seus últims treballs, realitzats a partir de la pintura, la fotografia i les tècniques digitals. 

Possiblement la peça més destacada de la mostra sigui Le chef d’oeuvre inconnu, executada a partir d’imatges digitals sobre les que va pintar a mà, i que mostra a una dona nua en un llit sota la mirada de tres personatges masculins, els pintors Poussin, Courbert i Ticià, que recrea la història curta (amb el mateix títol) signada per Honoré de Balzac el 1831: el relat sobre un pintor del segle XVII que treballa incansablement en el retrat d’una dona a la recerca de la representació perfecta. 




L’obra mestre desconeguda de Hamilton també es podria veure com  una resposta a un quadre de Marcel Duchamp, Étant donnés, l’últim realitzat per l’artista francès avui propietat del Museu de Filadelfia, a qui sempre va considerar el seu mestre. 




En les últimes obres de Hamilton també predominen l’erotisme de les models nues, la recreació d’espais interiors a partir de les regles de perspectiva de l’art del Renaixement, i la iconografia religiosa.





[1] Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 370

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada