dilluns, 24 de juny de 2013

Supersonic Man: Que la fuerza de las Galaxias sea contigo


La recent estrena de Superman: Man of Steel, m’ha fer veure una peculiar versió espanyola del cinema de superherois: Supersonic Man. La pel·lícula de Juan Piquer Simón, de 1979, es va estrenar just un any després del Superman de Richard Donner i Christopher Reeve, i la veritat si avui es visiona és només des de l’humor davant d’un producte ple de desencerts i nyaps, tot i que en el seu moment va funcionar a rebuf de l’èxit de Superman (estrenant-se en molts països). Fins i tot va tenir el seu còmic.


Supersonic Man és un alienígena enviat a la Terra per impedir que la destrucció d’aquesta a càrrec dels nous descobriments científics. Supersonic (que en realitat es diu Kronos) té dues personalitats, la d’un home normal, ornamentat amb un bigoti de latin lover (i que recorda lleugerament a Toni Stark d'Iron Man), que es converteix en Supersonic gràcies a un rellotge i la invocació: Que la fuerza de las galaxias sea conmigo (feia dos anys que s’havia estrenat Star Wars). Un cop convertit en Supersonic és capaç de multitud de proeses, des d’aixecar  tractors de cartró pedra a convertir les armes del enemics en plàtans. La pel·lícula també disposa d’un dolent dolentíssim i sobreactuadíssim, un científic segrestat (interpretat per “John” Caffarel, el mismíssim professor Poopsnagle), una noia constantment en perill, i fins i tot un robot amb menys moviment que un playmobil, i amb una tostadora al cap.



Vista des d’avui sembla difícil entendre el valor que van tenir els seus autors per fer un producte tan cutre, farcit de despropòsits, que ara només provoca hilaritat i vergonya. Però si no es busca cinema autèntic i es pensa que assistim a una broma fins i tot pot ser divertit. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada