Custodiant l’entrada de la
facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona hi ha una gran escultura
de Sant Jordi, de tres metres d'alçada, obra de Luisa Granero.
Luisa Granero (1924-2012)
va néixer al si d’una família humil d'origen andalús i va aconseguir destacar
en el món de l'escultura gràcies a la seva dedicació i talent. L’any 1941, amb
16 anys i recolzada per Lluis Muntaner, Granero va ingressar a l’Escola d’Arts
i Oficis de Barcelona i per poder pagar els seus estudis va alternar les
classes amb diversos treballs com a model i ajudant de taller de mestres i
artistes com Ernesto Santasusagna, Frederic Marès i l’anteriorment citat Lluis
Muntaner.
En aquell moment va entrar en contacte amb tres escultors de gran prestigi
com Jaume Otero, Enric Monjo i Martí Llauradó, dels quals va ser deixebla i va
començar a treballar l’escultura monumental en tots els seus vessants. Aquest
aprenentatge va ser crucial per forjar les seves habilitats i coneixements en
l'escultura clàssica i tradicional i li va oferir l’oportunitat de crear grans
obres que va compaginar amb les de les seves exposicions.
Granero va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de
Catalunya, encapçalat per la pintora russa Olga Sacharoff. Aquest grup incloïa
figures com les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles
Santos, així com escultores com Maria Llimona i escriptores com Clementina
Arderiu i Elisabeth Mulder. Aquest entorn va ser fonamental en la seva carrera,
ja que li va permetre desenvolupar-se en un context de creació i innovació
compartida. Entre les dècades dels quaranta i seixanta, Granero va participar
en diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts, tant a Barcelona com a
Madrid, aconseguint diversos reconeixements.
L’any 1949 es casa amb el també escultor Enric Galcerà Marti. De la seva
unió neix al 1953 el seu únic fill Enric i l’artista inicia una època de
conciliació compaginant la seves tasques familiars i professionals. Granero
crea sense descans i comparteix la seva vida i carrera amb el seu marit
recolzant-se mútuament.
Un dels moments més destacats de la seva carrera va arribar l’any 1956,
quan va guanyar el Premi Sant Jordi amb l'escultura Ayuda al desvalido, una
maternitat de pedra calcària. Aquesta obra, que es troba als Jardins de la
Maternitat de Barcelona, va ser un encàrrec de la Diputació de Barcelona,
vinculada a la seva activitat en l'àmbit de la caritat. Aquesta peça es va
convertir en un símbol de l'expressió solidària a través de l'art.
El 1964, Luisa Granero va esdevenir la primera dona catedràtica d'escultura
de l'Estat espanyol a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Això va marcar un
punt d'inflexió en la seva trajectòria, no només per la seva rellevància com a
artista, sinó també pel seu paper com a pionera en el món acadèmic. L’artista
va aconseguir materialitzar la seva vocació, a través d’una ingent producció
artística trencant el mandat de gènere en un moment històric on el paper de les
dones es definia, en línies generals, en l’àmbit familiar.
Cal destacar els nombrosos encàrrecs d’obres monumentals que va rebre
durant la seva carrera com les escultures del Palauet Albéniz, la creació d'una
nova imatge de la Mare de Déu del Roser per al Palau de la Virreina de
Barcelona, per a la qual va utilitzar com a models el seu fill i la seva
germana o la Rosa dels vents que originalment es trobava als Jardins de Miramar
(avui dia al parc de Joan Reventós de Sarrià), entre molts d’altres a la ciutat
de Barcelona. Però també a la resta de l’estat o Itàlia podem trobar escultures
monumentals de l’artista als Passejos Marítims de ciutats com Palma, Sitges o
Malcessine (Itàlia) i les Fonts de Saragossa.
A Sant Joan Despí tenim el monument a la dona, que va realitzar per l’empresa
Gallina Blanca el 1963 després de guanyar el concurs convocat entre escultors
d’Espanya i Hispanoamèrica amb motiu del 25è aniversari de l’empresa.
El 2024 es va commemorar el centenari del seu naixement amb diversos actes.
