divendres, 9 de maig del 2025

Gino Bartali, l'heroi discret. "El bé es fa, però no es diu"


Avui que comença una nova edició del Giro és un día tan bo com un altre per tenir un record per al gran campió que va ser Gino Bartali, l'etern Ginetaccio. 

Gino Bartali (Ponte a Ema, Florència, 18 de juliol de 1914 – 5 de maig de 2000) fou un dels grans mites del ciclisme italià i mundial del segle XX, tant per la seva trajectòria esportiva com per la seva integritat moral. Va començar la seva carrera professional el 1935 i ràpidament va destacar per la seva resistència i capacitat en etapes de muntanya, que el portaren a guanyar el Giro d’Itàlia en tres ocasions (1936, 1937 i 1946), essent un dels pocs ciclistes capaç de guanyar-lo abans i després de la Segona Guerra Mundial. També va aconseguir dues victòries al Tour de França (1938 i 1948), una fita excepcional separada per deu anys, un rècord que encara es manté.

La seva victòria de 1938 és especialment significativa, ja que va tenir lloc durant el règim feixista de Mussolini, però Bartali, catòlic fervent i discret opositor al règim, va refusar dedicar-li el triomf al dictador, que tan bé havia utilitzat l'esport per promocionar-se nacionalment i a l'exterior.

Durant la Segona Guerra Mundial, mentre les competicions estaven aturades, Bartali va posar la seva vida en risc col·laborant amb una xarxa clandestina per salvar vuit-cents jueus de la deportació, transportant passaports i documentació falsa amagada a la seva bicicleta, fent servir les seves rutes d’entrenament com a cobertura. Mai va parlar d’aquests fets en vida, ja que considerava que "el bé es fa però no es diu". No va presumir d'aquell gest altruista perquè considerava que, simplement, havia fet el correcte. Un podia lluir les medalles de la carretera al mallot, però els mèrits a la vida eren una cosa íntima que no mereixia ser objecte d'aparador. Bartali era un senyor. Una persona perbene.


La història de Bartali no es va descobrir fins al 2003, quan els fills de Giorgio Nissim, un activista antifeixista jueu, van descobrir remenant els papers del pare que Bartali l’havia ajudat. El ciclista, que veia com els seus èxits havien sigut utilitzats pel règim de Mussolini durant els anys 30, amagava dins de la seva bicicleta la documentació que va salvar la vida de 800 jueus un cop els alemanys van ordenar la detenció de tots els ciutadans d’aquesta religió, per enviar-los als camp d’extermini. Bartali, admirat pels italians, entregava passaports falsificats destinats a salvar la vida de centenars de persones.

 Aquesta gesta, reconeguda pòstumament pel Memorial de l’Holocaust Yad Vashem amb el títol de Just entre les Nacions, el converteix no només en un heroi esportiu, sinó també humà.

La seva rivalitat amb Fausto Coppi, l’altre gran ídol del ciclisme italià, va marcar una època i simbolitzava dos models oposats: el tradicionalisme religiós i conservador de Bartali davant la modernitat i irreverència de Coppi. Malgrat les diferències, es respectaven profundament.


Bartali va deixar el ciclisme professional el 1954, però va continuar vinculat al món esportiu com a conseller i comentarista. La seva figura ha estat reivindicada per la seva ètica, el seu compromís i l’exemple de superació en moments difícils. El seu llegat va més enllà de les curses: és un símbol d’humanitat i valentia que va saber conjugar la glòria esportiva amb l’acció silenciosa per la justícia i la vida.´


La figura gegantina de Bartali potser s’entén millor encara amb una anècdota més senzilla però d’una gran humanitat i que em va impressionar quan la vaig llegir, publicada a La Vanguardia, el dilluns 7 de maig de 2018. L’ha explicada el periodista Philippe Brunel, de L’Équipe, i parla del Giro del 1980. Bartali acompanyava cada any la caravana de la cursa i era rebut com un heroi per tot arreu, tothom volia saludar-lo, tothom li demanava autògrafs. Aquell any escrivia un article diari a La Nazione i compartia sala de premsa amb els periodistes. “Crec que va ser a Campotenese, explica Brunel, quan ens van instal·lar en una petita escola. Bartali va fer la seva peça al meu costat, damunt d’un pupitre, com tothom. I en acabar, va agafar un full en blanc, va escriure unes línies i el va deixar dins del calaix del pupitre”. El periodista no va resistir la temptació de llegir aquella nota: “A tu, nen que en llegiràs demà, aquí va treballar, en el teu lloc, Gino Bartali, ‘que t’encoratja a no abaixar mai els braços’.” 

https://www.elcritic.cat/perfils/gino-bartali-un-ciclista-contra-hitler-i-mussolini-136740

https://fosbury.cat/fosbudiary/ciclisme/gino-bartali-lhome-ferro/

https://www.nuvol.com/llibres/gino-bartali-heroi-silencios-que-va-salvar-la-vida-de-800-jueus-41441

https://joanseguidor.com/la-conciencia-gino-bartali/ 

dilluns, 5 de maig del 2025

El presoner 64067. Josep Roldán Oliach, resistència i deportació als camps nazis

Tal dia com avui, fa 80 anys les tropes aliades alliberaven el camp de Mauthausen. Allà va sobreviure a l’horror el santjoanenc Josep Roldán Oliach. La informació que presentem és una part de la recerca que hem realitzat sobre exili i deportació després de la Guerra Civil a Sant Joan Despí.


Josep Roldán Oliach (1922-1996)[1], va néixer a Sant Joan Despí el 21 d'abril de l'any 1922. A l’arxiu municipal es registra que quan es va convocar la seva lleva (de 1943) Josep no es va personar i va ser declarat pròfug el 21 de juny de 1942.

La família Roldán Oliach és potser el cas més complex dins de l’exili republicà santjoanenc. La família estava formada l’any 1936 per Esteban Roldán i Ribas (1881) i Antonia Oliach Gelabert (1887). El matrimoni va tenir cinc fills: Maria (1910), Joan (1911), Esteve (1918), Josep (1921) i Carme (1927).

Esteban Roldán i Ribas era llaurador de professió. Durant la República es va significar políticament, arribant a ocupar el càrrec de fiscal el febrer de 1936. En el transcurs de la Guerra Civil els fills van desenvolupar una intensa activitat política i aquests fets sens dubte van ser el motiu que va obligar a marxar tota la família (tret de l’Esteve, que no va poder marxar) a l’exili el gener del 1939. Segons l’expedient de Josep Roldán, van entrar a França el 9 de febrer de 1939[2].

Gràcies a una carta del 17 de setembre de 1940, adreçada per Esteban Roldán i Ribas al govern mexicà[3] demanant ajuda, situem la família (amb l’excepció de Joan que es troba a Algèria) a la localitat francesa de Guerche sur l’Aubois (la vall del Loira).


Segons consta en l’expedient per l’obtenció del certificat de deportat polític[4], Josep Roldán estava amb els pares a Fonfrin (Guerche) quan va ser “reclutat” pels alemanys per treballar al STO (Service du travail obligatoire) l’octubre de 1942. Va ser destinat a treballar amb una vintena més d’obrers en uns tallers de la Guerche, on en cap cas es va tenir en compte la seva situació de refugiat. Posteriorment fou traslladat a Braunschweig (Baixa Saxònia, Alemanya) i destinat a una fàbrica d’aviació. Amb altres camarades va muntar una organització per facilitar l’evasió de presoners de guerra francesos. Aquesta organització va ser descoberta per la Gestapo que havia estat informada per un treballador voluntari, de nom Monier, originari de Nerondes (condemnat un cop finalitzada la guerra a 15 anys de treballs forçats, amb el testimoni de Roldán, entre d’altres). El 17 d’agost de 1943 Roldán fou arrestat per les autoritats alemanyes i enviat a la presó de Watenstedt (Helmstedt, Alemanya), sent posteriorment deportat al camp de concentració de Mauthausen[5] (Àustria) en condició d'apàtrida. Hi va arribar el dia 20 d'abril de l'any 1944 i el seu número de presoner va ser el 64067, li va ser atorgat també un triangle blau que el definia com a apàtrida i com a captiu. Va ser derivat al subcamp de Linz, el 18 de maig de 1944. Va romandre a aquest emplaçament un any, fins que finalment va recuperar la llibertat el 5 de maig de l'any 1945. Un cop alliberat va viure a França fins a la seva mort l’any 1996 a la ciutat de Vierzon.

Es va demanar i aprovar (amb la vergonyant abstenció del Partido Popular) la col·locació d’una llamborda “Stolperstein” per recordar la memòria de Josep Roldán. El projecte de les ‘Stolperstein’ va néixer als anys 90, quan Gunter Demnig es va interessar per commemorar artísticament els homes i dones deportats i assassinats pel nacionasocialisme. L’alemany va crear un monument exhortatori, consistent en una llamborda cúbica amb la superfície de llautó, on consta el nom de la víctima i algunes de les seves dades essencials.

Les ‘Stolperstein’ es col·loquen a les voreres, en un espai pròxima l’última residència de les persones homenatjades abans que les arrestessin o deportessin. Malgrat que el ple de l’ajuntament de Sant Joan Despí va aprovar aquesta iniciativa encara no s’ha instal·lat.

Es tracta del projecte de memòria descentralitzat més vast d’Europa. Actualment, hi ha més de 60.000 llambordes d’aquest tipus distribuïdes en més de 1.800 ciutats d’una vintena de països. Les llambordes disperses permeten adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. En comptes de números, però, ens parlen en primera persona, amb noms i cognoms.

D’altra banda, és un projecte que relaciona art i memòria. Cada Stolperstein ret homenatge a una víctima del nacionalsocialisme. D’aquesta manera, es mantenen vives les seves memòries. No només es ret homenatge a les persones assassinades, sinó també a les que van sobreviure.

Stolperstein - significa ’pedra que fa ensopegar’-. L’objectiu de l’artista és fer aturar els vianants mentre llegeixen el nom de la persona i quin va ser el seu destí. A Sant Joan, però, encara no ensopeguem amb la pròpia memòria.

diumenge, 4 de maig del 2025

Feliç dia de la mare

 


Perque tots en tenim de mare, fins i tot Tintín (així l'imagina MOV). Feliç dia de la mare.