 |
| Autor del cartell: Gino Boccasile |
De la mateixa manera que succeí a Berlín, als Jocs Olímpics celebrats dos anys més tard el 1936, la Copa del Món de futbol de l'any 1934 fou utilitzada políticament per Benito Mussolini per promoure el feixisme. Mussolini va convertir el primer Mundial europeu en un acte propagandístic. Per això feia falta que Itàlia mostrés la seva superioritat tant dins com fora del terreny de joc. L’estadi de Roma, per exemple es va batejar amb el nom de “L’estadi del Partit Nacional Feixista”. Alguns dels cartells del campionat mostraven a un Hèrcules que realitzava la salutació feixista amb una pilota als peus. Mussolini va assistir als partits des de la tribuna d’honor, amb les graderies plenes de “camises negres” i els jugadors dedicant-li les victòries igual que a un emperador a l’arena romana.
El Duce va convocar al tinent
general Giorgio Vaccaro, president del Comitè Olímpic Italià, i li va dir:
“Itàlia ha de guanyar la Copa del Món”. Vaccaro va replicar: “Per suposat,
Duce, seria una fita admirable”. Mussolini el va tallar: “Almirall, em sembla
que no m’ha entès... He dit que Itàlia “ha” de guanyar la Copa del Món” [1].
Finalment Itàlia, amb tres jugadors argentins ràpidament nacionalitzats, joc
dur, ajudes arbitrals... es va desfer d'Espanya, Àustria i els txecoslovacs a
la final, i va celebrar el títol amb els jugadors vestits de militars.
El feixisme italià es va enfrontar
a l'Espanya republicana i, per primer cop, es va polititzar el torneig. En el
partit de quarts de final entre Itàlia i Espanya l’arbitre belga Louis Albert
va realitzar un arbitratge molt lamentable amb una gran permissivitat respecte
al joc duríssim dels italians. Aquell partit va ser conegut com la batalla de
Florència, ja que els dos equips es van estovar de valent. El porter de la
selecció espanyola, el mític Ricardo Zamora, va fer un gran partit que va
finalitzar amb empat a 1. Zamora no va poder evitar el gol de l'empat local.
Difícil, fer-ho, ja que li van trencar dues costelles. El col·legiat del partit
ni va xiular falta. Zamora va ser un dels jugadors espanyols que no va poder
jugar el partit de desempat a causa de la duresa del partit es va traduir en la
lesió de set jugadors espanyols que no van poder disputar el partit de desempat
del dia següent en el que Itàlia es va imposar per 1 a 0. Nogués, el porter que
substituïa Zamora, també va rebre falta en el gol que va donar el passaport per
a les semifinals a la selecció italiana. Tres jugadors espanyols van ser
lesionats. Tan malament ho va fer el col·legiat del partit, René Marcet, que la
Federació Suïssa el va sancionar sense deixar-lo dirigir mai més cap partit internacional.
Diuen les males llegues que Marcet va cobrar un munt de diners pagats pel règim
de Mussolini.
A la final, disputada a Roma,
Itàlia es va imposar a la selecció txecoslovaca (que havia derrotat a
l’Alemanya nazi a semifinals), amb Mussolini satisfet a la llotja. Van començar
marcant els txecoslovacs però els italians van marcar a vuit minuts del final
forçant una pròrroga que van guanyar. El resultat final va ser de 2 a
1. Precisament van ser dos argentins nacionalitzats els que van donar la victòria:
Orsi va marcar un gol i Guaita va donar la passada a Shiario [2].
Quatre
anys més tard els italians revalidarien el títol de campions del món al
campionat disputat a França el 1938. Aquest nou triomf tornà a ser monopolitzat
pel feixisme de Mussolini. L’esquadra azzurra (que també podia equipar-se
completament de negre, com les “camises negres” feixistes) escoltava l’himne
italià amb la salutació feixista i enaltia el règim. El futbol, doncs
s’utilitzava com un medi d’entreteniment i exaltació nacional. Com ara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada