Sis segons: el record d'Alberto Fernández i la Vuelta més ajustada de la història

Hi ha moments que queden gravats per sempre a la memòria dels qui estimem el ciclisme. Per a mi, un dels primers records d’infantesa és la imatge d'un país sencer pendent d'un cronòmetre i la posterior decepció, amarga però plena d'admiració, per la derrota d'Alberto Fernández davant del llavors desconegut corredor francès Éric Caritoux. Una diferència ridícula, de només sis segons, va decidir la Vuelta a Espanya de 1984. Són sis segons: el temps que es triga a llegir aquesta frase. Més ajustat, fins i tot, que els famosos vuit segons pels quals Laurent Fignon va perdre el Tour de França de 1989 davant de Greg LeMond.

Tenia nou anys i el ciclisme em començava a agradar molt. Veure la cursa ciclista de la festa major, o l’etapa en què la Volta va arribar a Sant Joan l’any 1981, era una cosa increïble. Tinc gravat el record d’aquelles retransmissions de la Vuelta, primer amb amplis resums a la nit de l'etapa del dia (amb les veus d'Antolín Garcia i Emilio López Tamargo): l'edició del 82 amb la música d’Azul y Negro i el rocambolesc episodi del positiu i desqualificació d’Ángel Arroyo que va donar la victòria a Marino Lejarreta; i la del 1983 amb l’autoritat indiscutible de Bernard Hinault. Etapes que, quan es van començar a retransmetre la Vuelta (que llavors es corria a la primavera), no podia veure sempre perquè em coincidien amb l'escola. O el primer Tour d'Arroyo i Perico el 1984, davant d’un Fignon intractable. Aquells sis segons i la derrota d'Alberto Fernández van ser un enorme disgust per a un nen, només superat, pocs mesos després, per la trista mort del malagrat ciclista.

Aquella edició de la ronda espanyola (la 39a, disputada entre el 17 d'abril i el 6 de maig sobre 3.593 km, un pròleg i 19 etapes) va ser un espectacle inoblidable. La carrera es disputava a l’abril i era la primera de les tres grans del calendari, molt abans dels canvis al WorldTour. Retransmesa en directe per la televisió per segona vegada a la història —després de l'èxit de l'edició de 1983—, la cursa va rodar al ritme de «Pánico en el Edén», la mítica sintonia de Tino Casal, agafant el relleu d'Azul y Negro (que ho van petar al 1982 i 1983 respectivament amb "Me estoy volviendo loco" y "Con los dedos de una mano"). 130 corredors van prendre la sortida a Jerez de la Frontera i 97 van aconseguir completar el recorregut fins a Madrid.

El guió inicial semblava escrit per a l'italià Francesco Moser, flamant rècord de l'hora, que va guanyar el pròleg i va vestir el maillot groc la primera setmana. Però la muntanya de la setena etapa, amb final a Rasos de Peguera, ho va capgirar tot. El corredor cantàbric va atacar a la pujada: no hi havia pinganillos, no li van donar referències de temps i va pagar molt car l'esforç. Pedro Delgado, que es va vestir de groc, i els colombians Corredor i Jiménez el van atrapar. L'etapa la va guanyar Caritoux (equip Skil, convertit en cap de files per la baixa de Sean Kelly) i Alberto va cedir un minut decisiu a l'últim quilòmetre. En creuar la línia de meta, el seu director a l'equip Zor, Javier Mínguez, li va dir una frase lapidària: «Alberto, acabas de perder la Vuelta». Només sis segons van separar el francès de l'espanyol a Madrid.

Als Lagos de Covadonga, Caritoux va recuperar el liderat i va demostrar que era un aspirant real, mentre que Julián Gorospe, de l'equip Reynolds, s'exhibia guanyant la cronoescalada al Monte Naranco. El desenllaç va ser pur cinema: a la decisiva contrarellotge de 33 km a Torrejón de Ardoz, sota una pluja trampa, Gorospe va tornar a volar, però la batalla per la general entre Fernández i Caritoux es va decidir en un sospir. Alberto, que partia amb 37 segons de desavantatge, en va poder retallar 31. Caritoux conservava el maillot per només 6 segons.

Malgrat la decepció, Alberto ho va intentar fins a l'últim moment atacant fins i tot a l’etapa final, plana, al passeig de la Castellana, tot i que no va ser possible. Després, va reconèixer la victòria del francès amb una esportivitat cabdal: al podi va aixecar el braç d'Éric Caritoux per certificar el seu triomf, aconseguint acallar així els xiulets d'una afició espanyola que havia quedat amb la mel als llavis.

Alberto Fernández: un palmarès de primer nivell i un corredor complet

Però reduir la figura d'Alberto Fernández a aquells sis segons seria una modesta injustícia. Conegut popularment com «El Galleta» —sobrenom nascut durant la seva infantesa a Aguilar de Campoo (Palència), la gran capital galletera de l'època on es va criar des dels 7 anys—, Alberto va ser un dels exponents més brillants del renaixement del ciclisme espanyol dels anys 80, juntament amb Pedro Delgado i Marino Lejarreta.

Va ser un ciclista tremendament popular, però no pas un superclasse de naixement. Petit, prim, de cames com filferros i amb un pedaleig enganyós, patia al pla, però planejava a la muntanya. Suplia les seves carències amb una garra desmesurada. A més, aquella primavera havia aconseguit —paradoxes del destí— revitalitzar amb la seva ajustada derrota una carrera, la Vuelta, que aleshores languidia.

Nascut a Cuena (Cantàbria) el gener de 1955, Alberto era un corredor completíssim: un escalador formidable que, a més, es defensava amb molta solvència en les proves contra el rellotge. Un perfil ideal per a les grans curses per etapes que li va permetre acumular un palmarès envejable amb 30 victòries com a professional, defensant els colors d'equips de referència com el MOLINER-VERDAM (1978), el TEKA (1979-1981) i el ZOR (1982-1984).

Entre els seus triomfs més destacats figuren la Volta a Catalunya (1982), la Vuelta al País Vasco (1983) i la Vuelta a Asturias (1981). A més, va signar grans actuacions a les Grans Voltes:

• La ronda espanyola va ser la seva cara i la seva creu: no la va poder guanyar mai. El 1981, quan era un dels grans favorits, el seu equip (el Teka de Revuelta) va renunciar a participar-hi per discrepàncies amb Unipublic. El 1982 va viure el seu moment més amarg: va acabar tercer a la carretera, però va ser penalitzat amb 10 minuts a la general per un positiu amb l'estimulant Lideprán, en una edició polèmica que va guanyar Lejarreta per desqualificació del líder Ángel Arroyo (positiu per metilfenidat a la 17a etapa, juntament amb Muñoz, Belda i el mateix Alberto, que va ser relegat a la cinquena posició). El 1983 va ser tercer, darrere d'Hinault i Lejarreta; va guanyar l'etapa de Castellar de n'Hug i va arribar a vestir-se de groc després de posar en apuros el Caiman, però el refredat que va agafar al podi dels Lagos el va enfonsar en el tram final de la cursa. Finalment, el 1984 va acabar segon, a només sis segons de Caritoux.

• 3r al Giro d'Itàlia (1983): Després d'abandonar el Teka de Santander —es va parlar de la seva enemistat amb un emergent Marino Lejarreta—, va fitxar pel Zor i va fer un Giro extraordinari. En un recorregut dissenyat per a la victòria dels corredors locals (poc escaladors en aquells moments), Alberto va ser el millor a la muntanya, guanyant dues etapes en alt (Campitello Matese i Passo San Fermo) i acabant tercer al podi rere Saronni i Visentini. Per a la premsa italiana, el Galleta era un autèntic «E.T.».

• Tour de França: Va disputar la ronda francesa en tres ocasions (1980, 1981 i 1982), signant un magnífic 10è lloc en la general de 1982 i fregant la glòria a la mítica cimera d'Alpe d'Huez. Directors com López Cerrón no dubtaven a assenyalar-lo com un clar candidat a lluitar pel podi de la Grande Boucle en els anys posteriors.

La tragèdia i el record

La progressió d'Alberto Fernández era molt bona i, als seus 29 anys —en una època on la maduresa ciclista s'assolia més tard que avui dia—, es trobava en el millor moment de la seva carrera esportiva. Malauradament, la tragèdia es va creuar en el seu camí de la manera més cruenta.

El 14 de desembre de 1984, només uns mesos després d'aquella gesta a la Vuelta, Alberto i la seva dona, Inmaculada Sainz Cossío, tornaven cap a Santander després d'haver estat a Madrid a la sala Windsor. Allà, Alberto havia rebut el prestigiós Premio Superprestigio Unipublic com a millor ciclista espanyol de la temporada, per davant de Peio Ruiz Cabestany, Julián Gorospe i Iñaki Gastón. Al quilòmetre 140,7 de la Nacional I, a l'altura de Pardilla (prop d'Aranda de Duero), el seu vehicle va xocar frontalment contra un cotxe de matrícula francesa. Tots dos van morir a l'acte, deixant un fill de tres anys, Alberto Fernández Sainz, que amb els anys seguiria les passes del seu pare com a ciclista professional a les files del Xacobeo.

Han passat més de quatre dècades d'aquell fatídic desembre de 1984, però els seguidors del món del ciclisme no l'hem oblidat. Alberto Fernández no només va ser el corredor dels sis segons; va ser, per damunt de tot, un dels grans titans de l'inici de l'edat d'or del ciclisme espanyol.

https://www.youtube.com/watch?v=RdvuwVMYy38&t=3353s

Gino Bartali, l'heroi discret. "El bé es fa, però no es diu"

Avui que comença una nova edició del Giro és un día tan bo com un altre per tenir un record per al gran campió que va ser Gino Bartali, l'etern Ginetaccio. 

Gino Bartali (Ponte a Ema, Florència, 18 de juliol de 1914 – 5 de maig de 2000) fou un dels grans mites del ciclisme italià i mundial del segle XX, tant per la seva trajectòria esportiva com per la seva integritat moral. Va començar la seva carrera professional el 1935 i ràpidament va destacar per la seva resistència i capacitat en etapes de muntanya, que el portaren a guanyar el Giro d’Itàlia en tres ocasions (1936, 1937 i 1946), essent un dels pocs ciclistes capaç de guanyar-lo abans i després de la Segona Guerra Mundial. També va aconseguir dues victòries al Tour de França (1938 i 1948), una fita excepcional separada per deu anys, un rècord que encara es manté.

La seva victòria de 1938 és especialment significativa, ja que va tenir lloc durant el règim feixista de Mussolini, però Bartali, catòlic fervent i discret opositor al règim, va refusar dedicar-li el triomf al dictador, que tan bé havia utilitzat l'esport per promocionar-se nacionalment i a l'exterior.

Durant la Segona Guerra Mundial, mentre les competicions estaven aturades, Bartali va posar la seva vida en risc col·laborant amb una xarxa clandestina per salvar vuit-cents jueus de la deportació, transportant passaports i documentació falsa amagada a la seva bicicleta, fent servir les seves rutes d’entrenament com a cobertura. Mai va parlar d’aquests fets en vida, ja que considerava que "el bé es fa però no es diu". No va presumir d'aquell gest altruista perquè considerava que, simplement, havia fet el correcte. Un podia lluir les medalles de la carretera al mallot, però els mèrits a la vida eren una cosa íntima que no mereixia ser objecte d'aparador. Bartali era un senyor. Una persona perbene.

La història de Bartali no es va descobrir fins al 2003, quan els fills de Giorgio Nissim, un activista antifeixista jueu, van descobrir remenant els papers del pare que Bartali l’havia ajudat. El ciclista, que veia com els seus èxits havien sigut utilitzats pel règim de Mussolini durant els anys 30, amagava dins de la seva bicicleta la documentació que va salvar la vida de 800 jueus un cop els alemanys van ordenar la detenció de tots els ciutadans d’aquesta religió, per enviar-los als camp d’extermini. Bartali, admirat pels italians, entregava passaports falsificats destinats a salvar la vida de centenars de persones.

 Aquesta gesta, reconeguda pòstumament pel Memorial de l’Holocaust Yad Vashem amb el títol de Just entre les Nacions, el converteix no només en un heroi esportiu, sinó també humà.

La seva rivalitat amb Fausto Coppi, l’altre gran ídol del ciclisme italià, va marcar una època i simbolitzava dos models oposats: el tradicionalisme religiós i conservador de Bartali davant la modernitat i irreverència de Coppi. Malgrat les diferències, es respectaven profundament.

Bartali va deixar el ciclisme professional el 1954, però va continuar vinculat al món esportiu com a conseller i comentarista. La seva figura ha estat reivindicada per la seva ètica, el seu compromís i l’exemple de superació en moments difícils. El seu llegat va més enllà de les curses: és un símbol d’humanitat i valentia que va saber conjugar la glòria esportiva amb l’acció silenciosa per la justícia i la vida.´

La figura gegantina de Bartali potser s’entén millor encara amb una anècdota més senzilla però d’una gran humanitat i que em va impressionar quan la vaig llegir, publicada a La Vanguardia, el dilluns 7 de maig de 2018. L’ha explicada el periodista Philippe Brunel, de L’Équipe, i parla del Giro del 1980. Bartali acompanyava cada any la caravana de la cursa i era rebut com un heroi per tot arreu, tothom volia saludar-lo, tothom li demanava autògrafs. Aquell any escrivia un article diari a La Nazione i compartia sala de premsa amb els periodistes. “Crec que va ser a Campotenese, explica Brunel, quan ens van instal·lar en una petita escola. Bartali va fer la seva peça al meu costat, damunt d’un pupitre, com tothom. I en acabar, va agafar un full en blanc, va escriure unes línies i el va deixar dins del calaix del pupitre”. El periodista no va resistir la temptació de llegir aquella nota: “A tu, nen que en llegiràs demà, aquí va treballar, en el teu lloc, Gino Bartali, ‘que t’encoratja a no abaixar mai els braços’.” 

https://www.elcritic.cat/perfils/gino-bartali-un-ciclista-contra-hitler-i-mussolini-136740

https://fosbury.cat/fosbudiary/ciclisme/gino-bartali-lhome-ferro/

https://www.nuvol.com/llibres/gino-bartali-heroi-silencios-que-va-salvar-la-vida-de-800-jueus-41441

https://joanseguidor.com/la-conciencia-gino-bartali/ 

Tintín al Tour

Via Verda: Pinell de Brai-Horta de Sant Joan

Seguint el traçat de l’antiga via del ferrocarril que unia La Puebla de Híjar amb Tortosa es pot recórrer una magnífica Via Verda. La línia construïda en ample ibèric, planificada a finals del segle XIX i que havia de convertir-se en una sortida d’Aragó al mar, va deixar de funcionar el 1972, quan una esllavissada va esfondrar un túnel de la deficitària línia. 

Si es disposa de prou temps es pot fer la via sencera, però també hi ha la possibilitat de circular per un tram. Aquest cap de setmana hem fet el tram entre l’antiga estació de Pinell de Brai i Horta de Sant Joan (anada i tornada), d’uns 19,1 quilòmetres. L’anada es fa amb una lleugera pujada i la tornada és tota baixada. El nivell de dificultat és mínim, els paisatges molt agradables, la via està en òptimes condicions i es nota que s’han invertit esforços per adequar-la. La via està plena de túnels (a l’interior dels quals la temperatura baixa i es necessari portar una bona il·luminació, malgrat que també disposen d’il·luminació pròpia) i dos ponts d’arcs dobles a Bot. 

Encara són visibles les restes de les antigues estacions: la de Pinell del Brai, Prats del Compte, Bot i Horta de Sant Joan. La majoria d’aquestes construccions es troben en un estat de complet d’abandó i la sensació de decadència és impactant. Potser seria interessant recuperar els volums per afegir valor a la ruta, que d’altra banda es troba ben senyalitzada i en bones condicions. La ubicació de les estacions de la línia de la Puebla de Hijar a Tortosa, majoritàriament molt lluny dels nuclis urbans és una de les explicacions del declivi d’una línia que va arribar tard i que sempre va ser deficitària. 

Els paisatges són preciosos, i es té la impressió de gaudir de molts matisos en molt poc temps: des de les gorges del riu Canaletes, que baixa majestuós entre las serres de la Mola de la Fusta i del Crestall, fins a les terres conreades per vinyes, ametllers i oliveres de colors verds i grisos. La sensació de canvi s’accentua a la sortida de cada túnel, i sempre és interessant la sorpresa que t’espera quan els travesses. Es tracta d’una bona iniciativa la recuperació d’aquest traçat que permet gaudir d’una experiència molt agradable recorrent aquest tram de la via.

Una altra volta La Volta

Avui s’acaba després d’una setmana la Volta Ciclista a Catalunya. La Volta és la principal cursa ciclista per etapes que es disputa a Catalunya. Iniciada el 1911, és una de les curses més antigues que es disputa a la península i també és també una de les més antigues del món, molt prop temporalment del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1909). Actualment està inscrita al UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial. Enguany es celebra la noranta-quatrena edició (no es va disputar entre el 1914-1919, entre el 1920 i el 1921, i entre el 1937 i el 1938).

Mirant antics cartells de La Volta m’ha semblat molt brillant el cartell de l’edició de 1936, celebrada del 13 al 21 de juny, un mes abans de l’esclat de la Guerra Civil. En el disseny brilla i s’entreveu la cartelleria que serà tant militant i destacada durant la guerra sobretot la que treballarà a favor del govern legítim de la República.

Una altra volta torna a girar el Tour

Com cada any per aquestes dates i per anunciar-nos l'arribada de l'estiu torna el Tour. 

Miquel Poblet

Ha mort Miquel Poblet (1928-2013), el ciclista català més important de la història. Descansi en pau.

Pin up en bicicleta

Setmana de la sostenibilitat

Bicicletes i Playboy

Torna el Tour

Avui ha començat el Tour i he recordat un fragment del meravellós llibre de Philippe Delerm: El primer glop de cervessa i altres petits plaers de la vida...

El Tour de França és l'estiu. L'estiu que no pot pas acabar, la calor meridiana de juliol. A les cases s’abaixen les persianes,  la vida esdevé més lenta, balla la pols en els rajos de sol. Recloure's a casa quan el cel brilla tan blau ja sembla discutible.  Ara bé, emperesir-se davant d’un televisor quan els boscos són profunds, quan l'aigua promet la frescor, la llum! Malgrat això és lícit si és per veure el Tour de França. Es tracta d’un ritu respectable, que escapa del “farniente”  estiuenc, de la  mol·lície vegetativa. D'altra banda  no mirem pas el Tour de França. Es miren els Tours de França. Sí, en cada imatge del pilot llançat sobre les carreteres d’Auvergne o de Bigorre s'inscriuen en filigrana  tots els pilots del passat. Sota els maillots fluorescents es veuen tots els antics maillots de llana - el groc d’Anquetil, rubricat amb el nom de la firma comercial Helyett; el blau-blanc-vermell de Roger Rivière, amb les mànigues tan curtes; el violat i groc de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. A través de les rodes lenticulars, s'endevinen els tubulars creuats sobre les espatlles de Lapébie o de René Vietto. S’esbossa el codolar solitari de Forclaz damunt del superpoblat asfalt d’Alpe d’Huez.

Sempre hi ha algú que diu:

-A  mi el que m’agrada del Tour són els paisatges!

De fet, es travessa una França febril, festiva, en què el país s'arrenglera al llarg de les planes, de les ciutats i dels ports de muntanya.  L’osmosis entre els homes i el paisatge es produeix enmig d’un fervor de  bon nen, de vegades desbordat per  quatre poca-soltes exaltats.  Però sobre un fons del  Galibier pedregós, del Tourmalet boirós, una mica de disbauxa gabatxa no fa més que subratllar la dimensió mítica dels herois.  

Menys decisives, les etapes planeres també són seguides. El sentiment de veure passar el Tour hi és més recollit, més compacte, i dóna valor al desplegament de la caravana publicitària. Poc importen els canvis a la classificació general. És la idea el que compta: combregar per un instant amb tota la França del sol i de la sega. Sobre la pantalla de televisió els estius s’assemblen i els atacs els més vius tenen un regust de menta amb aigua.

Lance Armstrong al Mont Ventoux

Le Tour de France, c'est l'été. L'été qui ne peut pas finir, la chaleur méridienne de juillet. Dans les maisons on tire les persiennes, la vie devient plus lente, la poussière danse dans les rais de soleil. Se tenir à l'enclos quand le ciel est si bleu semble déjà discutable. Mais s'avachir devant un poste de télévision quand les forêts sont profondes, quand l'eau promet la fraîcheur, la lumière! Pourtant on a le droit, si c'est pour regarder le Tour de France. Il s'agit là d'un rite respectable, qui échappe au farniente bestial, à la mollesse végétative. D'ailleurs on ne regarde pas le Tour de France. On regarde les Tours de France. Oui, dans chaque image du peloton lancé sur les routes d'Auvergne ou de Bigorre s'inscrivent en filigrane tous les pelotons du passé. Sous les maillots fluo, phosphorescents, on voit tous les anciens maillots de laine - le jaune d'Anquetil, tout juste paraphé d'une broderie Helyett; le bleu-blanc-rouge de Roger Rivière, avec ses manches si courtes; le violine et jaune de Raymond Poulidor, Mercier-BP-Hutchinson. À travers les roues lenticulaires, on devine les boyaux croisés sur les épaules de Lapébie ou de René Vietto. La caillasse solitaire de La Forclaz s'ébauche sur le bitume surpeuplé de l'Alpe-d'Huez.

Il y a toujours quelqu'un pour dire:

- Moi, ce que j'aime dans le Tour, c'est les paysages!

De fait, on traverse une France surchauffée, festive, dont le peuple s'égrène au fil des plaines, des villes et des cols. L'osmose entre les hommes et le décor se fait dans une ferveur bon enfant, quelquefois débordée par des hurluberlus surexcités. Mais sur fond de Galibier pierreux, de Tourmalet brumeux, un peu de paillardise franchouillarde ne fait que souligner la dimension mythique des héros.

Moins décisives, les étapes de plat sont tout aussi suivies. Le sentiment de voir passer le Tour y est plus ramassé, plus compact, et donne son prix au déploiement de la caravane publicitaire. Peu importent les bouleversements au classement général. C'est l'idée qui compte: communier un instant avec toute la France du soleil et des moissons. Sur l'écran du téléviseur, les étés se ressemblent, et les attaques les plus vives ont goût de menthe à l'eau.

Delerm, Philippe. La première gorgée de bière. Paris: Gallimard, 1997, pages 39-41.

http://litterature-fle.wikispaces.com/Delerm+-+Le+Tour+de+France

Xavier Tondo, la il·lusió sobre una bicicleta

Per desgràcia moltes vegades cal que la gent marxi per recordar-los. Ahir va morir Xavi Tondo, un ciclista de Valls, que ens ha deixat en el moment més dolç de la seva carrera, tot just quan estava a punt de còrrer per primer cop, als trenta-dos anys la prova més important del món, el Tour de França.

La seva carrera esportiva no va ser fàcil: va còrrer durant molts anys a Portugal, en equips de segona categoria, però el seu tarannà és un exemple de que en el ciclisme és un esport molt digne i que hi ha  més que el costat fosc de l'esport que a vegades es recreen en ensenyar-nos els mitjans de comunicació. Si Xavier Tondo hagués estat un futbolista la seva pèrdua hauria obert tots els informatius, però només era un ciclista, un gran ciclista. 

 Avui El País publica aquest obituari escrit per Carlos Arribas.

Hace apenas tres meses, cuando una banda dedicada al tráfico y la venta de sustancias dopantes fue desarticulada en Cataluña, se supo que la operación policial que acabó con sus actividades nació de la denuncia de Xavier Tondo, ciclista, quien alertó a los Mossos d'Esquadra tras recibir un correo electrónico en el que le ofrecían varios de estos productos. Pese a ser, evidentemente, el protagonista de una hermosa noticia, él se negó a hacer declaraciones. "Ya, agradezco que me quieras hacer una historia", dijo a quien le llamó entonces recordándole que su acción le convertía en un símbolo del cambio de cultura y mentalidad en el ciclismo. "Pero no la merezco. He hecho simplemente lo que había que hacer, sin más. Ya espero dar ocasiones para que se hable de mí por mis glorias deportivas".

Ayer por la mañana, víctima de un desgraciado accidente -quedó atrapado entre el coche y la puerta automática del garaje del apartamento en el que pasaba unos días-, Xavier Tondo, de 32 años, murió en Sierra Nevada, donde estaba concentrado con su compañero en el Movistar Beñat Intxausti para preparar la Dauphiné Libéré y el Tour de Francia. "Habían quedado para entrenarse abajo, en Granada, con otros compañeros, como Samuel Sánchez, Rojas y Valverde", dice Jesús Hoyos, médico del equipo. "Les esperaba una sesión larga y dura".

En abril, cuando Tondo ganó la Vuelta a Castilla y León, la última línea de un palmarés con 14 victorias -entre las que destacan una etapa de la París-Niza en 2010 y la Vuelta a Portugal en 2007-, su director, Eusebio Unzue, dijo, encantado con un corredor al que había fichado a finales de 2010: "No, si al final acabará aprendiendo a correr bien...". Lo decía porque, pese a su edad, Tondo, de Valls (Tarragona), era como un novato. Y no solo porque este era su segundo año en un equipo de gran nivel después de haber echado los dientes en equipos de segunda y en carreras portuguesas, sin oportunidad de correr las pruebas más importantes, un pozo del que le sacó en 2010 el equipo suizo-canadiense Cervélo, en el que coincidió con Carlos Sastre, sino por la ilusión y el entusiasmo con los que ejercía la profesión de ciclista.

"Era como un chavalín de 20 años", dice su compañero italiano Marzio Bruseghin, quien, como todos los que hablan de él, como todos los que le conocieron, destaca eso, la ilusión y el entusiasmo de Tondo. "Era de una alegría contagiosa, a su alrededor solo se podía estar de buen humor", dice en su blog Gerard Vroomen, el propietario del Cervélo, equipo que desapareció el año pasado. "Era el pegamento que hacía equipo, un tipo fundamental".

Cuando leyó que Tondo había colaborado en la desarticulación de una trama de dopaje, Jonathan Vaughters, el director del Garmin -equipo que absorbió a Cervélo pero no quiso fichar al ciclista catalán- hizo público un mea culpa en el que reconocía que se había dejado guiar por los prejuicios -un pasado en equipos portugueses no es la mejor carta de presentación en el ciclismo, un deporte que, a veces, se guía más por los rumores y las habladurías que por los hechos- y lamentaba haber rechazado varias veces el fichaje de un ciclista al que creía conocer bien porque se entrenaba por las carreteras de Girona, donde el Garmin tiene su base central.

En el Giro, en un pelotón sensibilizado y aún golpeado por la muerte en carrera del belga Wouter Weylandt, la noticia convirtió el día de descanso en una jornada de desaliento. En señal de duelo, el líder de la carrera, Alberto Contador, anuló la conferencia de prensa prevista. "Qué injusta es la vida y qué difícil de comprender en ciertos momentos", escribió en un mensaje el ciclista de Pinto, quien en marzo de 2010 compartió un día el podio victorioso con Tondo y un ramo de violetas: el ciclista catalán había ganado la etapa reina de la París-Niza, en Tourrettes-sur-Loup, y Contador celebraba su victoria virtual en la general. "No puedo explicar mis sentimientos ante la muerte de Xavi Tondo. Mi más sincero pésame a toda su familia. Era una persona increíble que amaba este deporte como nadie. Te echaré mucho de menos. Descansa en paz".

Después de hablarlo entre todos, los corredores más afectados, los compañeros de Tondo en el Movistar, decidieron seguir en el Giro. "Es el mejor homenaje que le podemos hacer", resumió Unzue.

Extret de El País:

http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Xavier/Tondo/ilusion/bicicleta/elpepinec/20110524elpepinec_1/Tes

El ciclista que ganó a la Stasi

El pecado del mejor corredor de la RDA fue no afiliarse al partido comunista.

Wolfgang Lötzsch, blanco de los espías de la Stasi, desafió al régimen y lo derrotó en la carretera

La historia de Wolfgang Lötzsch es la del ciclista de la República Democrática Alemana (RDA) con más talento de los años setenta, quien, durante 17 años de carrera contra el viento helador de la Stasi, la policía secreta de la RDA, no recolectó ni honores ni medallas olímpicas, sino informes de su vida cotidiana, transcripciones de escuchas, de seguimientos, de delaciones, que suman 2.000 folios. Lötzsch los ha leído todos. Sabe quién le espió, conoce con nombres y apellidos quién le traicionó. Como Sísifo, y pese a correr solo, sin asistencia, contra los mejores cachorros de la escuela deportiva de la RDA, Lötzsch acumuló victoria tras victoria, contra toda lógica, contra toda esperanza, contra la arrogancia del poder. La afición se enamoró de él, el símbolo de los pequeños triunfos del individuo contra el aparato. El público aplaudía y jaleaba algo más que la victoria de un deportista. Como Sísifo, Lötzsch nunca salió de su montaña, nunca se le permitió correr fuera de las vigiladas fronteras de la Alemania del Este. "Nunca ha visto el sol", es lo que se decía en su país.

 No hay ciclista que no asocie la bicicleta a la libertad. Perico Delgado contaba que de niño no paró hasta conseguir una porque deseaba ser como sus amigos, tener la misma libertad para viajar, para irse al río las tardes de verano. Para Alberto Contador, otro ganador del Tour, lo más duro de su oficio de campeón son las sesiones fotográficas, los compromisos, la agenda a reventar. "Pero todo eso lo olvido cuando estoy solo en una bicicleta", dice. "Sólo lamento no acordarme de todo lo que veo desde la bici, de cómo siento los paisajes y el viento cuando pedaleo". Para Lötzsch, que nunca pudo correr el Tour, la bici era más que libertad. Era, es, la vida.

Treinta años necesitó Lötzsch para poder ver el sol, acudir al Giro, a las carreras con las que soñaba en su juventud. Lo hizo como mecánico de equipos ciclistas, del Milram, del Gerolsteiner. Pero esa época también se acabó. Ahora su vida es el pasado, es su taller de bicicletas, un garaje pegado a su casa, un local con una persiana metálica enrollable "de los tiempos del Este", decorado con pósteres de Induráin, Pantani, y con las coronas doradas de sus viejas victorias -"al principio pensé en tirarlas todas a la basura", dice Lötzsch, "pero después me di cuenta de lo que significaban, de aquello a lo que había renunciado para conseguirlas".

Su taller está en las afueras de su ciudad de toda la vida -"los sajones somos gente sedentaria"- , Chemnitz, la misma que en 1954, cuando Lötzsch tenía un año, pasó a llamarse Karl Marx-Stadt. Cada mañana llega en bicicleta, en una Eddy Merckx que le regaló el mismísimo caníbal a la caída del muro, cuando le contaron su historia. Siempre después de su entrenamiento habitual, después de subir, un día más, la empinada Glücksberg (Montaña de felicidad), la calle en la que empezó todo en 1971.

"Yo quería ser del equipo nacional por el estatus que proporcionaba, porque me arreglaría la vida y para llegar a correr la Carrera de la Paz [el Tour del ciclismo del Este en los años en que sus amateurs no podían correr en las carreras profesionales del Oeste capitalista], los Juegos Olímpicos, el Campeonato del Mundo amateur: los tres grandes objetivos con los que se podía soñar en el Este". A los 17 años, todos los sueños le estaban permitidos a Lötzsch, a quienes los cazatalentos ya habían designado "el rey del ciclismo". Le llamaban El Largo, y a los 18 años sus tests fisiológicos y de resistencia eran superiores a los de Täve Schur, el campionissimo del Este, campeón del mundo amateur en 1958 y 1959 y repetido vencedor de la Carrera de la Paz.

A finales de 1971, Lötzsch es la gran esperanza del ciclismo alemán del Este para la gran batalla deportiva de la guerra fría, los Juegos Olímpicos de Múnich 72, disputados en el territorio más enemigo, donde toda medalla de oro sería una victoria del socialismo. Para cerrar su pase al equipo nacional, los directivos de su club local, el Karl Marx Sport Club, le convocan en otoño. Le acompaña su padre a la reunión. Él tiene 18 años; su padre, 71. El padre es un hombre que ha sobrevivido a dos guerras mundiales, sus ojos han visto desfilar delante de ellos la turbulenta historia de la Alemania del siglo XX, su alma ha crecido inconformista, escéptica e ingenua. Por eso, cuando los jefes del club le sugieren a su hijo la conveniencia de afiliarse al Partido de Unidad Socialista de Alemania, salta disparado como un muelle. Habla. Dice que su hijo sólo quiere hacer deporte, que le dejen tranquilo, y que además en la RDA no hay libertad de opinión ni de prensa. Los funcionarios respondieron al ataque de la forma más brutal, chantajeando a Wolfgang. ¿A quién quieres más, a tu padre o al socialismo? Y el hijo, con la mezcla de valentía, ingenuidad y cabezonería que le distinguiría siempre, respondió: "Estoy de acuerdo con mi padre. No me gustan algunas cosas de este país".

Unos días después, en vísperas de un campo de entrenamiento en Bélgica, Lötzsch es expulsado del club por su "completa inestabilidad política". "Fue como si el mundo se hundiera bajo mis pies", recuerda Lötzsch, a quien se le cerraron de golpe las puertas del equipo nacional, de los Juegos, de un futuro sin preocupaciones como figura del socialismo. Debería haber sido el fin de su carrera deportiva, fue el comienzo de su leyenda.

El ciclismo es su vida. No puede abandonar. Lötzsch encuentra un hueco en una liguilla de empresas. Su única oportunidad. Corre sin ningún apoyo, con su vieja bicicleta, una pesada Diamant, la marca mítica del Este, fabricada en su propia ciudad. Mientras el sistema estatal de entrenamientos perfecciona el trabajo sobre los grandes talentos, a los que envía al extranjero, él se entrena solo en las colinas que rodean su ciudad. La furia es el motor que no le deja descansar. Gana todas las carreras de la liga de empresas. Se gana también el derecho a competir en los campeonatos nacionales y en la carrera de un día más importante, la Vuelta a Berlín, disputada sobre el pavés, el Tour de Flandes del Este. Contra todo pronóstico, y por sólo 31 centésimas, se impone en el campeonato nacional de persecución. La afición estalla. Reclama su participación en los Mundiales. "¡Lötzsch a Canadá! ¡Lötzsch a Canadá!", gritan. El régimen, ridiculizado, cambia inmediatamente las reglas.

Lötzsch no irá al Mundial, pero cuantos más obstáculos pone el Estado en su camino, con más fuerza se entrena, con más determinación trabaja. Lötzsch debe ser aislado, es un virus. En las carreras, entre los equipos oficiales, se repite la consigna: todos contra Lötzsch. Se prohíbe a otros corredores hablar con él, incluso. A un ciclista que le dio la mano le expulsaron del equipo nacional. Y contra todos, Lötzsch sigue ganando. En 1974 gana por primera vez la Vuelta a Berlín, también el campeonato nacional de carretera, la Vuelta a Sajonia. Pero la selección nacional le sigue vedada. El régimen se inventa reglas absurdas. Le obligan a salir cinco minutos después del pelotón, pero él alcanza al grupo y sigue ganando. Y lo más increíble: se gana a la afición. Se convierte en un héroe, jaleado, animado con pancartas, con cánticos, con gritos. "Pero el sistema siguió respondiendo de una manera brutal, cobarde", recuerda Lötzsch mientras lleva una mano a la cabeza pelada y pasa los dedos por una amplia cicatriz en su cráneo. En una carrera, en 1975, Lötzsch sufre una caída. Inconsciente, se queda clavado en el asfalto, la cabeza rota, sangrando. Nadie se detiene a ayudarle. El pelotón pasa de largo. Los coches le esquivan. Finalmente, en el último coche, el médico de otro equipo se detiene. Le transporta al hospital, donde permanece en coma varias semanas con el cráneo fracturado.

Cuando despierta, vuelve a entrenarse. Cuando está dispuesto para volver a correr, recibe un golpe más duro: la federación le suspende, no puede participar en ninguna carrera. El asunto Lötzsch ya ha alcanzado por entonces a los más altos niveles del aparato deportivo de la RDA. La Stasi ya ha empezado a trabajar. Hay momentos en que le espían no menos de 50 colaboradores no oficiales, los oídos de la dictadura del proletariado. Lötzsch, entonces, trata de huir al Oeste. En la Embajada de Bonn le dicen que pida permiso. Dos veces lo rechazan. La Stasi, además, busca cazarle con las manos en la masa: un agente le propone un plan de huida ilegal. Lötzsch no pica. Se reúne en secreto con Rudi Altig, el gran corredor de la Alemania Occidental, que dirige a un equipo en una competición en la RDA, y le pide ayuda. Da un paso más: visita al corresponsal en el Este del Süddeutsche Zeitung, un periódico occidental, y le cuenta su historia. El 20 de julio de 1976, toda Alemania la lee. La Stasi está furiosa. Una noche, la Policía Nacional (Volkspolizei) le detiene y le provoca. Él estalla. "Los ciudadanos de la RDA no tenemos derechos". Detenido y condenado por "repetido libelo de Estado", Lötzsch pasa 10 meses en una celda de la Stasi, ocho metros cuadrados, un cubículo sin ventanas. 400 flexiones diarias, 3.000 abdominales le mantienen en forma. Si se hubiera abandonado, si hubiera perdido la forma. Si hubiera renunciado a ser ciclista, habría logrado ser deportado. Pero en las condiciones en las que abandona la reclusión, fuerte como al entrar, la Stasi no se puede permitir que salga de la RDA. "¡Nunca saldrás de la RDA! ¡Nunca dejaremos que un renegado como tú gane medallas para el enemigo de clase!", le grita un funcionario de la prisión.

Es el otoño de 1977. Está en libertad. Lötzsch quiere correr de nuevo, pero la sombra de la Stasi no le abandona. Es un "enemigo del Estado" y merece vigilancia plena, detenciones constantes. "Hasta que un día, harto, decidí combatir al régimen con sus mismas armas", dice. Acepta afiliarse al partido, retira su petición de permiso para salir del país, finge haberse reformado. Sólo tiene un objetivo: el gran regreso.

Su gran día le llega finalmente en 1983, a los 30 años. El sol quema. 128 corredores toman parte en la 77ª edición de la Vuelta a Berlín. Los mejores del país, el orgullo del régimen, los ciclistas modelo, Olaf Ludwig, Uwe Ampler, corredores soviéticos, polacos. Y Wolfgang Lötzsch. Solo. Sin equipo. Su única oportunidad es la fuga. Se escapa en el kilómetro 50. Una locura. Quedan 150 por delante. Contra todo pronóstico, como siempre, Lötzsch gana. Llega solo a la meta, aclamado por cientos de personas que han bajado a la carretera al oír de su fuga por la radio, con 8m 30s sobre el pelotón. La Stasi se rinde definitivamente. "Lötzsch nos ha obligado a respetarle", admite el oficial que con más saña le persiguió.

Wolfgang Lötzsch quería que se conociera su historia, y Sascha Hilpert la ha convertido en una película documental, Sportsfreund Lötzsch (Amigo deportista Lötzsch), que tuvo una gran resonancia el verano pasado en Alemania. La historia de Wolfgang Lötzsch es una historia de represión, vigilancia y espionaje común a la de miles, incontables, víctimas del régimen de la RDA. "Es la historia de Sísifo y su piedra", dice Hilpert. "Un Sísifo que en vez de con una piedra carga con una bicicleta: la montaña es la misma, y también la interpretación, la que dio Albert Camus: 'La lucha contra la montaña puede satisfacer el corazón de un hombre".

"Lötzsch luchó físicamente sobre la bicicleta contra el régimen. Sobre la bici era capaz de demostrarle a los funcionarios su fuerza, su poder sobre ellos", dice Hilpert. "Una lucha por y para su propia libertad. Por eso, para siempre, la bici será símbolo de libertad para él".

Wolfgang Lötzsch sólo conoció los detalles de su carrera destruida cuando tras la caída del muro pudo leer los documentos de la Operación Radio de bicicleta, una de las más amplias de los servicios secretos en el terreno deportivo, 2.000 páginas, una guerra contra un enemigo que no existió en realidad. Lo que descubre es más duro de tragar que cualquier suspensión: ninguno de sus amigos se salva. Todos le espiaron. "Fue un shock descubrirlo", dice Lötzsch. Ninguno de ellos, ninguna de esas personas, a las que aún sigue viendo a diario en Chemnitz, le ha pedido disculpas, le ha dado una explicación.

'El ciclista que ganó a la Stasi' es un reportaje del suplemento 'Domingo' del 23 de noviembre de 2008