Gallina Blanca és una empresa capdavantera del sector agroalimentari creada l’any 1937 per Lluís Carulla Canals. Va sobreviure al període d’autarquia franquista i, amb l’arribada del “desarrollismo”, es va consolidar com el grup Agrolimen. La necessitat d’ampliar espais va portar l’empresa a instal·lar-se a Sant Joan Despí, gràcies a la localització propera a Barcelona, ben comunicada per tren i amb terrenys a baix preu.
Amb
una plantilla superior a les 400 persones, la factoria es va guanyar el
sobrenom de “la cuina d’Espanya”. Aquesta gran indústria alimentària va actuar
com a motor d'atracció per a altres empreses, transformant la morfologia del
municipi i consolidant-lo com un important pol industrial.
Tanmateix,
a partir de la crisi econòmica de les dècades de 1970 i 1980, el model
industrial de la perifèria barcelonina va canviar. El tancament de fàbriques i
el procés de desindustrialització van obrir pas a una terciarització de
l’economia, impulsada per la globalització i les noves dinàmiques de mercat.
Pel
que fa a Gallina Blanca, l'any 2019 va tancar definitivament la fàbrica de Sant
Joan Despí i va traslladar la seva producció a Osca. Actualment, Agrolimen
projecta la construcció de la seva nova seu corporativa als antics terrenys de
la fàbrica, segons el projecte que desenvolupa Batlle i Roig Arquitectura.
Els orígens: de Gallina Blanca a Agrolimen
Gallina
Blanca va néixer el 1937, en plena Guerra Civil, de la mà de Lluís Carulla
Canals (1904-1990). La seva activitat empresarial originària era la fabricació
de compostos alimentaris vegetals amb la marca Gallina Blanca, un producte
bàsic i estratègic, ateses les restriccions i les males condicions econòmiques
de l’Espanya de la guerra i la postguerra (Cabana, 2016). Sens dubte, va tenir
una gran visió de negoci. Lluís Carulla no es va conformar a tenir un producte
amb una forta demanda, sinó que va anar directament a buscar els clients
mitjançant campanyes publicitàries (Cabana, 2006).
Just
finalitza da la Guerra Mundial (1945), i en ple bloqueig econòmic i polític a
Espanya, contacta amb fabricants alemanys i porta a Barcelona l’elaboració
d’hidrolitzats de proteïna, component essencial dels productes (Salas-Salvadó
et al, 2019: 15). Recolzant-se en el seu bon fer i en l’escassa competència,
gràcies a les barreres d’entrada que existien per a les empreses estrangeres,
Gallina Blanca es va fer amb el mercat espanyol.
El
1954, Carulla llançà l’Avecrem, brou de gallina promocionat amb innovadores
campanyes publicitàries, sobretot a la ràdio, amb concursos de gran impacte a
la Cadena SER (Cabana, 2000). Aquestes iniciatives evidencien la seva condició
de pioner en l’ús de tècniques modernes de màrqueting a Espanya (Pérez, 1999).
Pel
que fa a la producció, Carulla apostà per la integració vertical per controlar
tot el procés: invertí en la cria de gallines i en la fabricació de pinsos, amb
socis estrangers que aportaven capital i tecnologia avançada (Moreno, 2009a).
El 1962 creà, amb Arbor Acres Farm, Gallina Blanca Avícola, S.A., joint venture
al 50%. Un any més tard establí una altra aliança amb el grup nord-americà
Ralston Purina per a la fabricació de pinsos (Cabana, 2006). Aquestes
col·laboracions internacionals marcarien la gestió futura d’Agrolimen (Moreno,
2009b). En paral·lel, sorgí el Club Fèmina Gallina Blanca, iniciativa vinculada
a la marca (expedient M-0405123), amb objectius publicitaris i promocionals,
reflectint la diversificació estratègica de l’empresa en l’àmbit de la
comunicació i la fidelització.
El
creixement dugué també a la diversificació sectorial: el 1949 havia fundat
Evax, dedicada a productes d’higiene personal, i el 1965 constituí el holding
Agrolimen, matriu destinada a integrar les dues grans àrees del negoci:
alimentació i higiene. L’obertura i la modernització d’Espanya als anys
seixanta i setanta van comportar l’augment del nivell adquisitiu dels
consumidors, cosa positiva per als negocis de Carulla, però també una major
competència en el sector de l’alimentació. L’entorn macroeconòmic espanyol
canviava i l’empresa va decidir fer front a aquests canvis via diversificació,
mitjançant aliances estratègiques i iniciant un procés d’internacionalització (Tàpies,
2009: 214-215).
El 1976 Agrolimen creà General de Confiterías i el 1978, amb Procter &
Gamble, Arbora, dedicada a productes d’higiene i després a cosmètics i
perfumeria. El 1997 es fusionà amb Ausonia en Arbora Holding. La família entrà
també en restauració ràpida i dietètica: després d’alguns intents, Pans &
Company assolí prop del 50% del mercat i Bicentury esdevingué líder del sector.
Tot i la mort del fundador (1990), l’empresa es mantingué familiar, amb
diverses línies: alimentació, higiene, vins i restauració (Martí &Macià,
2022: 328 i ss; Soriano et al., 2013: 49).
La fàbrica de Gallina Blanca a Sant Joan Despí: la cuina
d’Espanya.
El
primer establiment de Gallina Blanca s’ubicà al passeig de Gràcia de Barcelona,
en uns locals modestos que ràpidament esdevingueren insuficients davant
l’augment de la producció. El 1941, l’empresa es traslladà al carrer Aragó,
entre Nàpols i Sicília, on s’instal·laren noves dependències amb la intenció de
resoldre el problema d’espai. No obstant això, l’increment sostingut de la
demanda va obligar a ocupar fins a sis locals addicionals a la mateixa zona, la
qual cosa generava una fragmentació operativa i dificultats logístiques.
Aquesta situació va fer evident la necessitat de disposar d’un centre productiu
únic, capaç de centralitzar els processos de direcció, producció, control i
distribució, i amb una planificació que permetés afrontar les exigències
futures del mercat.
L’any
1954 es dugué a terme un procés sistemàtic d’anàlisi per localitzar la
parcel·la adequada per a la nova factoria. Els responsables de l’empresa
establiren dotze requisits essencials: proximitat a Barcelona però fora del seu
nucli urbà, bones comunicacions, accés ferroviari, condicions climàtiques
favorables, aire lliure de contaminació, disponibilitat d’aigua abundant, sòl
ferm per a edificacions de fins a vuit plantes, línia elèctrica d’alta tensió
propera, densitat suficient de mà d’obra, i possibilitat d’integrar l’activitat
industrial en un entorn enjardinat. Aquest conjunt de condicions es trobà al
Samontà de Sant Joan Despí (Ruiz, 2001: 274), dins el marc de reordenació
industrial metropolitana que definia el Pla Comarcal de 1953 (BOE 3-12-1953) el
qual preveia la concentració d’activitats productives fora de Barcelona
(Soteras, 1977, 93).
 |
| Vista aèria de la Gallina Blanca (5/11/1965) (Servicios Aéreos Comerciales Españoles). Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) |
Abans d’optar per Sant Joan Despí es van tenir en compte altres possibles ubicacions com Sant Andreu, La Verneda, Cornellà (en la zona propera a la Siemens). Un cop confirmada la idoneïtat industrial dels terrenys de Sant Joan es van comprar més de milió i mig de pams quadrats a quatre propietaris diferents.
El
trasllat de Gallina Blanca a Sant Joan Despí coincideix amb un moment de
transformació profunda de l’economia espanyola. Després d’una dècada marcada
per l’autarquia franquista, caracteritzada per la manca de recursos, la fam i
l’endarreriment tecnològic, els anys cinquanta obriren una etapa de progressiva
liberalització econòmica. El Pla d’Estabilització de 1959 suposà l’abandonament
definitiu del proteccionisme i l’inici d’una política d’obertura internacional
que permetria l’entrada de capitals estrangers i la integració parcial en el
cicle econòmic europeu.
En
aquest marc, Sant Joan Despí es transformà d’un municipi agrícola a un nucli
industrial i residencial (Duran, 2002: 75; Ros, 2024: 108-111). Entre 1950 i
1960 la població es duplicà, i en les dècades següents el creixement fou encara
més accelerat: de 4.771 habitants el 1960 a 23.862 el 1975 (Llevador, 1985: 20).
Aquest increment es degué sobretot a l’arribada massiva d’immigració procedent
de diferents regions d’Espanya, que proporcionà la mà d’obra necessària per al
desenvolupament industrial, i no sempre es va realitzar amb un urbanisme
ordenat (Torres, 1982: 9-10).
El
nou complex industrial de Gallina Blanca, inaugurat a mitjan anys cinquanta, va
ser projectat per l’enginyer sabadellenc Arnau Izard i Llonch (1897-1993),
especialista en instal·lacions fabrils (Ribé, 2010) i fill del també enginyer
Francesc Izard i Bas (Barberà et al., 2023). El projecte s’entrega en dues
fases[1]: en la fase inicial, amb
un pressupost de 4.129.420 pessetes, s’entregà el març de 1955, mentre que la
fase d’ampliació, presentada a l’octubre de 1956, es va pressupostar en
2.786.500 pessetes. La factoria es concebí com un conjunt modern, integrat per
quinze pavellons comunicats mitjançant dos quilòmetres de carrers interns i
galeries subterrànies de servei. En el projecte inicial es contemplava la
construcció d’un apartador ferroviari electrificat connectat directament a la
línia de RENFE (que finalment no es va realitzar), cambres frigorífiques amb
una capacitat de 900 m³, laboratoris de recerca i control tècnic, i sistemes
d’automatització que racionalitzaven els processos productius.
L’edifici
principal, constitueix el nucli representatiu del conjunt fabril (Sanz, 2021:
111-117). La seva façana simètrica, de llenguatge depurat i geomètric, presenta
una composició en tres cossos verticals destacats. El volum central, més alt,
actua com a eix de simetria i alberga grans finestrals de proporcions verticals
que aporten llum natural abundant a l’interior. Als laterals, dos volums de
quatre plantes amb obertures regulars i proporcions uniformes emmarquen el cos
central, creant un ritme compositiu equilibrat i sòbriament monumental. En el
front principal, per subratllar la identitat corporativa, es llegeix el nom “GALLINA BLANCA” amb unes
lletres també en pedra, que sobresurten en la façana superior. El vestíbul i
l’escala noble van ser decorats amb frescos al·legòrics de les estacions de
l’any i dels modes de producció d’aliments (Gancho, 1987:43) a càrrec de Raimon
Roca (Vic 1917 – Castellar del Vallès 2013).
La
façana fou construïda amb un revestiment de pedra clara i maó, i presenta grans
finestrals en disposició regular i rectilínia. Les finestres verticals
disposades en fileres constants, amb una regularitat i repetició mostren un criteri de modularitat i ordre
industrial. L’estructura és de formigó armat, amb tancaments de maó. El conjunt
destaca per l’ordre, la funcionalitat i la racionalitat del disseny, pròxim als
principis del moviment modern adaptats al context industrial català (Checa,
2000: 111). Altre exemples similars a la comarca són la fàbrica Siemens, a
Cornellà de Llobregat, o la fàbrica Matacàs, a Sant Feliu de Llobregat.
A
més de les instal·lacions estrictament industrials, la factoria disposava d’una
de les granges avícoles més grans d’Europa, amb 150.000 aus i una capacitat de
subministrament diari de 2.500 caps, així com un escorxador industrial
automatitzat.
Tot
el conjunt s’ordenava al voltant d’un jardí central amb un llac-font,
evidenciant la voluntat d’unir productivitat i representativitat
arquitectònica. Joan Soler va decorar amb un conjunt d’esgrafiats, ja
desapareguts, les façanes principals de dos edificis auxiliars (Gancho, 1987:
43). El 1963 l’escultora Luisa Granero (Barcelona,1924–2012) (Galcerà, 2018:
105) guanyà un concurs amb motiu del 25è aniversari de l’empresa (Karavan,
1963: 40-41). El “Monument a la mestressa de casa” és un conjunt escultòric que
connecta amb la imatge corporativa de l’empresa (producció alimentària i el
discurs social del moment)[2]. Representa a quatre dones
amb els atributs de les quatre províncies catalanes. Lluís Carulla va ser un
dels fundadors d’Omnium Cultural i destacà
com a mecenes (Nicolàs, 1987: 62; Manet, 2004: 3-4).
 |
| Monument a la mestressa de casa, de Luisa Granero, situat als jardins de la Gallina Blanca. |
L’any 1970, Lluís Carulla encarregà a l’arquitecte Antoni Bonet Castellana (1913-1989) la construcció d’un edifici de serveis per al personal de lafàbrica gràcies a la bona relació entre ambdós (Ródenas, 2013: 333). Pressupostat en 6.865.500 pessetes, el projecte responia a la necessitat de dotar els treballadors d’espais comuns adequats: menjadors, vestidors, cafeteria i economat. Situat a l’entrada del recinte, l’edifici es plantejava com una peça amb autonomia funcional i qualitat arquitectònica pròpia. Bonet optà per una estructura de formigó armat, amb acabats de formigó vist, i una coberta enjardinada que prolongava visualment el jardí d’accés a la fàbrica. El tractament de la coberta recorda al d’altres obres de Bonet, com la Mutua Laboral Midat (Sustersic, 2022: 321), en les que el terrat és un espai més d’ús del conjunt (Campomar, 2024: 155).
El
llenguatge arquitectònic es situava entre el racionalisme —present en
l’organització funcional i en la claredat estructural— i el brutalisme —visible
en la rotunditat formal i en l’ús del formigó vist. Aquesta obra s’inscriu en
la trajectòria de Bonet, format al si del GATCPAC i amb experiència prèvia a
l’estudi de Le Corbusier i a l’Amèrica Llatina, i exemplifica la voluntat
d’aplicar criteris de qualitat arquitectònica a edificis de caràcter industrial
i social.
 |
| Edifici social projectat per Antoni Bonet Castellana el 1970. Façana principal a mitjans dels anys 80 i façana lateral en l’actualitat. |
Canvis recents i patrimoni industrial
El
desembre de 2018, Gallina Blanca anunciava el tancament de la seva històrica
planta de Sant Joan Despí i el trasllat definitiu de la producció a Vallobar
(Osca) (Rovira et al. 2020: 133). Per justificar la deslocalització l’empresa
argumentava la manca d’espai per créixer i la necessitat de centralitzar
processos, però la decisió generà immediatament protestes sindicals i
preocupació entre els treballadors. El centre donava feina a prop d’un centenar
de persones i havia esdevingut una referència laboral i identificativa per al
municipi. L’any 2019 es completà el trasllat i la desocupació progressiva del
recinte, posant fi a més de seixanta anys d’activitat fabril continuada.
Els
sindicats denunciaren la pèrdua de sòl industrial i les condicions del procés
de recol·locació, mentre que la direcció defensava l’adaptació a un mercat cada
vegada més competitiu. La clausura, doncs, és alhora una pèrdua i una
oportunitat: d’una banda, posava en risc la memòria productiva i accentuava la
terciarització de l’àrea metropolitana; de l’altra, obria la possibilitat de
regenerar un espai industrial obsolet i convertir-lo en un nou pol de centralitat
urbana.
El
recinte, estratègicament situat a tocar de l’estació de rodalies i ben
connectat amb la xarxa viària metropolitana, ha esta objecte d’un pla
urbanístic ambiciós. L’Ajuntament de Sant Joan Despí aprovà la construcció de
413 habitatges —gairebé la meitat de protecció oficial—, juntament amb 45.000
m² destinats a oficines, comerç i un hotel [3]. La inversió, estimada en
150 milions d’euros, fou assumida per Agrolimen, propietària de Gallina Blanca
i promotora de l’operació. El projecte, dissenyat per Batlleiroig [4]Arquitectura, apostava per
la mixtura d’usos i la creació d’un eix de centralitat amb espais verds i
connexió millorada amb els barris veïns.
Aquesta
reconversió s’inscriu en una trajectòria més àmplia: si el Pla Comarcal de 1953
(Andrade, 2015: 22-27) havia impulsat la industrialització perifèrica de
Barcelona (Maduell, 1987: 250-252), avui es reinterpreta la mateixa lògica
territorial en clau de terciarització i densificació residencial, com en el cas
del 22@ (Degen &Garcia, 2012: 1455; Martí-Costa &Parés, 2009: 390).
Sant Joan Despí, que al llarg del segle XX havia passat de poble agrícola a
ciutat industrial (Olóndriz et al., 2005: 79), es projecta ara com a municipi
terciari-residencial integrat dins la metròpoli barcelonina.
Entre
els aspectes positius del projecte destaca la generació d’habitatge assequible,
que podria contribuir a atenuar la pressió immobiliària; la concentració
d’oficines i serveis, que pot reforçar la centralitat econòmica local; i la
qualitat urbana derivada de nous espais verds i de la connexió ferroviària.
Tanmateix, hi ha riscos: la pèrdua de sòl productiu redueix la diversificació
econòmica del municipi; l’augment demogràfic pot tensionar serveis i
infraestructures si no es produeix una inversió pública paral·lela; i la
possibilitat de gentrificació pot limitar l’accés a l’habitatge per a sectors
vulnerables.
El
tancament de la fàbrica marca el final d’una era, però el projecte de nova seu
i habitatges obre un debat sobre com integrar el passat industrial en el futur
urbà. La reconversió de l’antiga factoria de Gallina Blanca exemplifica les
tensions pròpies de l’urbanisme metropolità contemporani: entre memòria
industrial i nous usos residencials; entre regeneració i risc de gentrificació;
entre desenvolupament local i dinàmiques globals de terciarització. L’èxit del
projecte dependrà de la seva capacitat per articular habitatge assequible,
espais públics de qualitat i una mobilitat sostenible, tot preservant, en la
mesura del possible, la identitat històrica d’un espai que fou clau en la
industrialització del municipi. Perquè per garantir la preservació de la memòria
històrica industrial i obrera (Sierra, 2020: 22) del Baix Llobregat cal un
compromís i la conservació d’una part dels elements arquitectònics dins del nou
projecte. El cos central de la fàbrica, una fita del paisatge santjoanenc que
ha marcat el seu skyline, o l’ampliació
de Bonet podrien esdevenir elements interessants dins del nou espai terciari.
La clau rau en no tractat l’espai únicament com un solar sinó respectar en part
els elements patrimonials.
BIBLIOGRAFIA
ANDRADE NETO, Gustavo Pires de (2015), El
planejament metropolità de la Barcelona predemocràtica: plans, protagonistes i
referents teòrics (1939-1976), Universitat Politècnica de Catalunya.
BARBERÀ, J., CAMPS, M. i IZARD, J.
(2023), Francesc Izard i Bas (1872-1957), enginyer mecànic i hidràulic,
polític i banquer, Barcelona, Col·legi d’Enginyers Industrials de
Catalunya.
CABANA I VANCELLS, F. (2000), «Lluís
Carulla i Canals», en TORRES, E. (ed.), Los 100 empresarios españoles del
siglo XX, Madrid, Lid.
CABANA I VANCELLS, F. (2016), Deu
èxits de l’economia catalana, Barcelona, Pòrtic.
CAMPOMAR GOROSKIETA, M. (2024), «Habitar
la cubierta bonetiana: morfología, topología y relaciones con el entorno.
Edificio Mediterráneo, Barcelona (1966)», Actas del VIII Congreso Pioneros
de la Arquitectura Moderna Española: Integración en el entorno, Fundación
Alejandro de la Sota, 146-157.
CHECA ARTASU, M. (2000), «Fábrica y
arquitectura en Barcelona: entre lo mimético y lo mastodóntico (1950-1965)», en
LANDROVE, S. (dir.), Arquitectura e industria modernas: 1900-1965. Actas II
Seminario Docomomo Ibérico, Barcelona, Fundación DOCOMOMO Ibérico.
DEGEN, M. i GARCÍA, M. (2012), «The
transformation of the industrial city: Barcelona’s 22@ district», Urban
Studies, 49 (7), 1451–1469.
DURAN ALBAREDA, M. (2002), «El territori
sotmès. La transformació urbana de Sant Joan Despí (segles XIX-XX)», Materials
del Baix Llobregat, (8), 71-78.
GALCERÀ, E. (2018), Luisa Granero: la
fuerza de una mujer, Barcelona, Ediciones de la Fundació Privada de les
Arts i els Artistes: MEAM, Museu Europeu d'Art Modern.
GANCHO HERNÁNDEZ DE LA HUERTA, C.
(1987), Gallina Blanca ya es de Oro, 1937-1987, Barcelona, Gallina
Blanca.
KARAVAN, M. (1963), «Artistas en su
hogar», CF. Club Femina. Revista del ama de casa, (13), 40-42.
LLEVADOT I VILA, M. (1985), Aproximació
a l’estudi demogràfic de Sant Joan Despí (1900-1981), Ajuntament de Sant
Joan Despí.
MADUELL, À. (1987), Sant Joan Despí.
Un recorregut per la Història, Barcelona.
MANET I SEGIMÓN, A. (2004), «El mecenes
Lluís Carulla i Canals», Revista de Catalunya, (199), 3-4.
MARTÍ, P. i MACIÀ, M. (2022), Els que
manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya,
Barcelona, Edicions Saldonar.
MARTÍ-COSTA, M. i PARÉS, M. (2009), «The
transformation of industrial heritage in Barcelona and its metropolitan area», Journal
of Urban Regeneration and Renewal, 2 (4), 379–392.
MORENO LÁZARO, J. (2009a), «Estrategias
de expansión de una empresa familiar catalana: Agrolimen, 1937-2007», Revista
de Historia Industrial, (41), 49-89.
MORENO LÁZARO, J. (2009b), «La empresa
familiar española y el mercado mundial: Agrolimen. Una perspectiva histórica», La
internacionalización de la empresa española en perspectiva histórica,
159-175.
NICOLÀS, F. (1987), «Lluís Carulla:
Jaume I i Gallina Blanca», El temps, (156), 59-62.
OLÓNDRIZ I RIERA, I., LLEVADOT I VILA,
M. i MENDIZÁBAL I RIERA, E. (2005), «De rural a urbà: Sant Joan Despí», Treballs
de la Societat catalana de Geografia, (7-8), 77–87.
PÉREZ, M. (1999), «La gallina de los
cubitos de oro. 62 años de publicidad de Gallina Blanca», El Publicista,
(15), 39-42.
RIBÉ I MONGE, G. (2010), Xemeneies de
Sabadell. Un recorregut històric, Col·lecció Opuscles, Sabadell.
RÓDENAS GARCÍA, J. F. (2013), Antonio
Bonet. Poblado Hifrensa, 1967-1975, Tesi Doctoral (Dir. Guillermo Zuaznabar
Uzkudun), Universitat Rovira i Virgili, Reus.
ROVIRA, J. R., GUTIÉRREZ, S. i MARLY, A.
(2016), Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i
perspectives, (Papers de l'Observatori de la Indústria; 15).
ROS MATEOS, A. (2024), Cafè, billar i
sala. L'associacionisme cultural i polític a Sant Joan Despí (1874-1975),
Catarroja, Editorial Afers (Col·lecció Terra d'ateneus, 9).
RUIZ, M. (2001), Els anys difícils:
II República, Guerra i Postguerra a Sant Joan Despí (1931-1959), Barcelona,
PAM.
SALAS-SALVADÓ, J., BARBANY, M. i MARINÉ,
A. (2019), Alimentació i nutrició a Catalunya: industrials, productors i
científics, Barcelona, Centre Català de la Nutrició de l’IEC.
SANZ, R. (2021): Sant Joan Despí
desaparegut, El Papiol, Ed. Efados
SIERRA, D. (2020), La història de la
Gallina Blanca a Sant Joan Despí, Treball de Recerca
presentat a l’Institut Jaume Salvador i Pedrol.
SORIANO LLOBERA, J., CEBRIÁN DÍAZ, J. i
MAQUEDA LAFUENTE, F. J. (2013), «Empresas familiares en Cataluña: la
importancia del protocolo», Revista de Empresa Familiar, 3 (1), 43-52.
SOTERAS, J. (1977), «El Plan Comarcal de
1953», Ciudad Y Territorio. Estudios Territoriales, (32), 87-94.
SUSTERSIC, P. (2022), Barcelona
brutalista y tardomoderna. La construcción de un paisaje a escala metropolitana,
Barcelona, Ajuntament de Barcelona / Àmbit Serveis Editorials.
TÀPIES, J. (2009), Empresa familiar:
ni tan pequeña, ni tan joven, Fundación Jesús Serra.
TORRES, M. (1982), «Alberto Camprubí y
el magnicidio urbanístico de Sant Joan Despí», La Font del Bé, (30),
9-10.
[1] El projecte es conserva
a l’Arxiu Municipal de Sant Joan Despí. Agraïm a Raúl Sanz, arxiver
municipal, les facilitats per la
consulta d’aquests materials.
[2] El ple municipal de Sant Joan Despí va aprovar el 28/02/2019 la
inclusió d’aquesta escultura al
catàleg del patrimoni local.
[3]
Ajuntament de Sant Joan Despí. (2020). Modificació
puntual del planejament – Sector Gallina Blanca. Sant Joan Despí. https://sjdespi.cat/sites/default/files/2023-12/220215_gb_sjd_doc_comprensiu_1.pdf [5 d’octubre de 2025]
[4]
Batlleiroig. (s.d.). Ordenació de l’illa Gallina Blanca. https://www.batlleiroig.com/es/projectes/illa-gallina-blanca/ [5 d’octubre de 2025]
