dimecres, 17 de juliol del 2019

Fins sempre Andrea...



L'escriptor italià Andrea Camilleri ha mort aquest dimecres a Roma als 93 anys. Feia més de tres setmanes que estava ingressat en un hospital de la capital italiana a causa d'una aturada cardíaca. Ha estat personalment un dels autors que més m’han fet gaudir de la literatura. Camilleri va néixer a Porto Empedocle l'any 1925, una petita ciutat al sud-oest de Sicília que l'any 2003 va adoptar com a segon nom Vigata, en homenatge la ciutat fictícia imaginada per l'autor en les novel·les de Montalbano. Va ser (junt amb Petros Markaris i Vázquez Montalbán) un dels màxims exponents de la novel·la negra mediterrània i europea, i un dels autors de més èxit a Itàlia.

Guionista, director de teatre i televisió i novel·lista, Camilleri va ser el creador del comissari Salvo Montablano (el va anomenar així per la seva amistat amb l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri ha estat un dels escriptors més prolífics de la literatura contemporània, i sens dubte el més traduït de la novel·la negra de la segona meitat del segle XX, a l’altura de Simenon o d’Agatha Christie. Montalbano va protagonitzar una trentena de novel·les. Es caracteritza per una manera gens ortodoxa de resoldre els casos i com a conseqüència sempre té seriosos problemes amb el seu superior. En les seves investigacions l’acompanyen l’inspector Fazio, el sotscomissari Augello, els agents Gallo i Galuzzo, la seva novia Lívia i en persona personalment l’inefable Catarella. El personatge es va popularitzar encara més gràcies a una adaptació televisiva de la RAI, que es va començar a emetre el 1999. Camilleri va enviar fa uns anys a la seva editorial italiana, Sellerio, un "últim Montalbano". No volia de cap manera que es fessin seqüeles de la sèrie i va donar instruccions perquè se'n fes una publicació pòstuma.

Montalbano té els mateixos trets que el seu creador i ha anat evolucionant amb ell, és un comissari molt humà i proper. En les seves investigacions, els dolents no ho són per naturalesa, sinó per les estructures que faciliten que es cometin delictes. El personatge va envellint amb el pas dels anys, de la mateixa manera que el seu propi creador. Ha estat un escriptor molt compromès socialment i ha tractat sobre temes com ara la corrupció, la màfia o els refugiats, a més d'haver participat en nombrosos actes públics contra l'extrema dreta fins l’últim moment.

La seva carrera, però, va començar amb el gènere històric. Amb El curs de les coses, escrita el 1968 i publicada deu anys més tard, va inaugurar una sèrie de novel·les històriques situades a Vigata de finals del segle XIX i principis del XX. La concessió del telèfon (1998) va ser el primer llibre de Camilleri que vaig tenir la sort de llegir. Així mateix, també ha indagat en la Itàlia feixista amb títols com La captura de Macalé (2003), Privat de títol (2005) i La pensió d'Eva (2007). De igual manera que la sèrie de Montalbano és un continu, les novel·les històriques ambientades en la fictícia Vigata també formen una sèrie coherent protagonitzada per la pròpia Sicília, sempre present en l’obra de Camilleri.

El 2013 Andrea Camilleri va ser distingit amb el premi Pepe Carvalho en el marc del Festival de Novel·la Negra de Barcelona, BCNegra. Amb Catalunya, Camilleri va mantenir una relació estreta gràcies a l'amistat amb Montalbán. Al principi, la seva visió de Barcelona estava mediada per Montalbán, però després, quan va veure que aquí hi havia la sensibilitat per respectar el dialecte en les traduccions de les seves novel·les al català, va valorar molt positivament aquest treball. Una de les particularitats de Camilleri era l'ús del dialecte sicilià en les seves novel·les. Camilleri no només ha donat al sicilià modern presència literària, sinó que ha portat a la literatura de masses la diglòssia que es produeix a Sicília. Els llibres en català de Camilleri són extraordinaris gràcies a la feina de Pau Vidal, que no solament s’ha inventat la manera de parlar en català de tota aquesta colla de sicilians (cosa que les adaptacions en altres llengües no fan), sinó que ofereix propostes sobre la llengua literària. Així, per exemple, fa un ús barrejat, exquisit, clàssic, dels pretèrits perfets catalans, el simple i el perifràstic. I fins i tot s’atreví a homenatjar-lo en les investigacions del filòleg Miquel Camiller que dissortadament només ens han proporcionat dues entregues.

Tal i com Pau Vidal considera  amb la mort de Camilleri s'apaga "l'últim gran narrador del segle XX", un escriptor amb una capacitat "magnètica" d'explicar històries. Per mi ha estat un referent, les seves històries m’han fet gaudir molt de la lectura, i sempre guardaré com un tresor Un mes amb Montalbano, el llibre que em va dedicar durant la seva visita a Barcelona per recollir el premi Pepe Carvalho. Descansi en Pau. Gràcies per les teves històries.



divendres, 17 de març del 2017

Dia de la poesia catalana a internet. Lletra a l'Agnès de Martí Dot i Parellada



Lletra a l'Agnès
El camí de casa teva 
el conec més que ningú;
l'he seguit tantes vegades 
només per veure't a tu!

L'he seguit tantes vegades, 
Agnès, el conec tan bé! 
Casa per casa et diria 
totes les del teu carrer.

Ta finestreta és tancada 
quan passo cada matí. 
Ta finestreta és tancada 
i no s'obre mai per mi.

Per què no hi brilla com l'alba 
la llum del somriure teu, 
i en respons amb un «Bon dia» 
quan jo et digui: «Agnès, adéu»?

Pel camí de casa teva 
quants viatges faig en va! 
Esperançat en venir-hi;
desenganyat en tornar!

Martí Dot i Parellada
La meva petita contribució al Dia de la poesia catalana a internet

divendres, 8 de gener del 2016

Roy Batty, el replicant de «Blade Runner» que va néixer el 8 de gener de 2016



Avui divendres, dia 8 de gener de 2016, la Tyrell Corporation creava el replicant Roy Batty, famós per ser l'enigmàtic Nexus 6 interpretat per l'actor Rutger Hauer a Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Dissenyat com a soldat de combat, Batty era el gran rival del policia Rick Deckard, etern en la figura de Harrison Ford. 

D'ell és l'escena més memorable i recordada d'una pel·lícula que encara avui genera debat: el replicant, moll per la pluja, deixava anar un monòleg que ha quedat com una de les grans fites cinèfiles, just abans de morir a la terrassa de l'edifici Bradbury. "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu", deia, mentre sonava la música de Vangelis i rememorava aquelles "naus cremant més enllà d'Orió" o els "raig C brillant a la porta de Tannhäuser". 

El replicant Batty tenia el poder d'atrapar els espectadors amb aquella barreja d'implacabilitat i de melancolia, obstinat com estava per evitar la mort que li havien programat –quatre anys havia de durar, segons el seu creador–. El futur, de nou, torna a fer-se present, demostrant que el temps no passa en va, i afegint-se a l'efemèride que recordava que Retorn al futur també havia superat la seva pròpia fita. 



dissabte, 24 d’octubre del 2015

Maureen O'Hara


L'actriu Maureen O'Hara ha mort aquest dissabte a casa seva, a Boise, Idaho (els Estats Units) als 95 anys

L'artista irlandesa va aparèixer en pel·lícules com la inoblidable The Quiet Man (L'home tranquil) al costat de l'etern John Wayne i How Green Was My Valley (Que verda era la meva vall) , dirigia per John Ford i guanyadora de cinc premis Oscar incloent el de millor film. 

O'Hara va arribar a Hollywood el 1939 per protagonitzar The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre Dame), obra que la va catapultar a la fama. Aquell mateix any va conèixer John Wayne amb qui va mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida i amb qui també va compartir rodatge. Dos anys més tard, el 1941, el director John Ford la va elegir per formar part de How Green Was My Valley, una de les interpretacions més recordades.

La Torre de Cal Felip, la visita que no farem en el 48 Open House Barcelona



Enguany Sant Joan Despí és la ciutat convidada en el 48 Open House Barcelona. Cal felicitar-se per aquesta iniciativa i aprofitar l’ocasió de visitar alguns dels edificis més emblemàtics de Sant Joan i estar-ne orgullosos. Entre els edificis que es podran visitar hi ha la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Si algú accedeix caminant des del camí del Mig podrà comprovar que al costat un altre element patrimonial molt important, de fet l’edifici més antic de Sant Joan Despí (els documents la citen ja l’any 1134), s’està degradant a gran velocitat: la Torre de Cal Felip. Fins i tot podria entrar, perquè la tanca que l'envolta està trencada i s'observa com s'ha saquejat el ferro i altres elements metàl·lics per vendre'ls com a ferralla. Per arrencar aquests metalls s'han fet malbé les estructures de l'edifici. 

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona (si més no el FCB la va adquirir per disposar dels metres d’edificabilitat necessaris pel projecte de la Ciutat Esportiva), està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament. Esperem que no passi com amb altres elements patrimonials de Sant Joan Despí i es malmeti definitivament. Perquè ser més que un Club no és només sobresortir a nivell esportiu, o tacar-se la samarreta amb el nom d’una dictadura feudal integrista que fomenta el gihadisme. Ser més que un Club hauria de significar també recolzar la cultura i millorar el país.