diumenge, 28 d’octubre del 2012

Canvi d'hora

Ja l'any 1916 es produïa el canvi d'hora, i llavors ja era motiu de controversia com il·lustra aquest acudit publicat a l'Esquella de la Torratxa, el 19 de maig de 1916. 


Per economia de llum, els governs de les grans potències han avançat de una hora els rellotges oficials.
Comentari del rellotge de sol. - A mi si que ... plim!

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Looper



Cometre un assassinat l'any 2072 suposa enfrontar-se a una sentència mortal. L'assassí viatja enrere en el temps, fins a l'any 2042, on serà aniquil·lat per una banda de sicaris coneguts amb el nom de Loopers. Un d'aquests Loopers és en Joe (Joseph Gordon-Levitt), el qual porta una vida tranquil·la però alhora s'enfronta a un repte que mai va pensar que li podia ocòrrer: ha de matar al seu jo del futur (Bruce Willis), és a dir, s'ha de matar a sí mateix... Aquesta és la trama de Loopers, en que partint de la idea dels viatges en el temps es construeix una entretinguda pel·lícula de ciència-ficció.  Loopers però no fa una inversió molt gran en efectes especials ni falta que fa, el punt fort de Loopers és una història interessant més que no pas la posada en escena que d’altra banda és impecable. Es recrea un futur proper poc pròsper amb alguns canvis respecte a l’actualitat. A la pel·lícula, ambientada a Kansas sembla que en qualsevol moment pugui aparéixer Dorothy regresant del món d'Oz.



Alguns aspectes de Loopers recorden altres pel·lícules del gènere com Terminator, 12 monos (protagonitzada per Bruce Willis), o Origen (també protagonitzada per Joseph Gordon-Levitt) i igual que aquestes és una pel·lícula interessant. 



Ralph McQuarrie, Star Wars

Algun dels dissenys de Ralph McQuarrie per a la primera pel·lícula d'Star Wars.























dilluns, 22 d’octubre del 2012

Societat de consum

El dibuixant Miguel Brieva desemmascara àcidament els desajustos de la societat de consum.




diumenge, 21 d’octubre del 2012

Falten tres anys


L'any 1989 s'estrenava Retorn al futur 2, la segona part de la brillant trilogia de viatges en el temps. En un dels viatges a bord del Delorean Marty i Doc intentaran resoldre els problemes posteriors de Marty viatjant al futur 2015, concretament al 21 d'octubre de 2015. Avui només queden tres anys per l'arribada d'aquesta data i de moment la nostra realitat no s'assembla gaire a la que imaginava la pel·lícula (ni els cotxes i els patinets volen i la roba no s'adapta ergonòmicament a les persones), però s'ha de reconèixer que fa vint-i-tres avui estava molt lluny i era fàcil somiar. 


divendres, 19 d’octubre del 2012

OPS, El Roto, Rábago



Andrés Rábago (Madrid 1947) ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Ilustración 2012. Conegut principalment com El Roto, i anteriorment OPS, Andrés Rábago és un dels llapissos més afilats de la premsa diària i el reconeixement rebut és totalment merescut.

OPS, El Roto i Rábago són tres alçades d’un mateix edifici. Cal conèixer totes tres per comprendre i aprofundir en l’obra d’aquest artista de la sàtira gràfica en tota la seva dimensió. La Tecla Sala n’ha produït l’exposició més extensa presentada a Catalunya i ofereix un ampli recorregut per la prolífica creació d’aquest dibuixant, que molts qualifiquen de filòsof. La seva obra és el reflex d’una generació que ha experimentat la satisfacció d’aconseguir la llibertat i la frustració d’assistir a la mort de l’esperit crític.


L’extensa carrera d’Andrés Rábago comença al tardofranquisme quan sota el pseudònim d’OPS col·labora amb mítiques publicacions com La Codorniz, Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos para el Diálogo, avui ja quasi oblidades. L’època d’OPS ve marcada per la repressió i la manca de llibertat. Els seus dibuixos són muts però el llenguatge simbòlic que utilitza no deixa cap dubte sobre les seves ganes d’obrir escletxes i portes cap el canvi.


Amb la democràcia, incorpora la paraula a les seves vinyetes i adopta el pseudònim d’El Roto. El seu llenguatge es torna més social i polític, més obert i quotidià. Els seus dibuixos defugen de l’actualitat immediata per fer una anàlisi més profunda, sobre temes universals i transcendent, sovint tenyida d’una crítica mordaç cap a la societat que ell mateix defineix com profundament malalta perquè ha perdut de vista el terreny de l’esperit. El dibuixant reivindica la funció social de la sàtira per despertar consciències.



Durant els darrers anys ha emprès una nova faceta creativa més introspectiva a través de la pintura. Aquest cop utilitza el seu nom, Andrés Rábago, i ens mostra un territori més secret i més íntim. Les seves obres, de tons plans, volums simples i imatges oníriques ens revelen una estranyesa que commou.



Per Rábago, la pintura és un vehicle de transmissió que transcendeix en el temps i que s’identifica amb el seu cantó més espiritual i metafísic. 

dijous, 18 d’octubre del 2012

Richard Hamilton



Richard Hamilton (Londres 1922-2011) va ser un pintor britànic i un dels principals precursors del pop art. De jove va treballar en el departament de publicitat d’una companyia elèctrica i en l’actualitat se’l coneix sobretot pels seus muntatges basats en escenes del món de la publicitat i de la vida contemporània. En destaca I què és el que fa que les cases d’avui siguin tan diferents, tan atractives? (Tübingen, Kunsthalle, 1956). Aquest muntatge fotogràfic, que fou mostrat augmentat a mida natural a l’entrada de l’exposició “Això és el demà”, que tingué lloc a la Whitechapel Art Gallery de Londres el 1956, s’ha considerat sovint el primer exemple del popart [1]




Hamilton ha influït, entre d’altres, en artistes com Peter Blake i David Hockney, i ha contribuït en gran manera a la difusió de l’obra de Duchamp. 

Aquests dies la National Gallery de Londres presenta els seus últims treballs, realitzats a partir de la pintura, la fotografia i les tècniques digitals. 

Possiblement la peça més destacada de la mostra sigui Le chef d’oeuvre inconnu, executada a partir d’imatges digitals sobre les que va pintar a mà, i que mostra a una dona nua en un llit sota la mirada de tres personatges masculins, els pintors Poussin, Courbert i Ticià, que recrea la història curta (amb el mateix títol) signada per Honoré de Balzac el 1831: el relat sobre un pintor del segle XVII que treballa incansablement en el retrat d’una dona a la recerca de la representació perfecta. 




L’obra mestre desconeguda de Hamilton també es podria veure com  una resposta a un quadre de Marcel Duchamp, Étant donnés, l’últim realitzat per l’artista francès avui propietat del Museu de Filadelfia, a qui sempre va considerar el seu mestre. 




En les últimes obres de Hamilton també predominen l’erotisme de les models nues, la recreació d’espais interiors a partir de les regles de perspectiva de l’art del Renaixement, i la iconografia religiosa.





[1] Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 370