Fins sempre Andrea...

L'escriptor italià Andrea Camilleri ha mort aquest dimecres a Roma als 93 anys. Feia més de tres setmanes que estava ingressat en un hospital de la capital italiana a causa d'una aturada cardíaca. Ha estat personalment un dels autors que més m’han fet gaudir de la literatura. Camilleri va néixer a Porto Empedocle l'any 1925, una petita ciutat al sud-oest de Sicília que l'any 2003 va adoptar com a segon nom Vigata, en homenatge la ciutat fictícia imaginada per l'autor en les novel·les de Montalbano. Va ser (junt amb Petros Markaris i Vázquez Montalbán) un dels màxims exponents de la novel·la negra mediterrània i europea, i un dels autors de més èxit a Itàlia.

Guionista, director de teatre i televisió i novel·lista, Camilleri va ser el creador del comissari Salvo Montablano (el va anomenar així per la seva amistat amb l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri ha estat un dels escriptors més prolífics de la literatura contemporània, i sens dubte el més traduït de la novel·la negra de la segona meitat del segle XX, a l’altura de Simenon o d’Agatha Christie. Montalbano va protagonitzar una trentena de novel·les. Es caracteritza per una manera gens ortodoxa de resoldre els casos i com a conseqüència sempre té seriosos problemes amb el seu superior. En les seves investigacions l’acompanyen l’inspector Fazio, el sotscomissari Augello, els agents Gallo i Galuzzo, la seva novia Lívia i en persona personalment l’inefable Catarella. El personatge es va popularitzar encara més gràcies a una adaptació televisiva de la RAI, que es va començar a emetre el 1999. Camilleri va enviar fa uns anys a la seva editorial italiana, Sellerio, un "últim Montalbano". No volia de cap manera que es fessin seqüeles de la sèrie i va donar instruccions perquè se'n fes una publicació pòstuma.

Montalbano té els mateixos trets que el seu creador i ha anat evolucionant amb ell, és un comissari molt humà i proper. En les seves investigacions, els dolents no ho són per naturalesa, sinó per les estructures que faciliten que es cometin delictes. El personatge va envellint amb el pas dels anys, de la mateixa manera que el seu propi creador. Ha estat un escriptor molt compromès socialment i ha tractat sobre temes com ara la corrupció, la màfia o els refugiats, a més d'haver participat en nombrosos actes públics contra l'extrema dreta fins l’últim moment.

La seva carrera, però, va començar amb el gènere històric. Amb El curs de les coses, escrita el 1968 i publicada deu anys més tard, va inaugurar una sèrie de novel·les històriques situades a Vigata de finals del segle XIX i principis del XX. La concessió del telèfon (1998) va ser el primer llibre de Camilleri que vaig tenir la sort de llegir. Així mateix, també ha indagat en la Itàlia feixista amb títols com La captura de Macalé (2003), Privat de títol (2005) i La pensió d'Eva (2007). De igual manera que la sèrie de Montalbano és un continu, les novel·les històriques ambientades en la fictícia Vigata també formen una sèrie coherent protagonitzada per la pròpia Sicília, sempre present en l’obra de Camilleri.

El 2013 Andrea Camilleri va ser distingit amb el premi Pepe Carvalho en el marc del Festival de Novel·la Negra de Barcelona, BCNegra. Amb Catalunya, Camilleri va mantenir una relació estreta gràcies a l'amistat amb Montalbán. Al principi, la seva visió de Barcelona estava mediada per Montalbán, però després, quan va veure que aquí hi havia la sensibilitat per respectar el dialecte en les traduccions de les seves novel·les al català, va valorar molt positivament aquest treball. Una de les particularitats de Camilleri era l'ús del dialecte sicilià en les seves novel·les. Camilleri no només ha donat al sicilià modern presència literària, sinó que ha portat a la literatura de masses la diglòssia que es produeix a Sicília. Els llibres en català de Camilleri són extraordinaris gràcies a la feina de Pau Vidal, que no solament s’ha inventat la manera de parlar en català de tota aquesta colla de sicilians (cosa que les adaptacions en altres llengües no fan), sinó que ofereix propostes sobre la llengua literària. Així, per exemple, fa un ús barrejat, exquisit, clàssic, dels pretèrits perfets catalans, el simple i el perifràstic. I fins i tot s’atreví a homenatjar-lo en les investigacions del filòleg Miquel Camiller que dissortadament només ens han proporcionat dues entregues.

Tal i com Pau Vidal considera  amb la mort de Camilleri s'apaga "l'últim gran narrador del segle XX", un escriptor amb una capacitat "magnètica" d'explicar històries. Per mi ha estat un referent, les seves històries m’han fet gaudir molt de la lectura, i sempre guardaré com un tresor Un mes amb Montalbano, el llibre que em va dedicar durant la seva visita a Barcelona per recollir el premi Pepe Carvalho. Descansi en Pau. Gràcies per les teves històries.

Una escletxa de llum, d'Andrea Camilleri

En la última novel·la d’Andrea Camilleri protagonitzada pel comissari Montalbano, aquest s’enfronta a un triple cas. L’illa de Lampedusa torna a ser escenari d’un dramàtic desembarcament d’immigrants. La situació és tan greu que el ministre de l’Interior ha decidit visitar personalment el lloc i de passada ho aprofita per fer una parada a Vigata. Però el comissari Montalbano no està disposat a participar en un acte institucional que fa ferum de campanya. Tal com pertoca al seu caràcter, troba la manera de fugir d’estudi i es refugia en una nova galeria d’art, on coincideix, gens casualment, amb l’esplèndida propietària. Però, mal que li pesi, aviat ha de tornar a la feina. L’acabalat propietari d’un supermercat ha presentat una denúncia per robatori i violació. Sembla que el cas es resoldrà aviat, però les dones sempre l’hi compliquen tot. I encara més quan entren tres tunisians en escena, aparentment involucrats en el tràfic d’armes. Això fa que el cas hagi de passar a mans d’antiterrorisme, però... quan s’és vist que en Montalbano deixi córrer una investigació un cop l’ha ensumada? 

Però aquest és un llibre que tracta sobretot sobre la solitud, Montalvano es fa vell i cada cop es sent més sol (pagina 24): 

“…li costava acceptar que hauria de dormir sol. 

Hauria volgut tenir la Lívia al costat, i si la Lívia no podía ser, doncs qualsevol senyora que fes patxoca ja li hauria anant bé. 

I el més curiós d’aquest desig era que no tenia res de sexual, ell n’hauria tingut prou sentint l’escalfor d’un altre cos al costat del seu. Li va venir al cap el títol d’una pel·lícula italiana que expressava exactament el seu neguit: Només volia dormir a sobre seu.” 

I al final la novel·la és una de les més amargues que ha protagonitzat el comissari sicilià, però com tots els llibres de Camilleri és molt recomanable.

El joc de pistes, d'Andrea Camilleri

Aquest juliol, després de passar per la biblioteca per triar algunes de les lectures d’estiu, he posat a la maleta El joc de pistes d’Andrea Camilleri, una novel·la del comissari Montalbano. 

En aquest cas els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s'han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l'ordre aconsegueixen entrar-hi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifixos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina inflable apedaçada i plena d'esgarrinxades. Al cap de pocs dies n'apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s’enduu totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. Les nines inflables li provocaran més d’un equívoc (l’ombra de Wilt és allargada) però la novel·la no és cap broma. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d'un cap de be ensangonat, s'adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa... 

El que comença com un innocent joc de pistes acabarà convertit en un dels casos més inquietants del comissari. Com sempre Andrea Camilleri està a l’alçada del que esperem de les seves obres. Intriga, humor, opinió i reflexió. Un mestre del suspens capaç de passar de la màxima tranquil·litat al costat més fosc amb una facilitat increïble

Andrea Camilleri a BCNegra

Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925) és una un escriptor de tardana aparició però que gràcies a una prolífica producció ha creat una gran quantitat d’obres. Camilleri, director teatral i guionista, va trigar a trobar la fórmula creativa que li ha permès enllestir un grapat de bons llibres a preu fet. De les novel·les del comissari Montalbano, Camilleri n'ha venut més de 10 milions d'exemplars. Els títols de la sèrie Montalbano es venen el doble que la resta de la seva producció, que es divideix entre novel·les singulars ambientades al present i d'altres que es remunten a la Sicília del segle XIX. Ara per ara, passa per una setantena de títols editats, i la majoria han aparegut durant les últimes dues dècades. A l'hora de comentar la seva hiperactivitat creativa, Camilleri va parlar clar: "L'escriptura no té res a veure amb la inspiració. És sistemàtica. Escric cada dia com una ballarina que practica els seus exercicis. El meu ofici s'escapa en qualsevol moment. Quan acabo el llibre el deixo reposar un temps: cal que fermenti com un bon vi. L'envelliment del text és corregir-lo i tornar-lo a corregir. Així i tot, el nucli de la novel·la ja hi és, en la primera versió".

Després d'una sèrie de converses amb l'equip organitzador de la BCNegra que es remunten al 2005, Camilleri finalment ha acceptat deixar la reclusió perpètua al seu pis de Roma per recollir el premi Pepe Carvalho. "Si he vingut, ha sigut perquè he sentit l'escalfor de l'amistat autèntica", va dir dijous l'escriptor, amb la veu treballada per dècades d'addicció al tabac. Segurament els lligams amb Vázquez Montalban expliquen la popularitat de Camilleri a Catalunya. Fins i to batejar el seu personatge en honor al seu amic Manuel Vázquez Montalbán. "És un gran escriptor i va ser un honor poder coneixe'l. Ara bé, el seu personatge Carvalho i el meu Montalbano tenen pocs punts en comú. No crec que si visquessin en un mateix pis es portessin gaire bé. Si pogués, denunciaria les receptes de Carvalho al tribunal de l'Haia per genocidi gastronòmic", va dir. 

I ahir el creador de Montalbano va poder sentir de primera mà aquesta sensació de calidesa amb l'encontre amb els lectors, que van omplir del tot les 900 localitats de la Sala Barts, en un dels últims actes de la BCNegra: una conversa moderada pel llibreter Paco Camarasa entre Andrea Camilleri, Pau Vidal, el seu traductor al català (molt amable al final de l'acte) i Jokin Ibáñez, lector habitual de novel·la negra. Va ser un públic entregat (entre els que vaig tenir el privilegi de comptar-me), al qual Camilleri no va decebre amb les seves respostes brillants i farcides d'anècdotes gairebé pirandellianes i el seu ric llenguatge, talment com si estigués llegint alguna de les seves novel·les. Camilleri va narrar històries i va cantar cançons d'infància, va explicar trucs literaris, va parlar de política, va recitar poemes i va representar escenes de tot tipus, amb memòria prodigiosa i sentit de l'humor. 

L'autor, va explicar, per exemple, com va conèixer Pirandello quan tenia deu anys. Corria el 1935. “Era una tarda de finals de maig i ja feia una calor insuportable. Els meus pares i la meva àvia feien la becaina i jo jugava a fer de químic. En aquella època no hi havia jocs de química, així que barrejàvem pipí, vinagre, oli... Van trucar a la porta, vaig anar a obrir i em vaig trobar amb un almirall d'uniforme, amb espasa i tot. Em va preguntar en sicilià si hi era la meva àvia Carolina. ‘Digues-li que sóc Luigino Pirandello'. Vaig avisar-la, i quan es va trobar amb l'home, l'àvia se li va abraçar plorant. No vaig saber mai de què es coneixien. Em vaig amagar durant tota l'escena. Sembla que Pirandello havia vingut al meu poble a inaugurar una escola. S'havia vestit d'almirall per no haver de portar la camisa negra feixista...” Camilleri recorda com la doctrina feixista va impregnar la seva educació, fins al punt que de petit va escriure una carta a Mussolini perquè volia fer-se voluntari per anar “a matar abissinis”. “Per què volia matar abissinis? Era el meu cervell d'infant treballat per la doctrina feixista i pels capellans, Allò era una barreja explosiva. El mateix que ara porta algú a posar-se un cinturó amb explosius.”

També va tenir moments per parlar de Montalbano, va descriure la seva infantesa, marcada per la pèrdua de la mare que es va convertir en un record com un camp de cereals; i la seva joventut marcada per un maig del 68 que no l’ha abandonat ni tan sols quan es va convertir en comissari. Pel que fa al destí de Montalbano tampoc queda menys clar que passarà. El comissari s'acosta a la jubilació -ja té 64 anys-, però no té cap intenció de deixar la feina: "L'horroritza convertir-se en pensionista. No és d'aquells homes que voldria anar a passejar el gos o que es quedaria a casa amb la dona, la Livia. La jubilació només acaba traient a la llum les pitjors coses de les parelles". 

El Camilleri contra la intolerància i a favor dels més desfavorits va aparèixer de nou quan Pau Vidal, el traductor al català de les seves obres, li va preguntar per Berlusconi: “Si Berlusconi cau, portarà amb ell la caiguda de molts altres interessos. Avui dia la situació italiana és d'autèntic caos.” I respecte a la Unió Europea, tampoc va quedar curt: “Personalment sóc europeista, però no estic convençut d'aquesta Europa dominada pels diners, els bancs i el mercat. Els primers manifestos d'Europa recollien els ideals de solidaritat i del bé comú. Havíem combatut en una guerra i havien mort molts joves, però la guerra econòmica actual és més refinada. Ara deixem els joves vius però els hem tret l'esperança en el futur. Moriré malament pensant que el destí dels meus fills i néts és força incert.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/715357-el-trobador-camilleri.html

Aigua Bruta, de Pau Vidal

Un detectiu que no és detectiu, un lingüista que no fa de lingüista, un riu (com diria el cantautor) que ja no és un riu. Aigua Bruta és la primera novel·la escrita per Pau Vidal (li seguirà Fronts Oberts), traductor al català de les novel·les d’Andrea Camilleri. Protagonitzada per Miquel Camiller (primer homenatge a Andrea Camilleri) treballa recollint argot per la l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però té un projecte secret: actualitzar el Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Muntant una moto recorre els pobles mogut per la seva vocació, la caça del mot, fins que l’atzar el porta davant d’un misteri: un excursionista mort, un riu contaminat, un  científic desaparegut, una empresa farmacèutica sospitosa... 

Pau Vidal aconsegueix en aquesta novel·la una entretinguda novel·la negra, amb uns divertits secundaris: la padrina amb la que viu devoradora de llibres de lladres i serenos, la becària Juli, el policia Richi,... Pau Vidal aprofita per omplir de les pròpies reflexions personals a través de Miquel Camiller que sembla un alter ego del propi Pau Vidal... Com s’ha definit per part d’un crític i membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans Aigua Bruta (Premi de Literatura Científica 2006) és la primera novel·la d’intriga etimològica en català.  

Fronts oberts, de Pau Vidal

A Fronts oberts, Pau Vidal repren les peripècies de Miquel Camiller, ja refet de les peripècies d’Aigua bruta. El filòleg obsessiu continua domiciliat a la Plaça del Diamant amb la sa padrina mallorquina, però ha canviat la feina a l’Acadèmia d’Estudis Catalans per l’ensenyament que ell creu plàcid a l’Escola de Policia de Catalunya. Amb l’ajut però d’un eficient gos policia, el Neeskens, en Miquel Camiller ben aviat es veurà investigant l’assassinat d’un doctorant en Psicologia descobert al País Valencià i que l’acostaran al gris i sòrdid ambient dels departaments universitaris i li permetran introduir nous personatges.

Amb el mateix sentit de l’humor que emprava a Aigua bruta l’autor passa comptes amb tot allò que creu que s’ho mereix, i l’acostuma a encertar. Pau Vidal llueix un impressionant domini de la llengua que mostra en les traduccions al català que fa de l’obra d’Andrea Camilleri (per això Miquel Camiller rep el nom de l’escriptor italià, igual que el comissari Montalbano ho fa de Manuel Vázquez Montalban). A Fronts oberts ha realitzat una novel·la que es llegeix amb tanta facilitat com entusiasme. Una lectura molt recomanable. Esperem que no sigui la última. 

La pensió Eva, d'Andrea Camilleri

La pensió Eva és una breu novel·la d’Andrea Camilleri, ambientada en la Sicília de finals dels anys trenta i principis dels quaranta, entre el feixisme i la Segona Guerra Mundial. A la pensió Eva viuen dones d’ofici, substituïdes cada quinze dies per una remesa. Per a Nenè, el protagonista, i els seus amics les noies de la pensió suposaran una finestra al món, i l’inici en els seus misteris.

Per les estances de la pensió i per les pàgines del llibre transiten múltiples personatges amb petites històries, d’amor, de mort, que es reconeixen amb les històries altres vegades narrades per Andrea Camilleri. Malgrat que el marc en el que es situa la novel·la, la prostitució, és delicat, Andrea Camilleri el tracta amb molt respecte vers les noies, propi d’una sexualitat un mica diferent de l’actual, on els prostíbuls estaven igual d’estigmatitzats però més normalitzats que no pas ara. 

La dansa de la gavina, d'Andrea Camilleri

La nova entrega del comissari Montalbano arrenca, ni més ni menys que amb la desaparició de l’home de confiança del comissari, l’inspector Fazio, el més puntual i fidel dels seus homes. Personalment vaig trobar aquesta desaparició un cop d’efecte, la possibilitat que mori el millor dels seus ajudants, el meu preferit, molt millor que Mimí Augello i segurament més imprescindible. 

La desaparició de Fazio junt amb la visió d’una gavina moribunda que dansa abans de caure, arrossegarà el pobre comissari Montalbano cap a un joc perniciós i contrarellotge. El comissari cada cop està més cansat, però no pot defugir el seu destí, malgrat rondinar i rondinar. I com és habitual haurà de sortejar a l’enèsima temptació encarnada en una dona que recorda als àngels. Però moltes coses no són el que semblen en aquesta entrega, que d’altra banda és de lectura tan amena com la resta d’històries de Montalbano.

L'edat del dubte, d'Andrea Camilleri

En L’edat del dubte, la novel·la d’aquest estiu de Camilleri, Salvo Montalbano es veurà immers en un cas molt mariner.

La descoberta al port de Vigata d’un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home; un sorprenent iot de luxe, el Vanna, propietat d’una inquietant dona,el quadern de bitàcola del qual parla de moviments per mig món; la col·laboració de la tinent Laura Belladonna, simpàtica, alegre i bella, massa bella, tant bella que farà trontollar els pensament de Montalbano.

Entretinguda,  com sempre, aquesta nova aventura està plena de certeses que no són el que semblen, d’humor (l’inefable Catarella, l’enterrament de Montalbano, les converses amb Melis sobre la dona i els fills de Montalbano). I també hi ha missatges propis de Camilleri, com el que transmet sobre la immigració ilegal: “... allò que es desprenia de la pell dels clandestins era l’olor antiga, però present, i intensa, de la desesperació, de la resignació, de les desgràcies viscudes de les imposicions patides, de les agressions entomades sense poder-s’hi torna. Exacte, eren els dolors del món ferit, tal i com havia llegit en un llibre d’Elio Vittorini, allò que desprenia aquella olor que feia mal”.  

Una agradable lectura, sobretot a l’estiu.

La Triple Vida de Michele Sparacino, Andrea Camilleri

La Triple Vida de Michele Sparacino és un conte d’Andrea Camilleri publicat per Bromera dins de la Col·lecció L’Eclèctica. Dividit en quatre capítols només ocupa quaranta cinc pàgines. 

El relat narra la triple història de Michele Sparacino, que pel caprici de l’atzar va nàixer al voltant de la mitjanit, un fet que resultaria intranscendent si no fóra perquè hi ha qui afirma que el rellotge del poble s’avança deu minuts. Aleshores no es sap en quin dia ha nascut realment. El problema s’embolicarà quan apareix en escena un altre Michele Sparacino, un agitador de masses que aconseguirà que els treballadors de les mines es revoltin contra el amos per no pagar-los els deu minuts de més que han fet cada dia.

El segon Sparacino, però, no existeix realment i és el resultat de la fantasia de Liborio Sparuto, un periodista mandrós i mentider que s’inventa una figura esmunyedissa fora de la llei per explicar la revolta. El Michele Sparacino pagarà tota la vida per les mentides de Sparuto. Al final tindrà una tercera vida per a reparar les equivocacions, una vida desconeguda.

El breu relat es seguit per una interessant conversa entre Andrea Camilleri i Francesco Piccolo, que aporta algunes claus de l’escriptura de Camilleri, molt metòdica, els llibres de Montalbano, per exemple sempre s'ordenen en divuit capítols de deu pàgines. També ens parla sobre l’esperit creatiu de Camilleri, que es considera cada cop més lliure. 

El beso de la sirena, d'Andrea Camilleri

Grazio, un pobre camperol va emigrar a Amèrica i va trobar feina com a jardiner fins que es va negar a treballar per la màfia, que li va exigir que matés uns arbres. De la trobada Grazio va quedar coix i va decidir tornar a Vigata. Amb els estalvis d’una vida de treball va comprar una terra a la vora, i sobre, el mar i va decidir que havia arribar l’hora de casar-se. Gràcies a la cabota local va conèixer Maruzza Musumeci, una jove guapíssima que encara no s’havia casat. El motiu és que Maruzza era una sirena, que parlava en grec amb la seva àvia, sembla un personatge de faula, i tenia als ulls i a la veu la saviesa dels segles. Malgrat que no podien ser més diferents Grazio i Maruzza van ser feliços junts. Van tenir quatre fills: dos com el pare i dos com la mare i fins i tot Grazio, a partir de la senzillesa de la lògica més elemental va il·luminar l’arquitectura funcional del segle XX.

En aquest llibre un Andrea Camilleri en plena forma explica una bellíssima faula sobre una vida que compensa al protagonista, un home just.  Combina la Sireneta d’Anderson amb l’Odissea d’Homer i els contes que escoltava Camilleri quan era petit. Mai Camilleri s’havia apropat amb tanta intensitat al realisme màgic que altres autors han treballat tant, però en aquesta ocasió ho fa de forma admirable. Malgrat que el llibre, sense cap dubte situat a Vigata, no s’inscriu ni en el to ni en l’esperit dels dos tipus d’obres de Camilleri: no pertany ni al genere policíac de Montalbano, ni a la Sicília sense rumb del segle XIX. És el més diferent dels seus llibres, exquisit i màgic.

Amb l'aigua al coll

No sempre dos i dos son quatre i així m’ha semblat en el darrer llibre que he llegit d’Andrea Camilleri, protagonitzat per Salvo Montalbano. És tracta de la novel·la “Amb l’aigua al coll”, traduïda en castellà com “Por la boca muere el pez”, mentre que en l’original italià el títol és “Acqua in bocca”, els traductors aquí han interpretat el títol més que traduir-lo directament. És tracta d’un llibret molt curt, de només noranta-nou pàgines, massa curt i amb un preu poc raonable. Al final del llibre s'incluoen set pàgines de l'editor on es narra la gènesi de la història. 

En aquest cas que Andrea Camilleri ha escrit en col·laboració amb Carlo Lucarelli Salvo Montalbano comparteix investigació amb Grazia Nero, inspectora en cap de Bolonya. Escrita en forma de cartes, retalls de diari, informes, fotografies... els dos investigadors s’intercanvien informació per tal de resoldre el cas. No és el primer cop que Camilleri utilitza aquest recurs poc narratiu però molt dinàmic, “La concessió del telèfon” o “La desaparició de Pato” són un bon exemple.

Malgrat que el llibre arrenca de forma interessant el final és precipitat i no m’ha semblat creïble. En la cohabitació amb la inspectora Nero, Montalbano perd una part de la seva identitat, tot i que la lectura del llibre m’ha servit per interessar-me en aquest nou personatge, del que espero poder llegir alguna novel·la. Però com he apuntat al principi el resultat és menys engrescador que el que hom espera i més que sumar els dos protagonistes es resten i s'anul·len en part. 

Un exemplar de Betta Splendens

http://alombradelcrim.blogspot.com/2011/10/amb-laigua-al-coll-dandrea-camilleri-i.html

El camp del terrissaire, Andrea Camilleri

Un nou cas del comissari Montalbano, aquest cop al voltant de la traició del camp del terrissaire, una traició  bíblicament justificada, en una demostració més que Andrea Camilleri escriu els seus llibres des de una cultura literària molt àmplia. Fins i tot Sant Pere va negar tres vegade al mestre... Un bon llibre, fàcil de llegir amb un Mimí Augello més estrany del que és habitual, tot i que jo sempre he estat més del Fazio.

En un moment del llibre Camilleri introdueix una interessant reflexió a partir d’una frase de Btrecht: … “ Per què s’hauria d’estimar l’àmpit d’on vaig caure de nano?”. Però s’adonava que la frase no era justa. Perquè de vegades, quan t’has fet gran, l’odiat àmpit de la finestra d’on vas caure quan eres un marrec et torna amb tanta força a la memòria que si calgués faries un pelegrinatge fins a la fi del món per tal de poder-lo veure com el veies aleshores, amb els ulls de la innocència...". Certament a vegades els records milloren i es suavitzen amb el temps i per això aquell moment en que vam sentir dolor se'ns presenta com un moment millor del que vam viure. No és dolent que la memòria ens traicioni i ens idealitzi allò que va passar: és una bona manera de millorar el que ha passat, sense oblidar però que el millor està per venir, en el present que és, en el futur que serà i en el passat que canviarà quan el tornem a visitar. 
 

La pista de Sorra, Andrea Camilleri

Per fi he aconseguit bastants mesos desprès acabar de llegir un llibre nou. Aquests mesos he estat rellegint. Quan les coses no van bé sempre em refugio a l'Illa dels Robinsons, a La Fundació d'Isaac Asimov o als còmics. El llibre que he acabat és La Pista de Sorra, un cas de l'inspector Montalbano. El tenia pendent des de Sant Jordi, de fet era el llibre que vaig demanar que em regalessin, però al final me'l vaig comprar jo. La veritat és que m'ha costat llegir-lo, per motius personals, molt més del que em resulta habitual. Segurament ha estat per això que el llibre m'ha resultat més feixuc, però al final té un gran desenllaç, Camilleri és tan bo com sempre. Recomanable. I molt bo el primer article de la nova Constitució Montalbaniana que proposa "Itàlia és una república precària basada en els errors" (pàg. 179), que podriem aplicar a la pràctica totalitat de països mediterranis.