Andrea Camilleri a BCNegra

Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925) és una un escriptor de tardana aparició però que gràcies a una prolífica producció ha creat una gran quantitat d’obres. Camilleri, director teatral i guionista, va trigar a trobar la fórmula creativa que li ha permès enllestir un grapat de bons llibres a preu fet. De les novel·les del comissari Montalbano, Camilleri n'ha venut més de 10 milions d'exemplars. Els títols de la sèrie Montalbano es venen el doble que la resta de la seva producció, que es divideix entre novel·les singulars ambientades al present i d'altres que es remunten a la Sicília del segle XIX. Ara per ara, passa per una setantena de títols editats, i la majoria han aparegut durant les últimes dues dècades. A l'hora de comentar la seva hiperactivitat creativa, Camilleri va parlar clar: "L'escriptura no té res a veure amb la inspiració. És sistemàtica. Escric cada dia com una ballarina que practica els seus exercicis. El meu ofici s'escapa en qualsevol moment. Quan acabo el llibre el deixo reposar un temps: cal que fermenti com un bon vi. L'envelliment del text és corregir-lo i tornar-lo a corregir. Així i tot, el nucli de la novel·la ja hi és, en la primera versió".

Després d'una sèrie de converses amb l'equip organitzador de la BCNegra que es remunten al 2005, Camilleri finalment ha acceptat deixar la reclusió perpètua al seu pis de Roma per recollir el premi Pepe Carvalho. "Si he vingut, ha sigut perquè he sentit l'escalfor de l'amistat autèntica", va dir dijous l'escriptor, amb la veu treballada per dècades d'addicció al tabac. Segurament els lligams amb Vázquez Montalban expliquen la popularitat de Camilleri a Catalunya. Fins i to batejar el seu personatge en honor al seu amic Manuel Vázquez Montalbán. "És un gran escriptor i va ser un honor poder coneixe'l. Ara bé, el seu personatge Carvalho i el meu Montalbano tenen pocs punts en comú. No crec que si visquessin en un mateix pis es portessin gaire bé. Si pogués, denunciaria les receptes de Carvalho al tribunal de l'Haia per genocidi gastronòmic", va dir. 

I ahir el creador de Montalbano va poder sentir de primera mà aquesta sensació de calidesa amb l'encontre amb els lectors, que van omplir del tot les 900 localitats de la Sala Barts, en un dels últims actes de la BCNegra: una conversa moderada pel llibreter Paco Camarasa entre Andrea Camilleri, Pau Vidal, el seu traductor al català (molt amable al final de l'acte) i Jokin Ibáñez, lector habitual de novel·la negra. Va ser un públic entregat (entre els que vaig tenir el privilegi de comptar-me), al qual Camilleri no va decebre amb les seves respostes brillants i farcides d'anècdotes gairebé pirandellianes i el seu ric llenguatge, talment com si estigués llegint alguna de les seves novel·les. Camilleri va narrar històries i va cantar cançons d'infància, va explicar trucs literaris, va parlar de política, va recitar poemes i va representar escenes de tot tipus, amb memòria prodigiosa i sentit de l'humor. 

L'autor, va explicar, per exemple, com va conèixer Pirandello quan tenia deu anys. Corria el 1935. “Era una tarda de finals de maig i ja feia una calor insuportable. Els meus pares i la meva àvia feien la becaina i jo jugava a fer de químic. En aquella època no hi havia jocs de química, així que barrejàvem pipí, vinagre, oli... Van trucar a la porta, vaig anar a obrir i em vaig trobar amb un almirall d'uniforme, amb espasa i tot. Em va preguntar en sicilià si hi era la meva àvia Carolina. ‘Digues-li que sóc Luigino Pirandello'. Vaig avisar-la, i quan es va trobar amb l'home, l'àvia se li va abraçar plorant. No vaig saber mai de què es coneixien. Em vaig amagar durant tota l'escena. Sembla que Pirandello havia vingut al meu poble a inaugurar una escola. S'havia vestit d'almirall per no haver de portar la camisa negra feixista...” Camilleri recorda com la doctrina feixista va impregnar la seva educació, fins al punt que de petit va escriure una carta a Mussolini perquè volia fer-se voluntari per anar “a matar abissinis”. “Per què volia matar abissinis? Era el meu cervell d'infant treballat per la doctrina feixista i pels capellans, Allò era una barreja explosiva. El mateix que ara porta algú a posar-se un cinturó amb explosius.”

També va tenir moments per parlar de Montalbano, va descriure la seva infantesa, marcada per la pèrdua de la mare que es va convertir en un record com un camp de cereals; i la seva joventut marcada per un maig del 68 que no l’ha abandonat ni tan sols quan es va convertir en comissari. Pel que fa al destí de Montalbano tampoc queda menys clar que passarà. El comissari s'acosta a la jubilació -ja té 64 anys-, però no té cap intenció de deixar la feina: "L'horroritza convertir-se en pensionista. No és d'aquells homes que voldria anar a passejar el gos o que es quedaria a casa amb la dona, la Livia. La jubilació només acaba traient a la llum les pitjors coses de les parelles". 

El Camilleri contra la intolerància i a favor dels més desfavorits va aparèixer de nou quan Pau Vidal, el traductor al català de les seves obres, li va preguntar per Berlusconi: “Si Berlusconi cau, portarà amb ell la caiguda de molts altres interessos. Avui dia la situació italiana és d'autèntic caos.” I respecte a la Unió Europea, tampoc va quedar curt: “Personalment sóc europeista, però no estic convençut d'aquesta Europa dominada pels diners, els bancs i el mercat. Els primers manifestos d'Europa recollien els ideals de solidaritat i del bé comú. Havíem combatut en una guerra i havien mort molts joves, però la guerra econòmica actual és més refinada. Ara deixem els joves vius però els hem tret l'esperança en el futur. Moriré malament pensant que el destí dels meus fills i néts és força incert.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/715357-el-trobador-camilleri.html