El joc de pistes, d'Andrea Camilleri

Aquest juliol, després de passar per la biblioteca per triar algunes de les lectures d’estiu, he posat a la maleta El joc de pistes d’Andrea Camilleri, una novel·la del comissari Montalbano. 

En aquest cas els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s'han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l'ordre aconsegueixen entrar-hi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifixos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina inflable apedaçada i plena d'esgarrinxades. Al cap de pocs dies n'apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s’enduu totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. Les nines inflables li provocaran més d’un equívoc (l’ombra de Wilt és allargada) però la novel·la no és cap broma. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d'un cap de be ensangonat, s'adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa... 

El que comença com un innocent joc de pistes acabarà convertit en un dels casos més inquietants del comissari. Com sempre Andrea Camilleri està a l’alçada del que esperem de les seves obres. Intriga, humor, opinió i reflexió. Un mestre del suspens capaç de passar de la màxima tranquil·litat al costat més fosc amb una facilitat increïble

Andrea Camilleri a BCNegra

Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925) és una un escriptor de tardana aparició però que gràcies a una prolífica producció ha creat una gran quantitat d’obres. Camilleri, director teatral i guionista, va trigar a trobar la fórmula creativa que li ha permès enllestir un grapat de bons llibres a preu fet. De les novel·les del comissari Montalbano, Camilleri n'ha venut més de 10 milions d'exemplars. Els títols de la sèrie Montalbano es venen el doble que la resta de la seva producció, que es divideix entre novel·les singulars ambientades al present i d'altres que es remunten a la Sicília del segle XIX. Ara per ara, passa per una setantena de títols editats, i la majoria han aparegut durant les últimes dues dècades. A l'hora de comentar la seva hiperactivitat creativa, Camilleri va parlar clar: "L'escriptura no té res a veure amb la inspiració. És sistemàtica. Escric cada dia com una ballarina que practica els seus exercicis. El meu ofici s'escapa en qualsevol moment. Quan acabo el llibre el deixo reposar un temps: cal que fermenti com un bon vi. L'envelliment del text és corregir-lo i tornar-lo a corregir. Així i tot, el nucli de la novel·la ja hi és, en la primera versió".

Després d'una sèrie de converses amb l'equip organitzador de la BCNegra que es remunten al 2005, Camilleri finalment ha acceptat deixar la reclusió perpètua al seu pis de Roma per recollir el premi Pepe Carvalho. "Si he vingut, ha sigut perquè he sentit l'escalfor de l'amistat autèntica", va dir dijous l'escriptor, amb la veu treballada per dècades d'addicció al tabac. Segurament els lligams amb Vázquez Montalban expliquen la popularitat de Camilleri a Catalunya. Fins i to batejar el seu personatge en honor al seu amic Manuel Vázquez Montalbán. "És un gran escriptor i va ser un honor poder coneixe'l. Ara bé, el seu personatge Carvalho i el meu Montalbano tenen pocs punts en comú. No crec que si visquessin en un mateix pis es portessin gaire bé. Si pogués, denunciaria les receptes de Carvalho al tribunal de l'Haia per genocidi gastronòmic", va dir. 

I ahir el creador de Montalbano va poder sentir de primera mà aquesta sensació de calidesa amb l'encontre amb els lectors, que van omplir del tot les 900 localitats de la Sala Barts, en un dels últims actes de la BCNegra: una conversa moderada pel llibreter Paco Camarasa entre Andrea Camilleri, Pau Vidal, el seu traductor al català (molt amable al final de l'acte) i Jokin Ibáñez, lector habitual de novel·la negra. Va ser un públic entregat (entre els que vaig tenir el privilegi de comptar-me), al qual Camilleri no va decebre amb les seves respostes brillants i farcides d'anècdotes gairebé pirandellianes i el seu ric llenguatge, talment com si estigués llegint alguna de les seves novel·les. Camilleri va narrar històries i va cantar cançons d'infància, va explicar trucs literaris, va parlar de política, va recitar poemes i va representar escenes de tot tipus, amb memòria prodigiosa i sentit de l'humor. 

L'autor, va explicar, per exemple, com va conèixer Pirandello quan tenia deu anys. Corria el 1935. “Era una tarda de finals de maig i ja feia una calor insuportable. Els meus pares i la meva àvia feien la becaina i jo jugava a fer de químic. En aquella època no hi havia jocs de química, així que barrejàvem pipí, vinagre, oli... Van trucar a la porta, vaig anar a obrir i em vaig trobar amb un almirall d'uniforme, amb espasa i tot. Em va preguntar en sicilià si hi era la meva àvia Carolina. ‘Digues-li que sóc Luigino Pirandello'. Vaig avisar-la, i quan es va trobar amb l'home, l'àvia se li va abraçar plorant. No vaig saber mai de què es coneixien. Em vaig amagar durant tota l'escena. Sembla que Pirandello havia vingut al meu poble a inaugurar una escola. S'havia vestit d'almirall per no haver de portar la camisa negra feixista...” Camilleri recorda com la doctrina feixista va impregnar la seva educació, fins al punt que de petit va escriure una carta a Mussolini perquè volia fer-se voluntari per anar “a matar abissinis”. “Per què volia matar abissinis? Era el meu cervell d'infant treballat per la doctrina feixista i pels capellans, Allò era una barreja explosiva. El mateix que ara porta algú a posar-se un cinturó amb explosius.”

També va tenir moments per parlar de Montalbano, va descriure la seva infantesa, marcada per la pèrdua de la mare que es va convertir en un record com un camp de cereals; i la seva joventut marcada per un maig del 68 que no l’ha abandonat ni tan sols quan es va convertir en comissari. Pel que fa al destí de Montalbano tampoc queda menys clar que passarà. El comissari s'acosta a la jubilació -ja té 64 anys-, però no té cap intenció de deixar la feina: "L'horroritza convertir-se en pensionista. No és d'aquells homes que voldria anar a passejar el gos o que es quedaria a casa amb la dona, la Livia. La jubilació només acaba traient a la llum les pitjors coses de les parelles". 

El Camilleri contra la intolerància i a favor dels més desfavorits va aparèixer de nou quan Pau Vidal, el traductor al català de les seves obres, li va preguntar per Berlusconi: “Si Berlusconi cau, portarà amb ell la caiguda de molts altres interessos. Avui dia la situació italiana és d'autèntic caos.” I respecte a la Unió Europea, tampoc va quedar curt: “Personalment sóc europeista, però no estic convençut d'aquesta Europa dominada pels diners, els bancs i el mercat. Els primers manifestos d'Europa recollien els ideals de solidaritat i del bé comú. Havíem combatut en una guerra i havien mort molts joves, però la guerra econòmica actual és més refinada. Ara deixem els joves vius però els hem tret l'esperança en el futur. Moriré malament pensant que el destí dels meus fills i néts és força incert.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/715357-el-trobador-camilleri.html

Aigua Bruta, de Pau Vidal

Un detectiu que no és detectiu, un lingüista que no fa de lingüista, un riu (com diria el cantautor) que ja no és un riu. Aigua Bruta és la primera novel·la escrita per Pau Vidal (li seguirà Fronts Oberts), traductor al català de les novel·les d’Andrea Camilleri. Protagonitzada per Miquel Camiller (primer homenatge a Andrea Camilleri) treballa recollint argot per la l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però té un projecte secret: actualitzar el Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Muntant una moto recorre els pobles mogut per la seva vocació, la caça del mot, fins que l’atzar el porta davant d’un misteri: un excursionista mort, un riu contaminat, un  científic desaparegut, una empresa farmacèutica sospitosa... 

Pau Vidal aconsegueix en aquesta novel·la una entretinguda novel·la negra, amb uns divertits secundaris: la padrina amb la que viu devoradora de llibres de lladres i serenos, la becària Juli, el policia Richi,... Pau Vidal aprofita per omplir de les pròpies reflexions personals a través de Miquel Camiller que sembla un alter ego del propi Pau Vidal... Com s’ha definit per part d’un crític i membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans Aigua Bruta (Premi de Literatura Científica 2006) és la primera novel·la d’intriga etimològica en català.  

El falcó maltès

La estàtua del falcó que va donar títol al clàssic del cine El falcó maltès ha arribat aquest dimarts a Nova York als 2,6 milions d'euros en la subhasta  de la casa Bonham. L'alt valor aconseguit s'explica més pel valor cinèfil de la peça que no pas per la qualitat artística. També s'ha venut per 280.000 euros el cotxe que portava a Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca, un Buick Phaeton.

Amb 30 centímetres d'altura i 20,5 quilos de pes, el falcó realitzat en plom i de color negre, és l'únic certificat per la Warner Bros com a original de la pel·lícula. John Huston va encarregar l'escultura a Fred Sexton (1907-1995), artista i amic de la infantesa del director que debutava en aquesta pel·lícula  basada en la novel·la del mateix nom de Dashiell Hammett (1894-1961). La pel·lícula està considerada la peça fundacional del cine negre nord-americà. Va ser un dels títols que van llançar la carrera de Humphrey Bogart, en el paper del detectiu Sam Spade en el que encarnarà el tipus dur que tanta fortuna li va proporcionar al llarg dels anys quaranta i cinquanta. 

Castilla Drive, novel·la gràfica d'Anthony Pastor

Castilla Drive és un excel·lent exemple de novel·la gràfica negra. Premiada al Festival Internacional de la Bande Dessinée d’Angoulême, és la primera obra traduïda al castellà d’Anthony Pastor, nascut a França el 1973 va viure fins l’adolescència a Espanya per després tornar a França on ha desenvolupat la tasca com a dibuixant.

A Castilla Drive, amb un dibuix eficaç, Anthony Pastor explica una història de detectius digna del millor cinema negre americà. Ambientada a Trituro, una imaginària població nord-americana que recull els tòpics del gènere. Les coses no van bé a Trituro. Els Nadals són freds i neva, i mai abans havia nevat a Trituro. Sally Salinger, esposa d’un detectiu que l’ha abandonat a ella i als seus dos fills. Ara s’encarrega del negoci, especialitzant-se en adulteris, i fraus a assegurances, però haurà d’afrontar l’estrany cas d’Osvaldo Brown, anomenat “el Supervivent”.  Osvaldo Brown no té família i és un poeta frustrat, un home comú, un simple netejador, sense problemes que ha rebut un tret i que creu que encara està en perill.

Castilla Drive és una excel·lent novel·la gràfica, un perfecta novel·la negra. Es llegeix molt fàcilment, amb ganes de descobrir el que amaguen els personatges, com totes les bones novel·les negres. 

Fronts oberts, de Pau Vidal

A Fronts oberts, Pau Vidal repren les peripècies de Miquel Camiller, ja refet de les peripècies d’Aigua bruta. El filòleg obsessiu continua domiciliat a la Plaça del Diamant amb la sa padrina mallorquina, però ha canviat la feina a l’Acadèmia d’Estudis Catalans per l’ensenyament que ell creu plàcid a l’Escola de Policia de Catalunya. Amb l’ajut però d’un eficient gos policia, el Neeskens, en Miquel Camiller ben aviat es veurà investigant l’assassinat d’un doctorant en Psicologia descobert al País Valencià i que l’acostaran al gris i sòrdid ambient dels departaments universitaris i li permetran introduir nous personatges.

Amb el mateix sentit de l’humor que emprava a Aigua bruta l’autor passa comptes amb tot allò que creu que s’ho mereix, i l’acostuma a encertar. Pau Vidal llueix un impressionant domini de la llengua que mostra en les traduccions al català que fa de l’obra d’Andrea Camilleri (per això Miquel Camiller rep el nom de l’escriptor italià, igual que el comissari Montalbano ho fa de Manuel Vázquez Montalban). A Fronts oberts ha realitzat una novel·la que es llegeix amb tanta facilitat com entusiasme. Una lectura molt recomanable. Esperem que no sigui la última. 

La dansa de la gavina, d'Andrea Camilleri

La nova entrega del comissari Montalbano arrenca, ni més ni menys que amb la desaparició de l’home de confiança del comissari, l’inspector Fazio, el més puntual i fidel dels seus homes. Personalment vaig trobar aquesta desaparició un cop d’efecte, la possibilitat que mori el millor dels seus ajudants, el meu preferit, molt millor que Mimí Augello i segurament més imprescindible. 

La desaparició de Fazio junt amb la visió d’una gavina moribunda que dansa abans de caure, arrossegarà el pobre comissari Montalbano cap a un joc perniciós i contrarellotge. El comissari cada cop està més cansat, però no pot defugir el seu destí, malgrat rondinar i rondinar. I com és habitual haurà de sortejar a l’enèsima temptació encarnada en una dona que recorda als àngels. Però moltes coses no són el que semblen en aquesta entrega, que d’altra banda és de lectura tan amena com la resta d’històries de Montalbano.

L'edat del dubte, d'Andrea Camilleri

En L’edat del dubte, la novel·la d’aquest estiu de Camilleri, Salvo Montalbano es veurà immers en un cas molt mariner.

La descoberta al port de Vigata d’un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home; un sorprenent iot de luxe, el Vanna, propietat d’una inquietant dona,el quadern de bitàcola del qual parla de moviments per mig món; la col·laboració de la tinent Laura Belladonna, simpàtica, alegre i bella, massa bella, tant bella que farà trontollar els pensament de Montalbano.

Entretinguda,  com sempre, aquesta nova aventura està plena de certeses que no són el que semblen, d’humor (l’inefable Catarella, l’enterrament de Montalbano, les converses amb Melis sobre la dona i els fills de Montalbano). I també hi ha missatges propis de Camilleri, com el que transmet sobre la immigració ilegal: “... allò que es desprenia de la pell dels clandestins era l’olor antiga, però present, i intensa, de la desesperació, de la resignació, de les desgràcies viscudes de les imposicions patides, de les agressions entomades sense poder-s’hi torna. Exacte, eren els dolors del món ferit, tal i com havia llegit en un llibre d’Elio Vittorini, allò que desprenia aquella olor que feia mal”.  

Una agradable lectura, sobretot a l’estiu.

Amb l'aigua al coll

No sempre dos i dos son quatre i així m’ha semblat en el darrer llibre que he llegit d’Andrea Camilleri, protagonitzat per Salvo Montalbano. És tracta de la novel·la “Amb l’aigua al coll”, traduïda en castellà com “Por la boca muere el pez”, mentre que en l’original italià el títol és “Acqua in bocca”, els traductors aquí han interpretat el títol més que traduir-lo directament. És tracta d’un llibret molt curt, de només noranta-nou pàgines, massa curt i amb un preu poc raonable. Al final del llibre s'incluoen set pàgines de l'editor on es narra la gènesi de la història. 

En aquest cas que Andrea Camilleri ha escrit en col·laboració amb Carlo Lucarelli Salvo Montalbano comparteix investigació amb Grazia Nero, inspectora en cap de Bolonya. Escrita en forma de cartes, retalls de diari, informes, fotografies... els dos investigadors s’intercanvien informació per tal de resoldre el cas. No és el primer cop que Camilleri utilitza aquest recurs poc narratiu però molt dinàmic, “La concessió del telèfon” o “La desaparició de Pato” són un bon exemple.

Malgrat que el llibre arrenca de forma interessant el final és precipitat i no m’ha semblat creïble. En la cohabitació amb la inspectora Nero, Montalbano perd una part de la seva identitat, tot i que la lectura del llibre m’ha servit per interessar-me en aquest nou personatge, del que espero poder llegir alguna novel·la. Però com he apuntat al principi el resultat és menys engrescador que el que hom espera i més que sumar els dos protagonistes es resten i s'anul·len en part. 

Un exemplar de Betta Splendens

http://alombradelcrim.blogspot.com/2011/10/amb-laigua-al-coll-dandrea-camilleri-i.html

Novel·la negra

Aquesta setmana es celebra  la BCNegra, la Setmana de la Novel·la Negra a Barcelona. És un esdeveniment que serveix per homenatjar a Vázquez Montalban, creador de Carvalho, una de les meves primeres aproximacions al gènere, i la porta que em va permetre accedir a un dels meus autors actuals preferits, Andrea Camilleri i el seu comissari Montalbano. 

La novel·la negra no deixa de ser un fenomen curiós, seguit per molts lectors entre els quals em trobo, pacífics i segurament ansiosos d’una vida tranquil·la que ens submergim durant unes pàgines entre pistes, assassinats, robatoris i tots tipus de crim. Iniciat de forma magistral per Arthur Conan Doyle, pare (penedit) de Sherlock Holmes, i consolidat magistralment per Agatha Christie mare de Miss Marple i Hercules Poirot, actualment aquest gènere gaudeix d’una excel·lent salut, amb el boom de la  novel·la negra nòrdica, sobretot amb la saga Millenium, tot i que la novel·la negra mediterrània també obté un reconegut prestigi. 

Il·lustració de Fernando Vicente

 Però què és el que fa que aquest gènere tingui tant èxit?. És possible que malgrat que no ens agradaria viure els problemes i crims que narren aquests llibres si que ens reconforta la idea de seguretat que es conclou quan es resolen els misteris que es plantegen. D’altra banda les investigacions i les enquestes que es realitzen són una prova per al nostre enginy, igual que els mots encreuats, les endevinalles o altres jocs mentals dels que hi ha molts afeccionats. No ens agraden els problemes, però si ens agraden les solucions, i no hi ha solució sense problemes.

El camp del terrissaire, Andrea Camilleri

Un nou cas del comissari Montalbano, aquest cop al voltant de la traició del camp del terrissaire, una traició  bíblicament justificada, en una demostració més que Andrea Camilleri escriu els seus llibres des de una cultura literària molt àmplia. Fins i tot Sant Pere va negar tres vegade al mestre... Un bon llibre, fàcil de llegir amb un Mimí Augello més estrany del que és habitual, tot i que jo sempre he estat més del Fazio.

En un moment del llibre Camilleri introdueix una interessant reflexió a partir d’una frase de Btrecht: … “ Per què s’hauria d’estimar l’àmpit d’on vaig caure de nano?”. Però s’adonava que la frase no era justa. Perquè de vegades, quan t’has fet gran, l’odiat àmpit de la finestra d’on vas caure quan eres un marrec et torna amb tanta força a la memòria que si calgués faries un pelegrinatge fins a la fi del món per tal de poder-lo veure com el veies aleshores, amb els ulls de la innocència...". Certament a vegades els records milloren i es suavitzen amb el temps i per això aquell moment en que vam sentir dolor se'ns presenta com un moment millor del que vam viure. No és dolent que la memòria ens traicioni i ens idealitzi allò que va passar: és una bona manera de millorar el que ha passat, sense oblidar però que el millor està per venir, en el present que és, en el futur que serà i en el passat que canviarà quan el tornem a visitar. 
 

La pista de Sorra, Andrea Camilleri

Per fi he aconseguit bastants mesos desprès acabar de llegir un llibre nou. Aquests mesos he estat rellegint. Quan les coses no van bé sempre em refugio a l'Illa dels Robinsons, a La Fundació d'Isaac Asimov o als còmics. El llibre que he acabat és La Pista de Sorra, un cas de l'inspector Montalbano. El tenia pendent des de Sant Jordi, de fet era el llibre que vaig demanar que em regalessin, però al final me'l vaig comprar jo. La veritat és que m'ha costat llegir-lo, per motius personals, molt més del que em resulta habitual. Segurament ha estat per això que el llibre m'ha resultat més feixuc, però al final té un gran desenllaç, Camilleri és tan bo com sempre. Recomanable. I molt bo el primer article de la nova Constitució Montalbaniana que proposa "Itàlia és una república precària basada en els errors" (pàg. 179), que podriem aplicar a la pràctica totalitat de països mediterranis.