dijous, 29 de desembre del 2011

Truita Bizantina

He acabat de llegir el recull de contes de Saki Truita bizantina i m’ha agradat. 


Saki és el pseudònim de Héctor Hugh Munro, escriptor britànic nascut a Birmània al 1870 i mort a França durant la Gran Guerra. La seva vida i la seva fi haurien estat prou interessants per bastir algun dels seus relats. Fill d'un militar de carrera, la seva mare va morir quan ell tenia dos anys, banyegada per una vaca. La seva infantesa, ja a la Gran Bretanya, es va veure molt marcada per uns parents molt puritans, la convivència amb els quals amargaria el seu caràcter. 


Admirat per Jorge Luis  Borges, que afirmava que "Saki da un tono de trivialidad a los relatos cuya intima trama es amarga y cruel. Esa delicadeza, esa levedad, esa ausencia de énfasis puede recordar las comedias de Wilde". 


El recull de contes que sota el títol Truita bizantina va publicar Quaderns crema, m’ha semblat excel·lent. En els contes Saki dibuixa de forma despietada la classe mitjana britànica de l’època victoriana, retratant uns personatges frívols, hipòcrites, superficials i distants. Pocs personatges escapen de la crueltat tolerable de Saki, sobretot els nens.

Saki té un peculiar sentit de l’humor, que arrenca acarnissant-se amb els protagonistes de les seves històries davant la nostra satisfacció, que en la majoria dels casos ens alegrarem i pensarem que ja s’ho han buscat.

Els contes que m’han semblat més divertits han estat: El marc (el peculiar valor de l’art); La truita bizantina (com els nostres falsos principis es soscaven a la primera dificultat); L’habitació dels mals endreços (les normes massa estrictes al final se’ns poden tornar en contra); Les joguines de la pau (el debat etern sobre que cal que els nens facin o no); Tàctica de xoc (a vegades calen mesures dràstiques per acabar amb les males manies); i Les set gerres de plata (com els prejudicis ens precedeixen i poden marcar de forma equivocada el que farem). D’altra banda Els llops de Carnogratz i Els intrusos m’han semblat dos contes menys còmics però no per això menys interessants. Als llops de Carnogratz hi ha un punt romàntic mentre que als Intrusos m’ha interessat la reflexió sobre el sense-sentit de les disputes ancestrals i el valor de la reconciliació.

dissabte, 17 de desembre del 2011

El Eternauta de H. G. Oesterheld i Alberto Breccia

L’any 1969 H. G. Oesterheld va tornar a reprendre la història de Juan Salvo, l’eternauta, aquest cop amb els llapissos d’Alberto Breccia, amb qui ja havia col·laborat a Mort Cinder. La publicació es va fer a la revista Gente, però va resultar un relat maleït que no va poder desenvolupar tot el seu potencial.
La situació ideològica de H. G. Oesterheld havia canviat des del primer eternauta dibuixat per Solano López i això es nota en la història. Entremig s’ha produït la Revolució Cubana l’any 1959 i el discurs de l’esquerra revolucionària ha arrelat en l’Amèrica Llatina. H. G. Oesterheld s’ha radicalitzat cap aquestes  posicions polítiques mes esquerranes amb una crítica important cap a l’actuació dels països del Primer Món, el paper de l’exèrcit, i les relacions personals.  Mentre que a l’eternauta de 1957 la Terra és envaïda en la seva totalitat, a l’ invasió de 1969 les grans nacions han pactat amb l’ocupant la cessió de l’Amèrica Llatina per salvar els seus territoris. Favalli, un dels personatges sentenciava: “¿De qué te extrañás, Juan? Si en verdad los grandes países nos tuvieron siempre atados de pies y manos... El invasor era antes los países explotadores, los grandes consorcios... sus nevadas mortales eran... la miseria, el atraso... Teníamos que habernos defendido antes, Juan. Cuando todavía era tiempo. Antes debimos odiar lo que nos debilitaba”. Mentre que a l’eternauta de 1957 l’exèrcit és un suport al 1969 serà un element de coacció que anticipa el comportament brutal durant la dictadura. Com a mostra d’aquest compromís,  Favalli, la veu de la saviesa i el seny, adopta en la nova versió els trets de Salvador Allende, el gran referent del socialisme revolucionari democràtic.
El personatge de Favalli, inspirat clarament en la persona de Salvador Allende
Aquests canvis importants, units amb un dibuix de Breccia molt experimental i trencador van fer que la historieta fracassés. El públic no va acceptar entusiasmat un grafisme tan innovador, que malgrat tot aporta una atmosfera molt interessant i apropiada a l’esperit desesperat i angoixat de la història: els enemics, per exemple es mostren més difuminats fet que contribueix a augmentar el terror. L’ús de trames, collages, el color negre són una de les grans troballes de Breccia.  Però el que realment va condemnar la història de 1969 va ser el seu compromís polític, en un període de la història argentina que avançava cap a la dictadura. Això és el que realment va fer suspendre la publicació a l’editor tot i que  Oesterheld i Breccia el van acabar de forma molt precipitada comprimint una gran part de la història. Això provoca que la història no es pugui valorar tal i com la van pensar originalment els autors ja que no el va ser possible plasmar el que tenien previst. A vegades es retreu a aquest eternauta manca de claredat,  però en desgreuge de Oesterheld i Breccia s’ha d’apuntar que no els van deixar treballar lliurement. Sens dubte, amb llibertat i paciència l’eternauta de Oesterheld i Breccia s’hauria convertit en l’obra mestra que s’observa en les primeres pàgines, on el ritme no és tan precipitat, i en algunes vinyetes de Breccia totalment genials.
La mort de Polsky, escena genial, realitzada només amb siluetes en blanc i negre, dramatitzades amb collage de lletres




divendres, 16 de desembre del 2011

Capità Amèrica

Dimecres 14 de desembre va morir a l’edat de noranta-vuit anys Joe Simon, creador amb Jack Kirby del Capità Amèrica.
 

El Capità Amèrica va veure la llum al 1941, en plena Segona Guerra Mundial, poc abans de l’entrada dels Estats Units en la contesa mundial. Steve Rogers, un humil fill de la Gran Depressió es convertirà en el Capità Amèrica, gràcies al sèrum del supersoldat. La primera aparició del Capità deixava molt clara les intencions dels seus autors ja que ens mostren al Capità colpejant amb el seu escut al dictador Adolf Hitler.

Durant la guerra el Capità Amèrica va ser el gran representant de Timely (l’embrió de Marvel) però al finalitzar aquesta arribaria el seu declivi i desaparició. Als anys 60 un Capità Amèrica descongelat s’uniria als Venjadors. En la Llegenda Viva, ja en els anys 80, Roger Stern i John Byrne li donarien  una nova autonomia, més enllà del grup dels Venjadors.
                                    
El Capità Amèrica és un heroi peculiar, fora del seu temps, que és el moment històric de la Segona Guerra Mundial. Aquesta característica fa que un cop acabada la guerra sigui difícil el seu encaix en el món dels herois. La guerra va aglutinat tot el món lliure contrari a l’Eix, però un cop vençut l’enemic comú van aparèixer noves friccions entre els antics aliats. En aquest moment la identificació tan patriòtica del Capità Amèrica va ser un problema per la universalització de l’heroi, fites més fàcils d’aconseguir per altres superhomes sense nacionalitat.  El desarrelament és l’estat idoni per als superherois.
El Capità Amèrica i Els Venjadors, per Alex Ross


dimarts, 13 de desembre del 2011

Salvador Dalí i Playboy


L’any 1974 el fotògraf Pompeo Posar va realitzar per a Playboy un reportatge fotogràfic-artístic en col·laboració amb Salvador Dalí. Les fotografies preses seguint les decisions de Dalí són avui com llavors tan iconoclastes com una gran part de la seva obra, i encaixa perfectament en la seva interpretació del sexe més voyeur que actiu. Segons Ian Gibson, Salvador Dalí era un personatge dominat en el fons del seu ésser per uns sentiments de vergonya tan profunds que pràcticament li feien la vida impossible i només els podia tolerar gràcies a l’art. Segons Gibson, Salvador Dalí tenia una relació conflictiva amb el sexe: temia el cos femení, però tampoc era homosexual. Només Gala, amb cert aspecte androgin, li va permetre superar part de les seves frustracions.



Les fotografies es van publicar el desembre de 1974. L’ànima de voyeur de Dalí es despulla en el reportatge de Playboy, en que barreja el nu femení amb referències surrealistes i objectes quotidians fora de context, en unes fotografies que sense la firma de Dalí no podrien entendre’s.





dilluns, 12 de desembre del 2011

Mercaderes del espacio

Acabo de llegar Mercaderes del espacio, una antiutopia ambientada en un món controlat per les corporacions comercials en detriment de la política. Es tracta d’una novel·la escrita per Frederik Pohl i Cyril M. Kornbluth l’any 1954.


El llibre esta narrat des de la perspectiva de Mitchell Courtenay, un publicista d’èxit que rep l’encàrrec de la seva vida quan la corporació per la que treballa el col·loca al capdavant del projecte de colonització de Venus. S’haurà d’enfrontar a l’oposició de les companyies rivals, perdrà el seu estatus social i entrarà en contacte amb els consistes, que conformen un moviment alternatiu a la situació de creixement del planeta.
Considerada per la crítica com una de les millors novel·les de ciència ficció crec que li manca una mica d’alè per estar a l’alçada d’altres antiutopies com Un Món Feliç d’Aldous Huxley. Potser el to més humorístic emmascara  alguns dels aspectes recollits són interessants reflexions al voltant del progrés humà. En una terra superpoblada (l’ombra de Malthus és allargada) l’espai és un luxe i les classes més baixes dormen a les escales dels edificis. Els  combustibles fòssils s’han substituït per la tracció humana en els desplaçaments terrestres. El president dels Estats Units és una titella decorativa que fa cas a les corporacions industrials dipositàries de l’autèntic poder. Les persones es divideixen en tres grups: dirigents, consumidors i productors, amb els pertinents avantatges i desavantatges socials. El consum és la base del sistema i cal que tota l’organització s’orienti en mantenir-lo: des del cafè modificat per crear addicció, fins els contractes i les condicions  de treball pensades per endeutar als treballadors i lligar-los amb més força a la pressió de les corporacions i per força dotar l’estructura de major solidesa.
Interessants reflexions en les que cal no emmirallar-se gaire: la realitat s’aproxima massa a la ficció.

Los Robinsones de la Tierra

Recentment ha anat a parar a les meves mans un curiós còmic amb guió de Roger Lecureux i dibuix d’Alfonso Font: Los Robinsones de la Tierra. Es tracta d’un còmic a editat per primera vegada a França a la Revista infantil Pif, destinat bàsicament a nens tal i com es desprèn de la història, bastant maniquea amb uns dolents molt dolents i uns bons molt bons. Malgrat la manca d’ambició que a vegades mostra l’argument el dibuix d’Alfonso Font és exquisit i transmet una força i un detall a una trama que podria haver estat més profunda, però que es deixa llegir.


La història narra les aventures dels axians, el bé, pacífics i pacifistes, en lluita amb els zorkians, el mal, guerrers violents, que es veuran traslladats a la Terra durant l’època dels dinosaures. Per tal de sobreviure el quartet format pels axians Rodión, Lyla i Orloz i el zorkià Tanou hauran d’abandonar les seguretats de la vida tecnològica i s’enfrontaran a multitud de perills isolats en una Terra estranya i poderosament hostil.

dimecres, 7 de desembre del 2011

El dia de la infàmia

Avui es compleixen setanta anys de l'atac japonès a Pearl Harbour, el dia de la infàmia, que va significar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la declaració Franklin D. Roosvelt a la Cambra de Representants, demanant la declaració de guerra.

Membres del Senat, de la Cambra de Representants:

Ahir, 7 de desembre de 1941, una data que perviurà en la infàmia, els Estats Units d'Amèrica van ser sorprenent i deliberadament atacats per forces navals i aèries del Japó.
Els Estats Units estaven en pau amb aquesta nació i, a sol·licitud de Japó, estava encara en converses amb el seu Govern i el seu Emperador, buscant el manteniment de la pau en el Pacífic. Efectivament, una hora després que esquadrons aeris japonesos comencessin a bombardejar Oahu, l'ambaixador Japonès davant els Estats Units i el seu col·lega, van lliurar al Secretari d'Estat una resposta formal al recent missatge nord-americà. Mentre aquesta resposta estipulava que semblava inútil continuar les existents negociacions diplomàtiques, no contenia amenaces o possibilitat d'un cop de guerra o d'atac armat.
Quedarà registrat que la distància d'Hawaii al Japó fa obvi que l'atac va ser deliberadament planejat molts dies o fins i tot setmanes enrere. Durant l'ocurrència de l'atac, el Govern Japonès deliberadament va tenir la possibilitat d'enganyar als Estats Units amb falsos plantejaments i expressions d'esperança per a la continuació de la pau.
L'atac d'ahir a les Illes Hawaii ha causat seriós dany a les forces militars i navals nord-americanes. S'han perdut moltíssimes vides nord-americanes.
 Addicionalment, s'han constatat bucs nord-americans torpedejats en alta mar, entre Sant Francisco i Honolulu.
Ahir, el Govern Japonès també va llançar un atac contra Malàsia.
Anit, forces japoneses van atacar Hong Kong.
Anit, forces japoneses van atacar Guam.
Anit, forces japoneses van atacar les Illes Filipines.
Anit, forces japoneses van atacar les Illes Midway.

Per tant, Japó ha iniciat una extensa i sorprenent ofensiva estenent-se a tota l'àrea del Pacífic. Els fets d'ahir parlen per si mateixos. El poble dels Estats Units, ja s'ha format la seva opinió i comprèn bé les implicacions per a la pròpia vida i seguretat de la nació.

Com a Comandant en Cap de l'Exèrcit i de la Marina he ordenat que siguin preses totes les mesures per a la nostra defensa.
Sempre recordarem el caràcter de l'atac contra nosaltres. No importa quant ens pugui prendre el superar aquesta premeditada invasió, el poble nord-americà en el seu virtuós poder, vencerà i aconseguirà l'absoluta victòria.
Crec interpretar el desig del Congrés i del poble, quan asseguro que no només ens defensarem fins a l'impossible, sinó que ens assegurarem que aquesta forma de traïció mai més ens amenaci novament.

Les hostilitats existeixen. No hi ha dubte que el nostre poble, el nostre territori i els nostres interessos estan en greu perill. Amb confiança en les nostres forces armades - amb la inqüestionable determinació del nostre poble - nosaltres aconseguirem amb l’ajuda de  Déu l'inevitable triomf.

Li demano al Congrés declarar, a causa del covard atac no provocat efectuat per Japó el Diumenge 7 de Desembre,  l’estat de guerra entre els Estats Units i l'Imperi de Japó.

Franklin D. Roosevelt
La Casa Blanca, 8 de desembre de 1941


diumenge, 4 de desembre del 2011

Centauros del desierto


Centauros del Desierto (1956) és una gran pel·lícula dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser una pel·lícula de culte pels joves directors dels anys 70 com Spielberg, Coppola o Lucas. La descoberta de Luke dels seus oncles morts al primer episodi d’Star Wars està clarament inspirada en el moment en que John Wayne retorna i descobreix la seva família morta pels cheyennes i la seva casa incendiada.
Centauros del Desierto és una pel·lícula d’aventures de l’oest, però els personatge  de John Wayne està més torturat que en altres ocasions. No parla d’un passat recent,  que per força és dolorós, i els seus actes són menys maniqueus. L’acció es mou a través d’una recerca obsessiva per retrobar la seva neboda amb l’ajut del nebot adoptiu, un mestís que en ocasions li fa el contrapunt de lucidesa necessari en el seu desig de venjança.
Al fina, en un plànol magistral, quan acaba la pel·lícula el personatge de John Wayne queda al marge de la família retrobada: tots els anys destinats a la recerca no han estat per un interès propi.
Curiosament el títol original era The searchers, que en una traducció literal equivaldria als Cercadors, mentre que a la traducció en castellà es va optar per Centauros del Desierto, molt encertada. Els protagonistes són autèntics centaures del desert, animals mitològics que es passen tota l’acció a sobre dels seus cavalls resseguint el seu destí.  


dijous, 1 de desembre del 2011

El nuevo sistema-mundo, segons Ignacio Ramonet



Cuando se acaban de cumplir diez años desde los atentados del 11 de septiembre y tres años desde la quiebra del banco Lehman Brothers ¿cuáles son las características del nuevo “sistema-mundo”?
La norma actual son los seísmos. Seísmos climáticos, seísmos financieros y bursátiles, seísmos energéticos y alimentarios, seísmos comunicacionales y tecnológicos, seísmos sociales, seísmos geopolíticos como los que causan las insurrecciones de la “Primavera árabe”...
Hay una falta de visibilidad general. Acontecimientos imprevistos irrumpen con fuerza sin que nadie, o casi nadie, los vea venir. Si gobernar es prever, vivimos una evidente crisis de gobernanza. Los dirigentes actuales no consiguen prever nada. La política se revela impotente. El Estado que protegía a los ciudadanos ha dejado de existir. Hay una crisis de la democracia representativa: “No nos representan”, dicen con razón los “indignados”. La gente constata el derrumbe de la autoridad política y reclama que ésta vuelva a asumir su rol conductor de la sociedad por ser la única que dispone de la legitimidad democrática. Se insiste en la necesidad de que el poder político le ponga coto al poder económico y financiero. Otra constatación: una carencia de liderazgo político a escala internacional. Los líderes actuales no están a la altura de los desafíos.
Los países ricos (América del Norte, Europa y Japón) padecen el mayor terremoto económico-financiero desde la crisis de 1929. Por primera vez, la Unión Europea ve amenazada su cohesión y su existencia. Y el riesgo de una gran recesión económica debilita el liderazgo internacional de Norteamérica, amenazado además por el surgimiento de nuevos polos de poderío (China, la India, Brasil) a escala internacional.
En un discurso reciente, el Presidente de Estados Unidos anunció que daba por terminadas “las guerras del 11 de septiembre”, o sea las de Irak, de Afganistán y contra el “terrorismo internacional” que marcaron militarmente esta década. Barack Obama recordó que “cinco millones de Americanos han vestido el uniforme en el curso de los últimos diez años”. A pesar de lo cual no resulta evidente que Washington haya salido vencedor de esos conflictos. Las “guerras del 11 de septiembre” le costaron al presupuesto estadounidense entre 1 billón (un millón de millones)  y 2,5 billones de dólares. Carga financiera astronómica que ha tenido repercusiones en el endeudamiento de Estados Unidos y, en consecuencia, en la degradación de su situación económica.
Esas guerras han resultado pírricas. En cierta medida, finalmente, Al Qaeda se ha comportado con Washington de igual modo que Reagan lo hizo con respecto a Moscú cuando, en los años 1980, le impuso a la URSS una extenuante carrera armamentística que acabó agotando al imperio soviético y provocando su implosión. El “desclasamiento estratégico” de Estados Unidos ha empezado.

En la diplomacia internacional, la década ha confirmado la emergencia de nuevos actores y de nuevos polos de poder sobre todo en Asia y en América Latina. El mundo se “desoccidentaliza” y es cada vez más multipolar. Destaca el rol de China que aparece, en principio, como la gran potencia en ciernes del siglo XXI. Aunque la estabilidad del Imperio del Medio no está garantizada pues coexisten en su seno el capitalismo más salvaje y el comunismo más autoritario. La tensión entre esas dos fuerzas causarà, tarde o temprano, una fractura. Pero, por el momento, mientras declina el poderío de Estados Unidos, el ascenso de China se confirma. Ya es la segunda potencia económica del mundo (por delante de Japón y Alemania). Además, por la parte importante de la deuda estadouninese que posee, Pekín tiene en sus manos el destino del dólar...
El grupo de Estados gigantes reunidos en el BRICS (Brasil, Rusia, la India, China y Sudáfrica) ya no obedece automáticamente a las consignas de las grandes potencias tradicionales occidentales (Estados Unidos, Reino Unido, Francia) aunque éstas se sigan autodesignando como “comunidad internacional”. Los BRICS lo han demostrado recientemente en las crisis de Libia y de Siria oponiéndose a las decisiones de las potencias de la OTAN y en el seno de la ONU.
Decimos que hay crisis cuando, en cualquier sector, algún mecanismo deja de pronto de funcionar, empieza a ceder y acaba por romperse. Esa ruptura impide que el conjunto de la maquinaria siga funcionando. Es lo que está ocurriendo en la economía desde que estalló la crisis de las sub-primes en 2007.
Las repercusiones sociales del cataclismo económico son de una brutalidad inédita: 23 millones de parados en la Unión Europea y más de 80 millones de pobres… Los jóvenes aparecen como las víctimas principales. Por eso, de Madrid a Tel Aviv, pasando por Santiago de Chile, Atenas y Londres, una ola de indignación levanta a la juventud del mundo.
Pero las clases medias también están asustadas porque el modelo neoliberal de crecimiento las abandona al borde del camino. En Israel, una parte de ellas se unió a los jóvenes para rechazar el integrismo ultraliberal del Gobierno de Benjamín Netanyahu.
El poder financiero (los “mercados”) se ha impuesto al poder político, y eso desconcierta a los ciudadanos. La democracia no funciona. Nadie entiende la inercia de los gobiernos frente a la crisis económica. La gente exige que la política asuma su función e intervenga para enderezar los entuertos. No resulta fácil; la velocidad de la economía es hoy la del relámpago, mientras que la velocidad de la política es la del caracol. Resulta cada vez más difícil conciliar tiempo económico y tiempo político. Y también crisis globales y gobiernos nacionales.
Los mercados financieros sobrerreaccionan ante cualquier información, mientras que los organismos financieros globales (FMI, OMC, Banco Mundial, etc.) son incapaces de determinar lo que va a ocurrir. Todo esto provoca, en los ciudadanos, frustración y angustia. La crisis global produce perdedores y ganadores. Los ganadores se encuentran, esencialmente, en Asia y en los países emergentes, que no tienen una visión tan pesimista de la situación como la de los europeos. También hay muchos ganadores en el interior mismo de los países occidentales cuyas sociedades se hallan fracturadas por las desigualdades entre ricos cada vez más ricos y pobres cada vez más pobres.
En realidad, no estamos soportando una crisis, sino un haz de crisis, una suma de crisis mezcladas tan íntimamente unas con otras que no conseguimos distinguir entre causas y efectos. Porque los efectos de unas son las causas de otras, y asi hasta formar un verdadero sistema. O sea, nos enfrentamos a una crisis sistémica del mundo occidental que afecta a la tecnología, la economía, el comercio, la política, la democracia, la guerra, la geopolítica, el clima, el medio ambiente, la cultura, los valores, la familia, la educación, la juventud, etc.
Vivimos un tiempo de “rupturas estratégicas” cuyo significado no comprendemos. Hoy, Internet es el vector de la mayoría de los cambios. Casi todas las crisis recientes tienen alguna relación con las nuevas tecnologías de la comunicación y de la información. Los mercados financieros, por ejemplo, no serían tan poderosos si las órdenes de compra y venta no circulasen a la velocidad de la luz por las autopistas de la comunicación que Internet ha puesto a su disposición. Más que una tecnología, Internet es pues un actor de las crisis. Basta con recordar el rol de WikiLeaks, Facebook, Twitter en las recientes revoluciones democráticas en el mundo árabe.
Desde el punto de vista antropológico, estas crisis se están traduciendo por un aumento del miedo y del resentimiento. La gente vive en estado de ansiedad y de incertidumbre. Vuelven los grandes pánicos ante amenazas indeterminadas como pueden ser la pérdida del empleo, los choques tecnológicos, las biotecnologías, las catástrofes naturales, la inseguridad generalizada... Todo ello constituye un desafío para las democracias. Porque ese terror se transforma a veces en odio y en repudio. En varios países europeos, ese odio se dirige hoy contra el extranjero, el inmigrante, el diferente. Está subiendo el rechazo hacia todos los “otros” (musulmanes, gitanos, subsaharianos, “sin papeles”, etc.) y crecen los partidos xenófobos.
Otra grave preocupación planetaria: la crisis climática. La conciencia del peligro que representa el calentamiento general se ha extendido. Los problemas ligados al medio ambiente se están volviendo altamente estratégicos. La próxima Cumbre mundial del clima, que tendrá lugar en Rio de Janeiro en 2012, constatará que el número de grandes catástrofes naturales ha aumentado así como su carácter espectacular. El reciente accidente nuclear de Fukushima ha aterrorizado al mundo. Varios gobiernos ya han dado marcha atrás en materia de energía nuclear y apuestan ahora –en un contexto marcado por el fin próximo del petróleo– por las energías renovables.
El curso de la globalización parece como suspendido. Se habla cada vez más de desglobalización, de descrecimiento... El péndulo había ido demasiado lejos en la dirección neoliberal y ahora podría ir en la dirección contraria. Ya no es tabú hablar de proteccionismo para limitar los excesos del libre comercio, y poner fin a las deslocalizaciones y a la desindustrialización de los Estados desarrollados. Ha llegado la hora de reinventar la política y de reencantar el mundo.

Bon Nadal


El desembre de 1968 Cynthia Myers va protagonitzar la portada de Nadal de la revista Playboy. El desembre de 1966 ja s'havia realitzat una portada nadalenca, amb una model lluint guarniments de Nadal i per això Art Paul, director d'art de Playboy, va pensar que es podria intentar alguna cosa similar amb Cyntia Myers i l'arbre de Nadal. El resultat  no els va convèncer ja que els va semblar una Playmate embarassada a punt de ser electrocutada, però era massa tard per fer una altra portada.