Roy Batty, el replicant de «Blade Runner» que va néixer el 8 de gener de 2016

Avui divendres, dia 8 de gener de 2016, la Tyrell Corporation creava el replicant Roy Batty, famós per ser l'enigmàtic Nexus 6 interpretat per l'actor Rutger Hauer a Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Dissenyat com a soldat de combat, Batty era el gran rival del policia Rick Deckard, etern en la figura de Harrison Ford. 

D'ell és l'escena més memorable i recordada d'una pel·lícula que encara avui genera debat: el replicant, moll per la pluja, deixava anar un monòleg que ha quedat com una de les grans fites cinèfiles, just abans de morir a la terrassa de l'edifici Bradbury. "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu", deia, mentre sonava la música de Vangelis i rememorava aquelles "naus cremant més enllà d'Orió" o els "raig C brillant a la porta de Tannhäuser". 

El replicant Batty tenia el poder d'atrapar els espectadors amb aquella barreja d'implacabilitat i de melancolia, obstinat com estava per evitar la mort que li havien programat –quatre anys havia de durar, segons el seu creador–. El futur, de nou, torna a fer-se present, demostrant que el temps no passa en va, i afegint-se a l'efemèride que recordava que Retorn al futur també havia superat la seva pròpia fita. 

Maureen O'Hara

L'actriu Maureen O'Hara ha mort aquest dissabte a casa seva, a Boise, Idaho (els Estats Units) als 95 anys

L'artista irlandesa va aparèixer en pel·lícules com la inoblidable The Quiet Man (L'home tranquil) al costat de l'etern John Wayne i How Green Was My Valley (Que verda era la meva vall) , dirigia per John Ford i guanyadora de cinc premis Oscar incloent el de millor film. 

O'Hara va arribar a Hollywood el 1939 per protagonitzar The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre Dame), obra que la va catapultar a la fama. Aquell mateix any va conèixer John Wayne amb qui va mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida i amb qui també va compartir rodatge. Dos anys més tard, el 1941, el director John Ford la va elegir per formar part de How Green Was My Valley, una de les interpretacions més recordades.

Bugs Bunny, el vell fa 75 anys

Bugs Bunny, va néixer al curt A Wild Hare dirigit per Tex Avery i emès el 27 de juliol de 1940, tot i que els puristes del gran conill, d'orelles llargues i accent de Brooklyn, reclamen el seu naixement al curt Porky's Hare Hunt, estrenat el 30 d'abril de 1938. Tot sigui celebrar.

Barreja perfecta entre Gark Gable i Groucho Marx, aquesta llebre o conill amb guants i de color gris, s'ha guanyat un lloc en la mística de l'imaginari col·lectiu pel seu humor absurd, posat genial i d'encant arrabatador. De fet, només Bugs Bunny i Mickey Mouse tenen un Oscar i una rajola al passeig de la Fama de Hollywood.

Aquesta estrella de Merrie's Melodies va sorgir de les ments d'artistes de la Warner Bros com Tex Avery, Robert McKimson, Ben Hardaway i de Charlie Thorson -qui el va batejar- en escriure en un dels esboços Bugs Bunny, "el conill d'en Bugs", és a dir, el sobrenom que tenia Hardaway. Un nom que va permetre encabir una sèrie de trets que han identificat aquest conill com una icona indiscutible en la memòria de diverses generacions.

Precisament, el menjar pastanagues frenèticament mentre enraona és un d'aquests senyals d'identitat d'aquesta mascota de la tele. De fet, aquesta imatge és un homenatge i paròdia a Clark Gable al film "It Happened One Night", en la famosa escena en què el mestre dels actors, recolzat en una tanca s'empassava pastanagues mentre tirava els trastos a Caludete Corbette.

La veu nasal de Mel Blanc i un caràcter delirant, juganer, trapella i romànticament magnètic, han convertit Bugs Bunny en el conill que tothom coneix, disposat fins i tot a parlar amb el públic, és dels pocs personatges que trenca la quarta paret. Ara, amb 75 anys a l'esquena, és des d'un model de vambes caríssim a protagonista indiscutible dels vídeo jocs, però per a molts, la gran majoria, sempre serà aquell conill entranyable i entremaliat que les feia passar magres a en Porky o Sam el Bigotis, amb el vers pop de "What's up doc?" - o ¿qué hay de nuevo,viejo? - per aquells que se'l miraven abans del Club Súper 3.

Interstellar, de Christopher Nolan

En la seva novena pel·lícula Christopher Nolan ha tornat a realitzar una creació impactant que es convertirà en un clàssic de la ciència-ficció. A Interstellar narra com en un futur no gaire llunyà la vida a la Terra està arribant a la seva fi, assolada per plagues que estant desertitzant el planeta. Un grup d'exploradors liderats per l’antic pilot Cooper, reciclat en pagès i resignat a viure en el fang i la pols, i la científica Amelia s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia -a través del fenomen físic conegut com a forat de cuc - en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. El handicap? Si aconsegueix tornar, és possible que trobi el fill i la filla convertits en ancians.

En la seva cursa per dur a terme films cada cop més grandiosos, Christopher Nolan abraça amb Interstellar la ciència-ficció espacial per desenvolupar una apassionant aventura per la galàxia, conrear una sèrie de reflexions al voltant de la naturalesa humana, explorar agosarades estructures temporals a partir de teories científiques i imaginar visualment el que és inefable, des de l’interior d’un forat negre fins al temps entès com una dimensió física.

Interstellar també entronca amb una tradició del cinema nord-americà, de John Ford a Steven Spielberg, que situa herois d’escala humana dins de grans èpiques. Al protagonista del film no li interessa tant salvar el món com salvar la seva filla, en una variant més d’una sèrie de films recents en què el sentiment de paternitat esdevé l’eix del drama. Perquè ni els viatges en el temps, ni els forats de cuc són tan forts com l’amor que sent un pare (brillantment interpretar per Matthew McConaughey) cap a la seva filla, i aquesta és una de les claus de la pel·lícula.

Un dels records més primerencs de Christopher Nolan és el del dia que el seu pare se’l va endur a un cinema de Leicester Square per veure 2001: una odissea de l’espai (1968). És fàcil imaginar l’impacte que la monumental pel·lícula de Kubrick va tenir en el futur director. “Va ser una sensació extraordinària, com si m’haguessin fet viatjar fins als confins més llunyans de l’Univers”, rememorava Nolan fa uns mesos en una entrevista. L’objectiu del seu nou film, Interstellar, era: “Reproduir en l’espectador contemporani el que jo vaig sentir veient 2001 ”. I ho fa donat molt protagonisme als pilots, recordant una altra gran pel·lícula ara poc reivindicada: Escollits per la glòria (1983), que narrava els primers passos de la cursa espacial.

Interstellar, però no una seqüela, un remake o una adaptació al cinema d’un còmic de superherois, sinó una història original sense potencial de franquícia. I quina història: en el seu nou tour de force, Nolan planteja un relat de ciència-ficció arrelat en l’emoció, una aventura que arrenca en el futur pròxim d’una Terra exhausta, replegada en el món rural i assolada per tempestes de pols (que recorda la desertització i el Dust Bowl que va patir el Mitjà Oest nordamericà durant la Gran Depressió), i apunta a l’espai com a única esperança per a la supervivència de l’espècie. El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A Interstellar, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula barreja l’epopeia galàctica i el drama íntim i en aquest sentit és més humana que el film de Kubrick. I el final és més fàcil d’entendre. 

Interstellar està brillantment realitzada. Els efectes especials que combinen els efectes d’ordinadors amb la construcció real, i no abusen del croma són molt bons. La fotografia ens deixa un munt d’imatges bellíssimes. La música, com sempre a càrrec de Hans Zimmer, aprofundeix el caràcter èpic de la cinta. 

Chistopher Nolan és juntament amb J.J. Abrams un dels millors directors del cinema d’evasió i de ciència-ficció actual, i amb Interstellar ens ha regalat un clàssic que s’allunya del cinema blockbuster de baixa qualitat i poca durada (com els Crepuscles, Jocs de la fam i Divergents diversos). Segur que a Stanley Kubrick li hauria agradat... i a John Ford també.

Star Wars VII, primer tast

Avui, Black Friday, s'ha estrenat el primer teaser d'Star Wars VII. Les primeres imatges prometen, esperem que el gran J.J. Abrams no ens decepcioni. Queda poc més d'un any per al 18 de desembre de 2015. 

Supercalifragilístic aniversari: Mary Poppins (la pel·lícula) fa cinquanta anys

Aquests dies, la que possiblement ha estat la mainadera més famosa de Hollywood, celebra 50 anys. Mary Poppins, guanyadora de cinc premis Oscar, es va estrenar ara fa cinc dècades, el 27 d’agost de 1964. No només va ser la pel·lícula més taquillera l'any sinó que a més va ser pionera en l'ús dels croma -els fons blaus o verds que actualment són d'ús comú al cinema d'efectes especials- per barrejar imatges reals i dibuixos animats. 

L'actriu que interpreta Mary Poppins, Julie Andrews, va guanyar el seu primer i únic Oscar per la seva actuació d'una mainadera que transforma el món de dos nens criats per un pare desatent en un passeig de música i color. Precisament la música és un dels elements del film que han perdurat a través dels anys, amb composicions com la guanyadora del premi de l'Acadèmia "Chim Chim Cher-ee" o la cèlebre"Supercalifragilisticexpialidocious". Aquesta cançó, com tota la resta de les que apareixen a la pel·lícula, són obra dels germans Sherman, Richard i Robert, que van aconseguir dos Oscars pel seu treball en aquest film. 

"Mary Poppins" està inspirada en una sèrie de llibres de Pamela Lyndon Travers. De fet, el camí per aconseguir que la història de la mainadera es portés a la gran pantalla va fer suar Walt Disney, perquè l'escriptora anava refusant totes les propostes d'adaptació que se li presentaven.

Avions 2. Equip de rescat

Avions 2, Equip de Rescat, és una de les apostes de la factoria Disney per omplir les sales aquest estiu i de pas vendre avions i avionets. De fet Disney guanya tans diners per merxandatge com per la projecció de les pel·lícules. I als pares en alguns moments la pel·lícula ens pot semblar un anunci de tot aquest merxandatge en pantalla gran.

La pel·lícula agrada als nens i hauria d’agradar als pares al veure que agrada als seus fills. Malgrat que parteix de l’univers Cars no està realitzada per Pixar, sinó que s’encarrega una divisió diferent de Disney (una tercera divisió no tan potent). Malgrat que els paisatges (sobretot les imatges de foc), els vehicles i alguns personatges estan ben aconseguits no té la mateixa ànima que el primer Cars. Potser el moment més interessant és quan apaguen un incendi amb música d'ACDC de fons. 

Si fa un any vam poder veure la pel·lícula animada Avions, una història sobre ales a l'estil de Cars. El film narrava com Dusty, un avió fumigador amb por a les altures, finalment aconseguia agafar coratge no només per volar, sinó per participar en una competició de primera categoria!

A Avions 2, Equip de Rescat, la història explica que Dusty s'adona que el seu motor ja no rendeix per fer carreres, i decideix unir-se a l'equip de protecció i rescat del Parc Nacional de Piston Peak. Però aquesta nova feina de bomber no serà pas fàcil quan sorgeix un gran incendi! Aleshores, ell juntament amb Blade Ranger, un veterà helicòpter, els seus companys Super Scooper Diper, Windlifter, l'avió exmilitar Cabbie i la colla de vehicles tot terrenys col·laboraran junts per extingir-lo. Un film que intenta explicar com també es pot ser un heroi i aprofitar les segones oportunitats que dóna la vida.

La pel·lícula no passarà a la història dels grans films d’animació però als nens els encanta i segur que aquests Nadals els Reis i Papa Noel es faran un tip de portar figures de Dusty i els seus nous companys.

Esport i cinema: Evasió o Victòria, de John Huston (1981)

Les pel·lícules ambientades en camps de concentració són un subgènere dins del gènere bèl·lic. Els intents de fuga són un dels principals motors de l’acció. Entre les pel·lícules més famoses destaquen: La gran Evasió, La Guerra de Hart, Stalag 17 i Evasió o Victòria. Aquesta última pel·lícula, dirigida per John Huston l’any 1981, és bastant més lleugera que les altres, però no deixa de ser molt entretinguda i una de les pel·lícules que millor integren l’esport en la trama.

Durant la Segona guerra mundial, l'americà Hatch està decidit a escapar-se d'un camp de concentració alemany en territori francès. Un dels presos, un tinent britànic, ha organitzat competicions de futbol que porten el comandament alemany a proposar un partit entre els guardians i els presoners en un estadi de París (l'esport pot ser una important arma de propaganda política). Al camp hi ha un comitè de fugues que hi veu l'ocasió per fer un intent massiu. Hatch s'escapa primer per establir contacte amb la resistència francesa i preparar la fuga de l'estadi.

Protagonitzada per Michael Caine, Max Von Sydow i Silvester Stallone en els papers principals, John Huston va disposar de la col·laboració de destacats futbolístiques que van contribuir a fer que les escenes de futbol fossin molt reeixides. Un equip de somni amb Pele, Bobby Moore, John Wark, Osvaldo "Ossie" Ardiles, Soren Lindsted, Werner Roth o Mike Summerbee. De fet la part més aconseguida del film són les escenes del partit de futbol, mentre que la trama en el camp de presoners no és tan consistent. 

Tot i que la pel·lícula s’inspira en el partit de la mort, un enfrontament entre jugadors alemanys contra un equip de presoners ucrainians, la història que explica és molt més lleugera que la realitat. De fet Evasió o Victòria és molt més propera a La gran evasió, la pel·lícula paradigmàtica d’aquest estil. Fins i tot la música composada per Bill Conti (l’autor de la impressionat banda sonora de Rocky) recorda a la de La gran evasió. Com aquesta és una pel·lícula entretinguda, ambientada en un període de guerra però que malgrat tot és optimista i innocent.

Buck Rogers, biri-biri biri biri

Buck Rogers és un personatge de la més pura ciència ficció, creat per Philip Francis Nowlan a les pàgines de la revista Amazing Stories en 1928, sota el nom inicial d'Anthony Rogers. Posteriorment aconseguiria una gran popularitat com tira còmica en el Dille’s syndication company, amb el nom definitiu de Buck Roger, amb el qual ha passat a la posteritat. 

Buck Rogers és un pilot del segle XX que quedarà congelat en l’espai i retornarà a la Terra en el segle XXV. Les populars aventures de Buck Rogers servirien com a font d’inspiració del personatge de Flash Gordon, creat per Alex Raymond el 1934. 

El personatge ha passat per múltiples adaptacions que van des de la ràdio fins al cinema i la televisió (fins i tot l'ànec Lucas el va caricaturitzar en Duck Dodgers). La més moderna de les adaptacions va ser una sèrie de televisió de la NBC que va ser emesa de 1979 a 1981. S’acabava d’estrenar la Guerra de les Galàxies i s’havia d’aprofitar la moda de l’espai. La sèrie produïda per Glen A. Larson es va emetre a Catalunya en els inicis de TV3. De fet en molts països el pilot es va arribar a emetre als cinemes en la primavera de 1979. 

La producció de Larson va néixer a partir del treball que el mateix productor havia realitzat en la sèrie Battlestar Galactica i per això ambdues sèries comparteixen materials. Els caces de Buck Rogers, per exemple, són dissenys previs de vipers del gran Ralph McQuarrie que es van descartar per a Galàctica. 

La sèrie estava protagonitzada per Gil Gerard, en el paper de Buck Rogers. L’acompanyava la Coronel Wilma Deering, interpretada per Erin Grey, que es passava la sèrie enfundada en comprimits i lluents uniformes i aportava la tensió amorosa no resolta amb Buck Rogers. Buck es comportava com un mascle Alfa primitiu (recordem que tenia més de 500 anys) en un sofisticat segle XXV.  

Però sens dubte la majoria dels que van veure la sèrie recordem al robot Twiki i el seu biri-biri biri biri. Una sèrie per als nostàlgics, innocent, amb trames molt senzilles, amb cert punt infantil i algunes bones troballes (especialment de disseny). 

biri-biri biri biri

Iron Sky, nazis a la Lluna

Iron Sky és un gamberrada dirigida per Timo Vueronsola. Aquesta modesta coproducció entre Finlàndia, Alemanya i Austràlia es va estrenar el 2012. Ambientada en un proper 2018, la trama arrenca quan una supercivilització nazi, oculta des de 1945 en el costat fosc de la Lluna, torna a la Terra per conquerir-la. Però els nazis selenites no han calculat que els EUA estan dirigits per una presidenta que recorda moltíssim a Sarah Pahlin i esta encantada amb la possibilitat de començar una guerra espacial. Ironia, sarcasme i dosis de humor fàcil completen la pel·lícula. No s’ha de confondre amb altres històries més serioses com les ucronies sobre un final diferent de la Segona Guerra Mundial (L'home en el castell, de Philip K. Dick, per exemple). Iron Sky és  una poca-soltada concebuda per riure.

Es tracta d’una comèdia negra on brilla especialment la guapíssima Julia Dietze. S'ha aconseguit una molt bona ambientació steampunk, sobretot en el desenvolupament de la colònia nazi a la Lluna, on destaquen les naus (ovnis i zeppelins espacials) i els uniformes. Per passar una estona divertida a partir d’un punt de vista original. 

L'última obra del mestre Hayao Miyazaki: El viento se levanta

El vent s'aixeca, l'última i definitivament l'última pel·lícula d'Hayao Miyazaki ens narra la història de Jiro Horikoshi, el dissenyador de l'avió "Zero". Jiro Horikoshi, i el seu antecessor italià Gianni Caproni persegueixen un mateix objectiu, fer avions. Tant l'un com l'altre superen molts fracassos, volent fer realitat els seus somnis. A l'era Taisho japonesa (1912-1926), Jiro és un noi de pagès que vol convertir-se en dissenyador d'avions. De jove, va a la Universitat de Tòquio, convertint-se en enginyer d'elit de la gran indústria militar. De mica en mica, els seus caps van adonant-se del talent d'en Jiro i acaben per donar-li llibertat absoluta perquè dissenyi qualsevol aeronau. Mentrestant, al decurs de la vida d'en Jiro, al país, té lloc el gran terratrèmol de Kanto de 1923, la crisi i pobresa mundials, una epidèmia de tuberculosi, atzagaiades polítiques amb revolucions i feixisme, l'eliminació de la llibertat d'expressió i tot de guerres, entre les quals i sobretot, la Segona Guerra Mundial...  Del  talent de Jiro es crearà un avió bonic que deixarà petja a la història de l'aviació: el Mitsubishi A6M1, més conegut com el caça "Zero". Durant tres anys, des de 1940, el caça "Zero" va ser el millor avió de combat del món. 

La pel·lícula ha estat polèmica al Japó, on el tema de la Segona Guerra Mundial continua essent complicat de tractar. Miyazaki indicava sobre la seva darrera pel·lícula "El nostre protagonista, en Jiro, participa en el disseny d'avions en un moment que l'Imperi del Japó va cap a la seva destrucció i enfonsament final. Tanmateix, la intenció d'aquesta pel·lícula no és condemnar la guerra, ni es tracta de sacsejar els joves japonesos explicant-los les excel·lències del caça "Zero". No tinc cap pla per a defensar el nostre personatge principal, com ara dir que ell el que realment volia fer eren avions civils. Vull retratar una persona devota que va perseguir el seu somni. Els somnis tenen alguna cosa de bogeria i aquest verí no ha de ser amagat. Anhelar res massa bonic pot destruir-te. Vorejar la bellesa té un preu. En Jiro serà maltractat i derrotat, la seva carrera de dissenyador, tallada. No obstant això, en Jiro era un individu d'originalitat i talent enormes. Això és el que farem tot el possible perquè quedi representat en aquesta pel·lícula". 

"El títol ve d'una novel·la homònima de Tatsuo Hori. En Hori va assumir una ratlla del poema de Paul Valéry, "Le vent se lève, il faut tantrer de vivre", que va traduir al japonès com "Kaze tachinu, ikimeyamo iza", és a dir, "El vent s'aixeca. Hem de mirar de viure". La nostra pel·lícula combina Jiro Horikoshi i l'escriptor Tatsuo Hori, dues persones reals de la mateixa època, en una sola persona com en "Jiro", el nostre personatge central. És un treball inusual, absolutament fictici, que relata la joventut a la dècada dels anys trenta. La nostra història gira al vontant del després mitificat caça "Zero", amb un jove enginyer anomenat Jiro i la bonica i malaguanyada noia, la Nahoko. Mentrestant, el nostre vell Caproni, corre per allà, per a donar un xic de color a la història".

El vent s'aixeca és un treball excel·lent, preciosista, com totes les pel·lícules de Miyazaki, però a diferencia de la resta aquesta no és tan fantàstica com la major part de l'obra de Miyazaki. La pel·lícula amb la que esta més relacionada és Porco Rosso, també ambientada en el món d'entreguerres i amb els avions com a protagonistes. Però l'aviació sempre ha estat un tema recurrent en l'obra de Miyazaki que sempre ha dedicat una atenció especial als enginys voladors. 

La sensació que transmet la pel·lícula és doble. Quan s'acaba la projecció penses que has vist una gran pel·lícula però és trist pensar que has vist la que serà l'última pel·lícula de Miyazaki, que ha anunciat que no tornarà a dirigir cap altre film. Una llastima perquè Miyazaki és un dels grans del cinema japonès i El vent s'aixeca una obra mestra. La darrera. 

Ursula Andress, la primera noia Bond

Moltes han estat les noies Bond, totes són molt guapes i són un dels atractius principals de les seves pel·lícules. Ursula Andress va ser la primera, i la seva aparició a les platges de Jamaica en un inoblidable bikini blanc, com naixent del mar igual que una Venus és una de les imatges més espectacular de tots els films de l’espia britànic. Honey Ryder la ingènua i temperamental noia que cercava petixenes i que no havia anat a l’escola, però  estava llegint una enciclopèdia, es convertiria en una part importantíssima de la mitologia Bond. 

Honey Ryder  va ser interpretada per Ursula Andress , una jove actriu suïssa de contundents formes més coneguda pel seu matrimoni amb John Derek que pels seus treballs cinematogràfics. Fou precisament el seu marit el que la va convèncer per que interpretés el paper de Honey Ryder, definit per Ian Fleming, l’autor de la novel·la com la part del darrera d’una Venus de Botticelli. Però el factor definitiu que va fer que fos escollida pel paper va ser el fet que el seu sou fos baix al ser poc famosa. Segons el director de 007 contra Dr. No, Terence Young, Ursula Andress tenia una figura estranya: “... espatlles, estomac i cames d’home, però la cara i el pit eren magnífics. No era tan fàcil que sortís afavorida, però al costat de Sean [Connery], la seva mida semblava l’adequada...”.  Per milions de seguidors la imatge d’Ursula Andress sortint de l’aigua en una platja del Carib, amb el biquini blanc i el ganivet al maluc és la que més es recorda de la primera pel·lícula de James Bond.

Peabody i Sherman

Les aventures de Peabody i Sherman és una divertida comèdia d'aventures que combina ciència-ficció, viatge en el temps, personatges excèntrics i un diàleg intel·ligent, units per l'estranya relació dels nostres herois: un gos i el seu fill humà. El senyor Peabody és un gos i és considerat l'ésser viu més intel·ligent del planeta. Ara està a punt d'afrontar el seu gran desafiament: ser pare. El senyor Peabodyusa el seu invent més enginyós, la màquina WABAC, per endinsar-se en el temps amb el seu fill adoptat Sherman. Tots dos viuen de primera mà els esdeveniments que han canviat el món, des de  l'Egipte faraònic a la Revolució Francesa passant per  la Guerra de Troia, la Florència de Leonardo (on descobrirem el motiu de l'enigmàtic somriure de la Mona Lisa). Fins i tot coneixeran els germans Wrigth, pioners de l'aviació i mestres bicicletaires.  

No obstant això, en un desafortunat accident, Sherman li mostra la màquina a la seva amiga Penny per impressionar i acaben creant un forat en l'univers, provocant el caos en els esdeveniments més importants de la història. Abans que el passat, el present i el futur quedin alterats, el Sr Peabody va al rescat mentre ha de fer front al major desafiament de sempre: ser pare. Junts deixaran la seva empremta en la història.

La pel·lícula es basa en Peabody i Sherman, dos personatges de l'antic, extraordinari i poc valorat Show de Rocky i Bullwinkle (1959-1964), on gràcies a la màquina del temps explicaven de forma particular diversos episodis de la història. Una bona pel·lícula a l'alçada d'una gran sèrie d'animació. 

Velocitat espacial

Ara que alguns territoris terraquis poden ser enviats a l'espai, la ciència ha resolt un dels misteris més ocults de la cinematografia: Quina de les naus espacials guanyaria una cursa per l'espai sideral? Una de les divulgadores científiques més importants, Ángela Posada-Swafford, ha respost la pregunta i conclou que la nau de més ràpida de les que es fan i es desfan és l'extraordinària Tardis de la sèrie Doctor Who. La “Time and relative dimension in space tardis” és capaç de transportar els passatgers de a qualsevol punt de l'espai de manera instantània. Aquesta és amb el Cor d'Or (Guia de l'Autoestopista galàctic) i Planet Express de Futurama les tres primeres del podi. De fet són les úniques que gaudeixen del desplaçament instantani.

Deixats els llocs de medalles, els diplomes són per l'incommensurable “Falcó Mil·lenari”, que conduïda per Hans Solo ocupa el primer lloc de les naus capaces d'assolir una velocitat que frega el desplaçament instantani.

En la categoria inferior, les naus amb una velocitat superior a la llum, trobem altres vehicles que freguen la mitologia. L’Enterprise d'Star Trek ocupa la cinquena plaça de les naus més ràpides. L'Enterprise calcula la seva velocitat a través de warp, que equivaldria a la velocitat de la llum.

Després de les grans velocitats entren en la llista i catalogades com a naus de velocitat sublumínica, la Serenity (Firefly) -podria recórrer la distància de la Terra al Sòl en 16 dies- i Jupiter 2 de Perduts a l'espai, que passejava la família Robinson fins Alfa Centauri.

Tanca la llista un altre venerable de l'espai sideral. Una màquina honrada per la memòria i per la seva capacitat d'atac, resistència i velocitat, la Battlestar Galàctica. La famosa nau de la sèrie del mateix nom pot fer gambades de diversos anys llum a la vegada. Ben preparada per al viatge interespacial té el problema que el seu combustible, el tylium, només es troba en alguns planetes de la galàxia.