dilluns, 28 de maig del 2012

Sant Joan Despí, 1960


“Cal Just i Cal Gil: Dualitat en l’associacionisme cultural a Sant Joan Despí durant la Primera Restauració (1874-1931)”

VIII Congrés d'Història Local de Catalunya. Cultura local, cultura nacional, Barcelona, 24, 25 i 26 de novembre de 2005




1. Introducció
En el present treball volem analitzar l’associacionisme cultural local durant el període de la Primera Restauració Borbònica (1874-1931) a partir de l’estudi del cas de Sant Joan Despí. Es tracta d’un treball que s’emmarca dins d’una recerca més àmplia, la VII Convocatòria de recerca col·lectiva del Llobregat sobre els moviments socials [1], convocada pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.
Sant Joan Despí, durant la Restauració, era un petit municipi agrícola,  amb poc més d’un miler d’habitants, força condicionat per la proximitat a Barcelona, que mediatitzava en gran mesura la vida política, econòmica i social [2].
L’associacionisme cultural i recreatiu de Sant Joan Despí es vertebrarà principalment al voltant de dos espais d’oci, dos cafès: Cal Just i Cal Gil, que es remunten als anys cinquanta i seixanta del segle XIX i que seran el ferment de les dues realitats polítiques i socials antagòniques de la Restauració al municipi.
Ambdós corrents socials i recreatius es complementaran i competiran alhora, tot intentant, sense aconseguir-ho, hegemonitzar el panorama cultural santjoanenc.
A partir de finals del segle XIX apareixerà una nova entitat de caràcter catòlic i femení: l’associació de les Filles de Maria. L’objectiu de l’entitat fou l’organització d’actes pietosos i recreatius (com el teatre o la música) per a les noies de la parròquia  i cal destacar el fet que fou la única possibilitat de sociabilitat de moltes dones de Sant Joan Despí.

2. Contextualització: l’associacionisme català de la Restauració
La Primera Restauració Borbònica (1874-1931) és fins el moment el període de major estabilitat interna de la història contemporània del país. El terme estabilitat s’ha d’entendre com l’absència de conflictes civils declarats, no com la manca de conflictivitat. Es basa en un sistema d’alternança en el poder dels partits majoritaris: conservadors i liberals, que descarten la participació directa de la resta de tendències polítiques, principalment republicans i catalanista.
A partir del tombant del segle, però, és un sistema immers en una llarga crisi perquè voluntariament no inclou totes les parts de la societat. Malgrat els esforços per redreçar-lo, el sistema subsistirà gràcies al suport dels grups oligàrquics i de l’exèrcit, fins la proclamació de la II República l’any 1931.
Aïllada del poder polític real la societat civil catalana desenvoluparà  l’associacionisme incipient noves formules de relació i cohesió que reemplaçaran les relacions anteriorment controlades pel clergat, malgrat que algunes de les noves entitats tindran una clara vinculació catòlica. L’eclosió de l’associacionisme s’inicia a partir de la segona meitat del segle XIX, tot i que augmentaran espectacularment a partir del tombant de segle.
L’associacionisme es tracta d’un fenomen que els darrers anys ha estat objecte d’estudis seriosos a Catalunya [3] i al Baix Llobregat [4]. Aquests estudis demostren que l’associacionisme va ser en general un instrument vàlid i oportú per garantir i millorar aspectes de la vida dels socis en particular i en molts casos del conjunt de la població.
La tipologia associativa catalana és variada abastant un ampli ventall: associacionisme mutualista i germandats de socors mutus;  associacions agràries; associacions culturals i recreatives; gremials; i polítiques o sindicals.

3. Els antecedents: al voltant de les taules de billar
L’associacionisme cultural santjoanenc no es començarà a consolidar fins el Sexenni Democràtic, quan es constitueixen formalment les primeres entitats. Malgrat això creiem que podem rastrejar els orígens associatius abans d’aquesta data.
A partir de l’any 1853 es pot seguir a partir del registre de la Contribució Industrial [5] l’aparició de diferents locals que es dediquen a l’oci i que seran el bressol del futur moviment associatiu.  Es tracta de bodegues, botigues de licor, cafès o taules de billar que promouran la sociabilitat. Josep Català, veí de Sant Just Desvern, instal·larà una taula de billar en una adreça desconeguda. El mateix 1853 Joan Baixas instal·larà una altra taula de billar en la Plaça Major.  L’any 1855 Just Oliach té la llicencia per una “botiga de vins generosos, aiguardents i licors” al carrer Major, a la que l’any 1856 afegirà una taula de billar, que es mantindrà com el cafè econòmic de Cal Just i serà un dels nuclis de l’associacionisme santjoanenc. L’any 1869 Joan Vives disposa d’una altra llicència per instal·lar una altra taula de billar, que esdevindrà el cafè de Cal Gil quan el regenti el seu fill Joan Gil Vives (al registre de la Contribució Industrial tenim constància a partir de 1875). 
En un altre vessant més obrerista durant la monarquia constitucional d’Amadeu I de Saboia, existeix a Sant Joan Despí una Federació Local de la Secció Obrera Internacional [6], creada l’any 1872.

4. Cal Gil
Cal Gil serà el cafè on es formarà l’Antiga Unió, Foment i Sindicat Agrícola des de 1920, de tendència republicana [7] i lerrouxista [8]. Serà la seu de la primera associació cultural santjoanenca, la Societat Coral de Flora, creada l’any 1863. També acollirà l’Ateneu, fundat l’any 1882 per tal de millorar l’oferta educativa del municipi.
Sembla ser que l’edifici on està emplaçat actualment el Foment s’inagurà a finals de 1872, essent el propietari Baudili Gres, oncle de Joan Gil Vives [9].  Amb posterioritat l’edifici ha sofert diverses reformes i millores.

El Cor de la Flora

La primera entitat santjoanenca coneguda és el Cor de la Flora, fundat l’any 1863 [10] dins del moviment de cors promogut per Anselm Clavé, d’un caràcter clarament obrer [11]. Els cors es crearen per paliar la manca de lleure que patien els obrers [12]. El Cor de la Flora fundat per vint socis, l’any 1885 disposava de quaranta-dos socis cantaires. L’any 1911, però, la manca de coristes va provocar la suspensió de les activitats de l’entitat, que no foren represes fins l’any 1954. Durant aquesta primera etapa fins 1911 els cantaires només foren homes. No obstant es tracta d’un element important d’integració comunitària.

L’Ateneu Instructiu
Es difícil precisar la data de constitució de l’Ateneu de Sant Joan Despí, ja que si bé el brodat de l’estendard  ens indica l’any 1882, no es fins l’any 1890 que disposem del primer llibre d’actes [13]. L’Ateneu de Sant Joan s’inscriura dins la vessant educativa i de formació cultural que realitzaran aquestes institucions [14]. L’Ateneu es sostenia amb quotes mínimes i les subvencions rebudes de la Diputació Provincial i del Ministeri de Foment. Durant els primers anys d’existència les classes s’impartiren el el cafè de Joan Gil en dos horaris, diürn i nocturn. Especialment important és la tasca educativa que realitzà l’Ateneu. Malgrat que a Sant Joan Despí funcionaven les Escoles Públiques, la pobressa obligava al treball infantil que impedia als nens de les famílies més necessitades assistir a l’horari diürn de l’escola pública. L’existència d’Ateneus populars paliava, en part i amb molt esforç, aquest greuge.
L’Ateneu endemés contribuïa amb altres activitats extraescolars a la vida del municipi, com la implantació de la Festa de l’arbre, l’any 1909 [15], una festa que des del segle XXI estant recorda un clar precedent de l’ecologisme.
Associada a l’Ateneu cal considerar la companyia coneguda amb el nom de Teatre Les Delícies que va debutar l’any 1908, sota la direcció del professor de l’Ateneu Maties Guinea [16].

5. Cal Just
Cal Just, altrament,  serà el cafè on esdevindrà el Centre Regionalista, construït l’any 1893, de tendència catalanista i conservadora. El Centre Regionalista allotjarà diverses entitats recreatives i culturals: la Jovenil, els Pomells de Joventut i el Teatre “Companyia Dramàtica”. Durant molts anys van organitzar l’envelat per la festa major.



L’edifici del Centre Regionalista fou construït l’any 1893 a partir del projecte del mestre d’obres Joaquim Codina Malalí [17] (actiu a Barcelona entre 1871 i 1910). Es tracta de la reedificació d’una casa per a la seva conversió en patronat per a cafè, que porta el nom de Casino Català. L’edificació resultant, d’estil eclèctic, tenia l’aparença d’edifici emblemàtic.
L’any 1924 es presentà una instància per tal de construir un escenari. Els plànols acompanyen la petició de Lluís Carbonell (polític local que arribà a ser alcalde entre 1931 i 1933 per ERC). El plànol conservat amb la instància és il·legible, però s’ha conservat un plànol en l’arxiu del despatx de Josep Maria Jujol [18]. Segons Montserrat Duran Jujol pretenia reformar o renovar la caixa de l’escenari que havia de tenir ja el Centre Regionalista, en un moment de revifalla de l’agrupació sota la direcció de Ferran Soler [19]. Es va fer un nou escenari en l’espai que abans ocupava el terrat. Així si més no es llegeix al plànol de Josep Maria Jujol.

El Centre Regionalista
Des de 1899 hi ha a Sant Joan Despí un petit nucli de catalanistes que, tot i adherir-se com a col·lectiu a diversos actes catalanistes, no aconseguiren de formar un grup estable, en forma d’associació, fins el 1902. L’entitat fou admesa a la Unió Catalanista el 13 de desembre d’aquell any [20]. A partir de 1916 es constituirà com a Centre Regionalista [21].
El Centre Regionalista o Cal Just representava durant la Restauració el catalanisme conservador i estava molt unit a la Lliga mentre que el Foment o Cal Gil era proper al Partit Radical de Lerroux (de caràcter anticatalanista i d’esquerres). A partir de 1931 el Centre passarà a ser la seu de l’Esquerra Republicana de Catalunya [22] i el Foment lliscarà cap a les posicions més conservadores de la Lliga. Un cop finalitzada la Guerra Civil la vinculació del Centre Regionalista amb el catalanisme  significà la mort de l’entitat i la damnatio memoriae sobre la seva existència. La sala de teatre s’abandonà i els baixos es reobriren com el Bar Sugranyes, l’any 1941, un establiment sense cap connotació associativa. L’associacionisme restà circunscrit al Foment Cultural i Artístic, dominat pels elements propers al nou règim [23]. Tan dissortada trajectoria ha propiciat la pèrdua dels llibres d’actes [24] i altres documents relatius al Centre i per tant restituir-ne la història és bastant complicat  [25]. Finalment durant la democràcia  o Segona Restauració Borbònica, l’any 1990, l’edifici també es va enderrocar sense tenir present ni la seva vàlua arquitectònica ni la històrica [26].

Els Pomells de Joventut
Els Pomells de Joventut van ser un moviment jovenil que malgrat la seva curta història (1920-23) van aplegar a milers de joves catalans [27]. Vinculats a la Lliga van fer de la divulgació cultural una eina de propaganda catalanista des de plataformes teòricament apartidistes i catòliques. A Sant Joan Despí el Pomell de Joventut no es documenta fins 1923 [28], poc abans que Primo de Rivera ordenés la dissolució del moviment pomellista, sota l’acusació de separatisme. Segons Jim Kelly, però, els Pomells eren un moviment petit burgès i burgès, sense gran vinculació amb el món obrer, bàsicament urbà que idealitzava el camp i els valors cristians. Tot i el poc temps de funcionament el Pomell de Sant Joan va organitzar moltes festes per la joventut  [29].

La Jovenil
La Jovenil  fou una entitat de caràcter recreatiu fundada l’any 1904 [30], amb domicili a l’edifici del Centre Regionalista. Les fonts varien lleugerament sobre la seva naturalessa. Així s’indica que era una agrupació coral [31]; un grup de teatre [32]; mentre que el registre d’entitats no diu res al respecte [33]. Molt probablement realitzà ambdues activitats.  L’any 1890 ja es van representar les primeres obres teatrals sota la direcció de Josep Cardona,  amb el nom “Companyia Dramàtica”que constituí l’embrió de la Jovenil. A partir de 1923 s’incorporà com a director Ferran Soler Roigè que conformà una agrupació mixta cap a l’any 1925 sota el nom de Grup Jovenívol  Renaixement. L’AMSJD, secció històrica, disposa d’abundants imatges i programes sobre aquesta companyia.

Als llibres d’actes de l’Ateneu Instructiu es menciona l’existència d’una altre cor: la Societat Coral del Centre Català “L’Aurora”, dissolta l’any 1905 perquè només quedaven quatre socis i que va fer donació del seu estendard a l’Ateneu Instructiu [34]. Desconeixem cap més dada sobre aquesta entitat, però pel nom tot sembla indicar que hauria d’estar en relació amb el Centre Regionalista. També tenim notícia d’una societat esperantista l’any 1914 [35], que a manca de més dades no podem ubicar en l’esquema associatiu santjoanenc.

6. L’associacionisme femení: les Filles de Maria
Entre 1882 i 1920 es gesta una nova entitat de caràcter catòlic i femení: l’associació de les Filles de Maria. No hi ha una data precissa per la seva fundació i aquesta varia d’una font a una altra: 1891 [36]; 1891-95 [37]; 1916 [38]. En tot cas sembla ser que el  capellà mossèn Casajoana en fou l’impulsor. L’objectiu de l’entitat fou l’organització d’actes pietosos i recreatius (com el teatre o la música) per a les noies de la parròquia. Cal valorar el fet que fou la única possibilitat de sociabilitat de moltes dones de Sant Joan Despí.
El mecenatge continuat d’Engràcia Viñas Güell és imprescindible per tal de compendre la consolidació de l’associació de les Filles de Maria [39]. Així encarregà l’any 1916 a l’arquitecte Ignasi Mas i Morell [40] la construcció d’un cobert bigat al costat de casa seva, que cedí a a l’associació, obtenint el títol de benefactora de l’entitat.
El paper rector de l’església en l’associacionisme no és un fet aïllat. També trobem, per exemple, el cas de l’Entitat Mutual Sant Isidre Llaurador [41] amb una clara advocació i que possiblement respondria a una filiació amb l’Església.

Durant els darrers anys de la Restauració van irrompre noves formes d’oci. D’una banda comença la pràctica i visió de l’esport: futbol al 1908 i ciclisme al 1916 [42]. D’una altra apareix un nou equipament cultural i d’esplai que ben aviat va fer una dura competència a les formes d’oci més tradicionals: el cinema.  L’any 1922 es posà en funcionament el Cinema Llobregat i l’any 1928 el Foment es reformà sota un projecte de Josep Maria Jujol per tal d’instal·lar un cinema a la sala [43].

7. Conclusions
Després d’aquest ràpid esbós sobre el model associatiu cultural a Sant Joan Despí durant la primera Restauració creiem que podem realitzar un seguit de consideracions al respecte:

-          L’associacionisme popular santjoanenc és vertebra en la majoria dels casos a partir de l’acció espontània dels seus integrants, esdevenint una corrent que des de baix cap a dalt crea entitats. Sorgeixen de la necessitat d’integració comunitària que cerca espais de sociabilitat i els troba en llocs comuns de trobada, com poder ser els cafès o els billars. En cap cas, les entitats es creen de daltabaix a partir d’elements externs al municipi.
-          El model associatiu cultural santjoanenc té durant la primera part de la Restauració un caràcter dual exemplificat en el binomi Cal Just/Centre Regionalista/Conservador-Cal Gil/Foment/Republicà. Aquesta dualitat està ben documentada en altres municipis, com Sant Feliu de Llobregat [44] on el Casino i l’Ateneu exemplifiquen respectivament el conservadurisme i el republicanisme. L’associacionisme cultural esdevé  garantia de control polític i social.
-          La ideologia no és un contingut immòbil i evoluciona durant la Restauració i finalment fixarà la seva posició respecte la política del període. Per això el catalanisme conservador del Centre esdevindrà nacionalisme d’esquerra durant la II República, mentre que el republicanisme lerrouxista del Foment lliscarà cap a la Lliga i altres posicions més dretanes.
-          La rivalitat entre els binonims associatius es tradueix en molts casos en un efecte positiu per la vida cultural municipal ja que es duplica l’oferta i d’altra banda la competitivitat augmenta el nivell de qualitat. Les etapes de relativa preponderància d’una entitat sobre l’altra coincideixen amb els períodes en que són dominants els elements ideològics que representen. Així el Centre té una gran revifalla durant l’etapa de la Mancomunitat que decaurà amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera.
-          L’associacionisme cultural manté llaços molt forts amb altres entitats, com les Mutualitats o les agrupacions de caràcter polític.
-          El caràcter eminentment masculí de l’associacionisme del primer període de la Restauració es demostra insuficient perquè exclou una part important de la població. Com a resposta s’articularà un associacionisme cultural femení, promogut i tutelat per l’església. A diferència de l’associacionisme masculí no es repetirà la duplicitat ideològica i tindrà un caràcter únic.
-          Entre la primera i la segona dècada del segle XX irrompen noves formes d’oci i esbarjo: els esports i el cinema, que amplien l’oferta cultural. A més introduiran un nou tipus de gaudi i explotació de la cultura ja que la seva explotació no es realitza tant com una activitat associativa sinó que es fa des d’un punt de vista mercantil. 
-          Com s’assenyalat en altres estudis és clau la importància de l’associacionisme cultural com un factor d’expressió i mobilització catalanista [45].

Malgrat que les fites d’aquest associacionisme cultural popular semblin petites és imprescindible reivindicar-lo ja que fou vital per consolidar els aspectes bàsics de la Renaixença als pobles de Catalunya. Sense l’associacionisme popular la Renaixença només seria un episodi cultural anecdòtic restringit a les classes benestants del país.


[1] ROS, Alejandro (en premsa): “El moviment associatiu a Sant Joan Despí durant la Primera Restauració (1874-1931)”, (PRAT, Enric; RENOM, Mercè i RETUERTA, Mª Luz, coordinadors), Constructors de consciència i de canvi: una aproximació als moviments socials des del Baix Llobregat.
[2] ROS, Alejandro (2005): “Als afores de la ciutat. Revolucions barcelonines i estat liberal a travès de les repercussions al Pla de Barcelona. El cas de Sant Joan Despí durant l’època isabelina”, VIII Congrés d’Història de Barcelona. La Ciutat  i les revolucions, 1808-1868, pàgs. 101-112.
[3] SOLÀ, Pere  (1993): “El paper de l’associacionisme d’esbarjo a Catalunya a les primeres dècades de l’Estat Liberal (1833-1874) pel que fa a la ‘producció’ de la festa moderna” dins de CAPDEVILA, J. I GARCIA, A. (ed.): La festa a Catalunya. La festa com a vehicle de sociabilitat i d’expressió política; SOLÀ, Pere (1993): Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació, Barcelona (referent a Sant Joan Despí, pàg. 271); SOLÀ, Pere  (1993): “El paper de l’associacionisme d’esbarjo a Catalunya a les primeres dècades de l’Estat Liberal (1833-1874) pel que fa a la ‘producció’ de la festa moderna” dins de CAPDEVILA, J. I GARCIA, A. (ed.): La festa a Catalunya. La festa com a vehicle de sociabilitat i d’expressió política; SOLÀ, Pere (1993): “A l’entorn del fet associatiu a la Catalunya contemporània”, L’espai.  Revista de Recerca i Divulgació. Núm 3. Les associacions: passat, present i futur, Molins de Rei, pàgs. 7-15.
[4] CARBONELL, Joan-Anton; Maribel OLLÉ; Mercè RENOM; Carles SANTACANA i Gemma TRIBÓ (1995): "Aproximació a les formes i evolució de l'Associacionisme al Baix Llobregat, en el marc de les transformacions sòcioeconòmiques i polítiques de l'època. Segle XIX-1930, dins CALVO, Àngel (dir.) El pas de la societat agrària a industrial al Baix Llobregat, Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 148), pàgs. 681-731.
[5] Arxiu Històric Municipal de Sant Joan Despí, Contribució Industrial, Lligalls 130, 134 i 367.
[6] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 706.
[7] La primera referencia republicana a Sant Joan Despí és un Comitè Republicà Històric l’any 1890, de tendència possibilista; DUARTE, Àngel (1987): El republicanisme català a la fi del segle XIX, Vic, pàg. 178.
Sobre les tendències polítiques  al Baix Llobregat és obligada la consulta de TARDÀ i COMA, Joan (1991): Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle XX. Modernització dels comportaments polítics i socials (1900-1923), Sant Feliu de Llobregat
[8] Joan B. Culla esmenta dues referències molt allunyades en el temps que parlen d’un Centro Democràtico, l’any 1908 i d’un Comité Republicano Radical de la Unión (“El Progreso”, 11-XII-1918) recollides dins CULLA, Joan B. (1986): El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Curial, Barcelona, pàg. 410.
[9] Informació recollida a “Fomento Cultural Artístico”, Perfil (1960)
[10] Malgrat que alguns cops s’ha donat una data fundacional diferent: LARIOS, Agustí G.: “Notes sobre l’associacionisme coral claverià al Baix Llobregat”, Comunicacions del VI Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, pàg. 259.
[11] Sobre la Coral de Flora s’edità l’any  1988, coincidint amb el 125é aniversari: Societat Coral “De Flora”. 1863-1888. 125é Aniversari, d’anònim autor  que aporta informació sobre l’entitat.
[12] HUERTAS CLAVERIA, J. M. (1994): Obrers a Catalunya. Manual d’història del moviment obrer /1840-1975), [Col·lecció Clío], L’Avenç, Barcelona
[13] BOSCH i SOLÀ, Bonaventura (1982): Ateneu de Sant Joan Despí (1882): Centenari, Sant Joan Despí, pàgs. 7 i ss. Al Registre d’Entitats de Sant Joan Despí, de l’any 1907, es diu que l’Ateneu fou fundat el febrer de 1891, AMSJD, secció històrica, lligall 205. Tambés ens indica que el seu objectiu és el foment de la instrucció de l’obrer, i que disposa de 120 socis.
[14] SOLÀ, Pere: Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939), Barcelona, 1978; BOSCH, Amàlia (1991): Els ateneus de Catalunya, El Prat de Llobregat, pàgs. 79 i 169.
[15] BOSCH i SOLÀ, Bonaventura, op. cit. pàgs. 29-30.
[16] RUIZ CARRILLO, Miquel: Els anys difícils: II República, Guerra i Postguerra a Sant Joan Despí (1931-1959), Barcelona,  2001, pàgs. 333-334.
[17] BASSEGODA NONELL, Joan (1972): Los Maestros de Obras de Barcelona, Barcelona, pàg. 80.
[18] Reproduït a GIRALT-MIRACLE, Daniel (1999): Jujol. Dibujos de Arquitectura. Barcelona 1897/1948, León, pàg. 41 i conservat al Fons Jujol de l’Arxiu Històric del COAC.
[19] DURAN i ALBAREDA, Montserrat (1998): “Ferran Soler i Roigé, director del teatre d’aficionats”, Butlletí de la Gent Gran, Ajuntament de Sant Joan Despí, 4, setembre 1998, pàg. 7.
[20] LLORENS i VILA, Jordi (1992): La Unió Catalanista i els orígens dels Catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903), Barcelona, PAM, pàg. 470. Tres noms poden correspondre a aquest corrent: Societat Catalanista, Associació Catalanista de Sant Joan Despí o Centre Català, CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 712.
[21] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 719. BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred (1995): Sant Joan Despí. Història d'un poble bi-mil·lenari. Barcelona, pàg. 440-442.
[22] Alguns socis del Centre marxaran cap el Foment, on mai s’integraran completament.
[23] RUIZ CARRILLO, Miquel: Els anys difícils: II República, Guerra i Postguerra a Sant Joan Despí (1931-1959), Barcelona,  2001, pàgs. 317-329.
[24] BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred, op. cit., pàgs. 443 recullen que la documentació de l’Entitat se l’emporta a casa Josep Bonich Dot, darrer presidentl
[25] Un primer intent de reivindicar aquesta part de la història es pot trobar a: MOLINA, Marià (1982): “El centre regionalista: Història o Pre-Història del Foment Cultural ”, La Font del Bé, 35, pàg. 11.
[26] ROS, Alejandro i SANZ, Raúl (en premsa): "Patrimoni públic o patrimoni privat?: conservació i destrucció a Sant Joan Despí (1979-2004)”, Quartes Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat
[27] KELLY, Jim (1979): “Els pomells de joventut”, L’Avenç, 14, pàgs. 44-49.
[28] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 723.
[29] Així ho recullen BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred, op. cit., pàgs. 441.
[30] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit., pàg. 718.
[31] BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred, op. cit., pàgs. 435.
[32] RUIZ CARRILLO, Miquel op. cit., pàgs. 333-334.
[33] AMSJD, secció històrica,  Lligall 205.
[34] BOSCH i SOLÀ, Bonaventura, op. cit. pàgs. 26-27.
[35] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 717.
[36] MADUELL, Àlvar (1987):  Sant Joan Despí. Un recorregut per la Història, Barcelona, pàg. 234.
[37] BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred, op. cit. pàgs. 435-439.
[38] CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 718.
[39] DURAN i ALBAREDA, Montserrat (2002): “Dades biogràfiques de dones a Sant Joan Despí”, Les dones i la història del Baix Llobregat.  Vol. II  , pàgs. 5-36, especialment pàgs. 12-14.
[39] SOLÀ, Pere (1993): Història de l’Associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació, Barcelona,  pàg. 271.
[40] AHSJD, Llicències d’obra 1916-8. Sobre Ignasi Mas i Morell LAHUERTA, J. (1978): "El arquitecto Ignasi Mas" (1881-1953), Carrer de la ciutat. Revista d'Arquitectura , nº2, març de 1978
[41] El Montepio de Sant Isidre es crea l’any 1867 segons CARBONELL, Joan-Anton et alii, op. cit. pàg. 705 o l’any  1886 segons SOLÀ, Pere (1993): op. cit. pàg. 271.; ROS, Alejandro (2005): “L’Església de Sant Joan Despí i l’aparició de l’estat liberal: enfrontaments i consolidació durant el segle XIX”, IV Congrés de la CCEPC. Església, societat i poder a les terres de parla catalana, Vic (20 i 21 de febrer de 2004), pàg. 247.
[42] BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred, op. cit. pàgs. 448-450. Sembla ser que els integrants de  la Junta Organitzadora de Curses Ciclistes eren menbres del Centre Regionalista.
[43] DURAN i ALBAREDA, Montserrat (1987): “L’exhibició cinematogràfica a Sant Joan Despí”, Cinematògraf. Història de la Catalunya Cinematogràfica , 4, pàgs. 105-124, especialment pàgs. 106-113.
[44] Sobre Sant Feliu de Llobregat es pot consultar: ANTOLÍN, Pilar; FERRERAS, Enric; GARCIA, A. (1996): “Casino i Ateneu: dualitat en l’associacionisme cultural durant la Restauració (1875-1923). El cas de Sant Feliu de Llobregat, Materials del Baix Llobregat, 2, pàgs. 45-50, i ANTOLÍN, Pilar; FERRERAS, Enric; GARCIA, A.: Els inicis de l’associacionisme contemporani a Sant Feliu de Llobregat (1850-1914), Sant Feliu de Llobregat.
[45] RENOM, Mercè (1991): "L’associacionisme teatral i la difusió del catalanisme: Sant Feliu de Llobregat (1909-1911)", dins Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Jacob Epstein



Jacob Epstein (Nova York 1880 – Londres 1959) va ser un escultor d’origen nord-americà que s’establí a Anglaterra el 1905 i obtingué la nacionalitat britànica el 1911. Estudià a París entre el 1902 i el 1905. Les visites al Louvre despertaren en ell un interès per l’escultura antiga i primitiva que es mantingué al llarg de la seva vida i que influí profundament en la seva obra. El primer encàrrec important que tingué fou executat entre el 1907 i el 1908. Es tracta de divuit estàtues per a la façana de la seu central de la British Medical Association, a l’Strand. Aquelles figures despullades provocaren l’escàndol pel fet de ser, pretesament, obscenes. Les crítiques d’aquesta mena es convertiren en una constant al llarg de la seva trajectòria. La tomba d’Oscar Wilde (al cementiri de Père Lachaise de París, 1912), per exemple, una escultura magnífica, vigorosa i original, que representa un àngel d’inspiració assíria suspès en l’aire, fou titllada d’indecent fins que no es va col·locar una placa de bronze sobre el sexe. Un grup d’artistes i poetes la van treure una nit.


A París conegué Picasso, Modigliani i Brancusi, i se sentí influït per llurs simplificacions formals. En tornar a Anglaterra es relacionà amb Wyndham i els vorticistes, la variant específicament anglesa del futurisme, el cubisme, l’expressionisme i l’art mecànic. 



El trepant de pedra (Londres, Tate, 1913-1914), una estàtua que representa un robot, originàriament exhibit en actitud agressiva, damunt d’un enorme trepant, dóna forma a la seva obra més radical. Deia que simbolitzava “el terrible monstre de Frankenstein en què ens hem convertit”.

Bronze, 70,5x44,5x58,4 cm, Tate Gallery

L’obra posterior d’Epstein fou en línies generals, molt menys extremada i  les seves tosques, colossals i realistes figures, i els seus rodinescos bustos, carregats de tensió i de dramatisme van gaudir de fama i notorietat com artista governamental, però les seves escultures públiques foren atacades amb monòtona regularitat, fins i tot quan eren immunes a les acusacions d’indecència. Rima, monument al naturalista W. H. Hudson, a Hyde Park (1922), i l’enorme grup escultòric en bronze Sant Miquel i el diable (1958), a la catedral de Coventry són dues de les seves obres posteriors més famoses.  


Ed Fox 1

Per a Ed Fox la part més tentadora del cos de la dona són els seus peus. Per ell els peus són com el seu segon cos, un cos del que pot disfrutar visualment sense que la dona en qüestió s’ofengui o sigui conscient... 














Avel·lí Artís Gener, Tísner

Pere Calders i Tísner

Avel·lí Artís-Gener (1912-2000), escriptor i dibuixant català, exiliat a Mèxic durant vint-i-cinc anys es va convertir en un referent cultural i ètic de Catalunya. Va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l’escola Mossèn Cinto, pionera en la pedagogia moderna, i Belles Arts a la Llotja. Als setze anys ja enviava acudits al setmanari Papitu. Entre 1933 i 1936 va col·laborar al Be Negre, al costat del seu amic i cunyat Pere Calders, i en els primers meos de la Guerra Civil va dirigir L’Esquella de la Torratxa. En la seva faceta de dibuixant i caricaturista va popularitzar el pseudònim de Tísner –unió de les tres lletres finals dels seus cognoms-. Durant tota la seva vida, en una mostra de polièdrica personalitat, Artís-Gener va firmar l’obra literària i Tísner la de ninotaire.

Durant la Guerra Civil es va allistar com voluntari en l’exèrcit republicà, i malgrat ser profundament antimilitarista i antibel·licista va finalitzar la contesa amb el grau de tinent coronel.

Finalitzada la guerra va estat en el camp de confinament de Coll d’Ares, del que va escapar per arribar a Tolosa, i després embarcar amb destí a l’exili de Mèxic, on va viure des de 1939 fins a 1965. A Mèxic va exercir diversos oficis: caricaturista satíric, dibuixant, publicista, periodista, pintor i escenògraf de televisió, cinema i teatre, i va col·laborar en la premsa catalana de l’exili. Els anys de Mèxic el van marcar profundament però sempre va confessar el sabor agredolç de l’exili.

Va fer importants traduccions com Cent anys de solitud i Crònica d’una mort anunciada de Gabriel García Márquez; A sang freda, de Truman Capote; Els cadells i altres narracions, de Mario Vargas Llosa; o L’Aleph de Jorge Luis Borges.

Va retornar amb la seva família a Barcelona el 31 de desembre de 1965 i va reprendre la seva activitat periodística i la trajectòria política vinculat a l’independentisme.

Entre la seva obra literària destaca Paraules d’Opoton el Vell (1968), que narra el descobriment d’Europa per un expedició asteca abans de l’arribada de Colom a Amèrica. 

Dibuix de Tísner de 1934, però podria ser d'avui

diumenge, 27 de maig del 2012

Simon Nian, de Rodier i Corteggiani



L’editorial Net2 ha publicat el primer volum de la sèrie Simon Nian, amb guió de Françosi Corteggiani i dibuix de Yves Rodier: Ha dicho el Alcaide... que no salga naide.

Simon Nian és un jove advocat, afeccionat al còmic, que ens recorda molt a Gil Pupil·la de MauriceTillieux, tot i que físicament potser està més a prop de Marc Jaguar del mateix autor. En realitat està inspirat en un advocat amic de Rodier i afeccionat als còmics: George Simonian.

George Simonian, amic de Rodier

Yves Rodier, que es va donar a conèixer al acabar el darrer àlbum d’Hergé, Tintín i l’Art-Alpha, adopta un traç molt similar al de Tillieux. El guió també recorda a les històries de Gil Pupil·la, intrigues, persecucions, la col·laboració d’un comissari de policia, Santos Paoli, i una secretària molt eficaç, Diana. Tan gran és la connexió entre Simon Nian i Gil Pupil·la que la història és precedida per una introducció de Régine Buntinx-Tillieux, filla de Maurice Tillieux.

L'àlbum està ple de petits homenatges (com l'aparició del propi Tilliex en una vinyeta) i algun que altre compte pendent. La història es llegeix a bon ritme, intrigues al voltant d’un dibuixant de còmic desaparegut, la figura d’una vídua que guarda el llegat del seu marit (qualsevol lligam amb l’herència d’Hergé resta a la imaginació del lector), el món de l’art, fugues i intrigues polítiques... són un bon punt de presentació per a un personatge que fins ara ha protagonitzat dos històries més encara inèdites al nostre país. 

François Walthery i Maurice Tillieux

Fanny Roddwell, vídua d'Hergé

Bob de Moor


Bob de Moor (Ambers 1922 – Uccle 1992) va ser un dibuixant i guionista belga. Va realitzar la seva formació a l’Acadèmia de Belles Arts d’Ambers, i va començar a treballar a Afim, uns estudis de dibuixos animats.
`

El 1948 va entrar a treballar als estudis dirigits per Hergé i en poc temps es va convertir en el seu primer ajudant, i fins la mort d’Hergé va supervisar tots els dibuixos “paral·lels” protagonitzats per Tintín i els seus companys. Al mateix temps va crear sèries pròpies com Cori el grumet, o Barelli, un intent no reeixit de realitzar una personatge similar a Tintín. 


La prolífica obra de Bob de Moor va ser possible gràcies a la reconeguda efectivitat del seu dibuix: segons els seus companys Bob de Moor aconseguia en mitja hora el que altres trigaven dies per a fracassar. Bob de Moor es va convertir en la nova mà dreta d’Hergé tal i com abans ho havia fet Edgard Pierre Jacobs. Les seves facultats professionals faran que aviat esdevingui indispensable. Sense ésser potiner de Moor dibuixa molt ràpid, podrà realitzar fins a vuit planes per setmana. Bob de Moor sabrà que és el col·laborador més pròxim el dia que comparant dos dibuixos idèntics de locomotores amb Tintín com únic personatge, Hergé es declararà incapaç de distingir els seu del de Bob de Moor [1]. Quan l’obra d’Hergé es ralentitzi Bob de Moor i Jacques Martin publicaran l’any 1965 una planxa que semblava feta per Hergé i que causarà l’enuig d’aquest.


Al 1970 va dibuixar l’àlbum La guarida del llop, de la sèrie Lefranc de Jacques Martin. Malgrat aquesta gran capacitat pel mimetisme no se li permetrà a Bob de Moor continuar la darrera aventura de Tintín, l’Art Alpha, tal i com sí farà amb l’obra inacabada de Edgard Pierre Jacobs, després de la seva mort al 1987, Les tres fòrmules del professor Sato


Amb un complet domini tant del gènere humorístic com del realista o el caricaturesc, Bob de Moor va ser el primer que va encarnar l’esperit d’Hergè. En unes declaracions de 1978, el creador de Tintín i Milú descriu al seu principal col·laborador en aquests termes: “Mai he vist a ningú amb tanta consciència professional i tanta capacitat de treball com ell”.




[1] Pierre ASSOULINE (1996): Hergé, pàgines 242-244