dissabte, 12 de maig del 2012

L'enigma Tintín, segons Fernando Savater


En l’entretingut compendi que és Misterio, emoción y riesgo, de Fernando Savater, aquest autor comparteix amb els lectors les reflexions al voltant dels llibres i pel·lícules d’aventures que l’han acompanyat al llarg de la vida. Curiosament coincideixo en la tria que presenta Fernando Savater, mentre que no comparteixo gens el seu punt de vista polític. Però tampoc és precís que tothom pensi igual. El llibre està bellament il·lustrat per Fernando Vicente.



Una de les reflexions del llibre gira al voltant de l’enigma Tintín i Savater (pàgines 117-119) s’interroga pel misteriós embruix que les aventures de Tintín han exercit sobre varies generacions. Perque es tracta d’un encanteri potent, sens dubte, malgrat que Tintín no va gaudir de la primera gran indústria cinematogràfica dels dibuixos animats com els personatges de Walt Disney, la popularitat omnipresent dels quals és més fàcilment justificable, malgrat que l’impacte a llarg plaç en les vides dels afeccionats mai ha estat tan determinant com el personatge d’Hergé. Sense cap dubte hi ha altres herois de còmic com Superman, Batman o Spiderman que s’han guanyat adhesions duradores, però no han penetrat en la vida de ningú tant com ho han fet Tintín, els seus amics i enemics... si més no entre el públic europeu. Els devots de Tintín envellim però no l’abandonem. Els seus lectors hem crescut però continuem presoners.



Fernando Savater es pregunta com s’ho va fer Tintín per apoderar-se de les nostres ànimes?. La resposta no és fàcil. Tintín és asexuat i formal, la trama de les historietes és convencional, la ideologia bastant conservadora, a vegades és infantil... i malgrat tot sempre funciona. Les seves vinyetes formen un univers paral·lel, un minuciós emmirallament al que es pot anar a viure una estona o potser íntimament per sempre. És un altre món, a resguard del temps i de la mort, on l’ambició cruel fracassa i l’amistat sempre obté recompensa. Tintín surt de Brusel·les, però aviat la seva pàtria serà el món, el moviment del viatge: s’instal·larà en el castell de Molins de Dalt (com aquest blog), el major atractiu del qual és no estar enlloc, per arribar millor a qualsevol destí, com més lluny millor. El planeta se li ha quedat petit, com a qualsevol de nosaltres, i malgrat tot, sabem que per ser feliços no hauria calgut sortir de casa. 


Nota: totes les il·lustracions d'aquesta entrada són obra de Fernando Vicente

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada