Dilluns 2 de juny
de 2004 Joan Carles I d’Espanya ha anuncia l’abdicació com a rei d’Espanya i la
successió en la persona del seu fill Felip de Borbó i Grècia que regnarà amb el
nom de Felip VI a partir del 18 de juny. Com deia Bernat Muniesa, un dels
millors professors que vaig tenir a la facultat de Geografia i Història: Borbón
y cuenta nueva.
Molts
interrogants i reflexions es plantegen al voltant d’aquesta notícia. S’acaba el
regnat de Joan Carles I, molt llarg, de trenta-nou anys i ja és temps per
valorar-ho. Òbviament hi ha un cert balanç positiu: l’any 1975 quan el va
iniciar el país era una dictadura i ara és una democràcia equiparable en
bastants aspectes a les democràcies de l’entorn (amb tots els seus
inconvenients i limitacions, però democràcia). Però en el seu naixement rau un
dels principals inconvenients del sistema. La monarquia va ser una imposició
del dictador Franco, que un cop consolidat després de la Guerra Civil, va
reconvertir el país en un Regne i que després dels problemes personals amb Joan
de Borbó, el pare de Joan Carles I, va decidir que fos Joan Carles qui el
succeís com a cap de l’estat. Joan
Carles I ha estat rei, doncs, per la voluntat expressa d’un dictador. Cert és
que després la Constitució de 1978, aprovada per la majoria del poble espanyol
(del 1978) el legitimà, però, era possible escollir una resposta diferent a l’aprovació
de la Constitució?. Sincerament crec que no, penso que la monarquia va disposar d’una base àmplia, però també és cert que bastants dels que la van recolzar ho van fer perquè no hi havia més remei.
Després dels
primers i frenètics anys de la Transició, el 23-F suposa un dels moments més inquietants de
la figura del Rei. Si bé el discurs oficial ha presentat a Joan Carles com el
salvador de la democràcia aquella dissortada nit d’hivern de 1981, alguna cosa
no acaba d’encaixar en el relat. Falten peces o elefants.
Des de 1982, amb
el sistema consolidat després del 23-F, la monarquia va viure els moments més
plàcids de la Segona Restauració Borbònica. Però amb el temps la situació va
canviar, es van creure invulnerables, i el conte de fades d’una família reial
exemplar que ens havien intentat vendre va resultar fals. Negocis dubtosos, desavinences
familiars, múltiples infidelitats del rei a la reina, caceres, amistats
perilloses... van començar a ser més que un rumor a partir del canvi de segle,
i és clar una part de la població va començar a mirar la monarquia com una nosa
més que no pas un element necessari. I els escàndols del gendre del rei, Iñaqui
Undargarin i la seva esposa, la infanta Cristina han estat la gota que ha
vessat el vas de la paciència del sofert ciutadà cada cop més empobrit.
I és fàcil
comprendre la impopularitat de la monarquia entre una part de la població. Una
monarquia és una forma de representació totalment anacrònica, basada en la
desigualtat. En una República tothom és igual davant de la llei (pel que fa a
drets i deures). En una monarquia es consagra un principi de desigualtat
fundacional: potser tots els ciutadans són iguals, però hi ha un que està per
sobre de la resta, el rei, per l’única mèrit del naixement. I per molt que ens
hagin intentat convèncer una monarquia no pot ser moderna: per molt que li
posem aire condicionat a una diligència continuarà essent un mitjà de transport
antiquat. Per molt que el príncep es casi amb una divorciada la institució no
es modernitza.
I amb tot plegat
tornem a la situació de dilluns, l’abdicació de Joan Carles I. És una decisió
que sens dubte respon a un conjunt de factors. La pròpia salut del monarca pot
haver estat un element important. El descrèdit que s’havia acumulat en la seva
persona (com hem comentat abans infidelitats, negocis fraudulents de membres de
la família reial...) l’han fet més impopular. La situació del país, amb una
greu crisi econòmica, i una crisi territorial important, amb un procés català
obertament independentista i prou sòlid, que fan que la situació sigui molt
incerta i necessiti d’un canvi de timó. I
fruit d’aquesta situació la fi del bipartidisme i el que això significa, un
règim, el de la transició o segona restauració borbònica, basat en l’alternança
de dos partits dinàstics (PP-PSOE, com van ser-ho en el seu moment el Partit
Conservador i el Partit Liberal) que han demostrat servir sempre al règim sense
qüestionar-lo. L’aprovació del decret de successió és un nou exemple, molt
curiós perquè un dels dos partits del règim, el PSOE, es vanagloria d’un
esperit republicà que aquests dies ha desaparegut en les decisions de la seva
direcció. Però les eleccions europees indiquen que aquest bipartidisme té els
dies comptats (afortunadament) i només ara es podrà abordar a les Corts
Espanyoles, una successió amb la immensa majoria (PP+PSOE) de la cambra a favor
del nou hereu. En les properes eleccions sembla que els resultats seran molt
diferents.
El nou rei, Felip
VI, haurà de regnar sobre un estat complex. I hi ha qui confia que potser el
relleu serveix per millorar aquesta complexitat. Temps al temps però en fa l’efecte
que sortosament els reis ja no governen, només representen (una representació
decorativa que ens surt molt cara). Per tant Felip VI només hauria d’assistir a
les decisions que prengui el poble, l’autèntic sobirà, a través de les urnes.
Perquè malgrat l’opinió d’alguns votar i decidir és bo. Perquè textos del segle
passat, com la Constitució de 1978, no poden continuar sent el principi i la fi
de tot
A Felip VI no l’acompanya
ni el nom, Felip, ni el cognom, Borbó. Es diu Felip en honor al primer rei de
la dinastia a Espanya, Felip V: un rei nefast, però per sobre de tot una mala persona,
que com a mala persona va regnar i va martiritzar a un poble que creia que li
devia tot. Un rei que va provocar una guerra civil per imposar una forma de
govern totalment autoritària i que va acabar amb els drets i llibertats de la
Corona d’Aragó el 1714. Certament si durant tants anys no s’havia utilitzat el
nom Felip era per un motiu important i l’elecció va ser poc encertada. El
cognom, Borbó, també és d’un record terrible. Durant els tres-cents anys
transcorreguts des de l’arribada de la família francesa s’han succeït uns
quants reis que amb escasses excepcions han perjudicat amb entusiasme l’estat:
Carles IV, per exemple, era més curt que les mànigues d’una armilla, tot i que
va fer de Goya el seu pintor de Cort (una sàvia elecció); Ferran VII, un
personatge que va ser capaç de trair al seu pare, que va perseguir als
demòcrates, que va mentir i que a més a més va ser un imbècil i un autèntic
monstre; Isabel II, més preocupada per escalfar el llit i omplir les butxaques;
Alfons XIII, patrocinador de guerres absurdes i instigador del dictador Primo
de Rivera al que al final va vendre per salvar un tron insalvable...
Recuperant la
Història em sorprèn que encara hi hagi defensors dels Borbó, una de les
famílies que més mal ha fet a aquest país. Fent cas del sentit comú i la raó em sorprèn
que hi hagi monàrquics, un sistema de govern injust en origen i en desenvolupament.
Per la Història i
per la Raó: Visca la República, la Tercera República, la Tercera República
Catalana: Catalunya 1640, Catalunya 1931, Catalunya 20??.