Tiananmen, la valentia dels desconeguts

El 4 de juny s’han complert els 25 anys de la matança de centenars de civils desarmats a la plaça de Tiananmen a mans de l’Exèrcit xinès, una de les accions més vergonyoses que pesen sobre la història recent del nostre planeta.

Milers de ciutadans van sortir al carrer a manifestar-se per la democràcia i es van trobar amb una resposta sanguinària, tropes fortament armades i centenars de vehicles blindats que van entrar a Pequín per “netejar” la ciutat, disparant a tots aquells que es trobaven en el seu camí. Un quart de segle després, moltes de les demandes d'aquella revolta continuen plenament vigents. I també els temors de Pequín que, amb una fèrria censura, intenta impedir qualsevol moviment de la dissidència. Encara avui es desconeix la xifra exacta de persones assassinades, però sí s’ha aconseguit saber que van ser centenars de civils desarmats, molts dels quals eren menors i ancians. Després de la matança es va produir una brutal repressió militar. Les autoritats es van llançar a la captura de persones involucrades en les protestes. Molts civils van ser detinguts, sotmesos a tortures o encarcerats després de judicis injustos.

Recordant els fets de Tianamenn és inevitable que ens torni la impactant imatge d’un home valent que es va enfrontar tot sol a una columna de tancs, el 5 de juny de 1989. Res no es sap d’aquell home, ni qui era, ni quin va ser el seu futur després d’aquells dies. Se l’anomena “l’home del tanc”. Només porta dues bosses i va ser molt valent. Tothom l’admira tot i que només el vam veure d’esquena i no li coneixem la cara. Un heroi anònim, però no l’únic que no mostra el rostre en la impactant fotografia. Hi ha un altre “home del tanc”, el conductor del carro de combat, que no va utilitzar la força de la seva màquina malgrat que aquelles eren les ordres que tenia. També és important en la fotografia i en la Història. 

Uns segons del final del convuls segle XX protagonitzats per dues figures desconegudes que ens van donar una lliçó a tot el món. Bé, potser a tot el món no, perquè a la pròpia Xina aquestes imatges no s’han publicat oficialment. Perquè el més trist és que vint-i-cinc anys després a la Xina encara governa un règim dictatorial, que per desgràcia sembla més consolidat que l’any 1989. Gràcies a la globalització, i amb una obertura econòmica brutal, la Xina del segle XXI és la principal potència econòmica mundial i el major fabricant. El creixement econòmic, malgrat l’optimisme amb que es va contemplat des d’Occident, que argumentava que el desenvolupament econòmic suposaria avenços polítics, ha servit per apuntalar la dictadura més gran (per la població que sotmet) del planeta.