diumenge, 31 d’octubre del 2010

Els lladres de la Llum

Aquesta nit s’ha produït un robatori. Ningú ha anat a cap comissaria a denunciar-ho però crec que cal que tothom sàpiga que ha succeït. Els lladres disposen de la complicitat del govern i dels mitjans de comunicació el que afavoreix el seu delicte. Cada any per aquestes dates passa el mateix: des dels informatius ens indiquen que a la nit quan siguin les tres hauran de tornar a ser les dues, i a sobre ens diuen que podrem dormir una hora més, i abans de dormir revisem tots els rellotges de casa i el retardem una hora, i així nosaltres també contribuïm al robatori. I avui quan ens hem despertat el dia ha estat rar, no sabíem ben bé a quina hora havíem de dinar, no sabíem en quin moment estavem..., però fins que ha arribat la tarda no hem pres consciència de la magnitud de la tragèdia: l’hora que hem pogut restar més al llit però que no hem fet servir s’ha esfumat de la tarda i ja no la tornarem a tenir fins d’aquí a sis mesos. Des dels informatius d’avui ens han bombardejat amb un reportatge que repeteix els arguments de cada any indicant que el sacrifici val la pena i que suposa un estalvi energètic enorme.  Potser sigui veritat i suposi un estalvi de diners però aquests diners ens els fan pagar a costa del nostre temps, sobretot el temps d’oci, a costa del temps dels nens que veuen com és de nit quan surten de col·legi, que s’han d’acomiadar del parc fins que arribi la primavera.


El canvi d’hora és una mercantilització del temps relatiu. El temps, la mesura del temps és una construcció humana, però a partir de mitjans del segle XX es va descobrir que la mesura del temps es podia esprémer més i que no tot el temps tenia el mateix valor i que el temps del matí, el temps en que la major part de la gent treballa, era més valuós que el temps de la tarda, el temps en que la majoria no treballa i es pot dedicar al descans, a l’oci i a allò que més ens agrada. Com deia Paul Lafargue, el gendre de Marx, en la seva obra L’elogi de la mandra, l’aspiració de l’ humanitat havia de ser no treballar més de tres hores al dia i dedicar la resta a la cultura, l’oci, la família i nosaltres mateixos. En comptes d’això, però, vam decidir que el temps té preu, que el temps és or, i que el temps que no es treballa té menys valor que el temps que dediquem a la feina. No es podia malbaratar la llum durant la tarda, la llum al matí són diners i calia traspassar el malbaratament lumínic de la tarda ociosa cap al matí productiu. Per això es va idear el canvi horari i es va perpetrar el robatori, i cada any es repeteix, i nosaltres col·laborem i cada any belluguem en benefici dels lladres de la llum les manetes dels nostres rellotges, i a les tardes arribem més d’hora a casa, i no podem estar al carrer perquè ens han robat el Sol i nosaltres ens l’hem deixat prendre.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Miguel Hernández

Petit homenatge, per celebrar el centenari del seu naixement.
La mort mai no és justa, però la mort del més grans potser encara és més injusta.


ACEITUNEROS

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?
Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.
No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.
Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.
¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?
Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Andaluces de Jaén, per Paco Ibánez

Oliveres, Vincent Van Gohg, 1889

  CANCIÓN DEL ESPOSO SOLDADO

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.
Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.
Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.
Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.
Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.
Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.
Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.
Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.
Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.
Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

Podria posar més, i no pararia. Es poden consultar més poesies de Miguel Hernández al següent enllaç:


divendres, 29 d’octubre del 2010

Sorollets

La vida té com a banda sonora una simfonia de sons. Aquesta banda sonora a vegades acarona les nostres oïdes, com quan ens trobem davant la remor del mar,  i a vegades les pot arribar a maltractar quan sentim  el brogit dels cotxes o els crits i les discussions.
Rebem moltes classes d’estímuls auditius: els sons,  les paraules, la música, els sorolls i els sorollets. Els sorollets són sons petits, íntims i dèbils, que només podem escoltar quan estem molt, molt a prop. Quan el vent suau gronxa les fulles dels arbres és produeix un sorollet. Quan a la tardor cauen les fulles dels arbres i les trepitges per a que s’esmicolin sota les teves sabates ho fem per escoltar el sorollet del crec-crec que ens resulta agradable. Quan vols que arribi algú a casa pots sentir el sorollet de les seves claus: el joc de claus de cada persona sona diferent al d’una altra, no hi ha cap joc de claus igual i per això la combinació que en surt és infinita. Els llibres són un niu de sorollets, quan passen les planes, o quan els tanquem de cop, sobretot si estan fets com cal en tapa dura: plof. Si jugues a bàsquet i la canasta té xarxa al fer una  cistella la pilota farà un sorollet molt especial al travessar-la. Però de tots els  sorollets que escoltem un dels que més m’agrada és el sorollet que fa la bicicleta quan deixes de pedalar i la roda continua girant. Costa molt trobar-ne l’onomatopeia justa perquè cada bicicleta en té un matís diferent, però és un cric-cric-cric... sostingut molt suau, amb una “r” sorda més semblant a la “r” que fan servir els italians que no pas la nostra. És el sorollet que més em relaxa. Vas en bicicleta, i això ja és molt relaxant, la zona és planera i tranqui-la, estàs pedalant i de cop ja no cal perquè la bici té prou inèrcia per continuar avançant i per això deixes de pedalar i permets que tot continuï sense necessitat de fer cap esforç: és llavors quan apareix aquest sorollet màgic “cric-cric-cric...” i no cal que facis res, només cal que el gaudeixis, que relaxis les cames i que deixis que la bicicleta faci tota la resta. Són uns instants perfectes, ets lliure i el món avança al ritme que marca la teva bicicleta, és més segurament el món giri en aquell moment al voltant de l’eix de la teva roda del darrera. Potser per això el món no s’atura, perquè sempre queda una bicicleta que fa “cric-cric-cric...” i li recorda a la Terra que la seva missió és girar i girar en una passejada que mai no s’acaba.
La meva bici, un regal de fa quinze anys que encara gira


dilluns, 25 d’octubre del 2010

Kingdom Come

Acabo de llegir Kingdom Come, simplement bestial. La demostració de que el còmic pot ser un gran art.



Kingdom Come és una obra mestra del còmic de superherois, del còmic en particular i de la literatura en general. Insuperable l'edició de Planeta, plena de material complementari del procés creatiu. És tracta d’una obra amb guió de Mark Waid i dibuix d’Alex Ross, que es centra en l’univers de DC Comics, protagonitzat per tota la legió de superherois que poblen l’editorial. Els principals protagonistes són Superman, Wonder Woman, Batman i el Capità Marvel. I com a secundaris de luxe tots els membres de la família DC, tots: Lex Luthor, Flash, Green Lantern, Robin, Aquaman... Un còmic crepuscular que fa tornar a creure en els herois.

 
La trama, complexa i gens maniquea, esta ben desenvolupada  i malgrat que ens mostra uns superherois cansats, més madurs del que és habitual i en alguns casos, sobretot en el de Superman, bastant torturats. Un transfons religiòs, la lluita dels déus entre els humans i un déus humans que s'ho mirem. No estem doncs davant una història fàcil com succeeix moltes vegades amb les histories de Superman, aquesta vegada la distància que separa els metahumans dels humans és massa gran i es planteja un dilema que pot portar a la destrucció de la humanitat si no es resol. Fins i tot els dolents estan marcats per un destí tràgic i més que dolents semblen víctimes de la pròpia inadaptació. Gran final, èpic. I gran epíleg, humà. 
El dibuix d’Alex Ross, hiperrealista, és definitivament immillorable, en molts casos costa creure que està davant d’un dibuix. El llapis d’Alex Ross està anys llum per sobre d’altres dibuixants hiperrrealistes, com Segrelles o Don Lawrence. Un traç superior, uns dissenys magistrals, uns superherois poderosos, unes imatges que no es miren, que s’admiren.
La història definitiva de l’univers DC, que indica la virtut del còmic i davant la qual em plantejo, ara que tan de moda estan les pel·lícules de superherois, la impossibilitat de portar-la a la gran pantalla. La ingent creació d’Alex Ross seria impossible d’assolir en cinema.


Imprescindible, els herois de DC, sempre més distants que els de Marvel, es fan carn de la mà d’Àlex Ross.
Impressionant la dedicatòria, a Cristopher Reeve, que ens va fer creure que l’home podia volar.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

El hombre que mató a Liberty Valance


«En el Oeste, cuando la leyenda es más bella que la verdad, imprimimos la leyenda.»


El hombre que mató a Liberty Valance és una gran pel·lícula dirigida per John Ford. L’altre dia la vaig revisar. El narrador és el vell senador Ransom Stoddard (James Stewart) explica la veritable història de la mort de Liberty Valance (Lee Marvin) en la que va jugar un paper molt important Tom Doniphan (John Wayne). Amb la màgia del blanc i negre la pel·lícula suposa una de les fites més importants del western, però també es tracta d’una de les grans pel·lícules del cinema. Ara “L’home que va matar a Liberty Valance” també és una bona cançó dels Amics de les Arts, que parla dels reconeixements que a vegades rebem per allò que no hem fet, de les idealitzacions al nostre favor que no sempre ens beneficien, ja que igual que arriben poden marxar.


No hi ha cap nació que hagi explicat tan bé com els EUA la pròpia visió de la seva història. La indústria del cinema nord-americana és la més poderosa i eficaç del planeta  i ha creat fins i tot un gènere del recull del seu passat més mitificat: el western. El western, la conquesta de l’Oest, quan els EUA eren un país amb una frontera interna en constant retrocés. En el western clàssic, abans que Sergio Leone i Clint Eastwood el deconstruissin des de Almeria, l’estructura dels protagonistes és molt maniquea: els dolents són molt dolents i els bons encarnen els valors de l’ideal americà: independent, fet a si mateix, amb autonomia respecte a les lleis i amb un codi moral propi. 



Cap actor com John Wayne va encarnar aquests valors tan bé, i el director que millor va dirigir a Jonh Wayne va ser John Ford, que fins i tot el va fer protagonitzar una altra obra mestra lluny de l’Oest: “El hombre tranquilo”, iniciant un gènere de pel·lícules que s’emmarquen en pobles idíl·lics i idealitzats, en que la comunitat es veu trasbalsada per l’aparició d’una situació excepcional o per l’arribada d’un intrús-protagonista que no podrà més que deixar-se portar per l’encant del lloc de rebuda. Dins d’aquest gènere situaria entre d’altres pel·lícules com “Local Hero”, “Despertant en Ned”, “La gran seducció”, “L’anglès que va pujar una colina i va baixar una muntanya” i fins i tot les arrels de “Doctor en Alaska”.

CURIOSITATS
Lee Van Clef és un dels sicaris que acompanya a Liberty Valance. Sobre el paper dels secundaris al cinema: 
http://www.elpais.com/articulo/portada/talento/secundario/elpepuculbab/20101023elpbabpor_41/Tes





dimarts, 19 d’octubre del 2010

El sentit de la Història

Acabo de veure "Iluminados por el fuego", una pel·licula argentina sobre la Guerra de les Malvines.
M'ha semblat una bona pel·lícula sobre l'absurd de les guerres, on els que manen envien la carn de canó al front per justificar la posició, en aquest cas de la Dictadura argentina. Al final s'escolta una cançó de Leon Gieta, preciosa, "La memoria", que justifica per si sola el sentit que té conèixer la Història o com ell diu la memòria del que ha passat.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Els senyors del present o els esclaus del temps


Avui a classe d’Història d’Espanya tocava introduir el tema de la Revolució Industrial i com sempre que ho faig he explicat el gran canvi de mentalitat que va suposar per la gent del segle XVIII i XIX passar de la gestió del temps natural a la gestió del temps artificial. El pas del temps tal i com el coneixem, amb hores, minuts i segons és una convenció, una creació humana per facilitar-nos l’organització. La feina al camp es regula per les estacions que marquen que cal fer en una època o una altre de l’any, i quan a partir de la Revolució Industrial es comença a treballar a les fàbriques la pauta del temps serà marcada per la màquina, que repetitiva i sense treva controlarà el ritme de producció. L’home al camp, sense deixar de realitzar una feina molt dura, gestionava els temps i les pauses. A partir de la industrialització aquest domini es perd.


Abans del segle XIX el pas del temps es ratificava per les campanes, tot i que no feia gaire falta. Les campanes dels campanars d’un país tan petit que com cantava Lluís Llach “és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”.  Les campanes també emmarcaven el trajecte per la vida de les persones i servien per convidar a la comunitat als que acabaven de néixer  i per comunicar la mort als que quedaven.

Però a partir del segle XIX es va veure que el pas del temps que indicaven les campanes era massa relaxat i que calia ser més precís. Es va fer necessari dotar tots els pobles d’un rellotge públic. Va ser una fita important i tots els municipis van dedicar recursos importants per controlar el temps. En les viles i ciutats on l’ajuntament disposava d’un edifici prou noble aquest va allotjar el rellotge públic, mentre que si no era el cas el rellotge s’hostatjava al campanar de l’església en un lloc ben visible.

Després es va fer necessari que cadascú controles el propi temps sense necessitat de veure el rellotge públic i es van popularitzar els rellotges de butxaca. El rellotge de butxaca necessita de certa litúrgia per consultar-lo: treure’l de la butxaca i obrir-lo per saber quina hora és. Amb el rellotge de canell es guanyà en immediatesa i submissió. La litúrgia es reduïa a un simple cop d’ull. 
 
L’home va creure que d’aquesta manera controlava el temps i que es sentia més segur, però ens hem convertit en esclaus de les màquines que hem fet. Com insinuava l’anunci d’un cotxe de fa un parell d’anys nosaltres comprem un rellotge i pensem que el tenim, que és nostre, però realment és el rellotge el que mana, el que diu quan i on hem d’anar, quan començar a treballar i quan descansar, quan és el temps de riure, i quan és el temps d’estar seriós, quan comencen les coses i quan acaben... Són com els ulls del gran germà que tot ho controlen i que sempre hi són.


Ara s’han tornat a posar de moda els rellotges Casio dels anys vuitanta.  Encara recordo quan el meu germà Gines li va regalar un Casio del port al meu germà Juan. L’altra dia pensava en comprar-me un, però sé que no el compraré, sinó que em lligaré al canell una nova cadena. Per això quan arribo a casa, per tenir la sensació de llibertat el primer que faig és treure’m el rellotge, però és una sensació falsa, a casa no falten aparells que ens indiquin l’hora que és i que cal fer en cada moment. 

Com diuen els egipcis, "a l’home li fa por el temps, però al temps li fan por les piràmides...," i a les piràmides li haurien de fer por els rellotges...  

Neruda


Fa molts anys, quan vaig llegir per primer cop aquest poema no vaig pensar que les paraules d'un altre podrien expressar tan bé els sentiments i les sensacions d'algú a qui no s'ha conegut. Suposo que per això és poesia

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

El viento de la noche gira en el cielo y canta.


Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
¡La besé tantas veces bajo el cielo infinito!

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
¡Como no haber amado sus grandes ojos fijos!

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido,

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise!
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta, la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

L’olor de les pomes

L’altra dia recordant els els trens blaus, vaig pensar en les olors, els perfums que acompanyen la vida i els records. Els trens oloraven a frenada, a tabac i a skay, però la olor de Sant Joan Despí era una altra. Sant Joan Despí olorava a pomes i torrat, bé a la zona del Canal la fortor era una altra, però no es tracta d’acabar amb la poesia tot just començar. Tampoc pretenc escriure la segona part del Parfum de Patrick Suskind.


Quan era temps de collir les pomes, fins no fa tant, en algunes cases de pagès en guardaven gran quantitat a la planta baixa i quan passaves pel costat una olor de pomes, que no és la mateixa olor de la d’una poma i menys d’aquestes pomes de la Blancaneus que venen ara, t’entrava amb força pel nas. L'olor de les pomes era una aroma molt intensa, un perfum humit en que es barrejava la fruita i la fresca de la terra. En cap altre lloc no he sentit aquest aroma i des de que queden pocs camps i les cases de pagès es panseixen mica en mica aquest plaer s’ha perdut. A vegades quan menjo una poma me l’apropo al nas i oloro amb força, però no trobo la mateixa intensitat. Per sort, com les imatges, les olors també queden al record i a vegades tinc la sensació de passar pel carrer Rius i Taulet, quan sortíem del col·legi i m’omplo els pulmons amb aquella fragància.

Sant Joan també olorava a torrat. De tant en tant, la Gallina Blanca, pal de paller de la indústria santjoanenca torrava, mai no he sabut ben bé què, i tot Sant Joan s’omplia d’una flaira molt intensa i penetrant. No a tothom li agradava aquella olor però a mi sí i molt, i quan la sentia em posava content. D’entrada calia estar a l’aire lliure, pel carrer, al camp de futbol els divendres per la tarda, jugant al parc o al terreny de la Mossota i per això suposo que associava la olor de torradet a la llibertat. I entre els carrers Frederic Cases i Mare de Déu de Núria olorava a pasta de croissant, quan era petit no entenia com un local inundava l'aire de tanta dolçor.

Hi havia i n’hi ha més olors que m’agraden.
Al principi de curs les carpetes blaves i les capses de color Alpino feien una olor de cartró i fusta nova que convidava a tornar a començar, a tornar a aprendre. Les aules de l’Ateneu a les tardes que feiem plàstica oloraven a fang, tempera Pelikan i a la cola Imedio. Uns anys abans que el tema de la droga fos preocupant  la classe de plàstica era una festa i nosaltres no ho sabíem.
Els llibres nous fan una olor diferent. La majoria fan bona olor i altres, la minoria, no tan bona. De llarg els que millor oloren són els de Tintin. El paper i la tinta dels còmics nous de Tintin tenen una olor molt especial, tots els nens haurien de sentir-la una vegada com a mínim, és l’aroma de l’aventura que desconeixes i en la que tu seràs el protagonista. Poc a poc amb l’ús i l’aire aquesta olor es dilueix i al final els llibres oloren poc.

La pluja, bé la olor de la terra mullada, quan tot just cauen les primeres gotes és irrepetible. I també les rajoles, aquestes rajoles de terrat que es posen a la catalana i que cada cop s’utilitzen menys, perquè els arquitectes i els polítics han decidit que ja no vivim a la Mediterrània, i que no ens calen terrats i que per a assecar la roba ja comprarem l’assecadora i no ens caldrà pujar escales per estendre la bugada, i no ens caldrà pujar corrents quan caiguin quatres gotes. Bé, aquestes rajoles, el terra, l’asfalt, quan reben el primer contacte de l’aigua desperten una olor fresca que anuncia que tot es netejarà i que el cicle de la vida tornarà a començar.

Un dels motius pels que m’agrada Sant Joan és perquè quan tornes en tren i arribes a l’estació, la olor que et rep és la dels arbres dels jardins de la Gallina Blanca i de la Torre de la Vídua Comes. No és la trista rebuda d’una boca de metro, no, són els matisos, la olor freda de l’hivern i l’aroma de les fulles xafogoses de l’estiu.

El meu pare plantava a la casa de la Mossota. M’agradava pujar amb ell. De tant en tant calia llaurar la terra amb el tractor. El tractor mai no s’engegava a la primera però quan ho feia començava a tornar-li a la terra seca aquella olor que anys després vaig tornar a retrobar quan vaig començar a anar a excavar. És una de les bones sensacions d’excavar. A partir de la primavera sortien les roses, roses de terra i sol, roses que oloren de veritat, no com les roses de Sant Jordi, que són de pega i que ja no cal ni que tinguin color de rosa. També sortien les fresies o fresaries. És la meva flor preferida, groga (tot i que hi ha més colors), bonica, elegant, petita i amb una olor de que recorda al gessamí però molt més lleugera i suau. Tan delicada és que la flor només dura una setmana i després la planta s’asseca tot esperant florir un altre cop l’any següent. Al juny començaven els tomàquets, tothom sap que el gust dels tomàquets de temporada, madurats a l’aire lliure és  infinitament superior al gust del tomàquet d’hivernacle que sempre podem trobar a la botiga. Però a més la tomaquera fa una olor molt especial, aspra, com una sofra suau. I l’estiu veu com surten unes flors de molts colors en forma de campaneta, que de dia es tanca i de nit s’obren. I a finals de l’agost arribaven les figues. Les figues fan una olor dolça i les fulles oloren més que les pròpies figues i semblen de llet quan les arrenques, perquè la sàvia de les figues és de color blanc i molt enganxosa. El meu pare també tenia ocells: caderneres, verdums, pinsans i passarells. Els ocells cap a la tardor muden les plomes i quan estan engabiats perquè ho recordin va bé posar-lis espígol i tapar-los. M’agradava molt aquella olor d’espígol sec i d’ocells mig adormits que es canvien de roba per tornar a lluir colors.

Les persones també tenen les seves olors: quan oloro la lleixiu me’n recordo de les mans de la meva mare, sempre netejant, sempre treballant… O quan pel matí es preparava el cafè feia servir un molinet, perquè comprava el cafè en gra. Tota la casa s’omplia d’aquella essència acabada de moldre. Hi ha gent que sempre utilitza la mateixa colònia o perfum, però no resulta tan autèntic. Els meus fills oloren molt bé. Sé que hi ha una explicació biològica a això, que es tracta de reconèixer els membres de la teva família però quan els abraces i els olores, o quan a la nit entres a la seva habitació la sensació t’omple la tranquil·litat. L’altra dia no sé perquè la Núria em va olorar el braç. No portava cap colònia i em va dir que li agradava la olor que feia. Em vaig sentir molt bé quan m’ho va dir. Va ser una manera diferent de dir-me que m’estima.

La Serra de l'Espasa

L'article més llarg del món. Vam trigar Déu i ajuda en fer-lo...
Treballant al Museu Salvador Vilaseca (Fotografia Jaume Noguera)
En aquest treball presentem una revisió del jaciment ibèric de la Serra de l’Espasa (Capçanes, Priorat) a partir de l’estudi, amb criteris actualitzats, del material conservat en el Museu Salvador Vilaseca de Reus. Els resultats són contrastats amb les darreres investigacions arqueològiques desenvolupades en el curs inferior de l’Ebre. A l’últim, s’analitzen les possibles interpretacions d’aquest conjunt, en particular la hipotètica existència d’un santuari, i les seves implicacions en el procés de romanització en aquesta zona.

http://rap.udl.es/online/rap19/RAP19_07.pdf

La torre dels encantats

Enllaç a l'estudi preliminar que vam realitzar amb David Garcia i Ramon Bruguera sobre el material ceràmic de la Torre dels Encantats

http://museu.arenysdemar.cat/files/Torre%20dels%20Encantats.pdf

La pista de Sorra, Andrea Camilleri

Per fi he aconseguit bastants mesos desprès acabar de llegir un llibre nou. Aquests mesos he estat rellegint. Quan les coses no van bé sempre em refugio a l'Illa dels Robinsons, a La Fundació d'Isaac Asimov o als còmics. El llibre que he acabat és La Pista de Sorra, un cas de l'inspector Montalbano. El tenia pendent des de Sant Jordi, de fet era el llibre que vaig demanar que em regalessin, però al final me'l vaig comprar jo. La veritat és que m'ha costat llegir-lo, per motius personals, molt més del que em resulta habitual. Segurament ha estat per això que el llibre m'ha resultat més feixuc, però al final té un gran desenllaç, Camilleri és tan bo com sempre. Recomanable. I molt bo el primer article de la nova Constitució Montalbaniana que proposa "Itàlia és una república precària basada en els errors" (pàg. 179), que podriem aplicar a la pràctica totalitat de països mediterranis.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Coves Santuari




En la present comunicació tractarem sobre les coves santuari ibèriques al massís del Garraf. A la zona del massís del Garraf hi ha un bon nombre de coves en moltes de les quals s’ha constatat l’existència de ritus en època ibèrica que perduren en el moment tardà i que en alguns casos arriben fins a època romana. Fins i tot el període ibèric tardà està millor representat, ja que el percentatge de ceràmiques d’importació que arriben a la península és més alt i per tant és més fàcil la datació. Els materials que es troben a les coves correspondrien, fonamentalment, a dipòsits cultuals i votius. Finalment, tractem sobre la delimitació del territori de la Cessetània i la Laietània, que tradicionalment se situa al massís del Garraf i valorem la possibilitat que formés part de la Cessetània.


Revolució i Estat Liberal als afores de la ciutat

http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105571/176948

Centre Regionalista de Sant Joan Despí, enderrocat
L’objectiu de la nostra comunicació és incidir en els efectes, tant directes com indirectes, de l’activitat política barcelonina en el Pla de Barcelona, concretament a través de l’estudi del cas de Sant Joan Despí durant l’època isabelina.

Article La Bassa

http://diba.cat/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p12d039.pdf

Tintin i els països imaginaris

Ho vaig escriure fa temps però potser us pot interessar

http://www.tintin.cat/inspiracio/imaginaris/imaginaris.HTM

Pels bigotis de pleksi glaç: la història del segle XX a través dels àlbums de Tintin i els països imaginaris

article foix

Enllaça a la II Trobada d'Estudiosos del Foix, amb un article sobre el Mas Castellar (pàgines 41-52)

http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p12d066.pdf

Aquest jaciment és un poblat i camp de sitges ibèric excavat en la dècada de 1940 per Pere Giró i Romeu. L’establiment correspondria a un nucli d’activitat econòmica especialitzada. No es tracta d’un cas únic a la zona, ja que és molt semblant, per exemple, al cas del turó de la Font de la Canya, a Avinyonet del Penedès. El poblat va començar a funcionar entre la segona meitat del segle VII aC i la primera meitat del segle VI aC, en el moment inicial de la iberització al Penedès i possiblement des de la  primera edat del ferro, i es va abandonar durant la primera meitat del segle II aC. Tot indica que el jaciment va perdre importància durant la romanització, la qual cosa respon a un canvi de model d’ocupació i explotació del territori.

Els trens blaus

Abans els trens que ens portaven a Barcelona eren blaus, amb una ratlla groga. Tenien uns seients d'skay molt còmodes però a l'estiu et quedaves enganxat, perquè feia molta calor i no havia l'aire condicionat. A l'hivern, però s'estava molt calentó. Sempre havies de treure bitllet perquè passava un revisor amb una espècie de tallaungles que feia un forat en forma de V en el bitllet de color groc. Feien olor de frenada i de tabac. A la plataforma de les portes es podia fumar i hi havia quatre seients plegables. No recordo si anaven o no anaven a l'hora, perquè abans no tenia pressa, però suposo que també es retardarien. Un bon dia els van canviar, ningú ens va preguntar si ens agradaven més, però els seients nous no es poden ni comparar amb els vells. La vida canvia i no pregunta, i els trens cada dia són menys tren i són més metro i la ciutat cada dia creix més i els carrers ja no fan olor de poma, però de pomes parlarem un altre dia.