Una visió peculiar d'alguns episodis de L'estrany, d'Albert Camus.
divendres, 31 de gener del 2014
dimecres, 29 de gener del 2014
S’ha acabat la “Fiesta de Blas”
El notari ultradretà Blas Piñar López (Toledo, 1918) que va fundar la formació d'ultradreta Fuerza Nueva, ha mort aquest dimarts a casa seva, a Madrid, a l'edat de 95 anys. Identificat sempre amb el franquisme i la defensa dels seus principis ideològics, actualment era el president d'honor del partit Alternativa Española (AES). Fuerza Nueva, nascuda durant el franquisme com una espècie de partit en un règim sense partits, es va oposar frontalment a la reconversió del franquisme en un Estat democràtic. Però amb l’arribada de la democracia que tant criticava es va constituir formalment com a partit polític durant la transició, defensant els "Principios Fundamentales del Estado del 18 de julio" amb el lema "Dios, Patria y Justicia", esdevenint el principal referent intel·lectual per a tota l'extrema dreta espanyola. El 1979, de fet, fins i tot va ser escollit diputat per Madrid, un resultat que no tornaria a repetir.
Totalitari fins al final en una de les últimes entrevistes que va donar, va assegurar que "el pitjor de la democràcia liberal és ella mateixa". Amb la mort de Blas Piñar marxa un dels referents mítics de l’ultradreta espanyola, aquest fenomen tan curiós, tan present en la societat però que electoralment sempre es dilueix en la dreta, enfortint-la i radicalitzant el seu discurs, més reaccionari que el de la resta de dretes europees.
S’ha acabat doncs la “Fiesta de Blas”, però podrem continuar ballant al ritme de la cançó de Formula V que es va convertir l’any 1974 en una forma de protestar per la persecució que des del Búnquer franquista es feia cap els sectors més aperturistes del règim. L’emissió el dia de la destitució de Pío Cabanillas com a Director de RTVE de la cançó la “Fiesta de Blas” va ser tota una provocació en aquella Espanya franquista i perversa que alguns feixistes com Blas Piñar haurien volgut eternitzar.
dilluns, 27 de gener del 2014
El solc de l'obelisc: homenatge a Salvador Espriu
Barcelona va inaugurar el dilluns 20 de gener un monument dedicat a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom, també coneguts com els 'Jardinets de Gràcia'. 'Solc', de Frederic Amat, és una gran incisió de formigó al parterre central del passeig, que reprodueix la petjada que deixaria el monument inicialment dedicat a Francesc Pi i Margall, situat a l’encreuament de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, tradicionalment conegut com 'El llapis'. El monument a Francesc Pi i Margall ha experimentat al llarg dels anys moltes vicissituds: erigit en temps de la República durant el franquisme seria el monument a la Victòria, per convertir-se finalment en el monument insípid que és avui.
L'obelisc, una fita a la ciutat, ha estat la inspiració d'Amat, que fa dialogar les dues obres per lligar l'escultura pública amb el seu entorn històric. 'Solc', una de les darrers activitats de l'Any Espriu (2013). Malgrat que en aquesta Barcelona que tot ho critica ja hi ha qui s’ha qüestionat l’actuació d’Amat (fins i tot se l’ha comparat amb una menjadora, un dels principals problemes polítics de Catalunya) a mi em sembla molt interessant, com altres obres conceptuals i crec que la seva principal virtut és que millora l’obelisc.
M’ha recordat un altre obelisc també estirat, l’obelisc inacabat d’Aswan, que tanta informació ens ha proporcionat sobre la construcció d’aquestes fites egípcies.
Etiquetes de comentaris:
arqueologia,
art,
escultura,
Història
diumenge, 26 de gener del 2014
26 de gener de 1939, la caiguda de Barcelona
Els últims dies del mes de gener de 1939 l’exèrcit franquista va ocupar Barcelona i els municipis que l’envoltaven. Després de la batalla de l’Ebre i malgrat el disseny d’una batalla defensiva organitzada en successives línies de defensa pel general Rojo, la victòria de la Segona República ja no era possible. La capacitat de resistència catalana es va esgotar en la batalla de l’Ebre. El dia 22 van abandonar la ciutat els organismes de govern, i la població havia patit bombardejos constants i estava terriblement desmoralitzada. El riu Llobregat era l'última possibilitat de defensa de la ciutat de Barcelona i per tant de Catalunya, i la República confiava que es convertís en el Manzanares que va evitar la caiguda de Madrid el 1936.
Es va ordenar destruir els ponts, però l'exèrcit franquista va aconseguir travessar el riu Llobregat i conquerir la ciutat va ser qüestió d'hores per als facciosos. Els franquistes van poder ocupar la ciutat el dia 26 sense resistència. Desprès, malgrat el minuciós pla de retirada tot es va venir avall i tropes i població civil van marxar cap el nord, per refugiar-se a França, amb un allau de nens, civils, ferits i amputats. La Catalunya republicana va enviar 400.000 persones a l’exili fins el 10 de febrer, quan la frontera va ser controlada per les tropes franquistes. L'ocupació de l'Ordal va fer possible que les primeres unitats de l'exèrcit franquista es dirigissin cap el Llobregat. Aquest riu era l'última possibilitat de defensa de Barcelona i algunes unitats de l'exèrcit republicà van intentar resistir en alguns punts claus com ara el pont que comunicava la cruïlla de Quatre Camins amb Molins de Rei. El dia 25 les forces de la 13a divisió van travessar el riu per aquest pont, que no va ser destruït a temps. La caiguda de Barcelona era qüestió d'hores. El dia 24, Franco havia ordenat una maniobra per rodejar i assaltar Barcelona. El general Dávila, cap de l'exèrcit del nord, va donar una instrucció general en què es precisaven les línies d'avenç de cada cos d'exèrcit. El de Navarra ho faria des de Martorell cap a Rubí i Sant Cugat per, posteriorment, llançar l'atac sobre Barcelona des de Vallvidrera i el Tibidabo. I el marroquí ocuparia Molins de Rei, Sant Feliu i Cornellà, constituirien un cap de pont al Prat i establirien contacte amb l'enemic a Esplugues i L'Hospitalet.
Tanmateix, el dia 24, Vicente Rojo donava una directiva en què plantejava, entre altres coses, accions de caràcter defensiu i possibles contraatacs sobre els flancs de l'enemic ni que fos en petites unitats. Aquestes disposicions eren francament il·lusòries, ja que Rojo era perfectament conscient que no disposava de tropes per realitzar-les. Per a la defensa s'aprofitarien tots els accidents naturals des del front Martorell-Garraf fins al límit de Barcelona. La comandància militar de Barcelona organitzaria una defensa en els límits de la ciutat. Es destruirien tots els ponts del Llobregat i al sud del Tibidabo s'emplaçaria tota l'artilleria possible. Aquest cim i el de Montjuïc serien la base de possibles contraatacs en cas de penetració de l'enemic. Davant la por que l'exèrcit franquista envoltés Barcelona, es preveia una línia general de retirada determinada per les localitats de Navarcles, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui i el Masnou. De totes aquestes mesures la més factible era la destrucció dels ponts sobre el Llobregat i la multitud de rieres que hi havia a la zona. Jordi Amigó ha fet un ampli inventari d'aquestes destruccions: el dia 23, l'exèrcit republicà va procedir a la zona d'Esparreguera i d'Olesa a la voladura del pont de Ferro o Nou, el pont d'Olesa, el pont dels Catalans i el pont del Truquell. Més al sud, a Martorell, va ser volat el pont de l'MZA. La matinada del dimarts dia 24 va ser executada també a Martorell la voladura del pont de la carretera sobre l'Anoia, el pont de la carretera de Terrassa i el pont del Diable sobre el Llobregat. Del pont de la carretera de Terrassa només va explotar el cappont de la riba esquerra i del pont de l'Anoia va quedar destruït sols el cappont de la vil·la. Els ponts van quedar a mig destruir i, amb dificultats, la gent hi passava. Aquesta situació dels ponts a mig destruir es va donar moltes vegades: per manca d'explosius, per sabotatge o per les preses en què es van fer les voladures. El dia 24, unitats del cos d'exèrcit de Navarra van ocupar Martorell. La defensa d'aquest sector anava a càrrec del V Cos d'Exèrcit, comandat pel tinent coronel Enrique Líster, que disposava de les restes de la 11a divisió, la 45a i la 46a, dirigida per Domiciano Leal. Amb el pas del riu Llobregat, la possibilitat de resistència i que aquell riu es convertís en el Manzanares com a sinònim de la resistència a Madrid el 1936 es va esvair ràpidament.
El dia 25, Tagüeña va instal·lar el seu lloc de comandament al vèrtex de Sant Pere Màrtir. A la nit, aquest punt va ser assaltat per soldats de la 13a divisió i Tagüeña i altres comandaments del XV Cos d'Exèrcit van poder escapar miraculosament. Tagüeña es va dirigir cap al centre de la ciutat i va arribar a l'hotel Colon, seu del PSUC. Des d'aquí va organitzar l'evacuació de centenars de ferits que quedaven a l'estació de metro de la plaça de Catalunya. El dia 25, les tropes franquistes van ocupar els nuclis urbans del Prat i Sant Boi de Llobregat. Aquest mateix dia, Castellbisbal, el Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just també van ser ocupats. Sant Joan Despí ho seria la matinada del 26.
A primera hora del matí del dia 26, pres el cim del Tibidabo i Vallvidrera, eliminades les últimes resistències al pont d'Esplugues, les tropes autodenominades 'nacionalistes' tenen a tocar la victòria més preuada des que es va iniciar la campanya de Catalunya: Barcelona, indefensa, és als seus peus. I aleshores, van entrar per la Diagonal. Només soldats espanyols, els italians (CTV), els alemanys i els temuts 'moros' es queden a les portes. Franco no vol que els italians entrin abans que els espanyols a la ciutat. No hi havia hagut gairebé resistència per part d'una capital catalana exhausta, sense forces ni mitjans per defensar-se. Tal com destacaria la premsa internacional, amb la caiguda de Barcelona es va donar per fet el final de la guerra i tot el que implicava: el final de la República i del govern de la Generalitat. A les tres de la tarda les avantguardes de l'anomenat 'Exèrcit d'ocupació' a les ordres del general Yagüe entren a la ciutat al temps que altres forces baixen per la carretera de l'Arrabassada. Del cantó de l'Hospitalet, els feixistes arriben a la plaça d'Espanya. Ningú no els surt a rebre, almenys en un primer moment. Ni els soldats conqueridors ni els ciutadans conquerits tenen la certesa que en qualsevol moment la ciutat no es converteixi novament en un camp de batalla. Però no passa res, i a dos quarts de cinc el capità de la Legió Víctor Felipe Martínez ocupa el Palau de la Generalitat i la Casa de la Ciutat. Les forces ocupants ja han nomenat alcalde, Miguel Mateu, que espera a Saragossa l'ordre de prendre el seu càrrec. Quant a la Generalitat, Franco ja la va abolir l'abril del 1938, ara només fa fefaent la desaparició de la principal institució de govern catalana, que serà substituïda per la Diputació Provincial.
A les cinc de la tarda les tropes ocupants ja desfilen per la Rambla, el Passeig de Gràcia i altres grans artèries de la ciutat. I ara sí, milers de barcelonins surten a rebre els militars cridant visques a Franco i a Espanya. Centenars de milers de catalans però no ho faran: són camí de França.
Fonts consultades:
PRESTON, Paul (2000): La Guerra Civil española, Barcelona, Ed. Plaza Janés
REVERTE, Jorge M. (2009): El arte de matar. Cómo se hizo la Guerra Civil Española, Madrid, Ed. RBA
TUNÓN DE LARA, Manuel et alii (1989): La Guerra Civil. 50 años después, Barcelona, Ed. Labor
dissabte, 25 de gener del 2014
Moonraker, de James Bond
El 1979 després de l’èxit d’Star Wars i la irrupció de les pel·lícules de ciència-ficció, James Bond també s’apuntaria a la moda de les pel·lícules ambientades en l’espai. Sota la direcció de Lewis Gilbert i amb assessorament de la NASA un James Bond cada cop més autoparòdic com els darrers films de Roger Moore arribarà a l’espai. La pel·lícula explica com una de les naus Moonraker (basades en els transbordadors espacials de la NASA) ha estat segrestada mentre la RAF la transportava. El govern britànic ha estat eludit. M truca al seu millor agent, James Bond, per interrogar, a Califòrnia, Sir Hugo Drax (interpretat magistralment per Michel Lonsdale), l’amo dels tallers que van construir el Moonraker. Durant la seva estada a la mansió de Drax, un espectacular palau francès traslladat pedra a pedra a Califòrnia, James Bond va ser l’objectiu d’una conxorxa que volia matar-lo, fet que li acaba de confirmar que les seves sospites eren certes. Després persecucions a Venècia i Rio de Janeiro Drax atrapa en Bond i prova d’assassinar-lo una altra vegada, però torna a fracassar. En Bond i en Goodhead prenen una de les naus espacials Moonraker per viatjar a la gegantina estació espacial de Drax, on es descobreix el seu malèvol pla: assassinar totes les persones de la Terra i començar una civilització de persones perfectes a l’espai. Ara, Bond, amb l’ajuda de Goodhead i Tauró, ha de lluitar contra Drax per salvar el planeta.
Amb una total falta de la més elemental lògica dramàtica Moonraker és una peça d’allò més singular entre la sèrie de James Bond. Amb un excel·lent disseny de producció a càrrec del sempre correctíssim Ken Adam, amb especial atenció a les seqüències espacials, la pel·lícula és tan divertida avui com en el seu moment.
divendres, 24 de gener del 2014
Macintosh fa trenta anys
dimecres, 22 de gener del 2014
Barcelona a trenc d'alba, Alfonso Font i Juan Antonio de Blas
Barcelona a trenc d’alba és un còmic dibuixat per Alfonso Font, a partir d’un guió de Juan Antonio de Blas. que destil·la novel·la negra pels quatre cantons. I a més és gènere negre propi, ambientat a la Barcelona dels anys vint, un dels moments històrics més efervescents de la ciutat, en plena crisi del pistolerisme, just abans del cop d’estat de Primo de Rivera. Europa acabava de sortir de la Gran Guerra i ja s'estava preparant el terreny per la següent. En aquesta Barcelona convivien personatges cabdals per a la història del país com Durruti o Companys, i en aquesta Barcelona els ideals et podien portar directe a la fosa amb un tret al cap.
En aquesta atmosfera inquietant i tant interessant ens introdueixen els autors. Quatre cadàvers apareguts en el port no era un fet especialment destacable en una època convulsa repleta d’enfrontaments entre grups anarquistes i els pistolers de la patronal. Però en aquesta ocasió el periodista Pere Marsé (abans Joan Camblor, antic company d’armes de Pancho Villa) estirarà el fil del que semblava un altercat més per trobar-se amb una intricada trama tant criminal com política, en la qual participen personatges com Buenaventura Durruti, Antonio Escobar, Lluís Companys, Manuel Casal, l’almirall Canaris i fins i tot Adolf Hitler. Com recorda Juan Antonio de Blas en el pròleg de l'edició de Glenat, John Ford afirmava que una història era tan coherent com ho podien ser els seus secundaris i precissant el secundaris de Barcelona a trenc d'alba són de luxe. Parlant de John Ford en aquest àlbum se li ret un petit homenatge: el periodista Pere Marsé està preparant un llibre que es titularà Carabiners i Centaures.
La història d'intriga en què es veu implicat el periodista Pere Marsé està escrita correctament per de Blas, i el dibuix d'Alfonso Font és viu i molt detallat, recordant algun treball de Vittorio Giardiano i és molt superior als seus primers treballs com els Robinsons de la Terra. Una lectura molt recomanable, amb una història molt entretinguda que ens farà passar una bona estona.
dimarts, 21 de gener del 2014
L'estrany, d'Albert Camus
Albert Camus va escriure el 1942 L’étranger, traduït al català com L’estrany. Meursault, el protagonista, comet un crim absurd i, tot i no sentir-se’n responsable, no mostra cap sentiment de llàstima o penediment ni fa res per evitar la seva execució. La passivitat i l’escepticisme caracteritzen el seu comportament davant indiferència del món i d’una societat que tampoc busca la veritat i és tan indiferent com el protagonista. Meursault encarna el sentiment d’apatia del ciutadà europeu d’entreguerres, que no controla ni entén el seu destí.
Amb una prosa claríssima (excel·lent la traducció de Jaume Fuster) Albert Camus ens dibuixa un personatge tan creïble que espanta. Perquè l’estrany és arreu, quan girem la mirada davant d’una injustícia, quan només pensem en nosaltres i creiem que és normal. Quants estranys com ell ens envolten? quants estranys viuen una vida que els hi és estranya?.
Una lectura tan recomanable i necessària avui com en el moment de la seva publicació. Plenament vigent.
dilluns, 20 de gener del 2014
La gran estafa de les Caixes d'Estalvis
El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va xifrar dilluns passat (mentre el país estava pendent de qui rebia la importantíssima Pilota d’or) en 15.000 milions d'euros el cost de l'Esquema de Protecció d'Actius (EPA) que en el seu moment va garantir l'Estat per cobrir les possibles pèrdues de la CAM després de ser venuda al Banc Sabadell per 1 euro.
La CAM va ser venuda al Sabadell després d'unes ajudes inicials equivalents a 5.250 milions que van deixar exhaustes les arques del Fons de Garantia de Dipòsits. I en la conferència de premsa en què es va anunciar la intervenció de la caixa valenciana va ser en la qual el governador del Banc d'Espanya va reconèixer que els balanços de l'entitat eren un pur desastre per falta de provisions per tapar la ingent quantitat de fallits.
Nova Caixa Galicia, després d'haver rebut ajuts públics per valor de 9.000 milions d'euros, va ser venuda pel FROB per 1.000 milions d'euros. Ens hem gastat doncs 8.000 milions d'euros en rescatar una entitat bancària (sistèmica?) per a que acabi en mans d'un banc veneçolà. Retallant que retallaràs els governants ens diuen que no hi ha diners però per a segons què sí que n'hi ha.
Però l’estropici no s’acaba amb Nova Caixa Galicia i la CAM. El ministre d'Economia ha afirmat que sens dubte el major “forat” fins ara, segons la seva pròpia expressió, correspon a Catalunya Caixa, que ja ha consumit 12.000 milions d'euros. Una quantitat astronòmica si es té en compte, com va assegurar De Guindos, que Bankia ha necessitat gairebé 22.000 milions, però és “quatre o cinc vegades més gran” que la caixa catalana.
De Guindos, va reconèixer que no serà possible saber quant costarà el rescat bancari als contribuents espanyols fins que finalitzi el procés amb la venda de les entitats financeres que encara estan sota el control del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). I ni tan sols va descartar que pugui ser necessari destinar més fons a aquest sector. De moment s’han invertit entre CAM, Nova Caixa Galicia, Catalunya Caixa i Bankia 58.000 milions d’euros, uns 1200 euros per cada ciutadà de l’estat, més de mig milió de les antigues pessetes per cada família. Banyuts i pagant el beure. Els responsables de la fallida econòmica del país assisteixen sense assumir cap responsabilitat al rescat a càrrec d’un govern que proporciona els diners que ha destruït la banca retallant-li serveis als ciutadans. Uns bancs i unes caixes que han portat l’economia a la ruïna inflant una bombolla immobiliària bestial i mentint a tort i a dret venent preferents d’unes entitats que eren una piràmide de l’engany financer. Com molts diuen no és una crisi, és una estafa.
La CAM va ser venuda al Sabadell després d'unes ajudes inicials equivalents a 5.250 milions que van deixar exhaustes les arques del Fons de Garantia de Dipòsits. I en la conferència de premsa en què es va anunciar la intervenció de la caixa valenciana va ser en la qual el governador del Banc d'Espanya va reconèixer que els balanços de l'entitat eren un pur desastre per falta de provisions per tapar la ingent quantitat de fallits.
Nova Caixa Galicia, després d'haver rebut ajuts públics per valor de 9.000 milions d'euros, va ser venuda pel FROB per 1.000 milions d'euros. Ens hem gastat doncs 8.000 milions d'euros en rescatar una entitat bancària (sistèmica?) per a que acabi en mans d'un banc veneçolà. Retallant que retallaràs els governants ens diuen que no hi ha diners però per a segons què sí que n'hi ha.
Però l’estropici no s’acaba amb Nova Caixa Galicia i la CAM. El ministre d'Economia ha afirmat que sens dubte el major “forat” fins ara, segons la seva pròpia expressió, correspon a Catalunya Caixa, que ja ha consumit 12.000 milions d'euros. Una quantitat astronòmica si es té en compte, com va assegurar De Guindos, que Bankia ha necessitat gairebé 22.000 milions, però és “quatre o cinc vegades més gran” que la caixa catalana.
De Guindos, va reconèixer que no serà possible saber quant costarà el rescat bancari als contribuents espanyols fins que finalitzi el procés amb la venda de les entitats financeres que encara estan sota el control del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). I ni tan sols va descartar que pugui ser necessari destinar més fons a aquest sector. De moment s’han invertit entre CAM, Nova Caixa Galicia, Catalunya Caixa i Bankia 58.000 milions d’euros, uns 1200 euros per cada ciutadà de l’estat, més de mig milió de les antigues pessetes per cada família. Banyuts i pagant el beure. Els responsables de la fallida econòmica del país assisteixen sense assumir cap responsabilitat al rescat a càrrec d’un govern que proporciona els diners que ha destruït la banca retallant-li serveis als ciutadans. Uns bancs i unes caixes que han portat l’economia a la ruïna inflant una bombolla immobiliària bestial i mentint a tort i a dret venent preferents d’unes entitats que eren una piràmide de l’engany financer. Com molts diuen no és una crisi, és una estafa.
diumenge, 19 de gener del 2014
La Vida als Terrats de Barcelona de Picasso
Una parella nua, amb aspecte desconsolat, segurament desnodrida o malalta. Ell fa un gest amb els dits de la mà que recorda la Creació de l'home de la Capella Sixtina. Els observa una dona d'aspecte seriós amb un nadó als braços. Al darrere, dues pintures de nus, a la paret. Pintura dins de la pintura, d'una bellesa trista i blava. És La vida, pintada per Picasso el 1903 al seu estudi del carrer Riera de Sant Joan, de Barcelona. El jove artista, amb 21 anys, estava tocat pel suïcidi del seu amic Carles Casagemas. És per això que Picasso va decidir canviar la primera idea d'autoretratar-se en el noi nu per finalment pintar el rostre de l'amic. Carles casagemas es va suïcidar a París el 1901 quan Picasso havia tornat a Madrid. Ja el 1901 Picasso va realitzar diversos quadres sobre la mort de l’amic, com Casagemas en el seu taüt i La Mort de Casagemas. La vida està considerada l'obra més important de Picasso abans de Les senyoretes d'Avinyó, del 1907, i l'obra central de l'època blava. És un quadre hipnòtic, misteriós. Té tantes interpretacions com les que li vulgui donar l'espectador. Tots els components per ser una obra mestra. En l’escena s’enfronten dos grups de persones separades per la distància equivalent a la meitat del quadre: una jove parella gairebé nua i una mare amb un nadó adormit en els seus braços. Una atmosfera d’incomunicació s’imposa a l’espectador per mitjà d’unes figures de notable monumentalitat. Entre els dos grups es perceben “dos quadres en el quadre” recolzats contra la paret. Sembla que ens trobem en el taller del pintor i es pot intuir una al·lusió a la vida de l’artista. Però res no és el que sembla ser. L’ambigüitat de l’habitació i els elements de la perspectiva i els detalls arquitectònics són molt equívocs, com en altres composició de l’època blava. En aquest quadre conflueixen i s’amalgamen tots els aspectes importants de la seva vida. L’ambiciosa obra reflexa a la perfecció la profunda malenconia i el simbolisme existencial d’aquests treballs. La Vida, a més va ser tant un inici com un final en l’obra de Picasso: la utilització de la monocromia del blau per crear una atmosfera patètica i marginal, que també es repetirà en altres obres com Miserables davant del mar (La Tragèdia) (1903), o La Celestina (1904). En l'exposició Viatge a través del blau: La vida, s’analitza la complexa gestació de la gran tela, a partir de les dades que ofereixen les mateixes radiografies de l'obra, fetes a Cleveland, i les que més recentment s'han fet al museu de Barcelona de l'obra del mateix any Terrats de Barcelona.
Les dues pintures es confronten cara a cara en aquesta mostra, perquè sota de la capa visible de pintura amaguen algunes de les claus per a la gestació de la gran tela. Sota Terrats de Barcelona, Picasso havia pintat una parella nua, en què la dona té els braços oberts, que ja prefigura la parella de La vida.
L'esbós descobert a l'obra dels Terrats de Barcelona |
Un dels caps d'aquestes figures és visible a simple vista. Els estudis fets a La vida van descobrir a sota una obra desapareguda del pintor del 1899, Últims moments, en què un capellà assisteix una dona moribunda. Aquesta obra havia estat exposada als Quatre Gats i fins i tot a París. Però Picasso va decidir eliminar-la després sota La vida. En els esbossos de la pintura i en la primera versió de la tela s'observen canvis com el fet que la dona amb el nadó no hi és, i en el seu lloc hi ha un pintor amb un cavallet. El noi amb el rostre de Picasso, a més, està completament nu, mentre que en la versió final, Casagemas porta calçotets. Aquesta exposició demostra que La vida no és una pintura ni ràpida, ni fresca, ni espontània. Com totes les grans obres de Picasso estan molt pensades.
dissabte, 18 de gener del 2014
Galaxina
Galaxina és una pel·lícula de 1980, dirigida per William Sachs. Pren el nom
de Galaxina, interpretada per Dorothy Stratten, una preciosa androide amb
sentiments del segle XXXI, que serveix en una nau de la policia intergalàctica.
La trama s’aixeca sobre una estètica digna de discoteca hortera de principis
dels vuitanta, però s’ha convertit en obra de culte. Un contracte de la
protagonista amb Playboy determinava que l’actriu no podia mostrar-se nua. Els
seus encants només s’intueixen a partir d’una ajustadíssima lycra.
En un guió fluix perpetrat sense solta ni volta pel propi Williams Sachs es
barregen sense pudor infinitat de referències cinematogràfiques: omnipresent és
Star Wars (des dels crèdits inicials que es perden en l’espai fins a l’intent
de reproduir l’escena de la cantina, però en aquest cas en un bordell; Blade
Runner, amb una Galaxina que recordarà a la futura replicant Daryl Hanna (semblant tall de cabell i malles
igual d’ajustades); fins a la Trilogia del dòlar, amb un duel en que fins i tot
s’imita la genial música d’Ennio Morricone.
El fet que la seva protagonista, la playmate de vint anys Dorothy Stratten
(playmate d’agost de 1979 i playmate de l’any 1980) fos tràgicament assassinada
per la seva ex-parella abans de l’estrena de la pel·lícula va servir per
augmentar la fama d’aquesta pel·lícula.
divendres, 17 de gener del 2014
Philip K. Dick per Robert Crumb
Robert Crumb, autor underground per excel·lència, va portar al còmic una història sobre les visions i revelacions que va experimentar Philip K. Dick l’any 1974, i com van afectar la seva vida. El dibuix de Crumb encaixa perfectament amb la crisi mística que va patir Philip K. Dick. L’escriptor experimenta el seu desdoblament i reencarnació en una dimensió paral·lela que canviarà la seva manera d’interpretar la realitat: una al·lucinació pròpia del millor dels seus relats. Aquesta història es va publicar ja fa anys en El Víbora.
dimecres, 15 de gener del 2014
Barbarella
Barbarella és una pel·lícula de ciencia-ficció erotico-festiva de 1968 dirigida per Roger Vadim sota la producció de Dino de Laurentis (el Flash Gordon de 1980 mostra alguna similitud). En un futur llunyà Barbarella aterra al planeta Lythion. Barbarella, protagonitzada per una molt jove i guapíssima Jane Fonda, és una dona explosiva amb una missió: detenir el maligne Duran. Per aconseguir-ho viurà aventures, s’enfrontarà a perills i experimentarà grans plaers. Dolça, encantadora, coqueta, ingènua, implacable i una mica maldestre, Barbarella és l'heroïna psicotrònica per excel·lència. Aquesta epopèia-eròtica-pop prové d'un divertidíssim còmic creat per Jean-Claude Forest (sembla ser que inspirant-se en Brigitte Bardot). Roger Vadim, el director, llavors era el marit de Jane Fonda i més tard ho seria de la mateixa Brigitte Bardot (diga-li tonto!).
La pel·lícula és un festival del color, el cartró pedra, els vestits excessius (dissenyats per Paco Rabanne), la ciència-ficció més naïf i els acudits que a vegades ratllen el landisme. L'excés fet pel·lícula, començant per l'excessiva bellesa de Jane Fonda i acabant per la Màquina Excessiva que ha construït el professor Duran Duran i amb la qual "tortura" la nostra heroïna.
La música corre a càrrec de Maurice Jarre i alegre i desenfadada li dona al film el seu caràcter vitalista. Però musicalment Barbarella també ha estat molt influent amb posterioritat. La banda pop dels vuitanta Duran Duran pren el seu nom d'un dels personatges de Barbarella, el professor Duran Duran. I un dels més famosos temes de la banda és precisament Electric Barbarella. Jamiroquai esmenta una "baby Barbarella" en la seva cançó Cosmic Girl.
Etiquetes de comentaris:
Ciència-Ficció,
Cinema,
còmic
dimarts, 14 de gener del 2014
Zora y los Hibernautas, de Fernando Fernández
Acabo de descobrir Zora y los hibernautas, historieta de ciència-ficció de Fernando Fernández (1940-2010) publicada el 1980 a la revista 1984 i afortunadament reeditada per Glenat. De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. A Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista (fins i tot la Sagrada Família i el Parc Güell són protagonistes), proper a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha i una desbordant fantasia, farcida d’arabescos i decoracions exuberants.
La història barreja una espècie de perfectes amazones, amb uns terrestres que han hivernat durant segles (com Buck Rogers) en una trama senzilla al servei del dibuix. El treball de Fernando Fernández és sensual sense ser pretensiós, i utilitza multitud d’estils diferents: es combinen vinyetes a llapis i pintades (en alguns casos recorda a Vicente Segrelles). El coneixement del cos humà i la imaginació emergeixen de manera espectacular en aquesta interessant obra.
¡
dilluns, 13 de gener del 2014
L'home en el castell, la ucronia nazi de Philip K. Dick
L'home en el Castell (1962, Premi Hugo 1963), és una novel·la que explora la hipòtesi del què hagués passat si el nazis haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquesta premissa, Philip K. Dick elabora un detallat univers alternatiu que contempla la divisió territorial del món entre japonesos, feixistes i nazis. Hitler viu oblidat en un sanatori malalt de la sífilis que pateix, i els diferents jerarques del règim (com Goebbels, Heydrich o Göring) lideren faccions que conspiren per succeir-lo. Europa pertany als alemanys, els eslaus han tingut que recular fins a les estepes asiàtiques, el Reich ha assecat el mar Mediterrani per convertir-lo en terres de cultiu, i tot Àfrica ha estat assolada per hereus del doctor Mengele, exterminant gairebé a tota la població negra. No resulta gaire aventurat inferir que aquest horror s’hauria portat a terme. Pel que fa als negres dels territoris nord-americans, han tornat a l’esclavitud. Els nazis continuen preocupats per la puresa racial i han convertit la cursa espacial en un entreteniment respecte als problemes de la terra. Alemanys i japonesos ja no són els aliats fidels de la Segona Guerra Mundial i estan immersos en una soterrada Guerra Freda desigual, en la que els alemanys porten deu anys d’avenç tecnològic. De fet els Estats Units s’han dividit en dos grans blocs, l’Atlàntic, dominat pel Reich, amb un govern titella al poder tipus Vichy, i el del Pacífic, sota tutela japonesa, i que encara manté cert grau de consciència humanitària (!?!?!?) i permet als antics americans una vida anodina apartats del poder.
Allunyat de tot això viu l'escriptor Hawthorne Abendsen, autor del bestseller prohibit a la part nazi del planeta La llagosta s'ha posat, que especula sobre la possibilitat que els aliats haguessin guanyat la guerra. Abendsen és l'home en el castell: els nazis volen assassinar-lo, per això ell s'amaga en una fortalesa inexpugnable a les Rocalloses, gaudint del règim relativament més suau que els japonesos apliquen al seu territori. El personatge d'Abendsen és un alter ego de Dick, i la seva inclusió en la trama esdevé un encert per establir analogies entre les relacions nazi-japoneses de la novel·la amb les russo-americanes de la Guerra Freda.
L'home en el castell conté dosis elevades de política-ficció i de novel·la d'espionatge, però quan el narrador sembla sentir-se més còmode és quan, prop del final, es produeix un trencament de l'espai-temps que transporta momentàniament un dels personatges al “món real”, el que va veure vèncer els EEUU i la Unió Soviètica. Durant aquesta breu visita la novel·la pren una volada extraordinària, més i tot si es té en compte que el propi Dick afirmava haver viscut una experiència similar. D’aquesta manera, comparant les tres possibilitats es plantegen tres models de poder polític a la Terra, que malauradament acaben compartint molts trets en comú, bàsicament constituïts per una estructura bipolar en conflicte i amb ànsies d’expansió: el primer model, el plantejat per Dick, en que l’Alemanya nazi i el Japó es reparteixen el pastís; el segon, el d’Abendsen, en que succeeix un repartiment similar però entre els Estats Units i la Gran Bretanya; finalment, el que ha sigut una realitat a la dimensió empírica, la bipartició Estats Units – URSS.
La novel·la, una de les millors ucronies que s’han escrit. Escrita de forma amena, es llegeix fàcilment i és d’un interès considerable. Les ucronies, com un gènere de la ciència ficció sempre han resultat un tema interessant i un resultat diferent a la Segona Guerra Mundial ha estat un dels escenaris preferits dels escriptors. Però Philip K. Dick fa un exercici brillantíssim a L'home en el castell. L'home en el castell és una història alternativa que disposa de la seva pròpia història alternativa, La llagosta s'ha posat: literatura dins de la literatura, metaliteratura en estat pur.
Etiquetes de comentaris:
Ciència-Ficció,
Llibre de lectures
diumenge, 12 de gener del 2014
Fortunato Depero, un futurista gens amarg
«Nosaltres, els futuristes,
adorem les centrals elèctriques, les estacions ferroviàries, els hangars, els
cuirassats, els transatlàntics gegantins, les fàbriques en diabòlica
efervescència productiva, els multiplans voladors i els luxosos trens bala. A
semblança d’aquestes meravelles, reconstruirem l’univers: Motocicletes-Vaques,
Cavalls-Bicicletes d’acer, Sols artificials, Arbres acolorits de formigó i de
metall; Flora mecànica sorprenent – Núvols publicitaris domats mitjançant
registres precisos – Tempestes teatrals en l’espai.»
F.
DEPERO: Una geniale rassegna
di idee di Depero, 1926
La Pedrera acull fins
avui una exposició dedicada a l’artista futurista Fortunato Depero (1892-1960).
La mostra recull obres de Depero i d’altres artistes futuristes. Més que els
quadres o les escultures (que no són molt abundants) destaquen les creacions de
Depero en l’àmbit del disseny i la publicitat, amb una especial menció a la
feina realitzada per la firma de beguda Campari. Una exposició bastant divertida i gens amarga.
Fortunato Depero va nèixer el 30 de març
de 1892 a Fondo, una petita vila de la província italiana de Trento, que
aleshores formava part de l’Imperi austrohongarès. Poc després, la seva família
es va traslladar a Rovereto, on Fortunato passarà tota la seva infantesa i
iniciarà els estudis a la Scuola Reale Elisabettina, un institut d’arts
aplicades que imparteix un avançat programa pedagògic basat en un principi
interdisciplinari de les arts.
El 1913 es trasllada
a Roma, on coneix Filippo Tommaso Marinetti i entra en contacte amb els pintors
futuristes. A finals d’any visita l’exposició d’Umberto Boccioni a la Galleria
Sprovieri, que l’influeix decisivament. La seva investigació deriva, a partir
d’aquest moment, cap a les línies-força de Boccioni. Tanmateix, l’any següent,
la trobada amb Giacomo Balla farà que es distanciï de l’estètica boccioniana
per apropar-se a l’estil de Balla, amb qui té una gran afinitat a nivell
plàstic i conceptual.
El març de 1915
Balla i Depero publicaran el manifest Ricostruzione futurista
dell’universo. Depero i Balla es proposen trencar definitivament amb la
compartimentació habitual de les disciplines artístiques per assolir el
caràcter de totalitat de la intervenció creativa futurista en tots els àmbits
de la vida quotidiana: de l’art a l’interiorisme, de l’arquitectura al disseny,
de la cuina a la literatura, de la publicitat a la moda, de la poesia al
teatre, amb la voluntat que cada instant de la vida de l’home modern trobi
resposta en els cànons estètics futuristes. L’any 1916 Diaghilev li va
encarregar vestuaris i decorats per als seus ballets que no es van arribar a
utilizar.
El 1919 Depero
decideix fundar a Rovereto la seva pròpia Casa d’Arte, un centre d’artesania artística per a la
creació seriada i industrial de mobiliari, teixits, objectes i decoracions
d’interior, així com cartells, publicitat en general i tots aquells elements
enunciats en el manifest Ricostruzione futurista dell’universo uns
anys abans. La Casa d’Arte Depero va ser la més activa de les creades pels
futuristes i la que produí elements decoratius i dissenys de major qualitat.
El mes
de setembre de 1928 Depero va viatjar a la ciutat de Nova York, on va
viure un parell d’anys, en una estada que és vital per a l’evolució de la seva
obra, ja que la ciutat —la metròpoli futurista per excel·lència— és un potent
estímul per a la seva fantasia. Amb la intenció d’introduir els seus productes
en el mercat nord-americà, l'artista va obrir la Depero’s Futuristic House, una
filial de la seva Casa d’Arte Futurista de Rovereto. Però a Amèrica Depero no
va poder materialitzar el somni americà. Els seus projectes van topar amb
els gustos imperants en aquells moments a Nova York i la seva activitat s’acaba
reduint al disseny gràfic publicitari i a l’escenografia.
Desil·lusionat, i amb
greus problemes econòmics, va tornar a Itàlia a l'octubre de l'any 1930,
concretament a Rovereto, on continuarà la seva activitat artística, sempre
fidel als postulats futuristes. Morirà en aquesta mateixa localitat el 1960.
Etiquetes de comentaris:
Arquitectura,
art,
escultura,
exposicions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)