Homenatge al mestre 2

Els mestres ens han presentat el coneixement

Olímpiades, arquitectura i poder: l'Estadi Olímpic de Berlín

L’Estadi Olímpic de Berlín (1935-1936) projectat per Werner March (1894-1976) va ser el protagonista indiscutible dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, un exemple típic de l’arquitectura monumental que va caracteritzar a l’Alemanya nazi. Els Jocs es van concedir a la ciutat de Berlín abans de l’arribada al poder de Hitler, el 1933, per davant de la ciutat de Barcelona que va perdre perquè la recent proclamació de la Segona República no va ser garantia d’estabilitat per al COI, i la República de Weimar, la breu i feble República de Weimar si que ho semblava. 

Amb les Olimpíades atorgades Hitler va veure en l’esdeveniment una ocasió única per interpretar el paper d’amfitrió internacional i per ensenyar la cara més neta d’Alemanya. Durant les Olimpíades es van arraconar algunes de les pràctiques més intolerants del nazisme i Berlín va intentar mostrar-se com una ciutat cosmopolita i civilitzada. Leni Riefenstahl, la principal cineasta del Partit va rodar una pel·lícula, Olimpíada, que unís art i realitat i exaltés la perfecció espiritual amb unes imatges de gran força. Gràcies al nou mitjà, el cinema, Leni Riefenstahl va portar a la perfecció un dels trucs escènics del règim: la transposició del món antic al món modern. La mateixa cerimònia de l’encesa del pebeter, que comença al Berlín de 1936, unia la Grècia Clàssica i l’Alemanya Ària.

L’estructura d’una armadura d’acer es va revestir de pedra per ordre d’Adolf Hitler després de que finalitzés la seva construcció. Hitler considerava que les estructures d’acer només eren apropiades per edificis industrials i militars, però no per edificis civils. March, que havia rebut l’encàrrec de dissenyar l’edifici abans que els nazis arribessin al poder pretenia en el projecte original que l’edifici fos totalment modern en aparença, però la intromissió arquitectònica de Hitler va transformar-lo en un exponent de la grandiloqüent arquitectura totalitària. L’estadi havia de ser un lloc on es reunissin milers de persones per celebrar rituals nazis i experimentar una joia col·lectiva. Malgrat tot, l’estadi amb capacitat original per a 110.000 espectadors era impressionant i ho continua essent.

Les esperances de Hitler de que aquest estadi fos l’escenari on els seus übermensch (superhomes) aris, demostressin la seva superioritat esportiva van ser frustrades per l’atleta de color dels Estats Units Jesse Owens, que va guanyar quatre medalles d’or. 

Víkings al Pacífic: l'Expedició Kon Tiki

El 7 d’agost de 1947, empesa per les onades que xocaven contra els esculls, una embarcació de fusta i de bambú va xocar contra la barrera de corall que protegia la tranquil·la llacuna de Raroia, una petita illa perduda de l’arxipèlag de les Marqueses, enmig de l’Oceà Pacífic. Després d’haver lluitat contra les onades, els sis homes a bord van poder arribar a la costa transportant tot el que van poder salvar el naufragi.

L’expedició, encapçalada pel noruec Thor Heyerdahl, havia sortit el 28 d’abril del port del Callao, al Perú, amb la intenció de demostrar que era possible la navegació del Pacífic amb la tecnologia dels pobles indígenes americans i que per tant la colonització de les illes de la Polinèsia s’havia efectuat des d’Amèrica, i no pas des d’Àsia. Formaren la tripulació, a més de Thor, quatre noruecs: Knut M. Hangland, Erik Hesselberg, Torstein Raaby i Herman Watzinger,  i Bengt Danielsson, un etnòleg suec.

Thor Heyerdahl va començar a desenvolupar la seva teoria després de viatjar a les illes Marqueses l’any 1933 i fixar-se en algunes analogies entre certes tradicions polinèsies i les de les antigues poblacions ameríndies. El mític fundador del poble polinesi, Tiki, fill del Sol, havia conduït a gent a aquelles illes des d’algun lloc “més enllà del mar”: “un país muntanyós, cremat pel Sol”. Amb una curiosa simetria, una llegenda andina parlava d’un rei Sol anomenat Kon-Tiki, que es va fer a la mar en direcció a ponent per fugir dels seus enemics. Heyerdahl estava convençut de que el “país muntanyós” era l’actual Perú i que els polinesis descendien, si més no en part, d’una antiga població ameríndia que havia precedit a la civilització inca. La hipòtesi tenia un únic i decisiu punt dèbil: ningú creia possible arribar a una illa de Polinèsia partint de les costes d’Amèrica del Sud amb la tecnologia de l’Edat de Pedra. Una interminable extensió d’aigua separava el continent americà d’aquelles minúscules illes, una distància que havia posat en serioses dificultats a navegants molt més sofisticats. Així, Heyerdahl va decidir fer una demostració pràctica. Recorreria els passos dels avantpassats dels polinesis i arribaria a les Marqueses utilitzant una balsa de troncs, el tipus d’embarcació propi de Xile i Perú en l’època que s’havia produït la pretesa emigració.

La balsa es va construir amb nou grans troncs de balsa d’Equador, lligats entre ells exclusivament amb cordes de cànem. El “pont” estava cobert per canyes de bambú; en el centre de la balsa s’havia col·locat una cabana de bambú i palla trenada per protegir del sol als navegants; a popa es va disposar d’un llarg rem-timó. Lenta però segura, la balsa va salpar del port del Callao, a la costa del Perú el 28 d’abril de 1947. A bord hi anaven Heyerdahl i cinc companys més sense gaire experiència marítima. L’únic equip permès va ser una petita ràdio, Una gran vela quadrada subjecta al mastil de bambú, inflada amb els vents alisis del sud-est va empènyer la Kon-Tiki a mar obert. Després de  cent un dies de navegació i després de sobreviure a dues tempestes, els sis navegants van arribar finalment, sans i estalvis, a les illes Marqueses, demostrant que tan fantàstic viatge era, si més no, possible. 

El regal del Cortázar

A Julio Cortázar també li feien regals

Love Wars

Love Wars, els rebelds són uns indignats...

El "descobriment" de l'Oceà Pacífic

Després de l’arribada dels espanyols a Amèrica el 1492, es va iniciar un procés d’exploració que s’incrementà després de constatar que s’havia arribat a un continent nou i no a l’Àsia com creia Cristòfor Colom. Entre els aventurers que es van llençar a la conquesta del Nou Món hi havia Vasco Nuñez de Balboa, que el 25 de setembre de 1513, avui fa cinc-cents anys, va ser el primer europeu que va divisar l’Oceà Pacífic, confirmant que Amèrica no era Àsia.

L'1 de setembre de 1513, Núñez de Balboa va emprendre el viatge des de Santa María (a la costa atlàntica) a través de l'istme de Panamà juntament amb 190 espanyols, alguns guies indígenes i una grup de gossos. Per fer-ho va utilitzar la informació que li van proporcionar cacics amics. Usant un petit vaixell i deu canoes indígenes van recórrer per mar i van arribar a les terres del cacic Careta i el dia 6 es van internar juntament amb un contingent de mil indígenes de Careta cap a les terres del cacic Ponca, que s'hi havia reorganitzat; però va ser vençut, sotmès i va fer aliança amb Núñez de Balboa. Després de diversos dies i unint-se diversos homes de Ponca es van remuntar a l'espessa selva el dia 20 i passant amb algunes dificultats van arribar el dia 24 a les terres del cacic Torecha, que dominava el poblat de Cuarecuá. En aquest poblat es va desencadenar una fèrria i persistent batalla; Torecha va ser vençut i mort en combat. Així, els homes de Torecha van decidir aliar-se amb Núñez de Balboa, encara que gran part de l'expedició estava exhausta i malferida pel combat i molts d'aquests van decidir fer descans en Cuarecuá.

Els pocs que van seguir a Núñez de Balboa es van internar a les muntanyes del riu Chuqunaque el dia 25. Segons informes dels indígenes, en el cim d'aquesta cordillera es podia veure el mar, així que Núñez de Balboa es va avançar a la resta dels expedicionaris, i abans del migdia va assolir arribar al cim i contemplar, lluny en l'horitzó, les aigües del mar desconegut. L'emoció va ser tal que els altres es van apressar a demostrar la seva alegria i felicitat pel descobriment assolit per Núñez de Balboa. El capellà de l'expedició, el clergue Andrés de Vora, va assolir entonar l'Et Deum Laudamus, mentre que la resta dels homes van erigir piràmides de pedres i van intentar amb les espases, gravar creus i inicials sobre l'escorça dels arbres del lloc, donant fe que en aquest lloc s'havia realitzat el descobriment. Tot això va ocórrer el 25 de setembre de 1513. L'escrivent Valderrábano va anotar: "a las diez horas del día, yendo el capitán Vasco Nuñez en la delantera de todos los que llevaba por un monte raso arriba, vido desde encima de la cumbre la mar del sur, antes que ninguno de los cristianos compañeros que allí iban". 

Passat el moment èpic del descobriment, l'expedició va baixar de les muntanyes en direcció al mar arribant a les terres del cacic Chiapes, hi va haver un breu combat però va ser vençut i convidat a participar de l'expedició. De la comarca de Chiapes van sortir tres grups a la recerca de camins que arribessin al mar; el grup que liderava Alonso Martín va arribar a les seves ribes dos dies després, embarcant-se en una canoa i donant fe que havia navegat per primera vegada dit mar. De retorn va avisar a Núñez de Balboa i aquest va marxar amb 26 homes que van arribar a la platja; Núñez de Balboa va aixecar les seves mans, en una estava la seva espasa i en una altra un estendard el qual estava pintada la Verge Maria, va entrar al mar fins als genolls i va prendre possessió del mar en nom dels sobirans de Castella.

Després d'haver recorregut més de 110 quilòmetres, va batejar al golf on estaven com San Miquel, perquè va ser descobert el dia de San Miquel Arcàngel, 29 de setembre i al nou mar com Mar del Sud, nom donat llavors a l'Oceà Pacífic. Aquest fet és considerat per la història com un dels capítols més important de la  conquesta, després de l’arribada dels europeus a Amèrica.

El reloj, de Julio Cortázar

Avui he tornat a llegir un text de Cortázar que m'ha fet pensar en el temps i en la nostra societat. 

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan (no lo saben, lo terrible es que no lo saben), te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia a  comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar

Supergegant

Fins ara pensava que només els superherois podien volar, però aquest any gràcies al cartell de la Mercè de Fontcuberta hem descobert que també els gegants poden.

Arquitectura del passat a Blade Runner: l'edifici Bradbury

Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott destaca per un brillant disseny. L’arquitectura està molt ben documentada, i un dels edificis que destaca és l’Edifici Bradbury, en estat ruïnós, que serveix de residència a J. F. Sebastian. L’edifici Bradbury és un edifici real situat a Los Angeles. Projectat per George H. Wyman l’any 1893, és un exemple d’arquitectura de ferro de finals del segle XIX. El fet que s’anomeni Bradbury, com Ray Bradbury, un dels autors més brillants de la ciència-ficció encara afegeix més atractiu a l’elecció d’aquest escenari.

Wyman, un arquitecte autodidacta i poc conegut el va construir per un magnat de la mineria. El seu exterior és té res cridaner, un calaix de totxos i pedra sorrenca de cinc pisos i un pràctic estil renaixentista. Però l’interior és extraordinari. Destaca un pati central il·luminat per un gran sostre de vidre. A cada costat hi ha escales de ferro fos. A cada costat de l’atri hi ha dos ascensors hidràulics amb calaix de vidre, amb els mecanismes totalment exposats. Predominen el ferro forjat, els vidriats i les rajoles, aconseguint un resultat sorprenent.  

Star Wars, a partir de Klimt

Star Wars, l'amor de Han Solo i Leia a partir de Gustav Klimt.

Hellhole, de Brian Herbert i Kevin J. Anderson

Hellhole és el primer llibre d’una trilogia escrita per Brian Herbert (fill de Frank Herbert) i Kevin J. Anderson. De moment Minotauro ha publicat el primer volum, que és molt interessant.

La història es situa en un imperi galàctic, anomenat la Constel·lació, governat per una Diadema, Michella Duchenet, escollida entre algunes de les famílies nobles de la Constel·lació. El govern és prou injust, sobretot cap els Planetes de la Zona Profunda, on la vida és prou dura i les exigències del govern de la Diadema enormes.

El General Adolphus, el cap militar d’una primera revolta contra la Diadema, serà exiliat a Hellhole, un dels planetes més inhòspits de la Zona Profunda, assolat per erupcions volcàniques, devastadores tempestes i l’impacte d’un asteroide. Però a l’aparent infern d’Hellhole, el General Adolphus trobarà les possibilitats de  continuar la seva rebel·lió. Sota la superfície del planeta es conserven les restes d’una misteriosa civilització alienígena extingida.

El llibre, d’unes sis-centes pàgines esta molt bé. Brian Herbert no és el seu pare Frank, i malgrat que en algun moment es pugui creure Hellhole no és una còpia de la incomparable Dune. Tot i que a Dune l’espècie és imprescindible i a Hellhole es necessita l’iperion per realitzar els viatges interestelar, l’iperion és més semblant al petroli. Hellhole no té tanta profunditat mística com Dune, ni falta que li fa, de fet l’iperion recorda al petroli. I a Hellhole, on el protagonista que han escollit els autors és l’integríssim Tiberi Adolphus, les situacions són més maniquees, i la crueltat no és tan manifesta com a Dune. Per mi s'assembla més a La Fundació d'Asimov. En definitiva, una lectura recomanada per als amants de la ciència-ficció que esperarem amb interès llegir tota la trilogia. 

Montsià

El Montsià, des d'Alcanar.

Via 2013

Mariano el Negociador

Del "café para todos" al "relaxing cup o café con leche para todos"

La batalla de Muret, 12 de setembre de 1213

El domini català a Occitània durant el segle XII va provocar les hostilitats de les cases comtals de Baus i Tolosa. L’hegemonia del casal barceloní finalitza arran de la persecució de l’heretgia càtara, estesa arreu de la Provença i el Llenguadoc –territoris cultes i tolerants-. Els càtars, o albigesos, predicaven el dualisme (l’adoració del bé i el mal, entesos, com a forces complementàries), la creença en la transmutació, la negació de l’encarnació, i uns ideals extrems de perfecció espiritual. El 1209, la croada contra els albigesos convocada pel pontífex Innocenci III va proporcionar a la monarquia francesa l’oportunitat d’endinsar-se en territori occità i d’iniciar així la seva expansió vers el sud. Davant l’agressió dels croats francesos, dirigits pel noble normand Simó de Montfort, el comte-rei Pere I de Catalunya-Aragó i el comte Ramon VI de Tolosa van superar les antigues rivalitats d’ambdós llinatges i van unir les seves forces en defensa dels seus vassalls occitans, fossin seguidors o no de l’heretgia càtara.

El 12 de setembre de 1213, els croats francesos derrotaven l’exèrcit occitanocatalà a Muret, a les portes de Tolosa de Llenguadoc, batalla en què el monarca català trobava la mort. La victòria croada va facilitar el procés que culminaria amb la incorporació del comtat de Tolosa (1271) i la posterior annexió progressiva de les terres occitanes per part de la Corona francesa. Per als catalans, la desfeta de Muret va comportar la fi del somni  d’un estat occitanocatalà encavalcat al Pirineu i va propiciar la renúncia als drets sobre les possessions occitanes del Casal de Barcelona —llevat de la senyoria de Montpeller—, segellada anys després per Jaume I  de Catalunya-Aragó i Lluís IX de França mitjançant el tractat de Corbeil (1258). Al tancar-se la possibilitat de domini sobre el migdia francès, la corona catalanoaragonesa va dirigir cap a les illes Balears i València la seva expansió. 

Allende, 11 de septiembre de 1973

L’any 1970 arribava al govern de Xile el polític socialista Salvador Allende (1908-1973) després de vèncer en les eleccions. El govern de Salvador Allende va iniciar una política de nacionalitzacions que no beneficiava els interessos nordamericans a les mines de coure, bancs i fonts d’energia. La resposta dels Estats Units va ser el boicot econòmic, la supressió de crèdits i el tancament de mercats als productes xilens. L’empobriment resultant, les protestes i el descontentament van ser l’escenari del cop d’estat militar de l’11 de setembre de 1973. La rebel·lió militar va bombardejar el Palacio de la Moneda, seu de la presidència de la República, on Allende va resistir fins al final. Abans de morir va transmetre en un missatge la seva confiança en el futur i en els ideals pels que havia lluitat. El cop d’estat amb l’innegable beneplàcit i suport dels Estats Units, a través de la CIA, va  suposar la dictadura del General Pinochet fins el 1989. 

Que les paraules tranquil·les d'Allende, el seu missatge de conciliació, continuïn essent un exemple. 

Fem via

Fotografia de Ryan McGinley

Roda el món i torna al Born...

A l’entorn del 1716 Felip V va obligar els habitants del barri barceloní de La Ribera a enderrocar els seus propis habitatges per construir en el terreny que ocupava el barri la Ciutadella de Barcelona, una fortificació militar que s’havia de destinar a controlar i sotmetre la ciutat de Barcelona. El fet que cada persona fos obligada a enderrocar-se casa seva il·lustra clarament el marcat caràcter cruel i autoritari que ha caracteritzat la monarquia borbònica. Sota l’enorme esplanada de la Ciutadella militar es van ocultar les runes d’una bona part de l’entramat urbà de la ciutat. El Born era la plaça de tota la ciutat: mercat, per una banda, escenari de celebracions de caire divers, religiós, popular i nobiliari, per altra. La plaça del Born era una mena de plaça major barcelonina.

Les cases enderrocades representaven gairebé una cinquena part del total dels habitatges de la ciutat (el 17,42 %) molt activa econòmicament, ja que per allà passava el rec Comtal i es situaven, subsidiàriament, bona part de les instal·lacions industrials, l’àrea de mercat, i també un bon sector de la zona servidora del port, molts molins, les adoberies, els blanquers, l’àrea d’adrogueries...

Durant el segle XVIII i bona part del segle XIX la Ciutadella de Barcelona es va convertir en l’eina i el símbol del poder militar de l’estat borbònic que recordava contínuament el caràcter absolutista de la monarquia i empresonava la ciutat des del Besós mentre que el castell de Montjuïc la dominava des de la banda del Llobregat.   

Després de l’enderroc de la Ciutadella (entre les revoltes de 1854 i 1868) i un cop alliberats els terrenys que ocupava, s’hi va construir el Mercat del Born. Es tractava d’un intent per centralitzar el comerç de comestibles, suprimint la venda ambulant i ampliant la capacitat de la plaça del Born.

Es va construir en un curt espai de temps. Projectat el 1873 per Josep Fontserè i Mestres com a Mercat Central de Barcelona, l’any següent s’endegaren les obres, adjudicades a la “Maquinista Terrestre y Marítima” per l’Ajuntament de Barcelona, fent-se càrrec de l’estructura l’enginyer Josep Maria Cornet i Mas. L’edifici és un dels exemples més importants de les experiències dutes a terme al nostre país sobre els models europeus de l’arquitectura del ferro, inspirat en Les Halles de París, representava una aliança entre la técnica de base científica i els serveis a la utilitat col·lectiva. El mercat va estar en funcionament fins l’any 1971, amb l’obertura de Mercabarna.  

Arran de les obres de remodelació de l’antic mercat del Born per tal de construir la Biblioteca Provincial de Barcelona l’any 2002 s’ha descobert el tresor arqueològic conservat sota l’estructura de ferro del mercat, gràcies al fet que la seva construcció en ferro del mercat del Born no va malmetre el subsòl i va impedir fer-hi altres construccions. 

La magnitud i l’estat de conservació de les restes, van aconsellar conservar-les per la seva visita com un espai d’interpretació del 1714, que s’inagurarà l'11 de setembre. La inauguració de l’espai del Born és una bona notícia, ja que des del present teníem una responsabilitat amb les restes del nostre passat i hem de vetllar perquè es conservin de la millor manera. Però com sempre l’administració central de l’Estat, gens satisfeta amb la conservació d’unes restes que recorden quins són els fonaments de l’actual estat espanyol, s’ha venjat negant a la província de Barcelona la Biblioteca Provincial que per llei hauria d’haver construït. L’excusa va ser la discussió eterna sobre la conservació de les restes, el dilatat debat sobre la reubicació alternativa i la manca d’inversió actual en la que tots hi col·laboren. Les mateixes maneres centralistes que s’inicien el 1714, per això és tan important la Història, ens recorda el perquè de l’avui. 

Història

El Roto, 10 de setembre de 2013

Relaxing cup of cafe con leche

L'arquitecte-estrella i els ous estrellats

Un gratacels en construcció ubicat a la City de Londres ha causat danys ala carrosseria d’un vehicle aparcat al seu davant. L’edifici, obra de l’arquitecte uruguaià Rafael Viñoly, té una façana lleugerament còncava per tal de disposar d’un perfil més atractiu i diferenciat, fet que li ha valgut ser conegut com el Walkie Talkie, però també el podrien anomenar la “Central Solar”. La concavitat de la façana fa que els rajos del Sol que hi arriben convergeixin concentrats assolint elevadíssimes temperatures, precisament el principi que permet produir energia en una central solar fotovoltaïca. 

Segur que quan es va projectar l’edifici, en la recreació en 3D quedava molt bé la façana  i el promotor de l’obra quedaria encantat davant de la idea de disposar a la City d’un gratacels de gran alçada fàcilment reconeixible i que no es podria confondre amb cap altre. Missió acomplerta, s’ha aconseguit, no hi ha un altre edifici de Londres que permeti fregir uns exclusius ous estrellats sense necessitat d’encendre el foc i això, s’ha de reconèixer, és molt sostenible ja que permet reduir l’emissió de CO2 a l’atmosfera. 

El problema és que els edificis han de funcionar i han de servir perquè les persones en facin ús com habitatges, oficines, comerços... però no pas per substituir les paelles. L’arquitectura a més pot tenir algunes vegades un paper representatiu, però mai poden sacrificar la funcionalitat per ressaltar la representació de l’obra. Massa sovint alguns “arquitectes-estrella”  obliden en què consisteix realment la seva professió i amb el recolzament d’aquells que els fan encàrrecs, però que no sempre són els que paguen, dissenyen edificis que els facin populars a partir de l’espectacularitat o les ocurrències més inoportunes però que presenten deficiències d’ús.

Dia de la historieta

El 4 de setembre de 1957 es començava a publicar a Hora Cero Suplemento Semanal la història de l'eternauta, de H.G. Oestheld i Francisco Solano López, que es convertiria en un dels  millors còmics argentins i de temàtica de ciència-ficció. Per això el Senat argentí va escollir la data del 4 de setembre per commemorar el dia de la historieta. 

Hayao Miyazaki: es retira el més gran

Hayao Miyazaki, el més grans dels directors de cinema d'animació, un dels grans creadors de cinema, ha anunciat que "The Wind Rises" serà la seva última pel·lícula. Com tothom té dret a un merescut descans, però costarà molt trobar un altre creador capaç d'imaginar personatges i històries tan fascinants, amb un dibuix tan exquisit i una ambientació tan cuidada. Per sort ens quedaran Porco Rosso, Conan, Nausicaa, Totoro i molts més. Bon descans, mestre Miyazaki.