El "descobriment" de l'Oceà Pacífic

Després de l’arribada dels espanyols a Amèrica el 1492, es va iniciar un procés d’exploració que s’incrementà després de constatar que s’havia arribat a un continent nou i no a l’Àsia com creia Cristòfor Colom. Entre els aventurers que es van llençar a la conquesta del Nou Món hi havia Vasco Nuñez de Balboa, que el 25 de setembre de 1513, avui fa cinc-cents anys, va ser el primer europeu que va divisar l’Oceà Pacífic, confirmant que Amèrica no era Àsia.

L'1 de setembre de 1513, Núñez de Balboa va emprendre el viatge des de Santa María (a la costa atlàntica) a través de l'istme de Panamà juntament amb 190 espanyols, alguns guies indígenes i una grup de gossos. Per fer-ho va utilitzar la informació que li van proporcionar cacics amics. Usant un petit vaixell i deu canoes indígenes van recórrer per mar i van arribar a les terres del cacic Careta i el dia 6 es van internar juntament amb un contingent de mil indígenes de Careta cap a les terres del cacic Ponca, que s'hi havia reorganitzat; però va ser vençut, sotmès i va fer aliança amb Núñez de Balboa. Després de diversos dies i unint-se diversos homes de Ponca es van remuntar a l'espessa selva el dia 20 i passant amb algunes dificultats van arribar el dia 24 a les terres del cacic Torecha, que dominava el poblat de Cuarecuá. En aquest poblat es va desencadenar una fèrria i persistent batalla; Torecha va ser vençut i mort en combat. Així, els homes de Torecha van decidir aliar-se amb Núñez de Balboa, encara que gran part de l'expedició estava exhausta i malferida pel combat i molts d'aquests van decidir fer descans en Cuarecuá.

Els pocs que van seguir a Núñez de Balboa es van internar a les muntanyes del riu Chuqunaque el dia 25. Segons informes dels indígenes, en el cim d'aquesta cordillera es podia veure el mar, així que Núñez de Balboa es va avançar a la resta dels expedicionaris, i abans del migdia va assolir arribar al cim i contemplar, lluny en l'horitzó, les aigües del mar desconegut. L'emoció va ser tal que els altres es van apressar a demostrar la seva alegria i felicitat pel descobriment assolit per Núñez de Balboa. El capellà de l'expedició, el clergue Andrés de Vora, va assolir entonar l'Et Deum Laudamus, mentre que la resta dels homes van erigir piràmides de pedres i van intentar amb les espases, gravar creus i inicials sobre l'escorça dels arbres del lloc, donant fe que en aquest lloc s'havia realitzat el descobriment. Tot això va ocórrer el 25 de setembre de 1513. L'escrivent Valderrábano va anotar: "a las diez horas del día, yendo el capitán Vasco Nuñez en la delantera de todos los que llevaba por un monte raso arriba, vido desde encima de la cumbre la mar del sur, antes que ninguno de los cristianos compañeros que allí iban". 

Passat el moment èpic del descobriment, l'expedició va baixar de les muntanyes en direcció al mar arribant a les terres del cacic Chiapes, hi va haver un breu combat però va ser vençut i convidat a participar de l'expedició. De la comarca de Chiapes van sortir tres grups a la recerca de camins que arribessin al mar; el grup que liderava Alonso Martín va arribar a les seves ribes dos dies després, embarcant-se en una canoa i donant fe que havia navegat per primera vegada dit mar. De retorn va avisar a Núñez de Balboa i aquest va marxar amb 26 homes que van arribar a la platja; Núñez de Balboa va aixecar les seves mans, en una estava la seva espasa i en una altra un estendard el qual estava pintada la Verge Maria, va entrar al mar fins als genolls i va prendre possessió del mar en nom dels sobirans de Castella.

Després d'haver recorregut més de 110 quilòmetres, va batejar al golf on estaven com San Miquel, perquè va ser descobert el dia de San Miquel Arcàngel, 29 de setembre i al nou mar com Mar del Sud, nom donat llavors a l'Oceà Pacífic. Aquest fet és considerat per la història com un dels capítols més important de la  conquesta, després de l’arribada dels europeus a Amèrica.