Elliott Erwitt, València 1952

M’encanta aquesta fotografia d’Elliott Erwitt, feta a València el 1952. Jo, poc expert en fotografia la vaig conèixer perquè Mark Knopfler la va utilitzar en la portada del seu disc The Ragpicker's Dream, i des de que la vaig veure em va semblar preciosa. Des de llavors he associat la fotografia a la cançó que dona títol a l’àlbum, un vals marcat per una guitarra, i m’ha semblat que tant Mark Knopfler i Elliott Erwitt transmeten una història semblant. M’imagino que la parella ballant en una modesta cuina (potser un vals com el The Ragpicker's Dream) no té gaire però és feliç, perquè la felicitat la majoria de les vegades es troba en aquests petits moments, al costat d’aquells que estimes. El moment és tan íntim, tan tendre i tan bonic. Quan veig aquesta fotografia m’agradaria per un moment entrar-hi i respirar la felicitat que transmet i calçat amb les espardenyes ballar el seu vals.

Star Wars al segle XVII segons Sacha Goldberger

Tots sabem que l'univers d'Star Wars passa en una galàxia molt llunyana, però segons el fotògraf Sacha Goldberger també hauria pogut succeir en en nostre segle XVII. 

Lluís Companys, 15 d'octubre de 1940

Déjà vu: Tom Hunter i Johannes Vermeer

El fotògraf Tom Hunter reinterpreta la pintura de Johannes Vermeer. 

Tom Hunter; Noia llegint una carta de desnonament

Johannes Vermeer: Noia llegint una carta d'amor

Déjà vu: Coppertone

En aquest estiu tan poc estival Kylie Minogue llueix quaranta-sis anys i presumeix de culet i silueta a la portada de l'edició italiana d’agost de la revista GQ. Es tracta d'una instantània sexi en què la diva australiana apareix en biquini a la platja mentre un caniche li pessiga la calceta, deixant-la amb mig cul a l'aire. 

La imatge està inspirada en el mític anunci de cremes de protecció solar Coppertone realitzat el 1953 i protagonitzat per una dolça nena amb el banyador abaixat parcialment per un cocker, deixant al descobert la marca blanca de les seves natges. Ara, la intèrpret australiana personifica amb certes dosis de glamur una de les imatges més conegudes de la història de la publicitat, que no és el primer cop que es versiona: Carmen Electra ja ho va fer per la revista Squire i la mateixa marca Coppertone també ho havia fet en altres campanyes més actuals.

Déjà vu: Salvador Dalí i Sophie Marceau

Sophie Marceau, per Christian Kettiger

Reflexionant...

George Bernard Shaw posant com el Pensador,
fotografia de Alvin Langdon Coburn (1906)

Demà és jornada electoral, en aquest cas estem convocats a les urnes per escollir els diputats del Parlament Europeu, una institució buida en un espai, la Unió Europea que cada cop es mostra menys democràtica. S’escull un parlament sense gaire funcions, mentre que la Comissió, que realment té un poder enorme va a càrrec dels estats membres. Es podria dir que els autèntics poders de la Unió s’escullen a partir d’un sufragi molt indirecte i filtrat.

D’altra banda aquesta no és l’Europa que vull. Les seves polítiques econòmiques ens han abocat a la crisi i només han interpretat aquesta com una crisi monetària i només s’han dedicat a salvar i rescatar les entitats bancàries. No crec en aquesta Europa, però demà hi ha la possibilitat de votar, i malgrat que no ens hem de conformar intervenint en política un cop cada cinc o quatre anys, crec que a pesar de tot s’ha de votar.

Jo personalment em prenc el dia d’avui per reflexionar amb una mica de filosofia i decidir a quina candidatura atorgaré la meva confiança. De fet ja ho tinc decidit fa temps. Decidir sempre és important, i ho hem de fer sempre, fins i tot quan no ens volen deixar. 

Déjà vu: Mariano Vargas i Leonardo da Vinci

Mariano Vargas, Lady's portrait whit dog, 2003

Christine Keeler, per Lewis Morley

Christine Keeler, per Lewis Morley, sobre una còpia de la Cadira Set de Jacobsen, 1963

http://jennyartichoke.wordpress.com/2012/03/09/christine-keeler-and-that-chair/

Déjà vu: les ensaïmades d'una petita Leia

Una fotografia d'Helen Gromova m'ha recordat les ensaimades de la Princesa Leia

Déjà vu: Oihane Molinero i Leonardo da Vinci

S'ha apagat la força d'una mirada: Marina Ginestà

Marina Ginestà, la miliciana de disset anys que es va convertir en símbol de la Guerra Civil arran d'una fotografia de Hans Gutmann on apareixia al terrat de l'Hotel Colon amb un fusell a l'espatlla pocs dies després de l'esclat de la guerra, ha mort aquest dilluns a París als 94 anys, on havia viscut els darrers 40 anys. La mateixa Marina afirmava en una entrevista concedida a EFE el 2008 "És una bona foto, reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment. Havia arribat el socialisme, els clients de l'hotel havien marxat. Hi havia eufòria. Ens allotjàvem al Colón, menjàvem bé, com si la vida burgesa ens pertanyés i haguéssim canviat de categoria ràpidamen… Diuen que a la foto tinc una mirada arravatadora –va afegir–. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper". 

Marina Ginestà havia nascut el 29 de gener del 1919 a Tolosa, però el 1930 els seus pares es van traslladar a Barcelona, on des de molt jove va militar al PSUC, durant la República. Va sortir d'Espanya ferida al final de la guerra i va ser tractada a Montpeller, abans d'embarcar a l'exili a la República Dominicana. Descansi en pau, Marina Ginestà.

Ja venen el Reis...

Esperem que els Reis arribin carregats de llibres... (fotografia d'Austin Tott).

Calendari Pirelli 2014

Amb el nou any estrenem dies, i que millor que un calendari per comptar-los. El nostre calendari, com tots els calendaris, és arbitrari, però el necessitem per ordenar els dies. Coincidint amb l'edició del 50è  calendari Pirelli, la coneguda marca de pneumàtics ha publicat en el seu famós calendari antigues fotografies d'Helmut Newton. En tot cas esperem que tant aquest calendari com qualsevol altre ens serveixin per marcar uns grans dies d'aquest 2014 que tot just comencem.

Playboy fa seixanta anys

Fa seixanta anys naixia la revista Playboy, sota la direcció de Hugh Heffner. A la portada apareixia Marilyn Monroe, que es mostrava nua en les pàgines interiors. La revista de seguida va ser molt popular i fins i tot s'ha utilitzar per fer estudis econòmics. Convertida durant la segona meitat del segle XX en un referent de l’erotisme, actualment travessa una situació bastant precària: el que el puritanisme no va fer ho està aconseguint internet i l’accés globalitzat. 

Ara bé el cas és que el mes de desembre Playboy ha fet seixanta anys. Per celebrar-ho la portada l’ocupa la polèmica model Kate Moss. Sense desmerèixer a una persona que no ens ha fet cap mal, enyorem a Marilyn Monroe.

Helmut Newton

Lou Reed en un llibre sobre Helmut Newton (1920-2004) es declarava un amant incondicional de les seves fotografies. Les trobava increïblement fascinants, eròtiques però també dotades d’una bellesa i imaginació infinites. Newton aconseguia, aparentment sense esforç, això que tants d’altres intentaven sense poder: revela la passió de l’essència a través de la mirada hipnòtica de l’objectiu. No es tracta només de la posada en escena, de la composició, dels vestits i dels accessoris, sinó de la percepció i de la mirada per l’objectiu, a través de la visió de Helmut Newton. Un art de fantasmes, amb rajos-x a les ulleres, que revela la intimitat més profunda de les models. Més enllà de la pròpia nuesa. 

Dues instantànies de la sèrie 200 Motels, agost de 1976