Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Western. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Western. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de març del 2014

Cuando John Ford era facha, per Arturo Pérez-Reverte


Interessant article d'opinió d'Arturo Pérez-Reverte, aparegut a XLSemanal l'1 de març de 2013, sobre John Ford que subscric plenament:

Ayer, por enésima vez, me calcé La legión invencible. Y entre esta noche y mañana caerán las otras dos. Me refiero a Fort Apache y Río Grande, que cierran la trilogía clásica de John Ford sobre la caballería de los Estados Unidos en las guerras indias en torno a 1870. Es raro que pase más de un año de mi vida sin que vuelva a ver esas tres películas, y lo mismo ocurre con el resto de la obra de Ford; en especial con El hombre tranquilo y No eran imprescindibles, y con los westerns Misión de Audaces, Dos cabalgan juntos, Centauros del desierto y El hombre que mató a Liberty Valance. En materia de cine, y con todo el respeto para directores que admiro hasta la adoración -Río Bravo, de Howard Hawks, por ejemplo, es mi película del Oeste favorita, y Sin perdón, de Clint Eastwood, me parece una obra maestra-, para mí, John Ford sigue siendo literalmente Dios padre. Y John Wayne, por supuesto, su encarnación sobre la tierra. 


Cómo es La legión invencible, diablos. De emocionante y perfecta. Cómo están todos. Con qué talento y sensibilidad extraordinarios nos introduce Ford en los entresijos de un mundo épico, hecho de carne y hueso, donde una palabra, un silencio, una mirada, tienen tanta importancia como el rayo que descarga a lo lejos mientras los hombres caminan con los caballos de la brida, el polvo asentado sobre los rostros fatigados, el cuero empapado en sudor, el roce de viejos uniformes azules sobre gastadas sillas de montar, el valor resignado y profesional de soldados hechos a morir por cincuenta centavos al día. Y cómo es John Wayne, oigan. Cómo está, haciendo de capitán Brittles o de capitán York. Poniéndose unas gafas casi a hurtadillas para leer, el día de su jubilación, la inscripción en el reloj de plata que le han regalado los hombres de la compañía C. Encarnando ese patriotismo honrado, perfectamente compatible con la crítica a los abusos e imperfecciones del sistema. Rindiendo homenaje al bando vencido en la guerra civil -la dignidad y el valor como factor de respeto mutuo, reconciliación y memoria- cuando al viejo general que tras la derrota del Sur se alistó en la caballería como soldado raso, muerto ahora en combate contra los indios, permite que lo entierren los otros soldados sureños cubierto por la bandera confederada.

 Cada vez que veo una de estas películas me acuerdo de aquellos idiotas que en los años 60 y 70 llamaban a John Ford director fascista -hacía películas de soldados, morían indios, manejaba épica militarista, camaradería machista y cosas así- mientras también John Wayne se llevaba lo suyo: reaccionario, chuleta, pésimo actor; incluso acababa de hacer una película llamada Boinas verdes -muy mala, por cierto- donde los norteamericanos iban de buenos en la guerra de Vietnam. Y sin embargo, muchos de aquellos cantamañanas de ambos sexos se deshacen ahora en elogios a John Ford como clásico indiscutible del cine, y alaban a John Wayne como uno de los grandes actores de Hollywood. Hablo de ésos que despreciaban al Clint Eastwood de Harry el sucio o El sargento de hierro llamándolo violento reaccionario que, en consecuencia, hacía pésimas películas; y que ahora, sin embargo, babean públicamente con cada nueva obra de este actor-director, sobre el que han resuelto el conflicto moral calificándolo de cineasta de culto, como a Tarantino y Kitano. Y así pueden hacerlo compatible, los muy capullos.

Permitan un consejo fordiano. Si no conocen la obra del maestro de maestros, empiecen por la trilogía de la caballería. Si la conocen pero no se detuvieron en ella, vuelvan a verla despacio. Y también, si quieren, echen antes un vistazo a dos libros clave para disfrutarlas más. Uno es Jinetes en el cielo, donde Eduardo Torres-Dulce estudia la trilogía fordiana al detalle. El otro son los magníficos relatos de James Warner Bellah recogidos en Un tronar de tambores: media docena de historias cortas, secas, perfectas -Masacre es mi favorita-, que inspiraron los guiones. Así, cualquiera de las tres películas se convierte en una experiencia todavía más intensa y emocionante: las mujeres viendo a sus hombres alejarse del fuerte, la resignación de Thursday y los sargentos esperando el último ataque apache, el herido cabo Qyane reprochando respetuosamente «Pero usted no estaba, señor» al capitán Brittles... O la que para mí es la mejor escena de La legión invencible; la que refleja el espíritu y la camaradería que el irlandés Ford supo imprimir en cada una de sus películas: cuando la columna se aleja al trote, dejando a unos pocos para cubrir la retirada, y los jinetes pasan ante la cámara mientras suenan los primeros disparos a su espalda, cada uno de ellos cabalga con la cabeza vuelta para mirar atrás, al otro lado del río, donde combaten sus compañeros.

http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/749/cuando-john-ford-era-facha/

dilluns, 17 de febrer del 2014

Once Upon a Time in the West, de Sergio Leone (1968)


Desprès de l’èxit dels seus tres primers spaghetti-western, Sergio Leone volia realitzar un film sobre gàngsters però la Paramount el va convèncer de filmar un altre western amb un pressupost molt més gran. El resultat va ser C’era una volta il West, que ja s’ha convertit en tot un clàssic. Una barroca narració on conviuen moltes situacions, personatges habituals i referències a clàssics del gènere. La història té un caire operístic amb uns majestuosos moviments de càmera i llargues seqüències. Els primers plànols dels protagonistes abunden per augmentar la tensió dramàtica. La pel·lícula s’acompanya d’una espectacular banda sonora a càrrec del sempre impressionant Ennio Morricone. Malgrat que també s’ambienta en l’oest com la Trilogia del Dòlar, presenta un estil cinematogràfic molt diferent. Per fi una dona és important en la pel·lícula, en aquest cas interpretada per una guapíssima Claudia Cardinale. Junt amb A Fistful of Dynamite, i Once Upon a Time in America, formaria el que s’anomenà la trilogia americana de Leone.

L’enigmàtic Harmònica (Charles Bronson), arriba a una estació de tren on l’esperen tres homes per matar-lo. Jill (Claudia Cardinale) viatja des de Nova Orleans per retrobar el seu nou marit. Frank (Henry Fonda) és un pistoler que intenta adaptar-se als nous temps treballant per un magnat del ferrocarril. Cheyenne (Jason Robards) s’acaba d’escapar de la presó. Els camins de tots quatre es creuaran en la lluita per un mateix objectiu.

La banda sonora d’Ennio Morricone va ser gravada abans de la filmació i marca el tempo de la pel·lícula. Cada personatge principal té una tema característic que emmarca les seves aparicions més importants. Destaquen el tema d’Harmònica, que es basa en aquest instrument i condueix cap a la tragèdia; i el de Jill una ària preciosa plena de vida.






Escrita pel mateix Leone en col·laboració amb Bernardo Bertolucci i Dario Argento, Once Upon a Time in the West, va ser la primera pel·lícula americana de Sergio Leone, filmada entre els estudis de Cinecitta, Almeria i el Monument Valley (l’immortal estudi de John Ford). Amb uns impressionants títols de crèdit (els més llargs de tota la història) Sergio Leone continua deconstruint el western americà per refer-lo. Interessant l’aparició de Woody Strode (el servicial assistent de John Wayne a L’Home que va matar a Liberty Valance) que interpreta un paper molt diferent a l’habitual. S’atreveix fins i tot a convertit Henry Fonda en un dels malvats més cruels de l’oest. Una pel·lícula excel·lent, com tota l’obra de Leone.

Els jocs de mirades, tan presents com sempre en les pel·lícules de Leone

dilluns, 10 de febrer del 2014

Arzak, de Moebius



L’any 1975 Moebius va crear Arzak (o Arzach), un personatge que revolucionaria la forma d’aproximar-se al còmic de ciència-ficció i que tindrà una gran influència posterior.

Arzak és un vigilant auster i solitari amb un enorme barret cònic que vola sobre una espècie de pterodàctil, a la recerca de qualsevol anomalia que trenqui l’equilibri natural, i protagonitza estranyes aventures. Originalment Moebius va concebre Arzak com una sèrie sense paraules, amb unes històries molt oníriques.

L’extraordinària qualitat gràfica del còmic i l’originalitat del seu aspecte formal va aconseguir un gran èxit. Creadors de còmics, cineastes, pintors i il·lustradors es van veure profundament influïts per aquesta epopeia extraterrestre que procedia del país dels somnis. Des de la Nausicaa de Miyazaki fins al Mercenario de Segrelles, és possible trobar influències d’Arzak en moltes creacions posteriors.

Recentment Moebius va retornar al personatge d’Arzak en el que havia de ser una trilogia, però la mort de Moebius només li va permetre finalitzar el primer àlbum: El Vigilant. Aquest cop si que existiran diàlegs i una trama més convencional, on es veuen nombroses relacions amb altres històries. L’inici de l’aventura, amb un creuer espacial perseguit per uns pirates espacials recorda al primer episodi d’Star Wars, amb càpsules de salvament incloses, i amb una tripulació encaputxada que recorda a molts dels personatges de Miyazaki (sobretot de Nausicaa i Conan, el nen del futur). El desert  del planeta Tassili està a mig camí entre el desert de Tatooine i el Monument Valley de John Ford i Blueberry. La toxicitat dels boscos de Tassili, recorda al mar tòxic de Nausicaa. I amb tot plegat es construeix una història d’allò més interessant. El còmic és una delícia, però la recent mort de Moebius ens ha privat de veure la seva continuació. 




diumenge, 27 de gener del 2013

Django, unplugged (1966)



S’ha estrenat Django Unchained i malgrat que encara no l’he anat a veure he recordat l’spaghetty-western de Sergio Corbucci de 1966 que ha inspirat el títol (que no la història) de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Django va ser en el seu moment una producció de molt baix pressupost, però amb el temps s’ha convertit en una pel·lícula de culte. Protagonitzada per un desconegut Franco Nero amb un repartiment  majoritàriament espanyol, amb un guió que plagiava descaradament  “Per un grapat de dòlars”: un misteriós foraster arriba a un poblet de mala mort, buscant venjar la mort de la seva dona, on contínuament es barallen dues bandes, una dirigida pel major Jackson, racista ex combatent de l’exèrcit confederat (Eduardo Fajardo) i una altra pel general Rodríguez, un suposat revolucionar mexicà (José Bódalo). L’heroi trobarà el recolzament de una de les prostitutes del bordell (Loredana Nusciak) i del propietari del saloon (Ángel Álvarez). La música, de Luis Enrique Bacalov, té algunes influències de Morricone però és menys orquestral.



El film té alguns detalls originals: l’heroi es presenta arrossegant un taüt que conté una metralladora; la quadrilla del major Jackson és una espècie de Ku-Klux-Klan però amb caputxes vermelles, entusiasmats en el tir al camperol mexicà; el carrer principal del poble és un brut fangar en el que es rebolquen les prostitutes quan es barallen; Django a diferència del protagonista de la trilogia del dòlar té nom i també a diferència d’aquest no busca diners, busca venjança. 




Django, amb més violència que els films de Leone, va gaudir de bastant popularitat però el pas del temps no l’ha deixat a la mateixa alçada que l’original. El que va fer més fortuna va ser el nom, ja que moltes pel·lícules posteriors que res tenien a veure amb aquesta l'utilitzaran. Potser amb la nova pel·lícula de Tarantino torna a reivindicar-se junt amb  altres pel·lícules del gènere que valen la pena.

En aquest enllaç es pot veure la pel·lícula original: https://www.youtube.com/watch?v=UorpS9zkgAQ

dimecres, 29 d’agost del 2012

Lee Marvin



Lee Marvin (19 de febrer de 1924- 29 d’agost de 1987) va morir fa vint-i-cinc anys. Marine durant la Segona Guerra Mundial, l’epitafi de la seva tomba resa: Lee Marvin. Soldat del Primer cos de Marines dels Estats Units. Segona Guerra Mundial. Ferit el 1944, finalitzada la contesa mundial s’inicià en el món de la interpretació, especialitzant-se en els papers d’homes durs tot i que també va variar el seus registres interpretatius arribant a guanyar un Òscar l’any 1966.


Amb una filmografia molt extensa, personalment jo em quedo amb dos papers sota la direcció de John Ford: Lee Marvin va ser LibertyValance (1962), un dels malvats més carismàtics de la història del western i de la història del cinema; i  també va participar al costat de John Wayne un altre cop a La Taberna de l’irlandès (1963) una pel·lícula completament diferent a l’anterior plena d’optimisme.





dissabte, 4 d’agost del 2012

Déjà vu, Star Wars i Centauros del Desierto


Avui veient novament Star Wars IV, he recordat la pel·lícula de John Ford Centauros del Desierto. L'escena en la que Luke torna a casa dels seus oncles per comprovar que els han assassinat recrea l’escena de Centauros en la que Martin, el nebot d’Ethan torna a casa dels oncles i constata que els indis els han assassinat. George Lucas sempre ha mostrat respecte cap a l’obra de John Ford, i Centauros, sens dubte n’és una de les millors pel·lícules que tant va influir en Lucas i molts dels seus companys generacionals, com Spielberg o Coppola.  


diumenge, 4 de desembre del 2011

Centauros del desierto


Centauros del Desierto (1956) és una gran pel·lícula dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser una pel·lícula de culte pels joves directors dels anys 70 com Spielberg, Coppola o Lucas. La descoberta de Luke dels seus oncles morts al primer episodi d’Star Wars està clarament inspirada en el moment en que John Wayne retorna i descobreix la seva família morta pels cheyennes i la seva casa incendiada.
Centauros del Desierto és una pel·lícula d’aventures de l’oest, però els personatge  de John Wayne està més torturat que en altres ocasions. No parla d’un passat recent,  que per força és dolorós, i els seus actes són menys maniqueus. L’acció es mou a través d’una recerca obsessiva per retrobar la seva neboda amb l’ajut del nebot adoptiu, un mestís que en ocasions li fa el contrapunt de lucidesa necessari en el seu desig de venjança.
Al fina, en un plànol magistral, quan acaba la pel·lícula el personatge de John Wayne queda al marge de la família retrobada: tots els anys destinats a la recerca no han estat per un interès propi.
Curiosament el títol original era The searchers, que en una traducció literal equivaldria als Cercadors, mentre que a la traducció en castellà es va optar per Centauros del Desierto, molt encertada. Els protagonistes són autèntics centaures del desert, animals mitològics que es passen tota l’acció a sobre dels seus cavalls resseguint el seu destí.  


diumenge, 24 d’octubre del 2010

El hombre que mató a Liberty Valance


«En el Oeste, cuando la leyenda es más bella que la verdad, imprimimos la leyenda.»


El hombre que mató a Liberty Valance és una gran pel·lícula dirigida per John Ford. L’altre dia la vaig revisar. El narrador és el vell senador Ransom Stoddard (James Stewart) explica la veritable història de la mort de Liberty Valance (Lee Marvin) en la que va jugar un paper molt important Tom Doniphan (John Wayne). Amb la màgia del blanc i negre la pel·lícula suposa una de les fites més importants del western, però també es tracta d’una de les grans pel·lícules del cinema. Ara “L’home que va matar a Liberty Valance” també és una bona cançó dels Amics de les Arts, que parla dels reconeixements que a vegades rebem per allò que no hem fet, de les idealitzacions al nostre favor que no sempre ens beneficien, ja que igual que arriben poden marxar.


No hi ha cap nació que hagi explicat tan bé com els EUA la pròpia visió de la seva història. La indústria del cinema nord-americana és la més poderosa i eficaç del planeta  i ha creat fins i tot un gènere del recull del seu passat més mitificat: el western. El western, la conquesta de l’Oest, quan els EUA eren un país amb una frontera interna en constant retrocés. En el western clàssic, abans que Sergio Leone i Clint Eastwood el deconstruissin des de Almeria, l’estructura dels protagonistes és molt maniquea: els dolents són molt dolents i els bons encarnen els valors de l’ideal americà: independent, fet a si mateix, amb autonomia respecte a les lleis i amb un codi moral propi. 



Cap actor com John Wayne va encarnar aquests valors tan bé, i el director que millor va dirigir a Jonh Wayne va ser John Ford, que fins i tot el va fer protagonitzar una altra obra mestra lluny de l’Oest: “El hombre tranquilo”, iniciant un gènere de pel·lícules que s’emmarquen en pobles idíl·lics i idealitzats, en que la comunitat es veu trasbalsada per l’aparició d’una situació excepcional o per l’arribada d’un intrús-protagonista que no podrà més que deixar-se portar per l’encant del lloc de rebuda. Dins d’aquest gènere situaria entre d’altres pel·lícules com “Local Hero”, “Despertant en Ned”, “La gran seducció”, “L’anglès que va pujar una colina i va baixar una muntanya” i fins i tot les arrels de “Doctor en Alaska”.

CURIOSITATS
Lee Van Clef és un dels sicaris que acompanya a Liberty Valance. Sobre el paper dels secundaris al cinema: 
http://www.elpais.com/articulo/portada/talento/secundario/elpepuculbab/20101023elpbabpor_41/Tes