dimecres, 30 de gener del 2013

Sant Felip Neri




Avui fa setanta-cinc anys del bombardeig de la plaça de Sant Felip Neri, una de les places més boniques i tranqui-les de la ciutat de Barcelona. Una nova mostra de la barbàrie de l'exercit de Franco, com els bombardejos de Durango o Gernika. L’atac feixista va causar nombroses morts, entre 42 persones i 210 segons les fonts. El primer bombardeig es va produir a les 09:11 del matí. Dues bombes van caure sobre el bucòlic indret: una al centre de la plaça, la metralla de la qual encara visible a la façana de l’església; i l’altra a la teulada del temple, amb la mala sort que no va explotar fins que va caure al soterrani, on es refugiaven desenes de nens orfes. El segon bombardeig va ser a les 11:11, just dues hores després, quan el lloc estava ple de persones que havien anat a oferir auxili als ferits. Va ser la primera mostra del que més tard es coneixeria com a bombardeig per saturació. El segon bombardeig, contra les persones que havien sortit a ajudar, buscava minar la moral, sembrar el pànic entre la població.



El poeta Conrad Lladó va descriure la barbàrie d’aquell diumenge de gener:

Avui han mort uns infants,
Amb la cara trossejada.
Tenien sota la sang
la boca oberta en rialla.
Avui han mort uns infants,digue-ho de banda a banda


dimarts, 29 de gener del 2013

La dansa de la gavina, d'Andrea Camilleri




La nova entrega del comissari Montalbano arrenca, ni més ni menys que amb la desaparició de l’home de confiança del comissari, l’inspector Fazio, el més puntual i fidel dels seus homes. Personalment vaig trobar aquesta desaparició un cop d’efecte, la possibilitat que mori el millor dels seus ajudants, el meu preferit, molt millor que Mimí Augello i segurament més imprescindible. 

La desaparició de Fazio junt amb la visió d’una gavina moribunda que dansa abans de caure, arrossegarà el pobre comissari Montalbano cap a un joc perniciós i contrarellotge. El comissari cada cop està més cansat, però no pot defugir el seu destí, malgrat rondinar i rondinar. I com és habitual haurà de sortejar a l’enèsima temptació encarnada en una dona que recorda als àngels. Però moltes coses no són el que semblen en aquesta entrega, que d’altra banda és de lectura tan amena com la resta d’històries de Montalbano.

diumenge, 27 de gener del 2013

Django, unplugged (1966)



S’ha estrenat Django Unchained i malgrat que encara no l’he anat a veure he recordat l’spaghetty-western de Sergio Corbucci de 1966 que ha inspirat el títol (que no la història) de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Django va ser en el seu moment una producció de molt baix pressupost, però amb el temps s’ha convertit en una pel·lícula de culte. Protagonitzada per un desconegut Franco Nero amb un repartiment  majoritàriament espanyol, amb un guió que plagiava descaradament  “Per un grapat de dòlars”: un misteriós foraster arriba a un poblet de mala mort, buscant venjar la mort de la seva dona, on contínuament es barallen dues bandes, una dirigida pel major Jackson, racista ex combatent de l’exèrcit confederat (Eduardo Fajardo) i una altra pel general Rodríguez, un suposat revolucionar mexicà (José Bódalo). L’heroi trobarà el recolzament de una de les prostitutes del bordell (Loredana Nusciak) i del propietari del saloon (Ángel Álvarez). La música, de Luis Enrique Bacalov, té algunes influències de Morricone però és menys orquestral.



El film té alguns detalls originals: l’heroi es presenta arrossegant un taüt que conté una metralladora; la quadrilla del major Jackson és una espècie de Ku-Klux-Klan però amb caputxes vermelles, entusiasmats en el tir al camperol mexicà; el carrer principal del poble és un brut fangar en el que es rebolquen les prostitutes quan es barallen; Django a diferència del protagonista de la trilogia del dòlar té nom i també a diferència d’aquest no busca diners, busca venjança. 




Django, amb més violència que els films de Leone, va gaudir de bastant popularitat però el pas del temps no l’ha deixat a la mateixa alçada que l’original. El que va fer més fortuna va ser el nom, ja que moltes pel·lícules posteriors que res tenien a veure amb aquesta l'utilitzaran. Potser amb la nova pel·lícula de Tarantino torna a reivindicar-se junt amb  altres pel·lícules del gènere que valen la pena.

En aquest enllaç es pot veure la pel·lícula original: https://www.youtube.com/watch?v=UorpS9zkgAQ

dissabte, 26 de gener del 2013

Envàs? de què vas?


Per fi ha finalitzat la campanya "Envàs on vas", tan enganxosa com enganyosa, i s’han generat més dubtes que no pas s’han resolt. Bé, potser sí que s’han resolt alguns dubtes ja que ha quedat clar que el reciclatge no es fa per millorar l’entorn sinó que es tracta d’un negoci. Les empreses que el controlen (Ecoenves i Ecovidrio) només estan disposades a reciclar allò pel que reben diners, allò que no els suposa cap despesa a la planta ja que cada envàs paga un canòn que costeja el futur reciclatge. I per això no han tingut cap pudor en promoure una campany en la que ens exigeixen que aboquem productes reciclables, però que no són envasos, al rebuig on no seràn reciclats. Quina diferència hi ha entre una ampolla de vidre de Cola i un got de vidre? La matèria d’ambdós és la mateixa, però el comprador de la Cola ha pagat ja el seu reciclatge, mentre que el comprador del got de vidre no. Ecoenves i Ecovidrio tenen la barra de demanar-nos que posem allò que tota la lògica indica que és reciclable en un contenidor que mai no es reciclarà. Vergonyòs, és obvi que les empreses dedicades al reciclatge han de generar beneficis, però no pot ser que aquest s’aconsegueixi de forma tèrbola i amb la complicitat de les autoritats que no organitzat un sistema realment sostenible de gestió de residus.



dilluns, 21 de gener del 2013

Superman: les quatre estacions




Acabo de rellegir Superman: las cuatro estaciones, un còmic que narra els principis de Superman, amb guió de Jeph Loeb i dibuix de Tim Sale. És tracta d’una història amable, que no busca l’impacte en l’espectacularitat i la mida dels enemics sinò en la profunditat de la història. No hi ha ni les explosió de Krypton ni naus espacials, però és una de les millors versions sobre l’origen de Superman.



Estructurat en quatre capítols temàtics segons el calendari de les estacions, el relat de Jeph Loeb es basa en els moments que van formar la maduresa de Clark Kent. Recorre, en diferents fases el seu viatge, moltes vegades en solitari des de el final de la infantesa en Smallville fins assolir el seu destí en el “món adult” de Metròpolis. Cada “estació” està narrada per un personatge secundari: el pare de Clark, Louise Lane, Lex Luthor i Lana Lang. Les diferents perspectives subratllen el seu heroisme.



 Tim Sale aconsegueix un gran treball, partint de la interpretació artística de l’època daurada de Superman, traslladant les imatges i les icones a una sensibilitat moderna, amb desplegables de doble pàgina que emfatitzen la majestuositat del mite. Però el més interessant del treball de Sale no són les escenes d’acció sinó les vinyetes dedicades als personatges, més moderades, amb preciosos colors pastel de la mà del colorista Bjarne Hansen.



Loeb i Sales ambienten el mite de Superman en l’atmosfera acollidora i nostàlgica de l’Amèrica Rockwelliana, però no cauen en el sentimentalisme enfarfegador. Al contrari, aconsegueixen una exaltació dels petits pobles i dels seus valors, encarnats per Superman.  Un Superman que és tan poderós com íntegre i noble, i que fonamenta els seus principis en allò que va recollir dels pares i d’Smallville. Superman, que poden fer el que vol decideix fer el bé, és en la seva decisió reflex del bé que ha contemplat des de l’arribada a la Terra.




dilluns, 14 de gener del 2013

Norman Rockwell

Triple autorretrat, 1960

Norman Rockwell (Nova York 1894 - Stockbridge 1978) va ser un pintor i il·lustrador americà, reconegut especialment als Estats Units però que no ha tingut una popularitat tan gran fora de les seves fronteres. Amb una tècnica molt realista Rockwell va realitzar nombroses portades de revistes, sobretot del “Saturday Evening Post”, i molta publicitat. 

Portada del Saturday Evening Post, 1941

El crític, 1962
La seva temàtica és quotidiana, amb molt sentit de l’humor, en les seves obres tracta els nens amb molta amabilitat i durant la major part de la seva trajectòria transmetrà els valors de l’American Way of Life. Per això rebrà fins i tot acusacions de ser polícament i artísticament irrellevant i de viciar el gust del nordamericà mig. Però a partir dels anys seixanta Rockwell pintarà grans obres, en les que des del realisme que sempre havia utilitzat tractarà temes cada cop més compromesos, com la crítica de l’art, els drets civils i la convivència racial. La seva obra ha influït en autors posteriors com Alex Ross que han continuat la il·lustració hiperrealista. 

El problema amb el que tots convivim, 1964



diumenge, 13 de gener del 2013

La supervivent, de Paul Gillon



Després de tornar d’una sessió de submarinisme, Aude Albrespy troba els cossos calcinats dels seus amics a la platja i descobreix que és la única supervivent en un entorn que ha quedat intacte. A més d’ella, uns ciborgs i uns estranys i repugnants bitxos són els únics supervivents d’una catàstrofe de la que es desconeix l’origen. Aude intentarà sobreviure en companyia d’Ulises, un robot molt perfeccionat, possessiu i gelós, que sap fer-ho tot, fins i tot l’amor. Un astronauta (que sembla sortir d'un àlbum de Blueberry) que retorna la terra li donarà a Aude un fill, Jonàs abans de ser assassinat pel gelós robot, que es nega a compartir la seva preciosa companya. 



Paul Guillon va escriure i dibuixar els quatre volums d’aquesta sèrie lleugerament eròtica a partir d’una idea de Claude Maggiori, que recorda vagament El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (l'aigua salvadora, l'amant perdut, la solitud, el fill...). El dibuix de Paul Guillon és elegantíssim, i supera la qualitat del guió. La supervivent es va publicar en l’Écho des Savanes de 1985 a 1991. A Espanya va ser publicat per Toutain. Glénat ha publicat recentment una edició integral de luxe. 





dissabte, 12 de gener del 2013

80 anys de Casas Viejas


Avui es compleixen vuitanta anys dels lamentables fets de Casas Viejas, que van tenir un paper molt destacat en l’evolució política de la Segona República. El 8 de gener de 1933 la FAI havia cridat a la insurrecció general contra la Segona República. La violència es va desfermar a Catalunya, Aragó i Andalusia. L’episodi més tràgic, enmig de les múltiples oposicions que patia la Segona República es va produir a Casas Viejas, un petit poble de Cadis. Gerald Brenan [i] indicava que “Casas Viejas és una míser llogaret, d’una regió afectada per la malària, a la vora de Xeres de la Frontera. La terra que l’envolta pertany al duc de Medina Sidonia, que és un dels majors propietaris de terres a Espanya, i estava assenyalada per a l’expropiació. Els seus habitants pertanyen a la CNT, eren miserablement pobres i ignorants com ho són tots els camperols d’aquests grans latifundis”.

Els 10 de gener camperols de Casas Viejas van declarar el comunisme llibertari, van destituir a l’alcalde de la pedania i van tractar d’ocupar l’11 de gener, sense èxit la caserna de la Guàrdia Civil, provocant la mort de dos guàrdies civils. Aquesta, amb el reforç d’un grup de Guàrdies d’Assalt va envoltar llavors a un grup d’anarquistes a la casa del seu cap “Seisdedos”, un carboner llibertari. Quan els anarquistes es van negar a obeir l’ordre de rendició els guàrdies van fer foc, matant als vuit defensors el 12 de gener. Després van cremar la casa, i segons informes posteriors, van deixar deliberadament abandonats  sis cadàvers a mig cremar perquè els veiessin els camperols i servís d’escarni [ii]. Segons Tuñon de Lara, però, passada la mitjanit, una companyia d’assalt amb metralladores, comandada pel capità Rojas enviat des de Madrid, va arribar i es va encarregar de l’assalt; clarejava quan els guàrdies assaltants van optar per cremar la casa. La matança va ser horrible; al intentar fugir de les flames tots van ser crivellats sense possibilitats [iii]. Gabriel Jackson i Manuel Tuñon de Lara discrepen, doncs, sobre si l’incendi de la casa de “Seisdedos” es produeix abans o després de la morts dels seus ocupants.




Els diaris liberals i d’esquerres, així com el monàrquic ABC, van enviar corresponsals que van competir entre sí per donar detalls més sensacionalistes. Curiosament l’ABC va aplaudir el primer dia la repressió fins que es va adonar dels avantatges polítics que podia obtenir d’aquella matança [iv]. Els últims reportatges sostenien que els guàrdies no només van matar a “Seisdedos” i els seus companys, sinó que van envoltar a altres aldeans i els van obligar a ficar-se a la casa per compartir la sort del seu cap [v].

També es va descobrir que quinze presoners havien estat assassinats a sang freda per un escamot d’afusellament de la Guàrdia d’Assalt comandat pel capità Rojas. Algunes fonts  sostenen que el capità Rojas estava begut quan va provocar la matança de dotze camperols, dos dones i un nen, morint també tres guàrdies d’assalt [vi]. Després el capità Rojas va dir als periodistes que havia rebut ordres que no hi hagués ni presoners ni ferits, i que Manuel Azaña, el cap del govern havia dit: “Los tiros, a la barriga”. Azaña va ordenar immediatament una investigació, i sempre va negar aquesta ordre, però els fets de Casas Viejas sempre va perseguir el primer govern d’Azaña. Azaña a més va estar poc afortunat quan va afirmar “En Casas Viejas no ha ocurrido, que sepamos, más que lo que tenía que ocurrir...”.  En el debat a les corts el diputat radical Diego Martínez Barrio va afirmar que el règim d’Azaña era un govern de “barro, sangre y lágrimas”, i una part de l’opinió pública no va entendre el tracte del que havien estat objecte uns miserables i ignorants camperols. La consciència pública va reaccionar enèrgicament contra la matança de camperols que vivien en la més abjecta pobresa, i en aquest cas el pitjor dels crims havia estat comés per la nova Guàrdia d’Assalt republicana.



Els resultats de la investigació parlamentària no van ser convincents, i va arribar a la conclusió que “no hay pruebas que permitan la insinuación de que la policía actuó en la represión de acuerdo con órdenes dadas por los miembros del gobierno”. Malgrat això l’opinió pública va creure que el govern era moralment responsable i els successos de Casas Viejas es convertirien en la pedra angular de la llegenda negra contra la República. Per això Casas Viejas es va convertir com va dir el general Joaquín Fanjul en un “Annual polític”, l’Annual de la Segona República. Una Segona República que al 1933 era fortament atacada des de la dreta, que ja havia intentat un cop d’estat per part del General Sanjurjo el 10 d’agost de 1932, mentre que cada cop perdia més suports del moviment obrer i l’esquerra. El triomf del centre-dreta a les eleccions de novembre de 1933 van ser la conseqüència de la suma dels dos factors.




[i] BRENAN, Gerald (1943): El laberinto español, antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil, página 136
[ii] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, pàgina 105
[iii] TUÑON DE LARA, Manuel (1989): “La Segunda República”, Historia de España, volum 9, página 151
[iv] TUÑON DE LARA, Manuel (1989): “La Segunda República”, Historia de España, volum 9, página 151
[v] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil, pàgina 106
[vi] JULIÁ, Santos (2006): República y Guerra en España (1931-1939), pàgina 60

dijous, 10 de gener del 2013

Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster



Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster, és una novel·la que narra la història de Nathan Glass, un seixantí divorciat, que acaba de superar un càncer però que creient que el seu final està a prop decideix mudar-se a Brooklyn per afrontar l’últim tram de la seva existència, recuperant entre els seus records prou material per escriure El llibre de l’estupidesa humana. Però l’aparició del seu nebot Tom Wood de qui feia temps que no sabia res i que treballa en una llibreria del barri, l’arribada la Lucy, la neboda de Tom que fuig dels problemes que té la seva mare, i més personatges com la Nancy Mazzuchelly i la seva mare, la Honey Chowder, la Marina Gonzalez, en Harry Brightman, la seva filla Rachel i el seu marit ... faran que Nathan visqui més del que ell havia previst inicialment. Quan Nathan retroba a Tom tots dos són dos vaixells a la deriva que no tenen un port de destinació, que es recolzaran l’un en l’altre i aconseguiran millorar les seves vides. 

Bogeries de Brooklyn és el primer llibre de Paul Auster que he llegit i m’ha agradat molt. L’autor té una especial habilitat per fer créixer la novel·la a partir de l’afegit de les històries dels diversos personatges units a través del nexe que és el narrador, en Nathan Glass. Es llegeix d’una forma molt agradable, tant que vaig lamentar acabar-lo.

Per molts anys Tintín

Avui es compleixen 84 anys de l'aparició per primer cop de Tintín a Le Petit Vingtiéme. Encara es conserva molt bé. Per molts anys


dimecres, 9 de gener del 2013

Vittorio Giardino




Vittorio Giardino (Bolonya 1946) és un dels grans autors de còmic de l’actualitat i un dels millors representants de la línia clara. Va començar la carrera d’enginyer electrònic, abans d’orientar-se al 1978 cap el còmic i la il·lustració. L’any 1979 va crear el personatge Sam Pezzo, un detectiu al més pur estil de Philippe Marlowe però traslladat a la Itàlia de finals dels 70. A partir de 1983 crea el personatge de Little Ego, que protagonitza petits episodis eròtics que poblen els seus els somnis.


L’any 1982, després de casar-se amb una dona jueva, Giardino va crear Max Fridman, un ex-agent jueu dels serveis secrets francesos que protagonitzarà diverses històries a través dels anys 30: Rapsòdia Hongaresa, La Porta d’Orient i No passaran, aquest darrer durant la Guerra civil espanyola.



L’any 1991 va crear Jonas Fink, la història d'un jove jueu que pateix a la Praga de la dècada dels 50 la dictadura estalinista.

En totes les seves obres Vittorio Giardino es caracteritza per un dibuix molt realista, una ambientació acuradíssima que es demostra fins al mínim detall, i uns guions sòlids i complexos.  

dimarts, 8 de gener del 2013

Els maies

Aprofitant que no s'han acomplert les interpretacions d'alguns agorers que erròniament van interpretar la fi del món segons el calendari maia per parlar una mica sobre aquesta antiga civilització. 


Els maies són una civilització mesoamericana precolombina que va tenir el seu apogeu segles abans de l'arribada espanyola a Amèrica i que avui dia, tot i no estar organitzada com a estat, encara manté viva la seva cultura entre els indígenes de totes aquelles zones que abastava. En tractar-se d'una civilització mesoamericana, aquestes zones són el sud de Mèxic (especialment la península del Yucatán), Guatemala, Belice i les regions més occidentals d'Hondures i El Salvador; és a dir, a grans trets, la meitat nord de Centreamèrica.





Tot i l'existència, com és natural, de civilitzacions i cultures protomaies, no es parla d'una civilització maia estructurada com a tal fins al segle III d.C. i la desaparició d'aquesta es data al segle XV amb l'arribada dels conqueridors europeus. Com s'ha dit abans, però, és important considerar aquesta segona data com a fi de la civilització maia i no pas del poble o la cultura que encara perviuen avui dia (a la península del Yucatán a Mèxic es calcula que més del 35 % de la població parla llengua maia).



La civilització maia és coneguda per ser una de les més avançades a nivell cultural (especialment en el camp de les matemàtiques i l'astronomia) de tota l'Amèrica precolombina, fins al punt de superar en alguns coneixements als propis conqueridors europeus. Els maies mai van ser un poble homogeni, sinó que l'anomenat Imperi maia consistia en un seguit de ciutats - estat independents, tot i que amb similituds culturals, polítiques i socials. Això és fruit d'un passat comú, ja que tots els pobles maies compartien fortes influències de l'antiga cultura olmeca (considerada la "cultura mare" de Mesoamèrica).



Els maies eren una societat amb una forta estratificació social, on la noblesa i el sacerdoci ocupaven els estaments més elevats i vivien dels tributs pagats per les classes populars, majoritàriament agricultores. També era una societat esclavista, essent aquests en la seva majoria presoners de guerra (les ciutats - estat estaven en constant guerra entre elles), delinqüents i orfes. La religió ocupava un paper central en la vida de les comunitats i el màxim càrrec sacerdotal de cada ciutat tenia tanta o més importància que el seu equivalent nobiliari. Es tractava d'una religió politeista, naturalista (els déus eren fenòmens atmosfèrics i elements naturals) i dualista, on la divinitat tenia tant els seus representants bondadosos com malvats. De fet, l'element més característic i majestuós de les ciutats maies són les seves piràmides esglaonades, usades com a cementiris i a dalt de les quals s'hi trobava el temple. La raó d'aquestes construccions és doble: d'una banda, que el lloc de culte estigués tan a prop com fos possible del cel i per tant, dels déus i d'altra, sobrepassar l'altura de la selva i ser un element fàcilment identificable i alertador des de la llunyania. També en aquestes piràmides - temple es realitzaven els rituals i sacrificis (animals i humans) que han passat a formar part de l'imaginari popular.



Les piràmides - temple són la màxima expressió d'una arquitectura impressionant, més encara tenint en compte l'endarreriment tecnològic en aquest camp (no s'ha demostrat que disposessin d'eines de metall, politges i rodes) que només podia sustentar-se sobre la disponibilitat de la força humana pròpia d'una societat esclavista (com la construcció de les piràmides egípcies). Els maies també construïren edificis monumentals d'arquitectura civil com ara palaus i els materials més usats eren la fusta i la pedra, especialment calcària.




A nivell econòmic, podem parlar d'una societat estrictament agrària. La base del conreu, així com de l'alimentació maia era el blat de moro, molt emprat sobretot en l'elaboració de begudes i truites. També tenia molta importància el cacau, especialment per mesclar-lo amb aigua i fer xocolata líquida. En cap cas es tracta d'una civilització ramadera i per complementar l'agricultura se servien de la recol·lecció, la caça i la pesca.

Com ja s'ha comentat, allò que realment diferencia la societat maia de la resta de pobles precolombins és l'elevat nivell cultural al qual van arribar. L'escriptura es considera jeroglífica (a causa de la seva similitud formal amb l'egípcia), tot i que en realitat té una naturalesa pictogràfica, és a dir, que cada símbol no està associat a un so, sinó a un concepte (més similar, per exemple, a l'escriptura xinesa).

Això, juntament amb un sistema vigesimal (base vint) i posicional, els permetia de calcular xifres molt elevades com les que es requerien per als càlculs astronòmics. Els maies realitzaven observacions astronòmiques molt precises. Tots aquests coneixements també els van servir per disposar d'un calendari més precís que el que s'utilitza avui dia, amb un any que durava tres-cents seixanta-cinc dies (vint-i-vuit setmanes de tretze dies) i s'iniciava el setze de Juliol.

La civilització maia va tenir la seva època daurada entre els segles V i X, però quan al segle XV van arribar els conqueridors espanyols ja eren un poble en decadència i pràcticament sotmès. La caiguda d'un imperi tan avançat culturalment s'explica per diversos motius. En primer lloc, l'avenç cultural no suposava que no fos un poble ferotgement bel·licós i la seva naturalesa composta per petites ciutats - estat feia que estiguessin en constant guerra entre elles. Aquesta animadversió fraternal va ser, de fet, un dels aspectes que més van propiciar i dels quals més es van servir els conqueridors per sotmetre'ls. A més de la guerra interna, la fortalesa i hegemonia de la veïna civilització asteca durant aquests últims anys suposava un enemic exterior que, a més de ser una amenaça constant, obligava a pagar forts tributs. Més enllà dels conflictes bèl·lics, la pròpia climatologia era hostil als maies, ja que van coincidir amb el fenomen climàtic conegut amb el nom de "El Niño" que afecta cíclicament la zona mesoamericana (així com moltes altres parts del món) i comporta gran quantitat de pluges i innundacions que impedien el desenvolupament de l'agricultura. 

dilluns, 7 de gener del 2013

dissabte, 5 de gener del 2013

Seguint l'estrella del cometa Halley



L’any 1301 l’estela del cometa Halley va aparèixer al cel tal i com fa cíclicament en un període que oscil·la entre setanta-sis i setanta-nou anys. Dos anys després, el 1303, Giotto va començar a pintar els frescos de la Capella dels Scrovegni de Pàdua, que narren les vides de Maria i Crist. Un dels frescos representa l’adoració dels Reis Mags, que guiats per l’estrella van arribar a l’establia on va néixer Crist.  Amb una imatge recent tan impactant com la visió del cometa Halley és normal que Giotto l’utilitzés de model el cometa per representar l’estrella, i potser no estava gaire desencaminat ja que és possible que l’aparició documentada a les fonts romanes i xineses del cometa Halley l’any 11 aC fos l’ inspiració de l’evangeli de Sant Mateu sobre l’estrella de Betlem. No és el primer cop que el cometa Halley es representa en una obra d’art: també el trobem, per exemple, al tapís de Bayeux.

Bons regals


divendres, 4 de gener del 2013

La torre de Cal Felip


La torre de Cal Felip  a l'any 2002,  encara conservava els merlets
La torre romànica de Cal Felip [1] es troba situada a la banda dreta del camí del Mig anant cap a Sant Feliu, al municipi de Sant Joan Despí. Es tracta d'una torre de guaita medieval (segle XI) que té nombrosos paral·lels a la zona del Llobregat: la torre del castell de Collbató, la torre de la Penya del Moro (Sant Just Desvern), la Torre Salbana [2] (Santa Coloma de Cervelló) o la de Benviure (Sant Boi del Llobregat).  Actualment la torre té una masia adossada, la Masia de Cal Felip de la qual la torre rep el nom. Les restes més antigues conservades de la masia de Cal Felip és una arcada gòtica que es construí a ponent de la torre. Al 1618 la casa s'amplià i es restaurà, com evidencien sengles portes a banda i banda del vestíbul, al fons i rera el qual hi ha la torre. La darrera reforma es va realitzar a la fi del segle XIX, en un estil entre neo-medieval i modernista. 

Ambdós edificacions (torre i masia) tenen protecció parcial dins el Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del  Patrimoni Arquitectònic de Sant Joan Despí [3], P31. Hem de mencionar que aquest fenòmen de construcció de masies adossades a antigues torres de defensa no és exclusiu de la torre de Cal Felip: sense anar més lluny també el trobem en el cas de la Torre Salbana a Santa Coloma de Cervellò.  Gràcies a la construcció de la masia s'ha conservat tant bé la torre en ambdós casos.

Des de dalt de la torre estant es veu, a l'altra banda del Llobregat, la Torre Salbana, el Castell d'Eramprunyà  i el lloc on hi hagúe el castell de Sant Boi, així com els primers estreps de la muntanya de Sant Ramon, on hi ha la torre de Benviure, avui amagada per l'extensa edificació moderna. També deuria tenir contacte visual amb la torre de la Penya del Moro a Sant Just Desvern, de la qual actualment només es conserva el sócol i la torre Abadal a Sant Feliu de Llobregat.

Les fonts documentals sobre la torre de Cal Felip

Dos són els documents medievals que parlen sobre la torre de Cal Felip:
1)      La torre és esmentada  per primer cop el 1134 en un document de donació de Berenguer Arnau a Sant Cugat (RIUS, 1945, pp. 929).

"Ego Berengarius Arnalis, qui vocor Vitalis, …, corpus meo cum oi meo proprio alaudio habeo in Lubricato, id sunt, terris et vineis, …, quam dimito ecclesie s. Iohannis de Pino. Affrontat predicum alaudium quod dono s. Cucuphati: ab oriente in monte vocitato Orsa, a meridie in ipso collo de Gavarra, ab occidente in flumine Lubricati, a parte vero circi in turre Bernardi Moronis…"


Berenguer Arnau qui vocor vitalis dona al Sant Cugat el seu cos i un alou que té al Llobregat (amb l'excepció d'una peça que dona a l'esglèsia de Sant Joan Despí). L'alou limita a Llevant amb el mont d'Orsa (Sant Pere Martir), a ponent amb el Llobregat, a Migdia amb el coll de la Gavarra (Cornellà) i a la tramuntana amb la torre de Bernat Moronis. És molt probable que es tracti de la torre de Cal Felip, ja que a Sant Joan Despí (on, a partir de la situació descrita, es troba la torre) ni s'ha trobat ni es coneixen notícies de cap altre torre.

2)      La segona notícia de la torre de Cal Felip fa referència  a la venda d'una terra. Al 1439 Joan Puig, abans de Sant Joan Despí, ara ciutadà de Barcelona, ven a Bernat de Montpaó una peça de terra, amb una torre o fortalessa que havia format part del mas Puignacler, situada a Sant Joan Despí sots alou de l'Almoina, pel preu de vint sous barcelonins (BAUCELLS, 1984, pp. 196, doc 114).

Descripció de la torre

La torre romànica de Cal Felip fa 14'60 metres d'alçada sense contar el coronament de la part superior, acabat modernament, a finals del segle passat quan es feren les reformes de la masia. La planta de la torre és circular, amb 2'50 metres de diàmetre interior, 1'10 metres de gruix a la base i 4,70 metres de diàmetre total.



A l'interior de la torre actualment hi ha tres pisos, més el terrat superior, refet a finals del segle passat en la reforma de la casa. No hi ha cap seguretat que aquests tres pisos corresponguin a divisions antigues, tot i que sembla que ha de ser el  més normal.




Al pis baix, a nivell dels baixos de la casa, hi ha una volta rebaixada moderna. A aquest pis correspon una finestra espitllera que es veu des de l'exterior. El pis de sobre es cobert per una volta hemiesfèrica que té al centre  un òcul o pas, avui tapat, d'uns 60 cm de diàmetre. Aquesta volta, molt regular de forma i estructura, podria ser antiga tot i que és difícil d'assegurar perque a la fi de segle passat tot  l'interior d'aquest pis va ser pintat i arranjar en estil neogòtic, per a ser utilitzat com a capella. Per çó no es pot veure l'aparell, que permetria verificar si la volta és o no romànica i si hi ha o no cap finestra. Per sobre d'aquest pis n'hi ha un altre en el qual s'obre una finestra exteriorment espitllerada que ha de correspondre a una de les dues espitlleres que es veuen des de l'exterior, però com que està tapiada no es pot dir amb quina exactament. Aquesta finestra s'eixampla interiorment en biaixos i es cobreix per un arc de mig punt adovellat, de 60 cm d'amplada màxima de llum amb l'àmpit horitzontal (PAGÈS, 1992, pp. 621). 



El paredat de la torre està format per filades de pedres de mida petita i mitjana (alguna de més grossa) escairades a martell. S'hi barreja tota mena de materials, principalment licorella, però també calcària i alguns, pocs, carreus d'arenosa.  Els carreus són rectangulars, escairats a martell i ben tallats, mitjanament regulars, formant filades més homogènies. Al costat d'aquests hi ha també, disposades horitzontalment llossetes primes, col·locades de cantell o intercaledes entre carreus més regulars, i, tambè disposades horitzontalment en filades més primes. Les pedres o carreus més grans, generalment, són a la part inferior de la torre, al que correspondria a la planta a nivell del sól. A mida que puja el paredat es va fent més petit i homogeni. Aquest paredat, per al qual es va aprofitar tota mena de material disponible, podria correspondre als primers anys del segle XI. La forma i disposició de molts carreus de la part baixa de la torre s'assembla molt a la d'algunes esglèsies de l'època, posteriors a allò que s'ha anomenat primer romànic però que encara no han adoptat el paredat ben tallat i escairat del romànic plé o del segle XII (PAGÈS, 1992, pp. 621).

No es sap on era situada la porta originària, perque evidentment avui totes les obertures d'accés als pisos són grans portes rectangulars modernes. Segurament la porta originària degué ser elevada, com és costum en aquestes torres i encarada a un lloc poc exposat que en aques cas correspondria a la part de la torre actualment no visible.

La torre de Cal Felip correspon bé amb la definició que d'aquest tipus d'elements realitzà Manuel Riu i Riu (RIU, 1985). Segons Manuel Riu i Riu les torres de guaita solen ser de dos pisos, tot i que poden tenir tres. Acostumen a tenir volta hemiesfèrica al soterrani i també al darrer pis, sota el terrat, ja que ambdues voltes els proporcionen major consistència. Amb freqüència a les filades baixes hi ha restes de l'aparell de "soga y tizón": alternen els blocs disposats horitzontalment amb altres blocs més prims posars verticals a la mateixa filadam de forma semblant a les construccions coetànies del califat de Córdova. La part superior sol tenir un sostre pla o terrat per facilitar les tasques de vigilància (aquest aspecte no s'ha conservat a la torre de Cal Felip per les reformes del segle passat). És probable que aquestes torres disposesin d'una coberta cònica de fusta.

La torre de Cal Felip és la més estreta de les torres romàniques conservades a la comarca. Per les seves mides s'assembla més a la torre del castell de Collbató o de la Penya del Moro (Sant Just Desvern) que amb la Torre Salbana (Santa Coloma de Cervelló) o la de Benviure (Sant Boi del Llobregat). El paredat és més regular que el de la torre del castell de Collbató però té els murs més prims (1,10 metres en comptes de 1,50 metres).

Montserrat Pagès  i Paretas data el paredat de la torre, per comparació amb altres esglèsies de la zona, al segle XI tot i que és més probable que es constuïs a les primeries del segle XII (PAGÈS, 1992 a, pp. 621). Aquesta proposta cronològica es corroborada per la forma de les finestres, característica del primer romànic. Segons Montserrat Pagès  i Paretas el més versemblant és que la torre s'hagués construït  a causa de les ràtzies almoràvits de la primeria del segle XII, una al 1107 i una altra al 1114-15 (PAGÈS, 1992 b, pp. 411). Entre aquesta data i la citació de la torre al 1134 cal situar l'edificació de la torre.

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona, està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament.  


La masia i la torre deteriorant-se cada cop més


Bibliografía

BAUCELLS i REIG, Josep (1984): El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la seu de Barcelona. Catàleg del fons en pergamí de l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Barcelona

BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred (1995): Sant Joan Despí. Història d'un poble bi-mil·lenari, Barcelona

Castells catalans, Els (1967-79): Barcelona, Editorial Dalmau

Catàleg de Monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya (1990), Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona

Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del  Patrimoni Arquitectònic de Sant Joan Despí (1995), Ed. Ajuntament de Sant Joan Despí , Sant Joan Despí

MADUELL, Alvar (1987): Sant Joan Despí, un recorregut per la Història, Barcelona

PAGÈS i PARETAS, Montserrat (1992 a): Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona

PAGÈS i PARETAS, Montserrat (1992 b): "Torre de Cal Felip", Catalunya romànica, Barcelona

RIU i RIU, Manuel (1985): "L'aportació de l'arqueologia a l'estudi de la formació i expansió del feudalisme català", Estudi General. 5-6. La formació i expansió del feudalisme català. Actes del col·loqui organitzat pel col·legi universitari de Girona (8-11 de gener de 1985). Homenatge a Santiago Sobrequés i Vidal, Girona

RIUS, José (editor) (1945): Cartulario de Sant Cugat del Valles, Barcelona



[1] També coneguda amb el renom de Torre Mora.
[2] La torre Salbana apareix referenciada amb el nom de torre Salbana (PAGÈS, 1992 a, pp. 418) tot i que també podem trobar-la citada com torre Salvana (Castells catalans, Els (1967-79): Barcelona)
[3] Aprovat per la Comissió d'Urbanisme de Barcelona del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya  el 8 de febrer de 1995.