Avui es compleixen vuitanta anys dels lamentables fets de Casas Viejas, que
van tenir un paper molt destacat en l’evolució política de la Segona República.
El 8 de gener de 1933 la FAI havia cridat a la insurrecció general contra la
Segona República. La violència es va desfermar a Catalunya, Aragó i Andalusia.
L’episodi més tràgic, enmig de les múltiples oposicions que patia la Segona
República es va produir a Casas Viejas, un petit poble de Cadis. Gerald Brenan [i] indicava que “Casas
Viejas és una míser llogaret, d’una regió afectada per la malària, a la vora de
Xeres de la Frontera. La terra que l’envolta pertany al duc de Medina Sidonia,
que és un dels majors propietaris de terres a Espanya, i estava assenyalada per
a l’expropiació. Els seus habitants pertanyen a la CNT, eren miserablement
pobres i ignorants com ho són tots els camperols d’aquests grans latifundis”.
Els 10 de gener camperols de Casas Viejas van declarar el comunisme
llibertari, van destituir a l’alcalde de la pedania i van tractar d’ocupar l’11
de gener, sense èxit la caserna de la Guàrdia Civil, provocant la mort de dos
guàrdies civils. Aquesta, amb el reforç d’un grup de Guàrdies d’Assalt va
envoltar llavors a un grup d’anarquistes a la casa del seu cap “Seisdedos”, un
carboner llibertari. Quan els anarquistes es van negar a obeir l’ordre de
rendició els guàrdies van fer foc, matant als vuit defensors el 12 de gener.
Després van cremar la casa, i segons informes posteriors, van deixar
deliberadament abandonats sis cadàvers a
mig cremar perquè els veiessin els camperols i servís d’escarni [ii]. Segons Tuñon de Lara, però, passada la mitjanit, una
companyia d’assalt amb metralladores, comandada pel capità Rojas enviat des de
Madrid, va arribar i es va encarregar de l’assalt; clarejava quan els guàrdies
assaltants van optar per cremar la casa. La matança va ser horrible; al
intentar fugir de les flames tots van ser crivellats sense possibilitats [iii]. Gabriel Jackson i Manuel Tuñon de Lara discrepen,
doncs, sobre si l’incendi de la casa de “Seisdedos” es produeix abans o després
de la morts dels seus ocupants.
Els diaris liberals i d’esquerres, així com el monàrquic ABC, van enviar
corresponsals que van competir entre sí per donar detalls més sensacionalistes.
Curiosament l’ABC va aplaudir el primer dia la repressió fins que es va adonar
dels avantatges polítics que podia obtenir d’aquella matança [iv]. Els últims reportatges sostenien que els guàrdies no
només van matar a “Seisdedos” i els seus companys, sinó que van envoltar a
altres aldeans i els van obligar a ficar-se a la casa per compartir la sort del
seu cap [v].
També es va descobrir que quinze presoners havien estat assassinats a sang
freda per un escamot d’afusellament de la Guàrdia d’Assalt comandat pel capità
Rojas. Algunes fonts sostenen que el
capità Rojas estava begut quan va provocar la matança de dotze camperols, dos
dones i un nen, morint també tres guàrdies d’assalt [vi]. Després el capità Rojas va dir als periodistes que
havia rebut ordres que no hi hagués ni presoners ni ferits, i que Manuel Azaña,
el cap del govern havia dit: “Los tiros, a la barriga”. Azaña va ordenar
immediatament una investigació, i sempre va negar aquesta ordre, però els fets
de Casas Viejas sempre va perseguir el primer govern d’Azaña. Azaña a més va
estar poc afortunat quan va afirmar “En
Casas Viejas no ha ocurrido, que sepamos, más que lo que tenía que ocurrir...”.
En el debat a les corts el diputat
radical Diego Martínez Barrio va afirmar que el règim d’Azaña era un govern de “barro, sangre y lágrimas”, i una part de
l’opinió pública no va entendre el tracte del que havien estat objecte uns
miserables i ignorants camperols. La consciència pública va reaccionar
enèrgicament contra la matança de camperols que vivien en la més abjecta
pobresa, i en aquest cas el pitjor dels crims havia estat comés per la nova
Guàrdia d’Assalt republicana.
Els resultats de la investigació parlamentària no van ser convincents, i va
arribar a la conclusió que “no hay
pruebas que permitan la insinuación de que la policía actuó en la represión de
acuerdo con órdenes dadas por los miembros del gobierno”. Malgrat això l’opinió
pública va creure que el govern era moralment responsable i els successos de
Casas Viejas es convertirien en la pedra angular de la llegenda negra contra la
República. Per això Casas Viejas es va convertir com va dir el general Joaquín Fanjul
en un “Annual polític”, l’Annual de
la Segona República. Una Segona República que al 1933 era fortament atacada des
de la dreta, que ja havia intentat un cop d’estat per part del General Sanjurjo
el 10 d’agost de 1932, mentre que cada cop perdia més suports del moviment
obrer i l’esquerra. El triomf del centre-dreta a les eleccions de novembre de
1933 van ser la conseqüència de la suma dels dos factors.
[i] BRENAN, Gerald (1943): El laberinto
español, antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil, página 136
[ii] JACKSON, Gabriel (1965): La República Española y la Guerra Civil,
pàgina 105
[iv] TUÑON DE LARA, Manuel (1989): “La
Segunda República”, Historia de España,
volum 9, página 151
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada