Jules Verne és un dels autors més coneguts de la Literatura Universal. Considerat un geni de l’anticipació, el precursor de la ciencia-ficció, tothom ha llegit alguna novel·la o coneix alguna adaptació de les seves obres. Hi ha dos tòpics, però, que convindria matissar sobre el treball de Jules Verne. En primer lloc, no inventa res sinó que incorpora a les seves narracions els darrers progressos tècnics abans que es popularitzin. Fins i tot es pot dir que Jules Verne va ajudar a popularitzar-los. L’audàcia de Verne consisteix en preveure com s’utilitzaran els progressos científics abans que succeís. Jules Verne escriu en un temps en que diversos factors motiven una autèntica explosió literària: la consolidació de l’estat burgés i l’alfabetització amplien el públic receptor de literatura, mentre que els avenços tècnics de la Revolució industrial permeten augmentar les tirades de premsa i llibres. En aquest context de democratització de la lectura, que té poques alternatives o competències en el lleure, Jules Verne triomfarà amb unes obres plenes d’imaginació, aventures i distraccions.
D’altra banda la crítica del segle XX ha contribuït a considerar a Jules Verne com un escriptor per a nens, quan va escriure la majoria dels seus llibres per al públic adult. És cert que adaptats els llibres de Verne no necessiten que es modifiqui l’argument per tal de que siguin llegits per un públic infantil. Els llibres de Verne estan plens d’aventures, acció i manquen continguts que moralment no considerem apropiats per al públic juvenil. Així no obstant, cal que ens tornem a apropar a la seva obra a través de les seves edicions completes, aquelles que publicava en forma de folletí i que mantenia al lector en suspens fins la següent entrega, i que eren els adults qui les devoraven. L’arraconament de Jules Verne en els prestatges de la literatura infantil i juvenil no ha estat, malauradament, un fenomen exclusiu. Gairebé tots els companys de ploma del segle XIX han patit un ostracisme similar: Alexandre Dumas, Robert Louis Stevenson són els exemples més evidents. No poden els adults tornar a l’Illa del tresor que van visitar quan eren petits?; A quin món pertanyen les passions que descriu Dumas al Comte de Montecrist?. Erròniament hem desterrat els grans autors clàssics d’aventures de les nostres biblioteques imaginaries, i tot i que no els llegim sempre els hauríem de tenir presents.
Jules Verne va néixer a la ciutat portuària de Nantes, el vuit de febrer de l’any 1828, en una família de la vella burgesia provinciana. El petit Jules volia ser mariner, però l’estricte pare va decidir que Jules, el primogènit, seria advocat, mentre que el seu germà petit, Paul, sí que va poder triar la carrera marina. Dominat sota una autoritat paterna tan estricta, als onze anys Jules va escapar de casa i es va enrolar coma a polissó en el Coralie, un vaixell que salpava cap a la Índia. Frustrada la fuga per part del pare, aquest el va castigar i el va obligar a prometre que no viatjaria mai més excepte amb la imaginació. En part fou així i Jules Verne es va refugiar en la lectura. Tal i com explica al pròleg de Segona Pàtria “els Robinsons” van ser els llibres de la seva infantessa, rellegits moltes vegades, que el van influir més que no pas altres lectures més modernes i que explicarien perquè es va entregar per complet a la creació dels Viatges Extraordinaris.
L’any 1848, coincidint amb l’esclat de la revolució, el cop d’estat de Lluís Napoleó i proclamació del segon Imperi, Jules Verne arriba a París, per tal d’iniciar els estudis de Dret. El París de Víctor Hugo, George Sand, Balzac, Teofile Gautier i sobretot Alexandre Dumas, allunyat de l’ascendència paterna, farà que Verne deixi en un segon nivell els estudis legislatius per la ploma i la literatura. El camí cap a l’èxit no serà fàcil i no és fins l’any 1863 que l’editor Pierre-Jules Hetzel li publica Cinc setmanes en globus, aconseguint un reconeixement immediat. Jules Verne inicià un nou tipus de novel·les d’aventures, on la ciència que tan ràpidament avança durant el segle XIX, passa a tenir un paper clau i esdevé protagonista. Pierre-Jules Hetzel, editor i corresponsable directe de les noveles de Verne, li proposa agrupar-les sota el títol de Viatges Extraordinaris: Viatge al centre de la Terra (1864); De la Terra a la Lluna (1865); Els fills del Capità Grant (1867-68); 20.000 llegües de viatge submarí (1867-70); La volta al món en vuitanta dies (1873) i L’illa Misteriosa (1874) seran algunes de les seves obres més populars. De totes aquestes L’illa Misteriosa és per a molts la més reeixida, una reinvenció de la robinsonada o el mite de Robinson traslladat a l’univers vernià, on clou tot un cicle.
Daniel Defoe (1660-1731) va escriure Robinson Crusoe (1719), la història d’un nàufrag perdut en una illa que gràcies al seu enginy aconseguia sobreviure i civilitzar el medi. Robinson Crusoe es basa en la història real del mariner escocès Alexander Selkirk, que a principis del segle XVIII fou abandonat en una illa deserta del Pacífic Sud, a l’arxipèlag Juan Fernandez, i va subsistir fins que fou rescatat. Daniel Defoe construeix Robinson Crusoe com un mite burgés, un cant a l’individualisme i la capacitat d’una nova classe dominant que emergeix per tal d’imposar-se sobre la natura i el món. D’aleshores ençà el terme “Robinson” ha esdevingut sinònim de perdut i de supervivent, i les “robinsonades” han constituït per sí un gènere literari conreat especialment durant el segle XIX. Un gènere d’aventures però dotat alhora d’un alt contingut moral. El Robinson de dotze anys de Mollar de Beaulieu, o El Cràter (traduït com el Robinson americà) de Fenimore Cooper són exemples de robinsonades. Els millors robinsons segons Verne seran l’original Robinson Crusoe de Defoe i El Robinson Suís de Johann David Wyss.
Johann David Wyss, pastor protestant de Berna va escriure El Robinson Suís, tot i que no fou compilada i editada fins l’any 1812 pel seu fill Johann Rudolf Wyss (1781-1850). El Robinson Suís, a diferència del Robinson de Defoe no és un personatge sol i arriba acompanyat de la seva família: la seva esposa i quatre fills. Junts s’imposaran sobre el medi fèrtil, a vegades inhòspit, i el transformaran en una pròspera colònia, una petita Europa, que tots els que l’hem llegit hem somiat visitar. Tal i com escriu Charles Nodier en la introducció a l’edició espanyola de El Robinson Suís de 1864, ens trobem davant d’un Robinson familiar, que és el mateix que afirmar en societat. La seva història és un epíleg de la història de l’home i de la societat, compresa en un breu espai i en pocs anys, l’obra de la humanitat sencera reduïda en l’economia interna d’una família, l’índex o sumari d’una vasta enciclopèdia.
Jules Verne va aproximar-se al mon de Robinson en varies ocasions: L’Oncle Robinson, L’illa Misteriosa, Escola de Robinsons, Dos anys de vacances i Segona Pàtria. El semiòleg Roland Barthes considera que l’atracció per aquest mite és un paral·lel amb una “felicitat colectiva troba en allò finit, de la mateixa manera que apareix en la passió dels nens per les cabanes i les tendes; tancar-se i instal·lar-se en la clausura, aquest és el somni de la infància i el de Verne”.
L’Oncle Robinson (1865-71) va ser el primer intent de Jules Verne d’apropar-se al món dels robinsons. Narra el naufragi d’una família d’americans (quatre nens i la seva mare) i un mariner francès (l’oncle Robinson) en el Pacífic Nord. Quan va entregar el manuscrit al seu editor, Pierre-Jules Hetzel, aquest li va tornar el acompanyat d’una dura crítica: “… on està la ciència?” –es pregunta Hetzeld- “Vuitanta-dos pàgines de text i cap invenció que no hagués trobat qualsevol cretí… deixi aquests individus i torni a començar en llocs nous i amb fets nous”. Malgrat aquest escàs interès, l’any 1981, després que la ciutat de Nantes adquirís els manuscrits de Jules Verne, l’obra fou publicada l’any 1991 a França.
L’illa Misteriosa (1874-75) és la resposta de Verne a les crítiques d’Hetzeld al manuscrit de l’Oncle Robinson. L’illa Misteriosa és, segons Verne, “una novel·la química”, molt ben documentada “… amb professors de química i en fàbriques de química…”, a la que no li cal que Robinson aparegui en el títol. La història narra com, durant la Guerra de Secessió americana, un oficial de la Unió, Ciro Smith, enginyer en temps de pau, s’escapa d’un bastió confederat amb el periodista Gedeón Spilett; Nab, el criat d’Spilett; el mariner Pencroff; i Harbert, fill del mariner. Els presoners utilitzen en la fuga un globus aerostàtic (torna la passió de Verne pels globus, iniciada a Cinc setmanes en globus, i continuada a La volta al món en vuitanta dies), però un huracà els arrossega fins una illa deserta al Pacífic Sud. Ciro Smith, gràcies als seus coneixements d’enginyeria, i els seus companys aconsegueixen convertir l’illa, que batejaran com l’illa Lincoln, en un lloc habitable. És el triomf del robinson tecnificat, de l’home de ciència que protagonitza la majoria dels llibres de Jules Verne, sobre el medi. Els protagonistes són exclusivament masculins, com la major part dels personatges vernians, a qui potser un matrimoni infeliç van convertir en un misogin literari.
Verne aprofita per incloure en l’illa Lincoln personatges provinents d’altres títols dels Viatges Extraordinaris: el capità Nemo, un deus ex machina que els ajuda a sobreviure; i Ayrton, traidor en la novel·la El fills del Capità Grant, però que ara és un home nou i regenerat. L’illa Misteriosa tanca, doncs, una trilogia i transmet un missatge utòpic de confiança en l’ésser humà: en una illa deserta, lluny de la societat, les persones poden redimir-se i existeixen les segones oportunitats: el capità Nemo o Ayrton són exemples. I seguint aquest pensament idealista els protagonistes quan abandonin la illa Lincoln crearan una colònia a Iowa on imitaran el tipus de societat que havien retrobat. Sens dubte L’Illa Misteriosa està influïda per la doctrina saintsimoniana. Saint Simon (1760-1825), el pare del socialisme utòpic, no era potser més que un burgés progressista, que creia que mitjançant els progressos de la ciència i la tècnica es podia arreglar el món i trobar la felicitat dels homes. En projecte saintsimonià no apareix la lluita de classes, ja que es pretén “substituir l’explotació de l’home per l’home per l’explotació del medi”. En el seu somni progressista arriba a dir que la indústria és sinònim de llibertat i que és l’estat ideal, i que l’estat democràtic parlamentari no és sinó una simple etapa vers la industrialització. És tracta, doncs, d’una visió optimista de la Història, que Jules Verne recull en el seu projecte literari i que culmina en L’Illa Misteriosa.
Després de L’Illa Misteriosa l’optimisme radical vernià es suavitzarà i fins i tot serà reemplaçat pel pessimisme. La vida personal de Jules Verne, amb un matrimoni fracassat, una mala relació amb el seu fill Pierre i una coixera provocada per un tret disparat pel seu nebot desequilibrat, Gaston (1886), expliquen el canvi d’aptitud. Roland Barthes considera que “…L’Illa Misteriosa… és… aquesta novel·la gairebé perfecta: on l’home-nen torna a inventar el món, el plena, el clausura i es tanca a dins…”. Les altres robinsonades de Verne són, en comparació amb L’Illa Misteriosa, obres menors.
Escola de Robinsons (1882) es pot qualificar com una relectura còmica de Robinson Crusoe, un entreteniment de Verne, que s’apropa al mite de forma desmitificadora. Explica com Godfrey Morgan, un jove ansiós d’aventures, viu un naufragi en una illa deserta acompanyat de T. Artelet, el seu tutor. A l’illa Spencer, no falten els animals salvatges, l’arribada d’antropòfags, un “Divendres” per civilitzar… Es tracta d’una “robinsonada” organitzada pel seu oncle, el milionari William W. Kolderup, que l’ha volgut alliçonar, tot i que sorgeix més d’un imprevist.
A Dos anys de vacances (1888) un grup de quinze nens de vuit a tretze anys, procedents d’un internat anglès de Nova Zelanda perduts en una illa del Pacífic lluiten per sobreviure, i ho aconsegueixen liderats per un intern francès, François Briant, que posa seny entre la resta de nens anglesos. És tracta d’una mostra més de la curiosa i reiterada anglofòbia en la seva obra de Jules Verne, i d’un dels llibres més infantils de la seva obra ja que tots els protagonistes són nens.
A Segona Pàtria (1900), Verne escriu una continuació al Robinson suís de Johann David Wyss, pel qual sentia molta admiració. No fou el primer en intentar-ho. Isabel de Bottens, baronesa de Monteleau, i traductora al francès del Robinson suís va escriure una segona part: La família suïssa o Diari d’un pare de família naufragat amb els seus fills. La narració de Jules Verne barreja dues històries: la dels colons que queden a Nova Suïssa al final del llibre original de Wyss i la dels que han marxat a Anglaterra. Més que la qualitat literària del relat, el llibre és interessant perquè és un homenatge a una obra que tant va influir en la producció de Verne. Perquè els robinsons vernians sempre van estar més a prop del model de Wyss que no pas al model de Defoe. Les seves illes no són solitàries ja que els naufrags es tenen els uns als altres i en els llibres de Verne mai no ens frapa la idea de solitud tan present en Robinson Crusoe. Les illes vernianes permeten el desmuntatge i reconstrucció del món per compentre els mecanismes, per posar al descobert les lleis riguroses de la natura i les forces irresistibles del geni humà, per mostrar el principi fundador i els ressorts de la civilització. Illes perdudes on Jules Verne recrea petites societats en miniatura, que tal i com havia fet Thomas More a l’illa d’Utopos (1516) cercaran la felicitat i les alternatives als respectius mons reals.
