Una comunitat es conforma per les
persones que hi viuen, però també pels seus espais, i a Sant Joan Despí estem a
punt de perdre un entorn que ha estat molt important per a la nostra història
col·lectiva. Sovint pensem que el progrés d'una ciutat passa inevitablement per
esborrar el passat, però en un municipi com el nostre, un edifici com el de
l'antic ajuntament podria haver continuat plenament vigent, reconvertit en un
espai municipal obert a la ciutadania, com a casal de barri, centre cultural o
node associatiu. L'enderroc era, doncs, del tot evitable; no era necessari
sacrificar una part de la nostra identitat segle sota el pes de la piqueta.
Malauradament, no és el primer cop que això passa a Sant Joan Despí. Aquest
menysteniment constant cap al patrimoni, ja sigui a través d'enderrocs directes
o de la simple falta de cura, no és propi de comunitats sensibles amb la seva
pròpia memòria; més aviat ens recorda a moments foscos del passat on res no es
posava en valor i l'especulació o el descuit passaven per sobre de la identitat
local.
Aquest espai, situat al bell mig del carrer Major i a l’alçada del torrent d’en Negre, va ser conegut històricament com la plaça de la Constitució o popularment com la plaça de la Font. Una imatge de cap al 1900 ens recorda el seu caràcter original: una estampa de serenor gairebé idíl·lica o unes dones cosien a la porta de casa i els nens miraven amb curiositat l'objectiu del fotògraf. Durant el segle XIX i bona part del XX, aquesta plaça va ser l'autèntic epicentre de la vida política, econòmica i social de Sant Joan Despí. En pocs metres hi confluïen tots els pilars de la comunitat: el poder municipal en la modesta casa arrendada que ara es vol tirar a terra —i que també va fer d'escola—, l'escorxador, i el mercat, que inicialment funcionava a l'aire lliure des de 1905 fins que el 1932 s'aixecà el bell edifici noucentista de Cèsar Martinell.
La plaça era el punt on bategava aquest ecosistema, completat pel teixit associatiu i cultural que es dividia entre Cal Just (el Centre Regionalista) i Cal Gil (el Foment). Tancada per Cal Pi i el seu pou, la plaça s'obria camí cap a Cornellà deixant enrere cal Sugranyes —víctima en el seu dia d'una altra operació urbanística— i les grans mansions senyorials de can Casas, can Trias de Bes i can Serra. El carrer Major va ser, doncs, l'eix de representació del municipi on confluïen el poder, l'economia, l'oci i la cultura.
La història contemporània d'aquest racó també s'ha escrit a través de les seves metamorfosis polítiques i simbòliques. Al bell mig, allà on originalment hi havia la font primigènia, la dictadura franquista hi va imposar l'any 1941 la "Creu dels Caiguts", un monument dissenyat paradoxalment per Josep Maria Jujol que lluïa el jou i les fletxes de la Falange, alhora que rebatejava l'espai com a plaça de Calvo Sotelo. Amb el retorn de la democràcia, l'espai va recuperar el seu nom històric de la Constitució. El monument de Jujol es va anar despullant de la seva càrrega ideològica l'any 1979 amb la supressió dels símbols feixistes, va perdre el braç superior de la creu (com les creus de l'era Ford al Món feliç, de Huxley, reconvertides en T), fins a ser enderrocat completament l'any 2002 per “retornar” l'esplanada als vianants.
El nou projecte urbanístic que ben aviat s’executarà preveu l'ampliació de l'àrea de jocs de la plaça de l'Ermita a costa d'aquest darrer testimoni de l'antic ajuntament. És cert que el centre neuràlgic de Sant Joan Despí ja fa molts anys que es va desplaçar. El mateix trasllat de la casa de la vila a la seva ubicació actual —un procés iniciat el 1918 amb la creació d'un patronat en terrenys cedits per Frederic Casas i inaugurat finalment el 1927— va ser el primer pas cap a la pèrdua de la centralitat de la part baixa del poble.
Malgrat tot, resulta desolador comprovar com els renders del nou projecte plantegen, una vegada més, un disseny asèptic de manual contemporani. Un espai públic uniforme on els arbres i l'arquitectura històrica de tota la vida són substituïts per pèrgoles de ferro i tendalls de disseny. Una plaça neta, homologada, però lamentablement buida de memòria i desprovista d'ànima.
A jutjar per les imatges que publiciten el desgavell, l’entorn perdrà qualsevol valor patrimonial i es convertirà en una pèrdua irreversible. Quan caigui la modesta casa de l'antic ajuntament, no només cauran maons i morter; caurà el darrer vincle físic d'aquella plaça on el poble es trobava de tu a tu, deixant-nos una modernitat freda pagada a preu d'amnèsia.
HILL,
Albert (2023): Catàleg de les postals de
Sant Joan Despí (aproximació). Un recorregut arquitectònic i urbanístic,
[Col·lecció Calaix de Sastre, 1], Barcelona. (imatge 1-acolorida-; 2 i 3)
SANZ SERRANO, Raúl (2021): Sant Joan Despí desaparegut, El Papiol,
Ed. Efados (imatge 5)
