Feliç dia de la mare

 

Perque tots en tenim de mare, fins i tot Tintín (així l'imagina MOV). Feliç dia de la mare. 

Bon Nadal des de Molins de Dalt

Bon Nadal des de Molins de Dalt. Preparant les festes, de moment ja tenim l'arbre.

Tintín al Tour

Tintin Solo

Cinquanta anys de Tintin en català

El 23 d’abril fa cinquanta anys que es va publicar el primer àlbum de Tintin en català: Les joies de la Castafiore. L’obra d’Hergé va arribar a Catalunya gràcies a Conxita Zendrera, filla de Josep Zendrera, fundador i artífex de l’Editorial Joventut. 

Gràcies a l’enginy i treball rigorós de Joaquim Ventalló (1899-1997), el traductor en català de l’obra d’Hergé, i a l’Editorial Joventut milers d’infants catalans van poder accedir al màgic món dels àlbums de Tintín i molts, per primer cop, a la llengua catalana escrita. El primer llibre que recordo haver llegit sencer en català és L’afer Tornasol, una primera edició que quan va arribar a les meves mans ja era vella, però que em va permetre entrar en el món de Tintin a través del català. Joaquim Ventalló és el responsable de catalanitzar el nom de la residència de Haddock i Tintin, Moulinsart que va convertir en Molins de Dalt, el racó on trobem aquest modest blog. 

A partir dels anys seixanta, van començar a aparèixer algunes publicacions per a infants en català, com ara Cavall Fort i L’Infantil. El règim franquista no creia que els tebeos per a infants fessin cap mal. En aquest context, l’Editorial Joventut, que abans de la guerra civil ja editava les seves publicacions en català, va decidir tirar endavant una versió en català de Tintin, que es va posar a la venda per la diada de Sant Jordi de 1964: Les joies de la Castafiore, que era l’últim que s’havia editat aleshores a Bèlgica. La traducció del francès era del terrassenc Joaquim Ventalló, que ja feia temps que coneixia els àlbums en francès i que, pel seu compte, ja els havia anat traduint. Ell precisament es va oferir a l’editorial i a l’editorial li va semblar bé l’oferiment i la traducció que n’havia fet. L’aposta editorial, però, era arriscada, perquè els àlbums de Tintin sortien a un preu de venda al públic de 100 pessetes (uns 60 euros d’ara proporcionalment). Però va ser un èxit, perquè les històries de Tintin i Milú eren i són divertides i formatives en molts aspectes i van agradar a petits i grans des del primer moment

Tintinela

Canvi d'hora

Tornem-hi. Avui toca avançar les busques del rellotge, dormir una hora menys, però tindrem tardes més llargues. 

Vol 714 a Sidney, i el misteri de Malasyan Airlines

Aquests dies l’estranya desaparició del vol MH370 de Malasya Airlines i les conjectures sobre un possible segrest m’han recordat la trama de l’àlbum de les aventures de Tintín Vol 714 a Sidney. 

L’àlbum marca el retorn a l’aventura. Va començar a sortir al setmanari Tintín, el setembre del 1966, quatre anys després d’acabar-se Les joies de la Castafiore. Sorgeix una nova figura: el molt riquíssim Laszlo Carreidas, l’home que mai no riu. Aquest home és un milionari, propietari d’avions i companyies petrolieres, i de la beguda Sani-Cola. Aquest personatge fou inspirat per Marcel Dassault. És un tipus paradoxal: pertany als bons, però sota l’efecte del sèrum de la veritat, apareix com un ésser sense massa escrúpols a l’hora d’amassar la seva fortuna. Quan Tintín, Haddock i el professor Tornasol es dirigeixen a Sidney a un Congrés Internacional d’Astronàutica retroben al pilot estonià Szut, que està treballant per a Carreidas. Aquest els convidarà al seu avió privat, el Carreidas 160 (excepcionalment dibuixat per Roger Leloup) però aviat el tranquil viatge es converteix en una inesperat segrest quan  reapareixerà en Rastatopoulos, qui crèiem que s’havia ofegat al final de Stock de coc, i al seu amic Allan.

El Carreidas 160

Cap al final de la història, trobarem a Mike Ezdaditoff, personatge inspirat en Jacques Berger, autor del llibre Le Matin des Magiciens i animador de la revista Planète. Aquí veiem la fascinació que sentia l’Hergé pels fenòmens paranormals i extraterrestres.

Volant baix per esquivar els radars

El secreto del Tricornio

Encara hi ha dubtes per resoldre relacionats amb el 23-F. Potser Tintín ho aconseguirà. 

La Colmena, de Charles Burns

A La Colmena Charles Burns continua explicant la història de Doug, un jove que intenta explicar un trist i fosc secret del seu passat que encara no és capaç d’afrontar. Continua explicant la història que va començar a Tóxico, i que ha de finalitzat en un darrer volum que tancarà la trilogia. El dibuix continua tan fluid com sempre i tan inquietant com en la primera entrega. Perquè malgrat que el traç de Burns és claríssim la història queda ben lluny de la línia clara tradicional. 

Toxico, de Charles Burns

Tóxico és el primer àlbum d’una trilogia en color de Charles Burns. Charles Burns , amb un més que evident homenatge a Tintín i Hergé en la part gràfica i amb clares ressonàncies de William Burroughs quant a guió, ens endinsa en una història en la que l’adolescència es converteix en un autèntic malson. Drogues, fulles d’afaitar, fetus… una passarel·la plena de surrealisme i moments veritablement sinistres. El llibre està ple dels llocs comuns de Burns i de les seves angoixes. El protagonista adolescent viu un món paral·lel oniríc ple d’imatges inquietants basades en la imaginaria “pop” nordamericana, i els seus personatges estan treballats amb una cruel perfeccionisme. Però potser el més cruel és que resulta tant desolador el món real com el món imaginat. 

Malgrat la inspiració gràfica en les imatges dels àlbums de Tintín i en certa mesura algunes creacions d'Yves Chaland (pel seu traç més gruixut), no té res a veure amb les històries de Tintín, és més resulta prou impactant per un tintinòfil. El protagonista disposa d’un tupè com Tintín, les parets s’obren com als soterranis de Moulinsart, els rius transporten persones en perill com Tchang al Lotus Blau, alguns personatges tenen nombre a l’uniforme com a Objectiu La Lluna i les formes mutants amb taques blanques i vermelles senyoregen Tóxico igual que els bolets de l’espai de l’Estel Misteriós.

Destination Moon, 1952

Destination Moon és una interessant pel·lícula de ciència-ficció que narra els intents dels americans per arribar a la Lluna, disset anys abans de l’arribada de Neil Armstrong al satèl·lit. Encara avui il·lustra els esforços dels nord-americans durant la Guerra Freda per ser els primers en arribar a la Lluna. Es tracta d’una pel·lícula bastant asèptica, propera al documental, molt llunyana dels fastuosos paisatges narratius als que ens té habituada la ciència-ficció fílmica. Per això en alguns moments la pel·lícula és anodina i fins i tot atrofiada, condicionant el seu ritme. Destaquen els decorats lunars i el fragment d’animació amb Woody Woodpecker (el Pájaro Loco) que explica el funcionament del coet.

També és interessant ja que la pel·lícula va generar un còmic i perquè va servir de clara inspiració als àlbums d’Hergé, Destinació a la Lluna i Hem caminat a la Lluna. La forma del coet, els preparatius, els vestits espacials, els problemes que els acompanyen (la passejada espacial) o les dificultats pel retorn degut al sobrepès apareixen a Destination Moon i els tornarem a trobar en les aventures de Tintín. Sens dubte Hergé es va inspirar en aquesta pel·lícula americana. 

El país dels valents

Una bonica il·lustració que m'ha encantat, amb Tintín i Haddock amb canes gaudint del merescut descans a Molins de Dalt: el descans dels valents. 

Apollo segons Hergé

El 29 de novembre de 1969 el setmanari París-Match publicava una historieta dibuixada per Hergé (en blanc i negre) sobre la missió espacial de l'Apolo 12. És un interessant exercici de la línia clara, malgrat que no té la mateixa força que els còmics protagonitzats per Tintín. Amb posterioritat ha estat acolorit i publicat al monogràfic ... i van aterrar a la Lluna. De la ficció a la realitat.

Déjà vu, Mefistoles-Ming-Raspapoulus

En la recent exposició de Méliès havia un autoretrat de George Mélies caracteritzat de Mefistòfil per a la pel·lícula La damnació de Faust (1904). El dibuix, preciós, em va recordar el personatge de l'emperador Ming, de Flash Gordon, creat per Alex Raymond, i la disfressa que llueix Rastapoulus a l'àlbum Stoc de Coc. 

Mefistoles, Mélies

Emperador Ming, Alex Raymond

Rastapoulus, Herge

Homenatge Fridman

Vittorio Giardino homenatge a Hergè i el Lotus Blau, en el seu còmic No Passaran.

Una altra volta torna a girar el Tour

Com cada any per aquestes dates i per anunciar-nos l'arribada de l'estiu torna el Tour. 

Tintin a Corea

Les preocupants notícies de les darreres setmanes m'han fet recordar aquesta caricatura sobre l'obsessió del govern de Corea del Nord per invertir els recursos d'un país en aconseguir armes de destrucció abans que en millorar el benestar de la seva gent. Abans canons que mantega. 

Trenta anys sense Hergé

Per molts anys Tintín

Avui es compleixen 84 anys de l'aparició per primer cop de Tintín a Le Petit Vingtiéme. Encara es conserva molt bé. Per molts anys