Bugs Bunny, el vell fa 75 anys

Bugs Bunny, va néixer al curt A Wild Hare dirigit per Tex Avery i emès el 27 de juliol de 1940, tot i que els puristes del gran conill, d'orelles llargues i accent de Brooklyn, reclamen el seu naixement al curt Porky's Hare Hunt, estrenat el 30 d'abril de 1938. Tot sigui celebrar.

Barreja perfecta entre Gark Gable i Groucho Marx, aquesta llebre o conill amb guants i de color gris, s'ha guanyat un lloc en la mística de l'imaginari col·lectiu pel seu humor absurd, posat genial i d'encant arrabatador. De fet, només Bugs Bunny i Mickey Mouse tenen un Oscar i una rajola al passeig de la Fama de Hollywood.

Aquesta estrella de Merrie's Melodies va sorgir de les ments d'artistes de la Warner Bros com Tex Avery, Robert McKimson, Ben Hardaway i de Charlie Thorson -qui el va batejar- en escriure en un dels esboços Bugs Bunny, "el conill d'en Bugs", és a dir, el sobrenom que tenia Hardaway. Un nom que va permetre encabir una sèrie de trets que han identificat aquest conill com una icona indiscutible en la memòria de diverses generacions.

Precisament, el menjar pastanagues frenèticament mentre enraona és un d'aquests senyals d'identitat d'aquesta mascota de la tele. De fet, aquesta imatge és un homenatge i paròdia a Clark Gable al film "It Happened One Night", en la famosa escena en què el mestre dels actors, recolzat en una tanca s'empassava pastanagues mentre tirava els trastos a Caludete Corbette.

La veu nasal de Mel Blanc i un caràcter delirant, juganer, trapella i romànticament magnètic, han convertit Bugs Bunny en el conill que tothom coneix, disposat fins i tot a parlar amb el públic, és dels pocs personatges que trenca la quarta paret. Ara, amb 75 anys a l'esquena, és des d'un model de vambes caríssim a protagonista indiscutible dels vídeo jocs, però per a molts, la gran majoria, sempre serà aquell conill entranyable i entremaliat que les feia passar magres a en Porky o Sam el Bigotis, amb el vers pop de "What's up doc?" - o ¿qué hay de nuevo,viejo? - per aquells que se'l miraven abans del Club Súper 3.

Barri Sesam

El 10 de novembre de1969 (fa 45 anys) els nens nord-americans van ser testimonis del naixement del que seria el programa educatiu infantil més longeu de la història. “Sesame Street” porta 45 anys ensenyant a milions de nens a través del seu mètode revolucionari, que combina animació, marionetes i actors en una ràpida successió d'escenes per estimular la ment infantil.

-Barri Sèsam va obrir un nou horitzó televisiu, combinant amb una senzilla però cuidada producció, l'educació i l'entreteniment. Avui, són més de 37 temporades en antena, amb més de 4.135 episodis i milions i milions de petits cors conquistats al llarg d'aquests anys.

- Sesame Street se situa en un fictici barri de Manhattan, Nova York, amb els seus edificis, parc, botigues de barris… fins i tot té la seva pròpia estació de metro, al que ens porten les línies A, B, 1 i 2. Concretament però es roda en els Estudis Kaufman Astoria, de Long Island City, Queens. 

- Fins avui, Sesame Street ha guanyat 118 Emmy i nou premis Grammy. És el programa més guardonat de la història de la televisió, i es pot veure a més de 140 països. Aquí no va arribar fins vuit anys més tard, al 1977, amb una versió exclusiva per a Espanya amb els mítics Espinete, la Gallina Caponata, y Don Pimpón. 

 Cantem junts el ... “Na na na … nanana … na na na … “

Supercalifragilístic aniversari: Mary Poppins (la pel·lícula) fa cinquanta anys

Aquests dies, la que possiblement ha estat la mainadera més famosa de Hollywood, celebra 50 anys. Mary Poppins, guanyadora de cinc premis Oscar, es va estrenar ara fa cinc dècades, el 27 d’agost de 1964. No només va ser la pel·lícula més taquillera l'any sinó que a més va ser pionera en l'ús dels croma -els fons blaus o verds que actualment són d'ús comú al cinema d'efectes especials- per barrejar imatges reals i dibuixos animats. 

L'actriu que interpreta Mary Poppins, Julie Andrews, va guanyar el seu primer i únic Oscar per la seva actuació d'una mainadera que transforma el món de dos nens criats per un pare desatent en un passeig de música i color. Precisament la música és un dels elements del film que han perdurat a través dels anys, amb composicions com la guanyadora del premi de l'Acadèmia "Chim Chim Cher-ee" o la cèlebre"Supercalifragilisticexpialidocious". Aquesta cançó, com tota la resta de les que apareixen a la pel·lícula, són obra dels germans Sherman, Richard i Robert, que van aconseguir dos Oscars pel seu treball en aquest film. 

"Mary Poppins" està inspirada en una sèrie de llibres de Pamela Lyndon Travers. De fet, el camí per aconseguir que la història de la mainadera es portés a la gran pantalla va fer suar Walt Disney, perquè l'escriptora anava refusant totes les propostes d'adaptació que se li presentaven.

Avions 2. Equip de rescat

Avions 2, Equip de Rescat, és una de les apostes de la factoria Disney per omplir les sales aquest estiu i de pas vendre avions i avionets. De fet Disney guanya tans diners per merxandatge com per la projecció de les pel·lícules. I als pares en alguns moments la pel·lícula ens pot semblar un anunci de tot aquest merxandatge en pantalla gran.

La pel·lícula agrada als nens i hauria d’agradar als pares al veure que agrada als seus fills. Malgrat que parteix de l’univers Cars no està realitzada per Pixar, sinó que s’encarrega una divisió diferent de Disney (una tercera divisió no tan potent). Malgrat que els paisatges (sobretot les imatges de foc), els vehicles i alguns personatges estan ben aconseguits no té la mateixa ànima que el primer Cars. Potser el moment més interessant és quan apaguen un incendi amb música d'ACDC de fons. 

Si fa un any vam poder veure la pel·lícula animada Avions, una història sobre ales a l'estil de Cars. El film narrava com Dusty, un avió fumigador amb por a les altures, finalment aconseguia agafar coratge no només per volar, sinó per participar en una competició de primera categoria!

A Avions 2, Equip de Rescat, la història explica que Dusty s'adona que el seu motor ja no rendeix per fer carreres, i decideix unir-se a l'equip de protecció i rescat del Parc Nacional de Piston Peak. Però aquesta nova feina de bomber no serà pas fàcil quan sorgeix un gran incendi! Aleshores, ell juntament amb Blade Ranger, un veterà helicòpter, els seus companys Super Scooper Diper, Windlifter, l'avió exmilitar Cabbie i la colla de vehicles tot terrenys col·laboraran junts per extingir-lo. Un film que intenta explicar com també es pot ser un heroi i aprofitar les segones oportunitats que dóna la vida.

La pel·lícula no passarà a la història dels grans films d’animació però als nens els encanta i segur que aquests Nadals els Reis i Papa Noel es faran un tip de portar figures de Dusty i els seus nous companys.

Donald fa vuitanta anys

Esquerp, irreverent, rondinaire i maldestre. Amb aquests atributs, l'ànec Donald ha aconseguit ser un dels personatges més estimats de la factoria Walt Disney i que més rèdits ha donat a la indústria del cinema i de l'oci. I això que va debutar com a secundari el 9 de juny de 1934 al curtmetratge “La gallineta sàvia” . Amb un look mariner i una parla que feia pràcticament intel·ligible el seu discurs, en aquesta primera aparició ja va fer gala de la seva mala baba negant-se a ajudar una gallina que necessitava ajuda per a plantar i recol·lectar el gra. 

Ben aviat, en Donald tindria el seu propi curt i una xicota, la Donna -després els guionistes li van canviar el nom i passaria a ser la Daisy que hem conegut-, que el catapultarien a un èxit que els seus creadors no s'esperaven. Fins al punt que a la dècada dels quaranta havia protagonitzat més històries que la joia de la corona, el ratolí tranquil i reflexiu Mickey Mouse. A partir d'aquí, en Donald es consolida com un imprescindible, igual que en Goofy i en Pluto, i acaba aconseguint una estrella al passeig de la Fama de Hollywood. Els estudis Disney el van definir com un ànec “la segona o tercera intenció del qual és bona, però quan aquestes intencions emergeixen, ell ja camina en la direcció equivocada”, i remarcaven que “no importa amb quantes humiliacions topi al món, perquè Donald rebrà aquestes humiliacions i tornarà a buscar-ne més. És un perdedor que no abandona. Caurà lluitant”. Però és clar, rere aquesta façana hi ha un gran cor.

El 30 de desembre de 1937 es va publicar la primera història de Donald en còmic. Disney havia autoritzat l'editorial italiana Mondadori a crear historietes amb els seus personatges, i la primera, realitzada per Federico Pedrocchi, va ser protagonitzada per Donald sota el nom italià de Paolino Paperino. L'aventura Paolino Paperino e il Mistero di Marte va ser reeditada als Estats Units com The Mystery of Mars. L'ànec Donald ha aparegut en setze pel·lícules i vuit sèries de televisió.

L'última obra del mestre Hayao Miyazaki: El viento se levanta

El vent s'aixeca, l'última i definitivament l'última pel·lícula d'Hayao Miyazaki ens narra la història de Jiro Horikoshi, el dissenyador de l'avió "Zero". Jiro Horikoshi, i el seu antecessor italià Gianni Caproni persegueixen un mateix objectiu, fer avions. Tant l'un com l'altre superen molts fracassos, volent fer realitat els seus somnis. A l'era Taisho japonesa (1912-1926), Jiro és un noi de pagès que vol convertir-se en dissenyador d'avions. De jove, va a la Universitat de Tòquio, convertint-se en enginyer d'elit de la gran indústria militar. De mica en mica, els seus caps van adonant-se del talent d'en Jiro i acaben per donar-li llibertat absoluta perquè dissenyi qualsevol aeronau. Mentrestant, al decurs de la vida d'en Jiro, al país, té lloc el gran terratrèmol de Kanto de 1923, la crisi i pobresa mundials, una epidèmia de tuberculosi, atzagaiades polítiques amb revolucions i feixisme, l'eliminació de la llibertat d'expressió i tot de guerres, entre les quals i sobretot, la Segona Guerra Mundial...  Del  talent de Jiro es crearà un avió bonic que deixarà petja a la història de l'aviació: el Mitsubishi A6M1, més conegut com el caça "Zero". Durant tres anys, des de 1940, el caça "Zero" va ser el millor avió de combat del món. 

La pel·lícula ha estat polèmica al Japó, on el tema de la Segona Guerra Mundial continua essent complicat de tractar. Miyazaki indicava sobre la seva darrera pel·lícula "El nostre protagonista, en Jiro, participa en el disseny d'avions en un moment que l'Imperi del Japó va cap a la seva destrucció i enfonsament final. Tanmateix, la intenció d'aquesta pel·lícula no és condemnar la guerra, ni es tracta de sacsejar els joves japonesos explicant-los les excel·lències del caça "Zero". No tinc cap pla per a defensar el nostre personatge principal, com ara dir que ell el que realment volia fer eren avions civils. Vull retratar una persona devota que va perseguir el seu somni. Els somnis tenen alguna cosa de bogeria i aquest verí no ha de ser amagat. Anhelar res massa bonic pot destruir-te. Vorejar la bellesa té un preu. En Jiro serà maltractat i derrotat, la seva carrera de dissenyador, tallada. No obstant això, en Jiro era un individu d'originalitat i talent enormes. Això és el que farem tot el possible perquè quedi representat en aquesta pel·lícula". 

"El títol ve d'una novel·la homònima de Tatsuo Hori. En Hori va assumir una ratlla del poema de Paul Valéry, "Le vent se lève, il faut tantrer de vivre", que va traduir al japonès com "Kaze tachinu, ikimeyamo iza", és a dir, "El vent s'aixeca. Hem de mirar de viure". La nostra pel·lícula combina Jiro Horikoshi i l'escriptor Tatsuo Hori, dues persones reals de la mateixa època, en una sola persona com en "Jiro", el nostre personatge central. És un treball inusual, absolutament fictici, que relata la joventut a la dècada dels anys trenta. La nostra història gira al vontant del després mitificat caça "Zero", amb un jove enginyer anomenat Jiro i la bonica i malaguanyada noia, la Nahoko. Mentrestant, el nostre vell Caproni, corre per allà, per a donar un xic de color a la història".

El vent s'aixeca és un treball excel·lent, preciosista, com totes les pel·lícules de Miyazaki, però a diferencia de la resta aquesta no és tan fantàstica com la major part de l'obra de Miyazaki. La pel·lícula amb la que esta més relacionada és Porco Rosso, també ambientada en el món d'entreguerres i amb els avions com a protagonistes. Però l'aviació sempre ha estat un tema recurrent en l'obra de Miyazaki que sempre ha dedicat una atenció especial als enginys voladors. 

La sensació que transmet la pel·lícula és doble. Quan s'acaba la projecció penses que has vist una gran pel·lícula però és trist pensar que has vist la que serà l'última pel·lícula de Miyazaki, que ha anunciat que no tornarà a dirigir cap altre film. Una llastima perquè Miyazaki és un dels grans del cinema japonès i El vent s'aixeca una obra mestra. La darrera. 

Peabody i Sherman

Les aventures de Peabody i Sherman és una divertida comèdia d'aventures que combina ciència-ficció, viatge en el temps, personatges excèntrics i un diàleg intel·ligent, units per l'estranya relació dels nostres herois: un gos i el seu fill humà. El senyor Peabody és un gos i és considerat l'ésser viu més intel·ligent del planeta. Ara està a punt d'afrontar el seu gran desafiament: ser pare. El senyor Peabodyusa el seu invent més enginyós, la màquina WABAC, per endinsar-se en el temps amb el seu fill adoptat Sherman. Tots dos viuen de primera mà els esdeveniments que han canviat el món, des de  l'Egipte faraònic a la Revolució Francesa passant per  la Guerra de Troia, la Florència de Leonardo (on descobrirem el motiu de l'enigmàtic somriure de la Mona Lisa). Fins i tot coneixeran els germans Wrigth, pioners de l'aviació i mestres bicicletaires.  

No obstant això, en un desafortunat accident, Sherman li mostra la màquina a la seva amiga Penny per impressionar i acaben creant un forat en l'univers, provocant el caos en els esdeveniments més importants de la història. Abans que el passat, el present i el futur quedin alterats, el Sr Peabody va al rescat mentre ha de fer front al major desafiament de sempre: ser pare. Junts deixaran la seva empremta en la història.

La pel·lícula es basa en Peabody i Sherman, dos personatges de l'antic, extraordinari i poc valorat Show de Rocky i Bullwinkle (1959-1964), on gràcies a la màquina del temps explicaven de forma particular diversos episodis de la història. Una bona pel·lícula a l'alçada d'una gran sèrie d'animació. 

La vie en rose: 50 anys amb La Pantera Rosa

Avui fa 50 anys s´estrenava la pel·lícula que va veure nàixer la Pantera Rosa. Amb Peter Sellers en la pell de l’inepte inspector Clouseau i David Niven en el paper d’un elegant lladre que es vol apoderar d’un fabulós diamant conegut com La pantera rosa. El film va tenir un èxit tan aclaparador que va provocar l’inici de la saga i va propiciar el naixement del divertit personatge animat que protagonitzava els títols de crèdit del film (meravellosament musicats per Henry Mancini). 

Finalment La Pantera Rosa va acabar tenint carrera pròpia, un show on compartia protagonisme amb els gags de l'inspector Clouseau i fins i tot un os formiguer, però del que era l'estrella absoluta. La sèrie de dibuixos animats d’aquesta entranyable i muda pantera que tot ho veia de color de rosa i a la que contínuament li succeïen tota mena de desgràcies és un dels millors remeis per l’ensopiment i garantia segura de diversió, tan avui com quan era petit i la veia els divendres a la tarda quan surtia del cole. Perquè la vida, moltes més vegades de les que ens sembla, és de color rosa.

Déjà vu: Walking cities

El grup d’arquitectes Archigram (de la unió d’arquitectura i telegrama), fundat l’any 1961, va fer interessants i utòpiques reflexions al voltant de l’arquitectura. Potser les imatges més suggerents que ens ha deixat aquest grup són les “Walking Cities” de Ron Herron, que visualitzaven el tema de les megaestructures, i que presentades en estil Pop-Art estan a cavall entre art i arquitectura.

D’altra banda cada cop que veig una de les imatges de les “Walking Cities” no puc deixar de recordar la pel·lícula d’Hayao Miyazaki, El castell ambulant, que també té cames i es desplaça. Algun cop les cases s’assemblaran?

El Capità Harlock

El Capità Harlock és un manga (1977) i anime (1978) de Leiji Matsumoto. La història es situa mil anys més tard, el 2977, quan la Terra s’ha convertit en un planeta molt civilitzat, però corrupte i sense valors. És llavors quan les Mazoni, una raça de dones-vegetals, liderades per la Reina Reflexia, arribaran al nostre planeta per conquerir-lo. Només li plantarà cara el Capità Harlock, un pirata amb un pegat a l’ull, una cicatriu i el característic símbol de la calavera i els ossos creuats en el pit.

El Capità Harlock encapçala la tripulació de l’Arcadia, una nau espacial amb forma de galió, construïda per Tochiro Oyama, el millor amic de Harlock que ha mort. Alguns membres de la tripulació de l’Arcadia són el rodanxó pilot Yattaran, excèntric i una de les notes còmiques; el Doctor Zero; la vella cuinera Masu; la copilot Yuki; i el jove Tadashi Daibi, fill d’un notori científic assassinat per les Mazoni. El repartiment femení es complementa amb Emeraldas, una pirata espacial que és l’amor de Tochiro (i amb la que abans de morir aquest, tindrà una filla, Emayu, que apareix només en la versió anime) i per l’enigmàtica Mime, una esvelta i enigmàtica alienígena que protegida per Harlock que en molts casos li aporta l’equilibri necessari.

Matsumoto havia assegurat inspirar-se en un ex-company de col·legi per la creació del Capità Harlock, mentre que el propi personatge de Tochiro és la seva pròpia autocaricatura. Abans d’obtenir el seu aspecte definitiu, Harlock havia aparegut esbossat en diverses obres anteriors: el manga Kosuko Esper (1968) esta protagonitzada per un Doctor Harlock; el 1969 Harlock serà un pilot alemany de la II Guerra Mundial en Pilot 262: el 1970 Matsumoto el presenta per primer cop com un pirata espacial amb el nom de Phantomunt Harlock; en el western Gun Frontier (1972) serà un pistoler, Franklin Harlock Jr.; a partir de 1973 protagonitzarà alguns relats curts, de nou amb la ciència-ficció com tema; a Esmeraldes (1975) reapareixerà com un pirata, però aquest cop del segle XIX; per arribar finalment al 1977 al manga que suposaria la seva consagració i la del seu autor.

La versió anime del Capità Harlock va ser produïda per Toei, i es composa de 42 episodis. També es va fer el mateix any un llargmetratge de dues hores i mitja, sota el títol: El misteri de l’Arcadia, i una sèria de 22 episodis el 1992, l’Arcadia de la meva joventut. A finals dels noranta, Matsumoto va reviure a Harlock en un manga i una nova sèrie d’anime, Harlock Saga, el 2002. Finalment s’ha fet una nova versió en animació 3D que caldrà veure per valorar respecte a la sèrie original.

A Catalunya la sèrie de 1978 va ser estrenada a mitjans dels anys vuitanta per Televisió de Catalunya, esdevenint una sèrie japonesa molt popular, una space opera amb una trama interessantíssima i un Capità Harlock tant enigmàtic com carismàtic.

Frozen

Amb una història llunyanament inspirada en “La reina de les Neus” de Hans Christian Andersen, Disney ha estrenat Frozen, el  Regne del Gel. En l’entramat en que s’ha convertit Disney-Pixar, cada cop sembla més difícil establir quin estudi s’imposa a l’altre en moltes de les pel·lícules. I tot i que Disney ha edulcorat en excés massa històries i actualment no sempre és sinònim de bons productes, només cal veure uns instants l’insuportable Disney Channel per adonar-se’n que moltes vegades Disney només és una marca que ven, aquest no és el cas.

Frozen és una bona pel·lícula, amb una bona història (que recorda poc a l’original en que ens han dit que es basa, i és normal, La reina de les Neus és una història molt fosca). Frozen explica un conte sobre dues germanes, l’Elsa i l’Anna i el poder de la primera sobre el fred i el gel que portarà un hivern etern al regne d’Arendelle.  

Frozen potser té una mica de Pixar, però és bàsicament una pel·lícula de princeses Disney (i aquí sí que hi ha diferències amb les princeses Pixar, com Brave), amb els seus moments musicals, les seves princeses i Reines, els seus súbdits complaents, els seus prínceps blaus (i no tan blaus...). i els companys simpàtics, amb un ren fidelíssim, uns curiosos trolls i principalment Olaf, un ninot de neu molt divertit que s’estima l’estiu i és potser el personatge més Pixar. Pel que fa a la qualitat tècnica de la pel·lícula és molt bona.  De les darreres pel·lícules de Disney recorda més a Enredados que a Rompe Ralph. I igual que la primera servirà per vendre un munt de marxandatge i segur que és un dels grans èxits del Nadal.

Hayao Miyazaki: es retira el més gran

Hayao Miyazaki, el més grans dels directors de cinema d'animació, un dels grans creadors de cinema, ha anunciat que "The Wind Rises" serà la seva última pel·lícula. Com tothom té dret a un merescut descans, però costarà molt trobar un altre creador capaç d'imaginar personatges i històries tan fascinants, amb un dibuix tan exquisit i una ambientació tan cuidada. Per sort ens quedaran Porco Rosso, Conan, Nausicaa, Totoro i molts més. Bon descans, mestre Miyazaki.

The Croods

Mai no havia anat a una preestrena, però avui gràcies a la Cinesa Card hem tingut la sort d’assistir a la preestrena de la darrera pel·lícula de la factoria Dreamworks, The Croods, que no s’estrenarà fins el dia 22 de març. Es tracta d’una fantasia prehistòrica ambientada en un passat imaginari, amb més elements inventats que no pas reals que fa passar una bona estona, sobretot serà una bona pel·lícula per als més petits, i segur que és una de les pel·lícules més vistes aquesta Setmana Santa, quan les famílies aprofiten que no hi ha escola per anar al cinema. Malgrat tot Dreamworks no és Pixar, que va una mica més enllà. Als nens, però, els encantaran les aventures d’aquesta família troglodíta. 

Paperman

Pixar ens té acostumats a magnífics curts que precedeixen als llargmetratges. Amb el visionat de Rompe Ralph podem gaudir d’un excepcional treball, Paperman, que ens mostra la història de dos joves desconeguts que després d’una trobada casual es buscaran fins aconseguir retrobar-se. Paperman és una petita joia de l’animació feta de la forma tradicionalment, demostrant que la bona animació no és ni digital o tradicional, simplement és bona. Cinc minuts en un blanc i negre trencat pel vermell que són meravellosos.

Rompe Ralph

Rompe Ralph és l’entretingudíssima història de Ralph, el dolent del videojoc recreatiu Fèlix Repara, que es cansa de ser sempre el dolent i intenta canviar la seva vida.

Partint de la idea que els videojocs, igual que les joguines a Toy Story, tenen vida pròpia Disney (o potser més aviat Pixar) plantegen una divertidíssima pel·lícula plena de “cameos” del món dels videojocs i amb nombroses referències als seus tòpics. Els cables són les carreteres per les que circulen els personatges i els lladres de connexió l’estació central dels ciberpersonatges són algunes de les troballes més encertades de la cinta. I ens adonem que no sempre els dolents són tan dolents i a vegades els bons tenen la vida més fàcil que els altres.

L'animació està molt ben aconseguida, amb un tractament diferent depenent de l’edat del videojoc (com més modern millor definició) i una trama trepidant fan d’aquesta una pel·lícula que recorda alguns dels millors moments del geni de John Lassater.