La identitat secreta de Superman

... és que no s'hauria de jugar amb Batman

Batman fa setanta-cinc anys

El maig de 1939, debutava Batman en el numero 27 de Detective Comics. Després de l’èxit de Superman (aparegut un anys abans) els editors van buscar personatges que s’adaptessin a la nova fòrmula del superheroi. El Batman de Bill Finger invertia gairebé totes les característiques de Superman i Clark Kent excepte el seu heroïsme. Superman era un extraterrestre amb habilitats sobrehumanes; Batman era humà i recorria a la seva formació mental i física. Superman lluitava obertament i a plena llum del dia; Batman era un home emmascarat que sovint actuava de nit. Finger i Kane van establir els límits del gènere dels superherois, i tal vegada van definir en Batman a l’heroi més durador de tots.

Finger i Kane també van idear els particulars orígens de Batman, que expliquen la set de venjança contra els criminals. La identitat secreta de Batman és Bruce Wayne, un multimilionari industrial, playboy i filantrop.  Presenciar l'assassinat dels seus pares, quan era petit, el va portar a entrenar-se al cim de la perfecció tant físicament com mentalment, per a lluitar contra el crim. A diferència de molts superherois, no posseïx poders o habilitats superhumanes; ell usa l'intel·lecte, els seus talents detectivescos, la ciència i la tecnologia, l'entrenament físic i la intimidació en la seva lluita contra el crim. Entre els anys 1939 i 1943 la parella va posar en marxa temàtiques que s’han explorat en les històries de superherois des de llavors; també van proporcionar a Batman una interessant galeria de malvats memorables: el Joker, el Pingüí, l’ambivalent Catwoman, Dues Cares...

Les il·lustracions cinematogràfiques de Batman també van aportar una nova sensibilitat al gènere, un sentit gòtic de la llum i les ombres. Kane va compendre el poder de l’espai en blancs i del groc cridaner amb un rerefons negre. El vestit de Batman explotava les possibilitats dramàtiques del contrast entre llum i foscor, tot i que la presentació de Robin en el numero 38 de Detective Comics (abril de 1940) va treure als personatges de les ombres al afegir més colors primaris i diàlegs enginyosos.

Als seixanta un serial televisiu protagonitzat per Adam West que ratllava en la més hilarant de les paròdies va convertir el personatge en tot un fenomen cridaner: un Batman que feia panxeta, que pujava les parets disposades en horitzontal i que quan colpejava inundava la pantalla d’onomatopeies era digna de riure. Als setanta el dibuixant Neal Adams va tornar al personatge la seva dignitat i foscor, amb el suport dels guions de Dennis O’Neil. Però no seria fins als anys vuitanta, am dues històries de Frank Miller  que es va va redefinir el personatge: Batman: the Dark Knight Returns (1986) i Batman: Year One (1986-1987), aquesta última amb dibuixos de David Mazzucchelli. En aquestes històries es reelabora la història del personatge fins a donar-li la seva forma definitiva. També el 1987 Alan Moore i Brian Bolland publicarien Batman: The Killing Joke, una història crucial sobre la naturalesa psicològica del personatge.

Margot i Superman

Mai no se sap què es pot amagar sota unes ulleres i una tímida aparença. Potser Louis, el prudent novio de Margot, no és el que sembla. 

Kennedy en els còmics

John Fitgerald Kennedy, un dels personatges més famosos del segle XX no s'havia de lliurar d'aparèixer en els còmics i així succeí amb un episodi de Superman, en que l'home de la capa vermella ajudarà als president dels Estats Units. La història (bastant fluixa) es va plantejar abans del seu assassinat el novembre de 1963 i va ser publicada amb el suport de la família Kennedy i el president Johnson com un homenatge pòstum. 

També Alan Moore i David Gibbons l'inclouran en Watchmen, la fantàstica història que barreja realitat americana i convertint-la en història-ficció per mostrar un món alternatiu a partir de l'aparició dels vigilants. En aquest cas el Dr. Manhattan serà saludat per Kennedy a la Casa Blanca i el Comediant s'excusarà respondre sobre on es trobava el dia que van matar a Kennedy. 

Superman i Doctor Who

Què passaria si Superman i Doctor Who es trobessin?

Superman Begins, the Man of Steel

Superman, the Man of Steel és la darrera reinterpretació del superheroi per excel·lència, el superheroi que ho va començar tot fa setanta-cinc anys. Segurament no serà la definitiva, però és una brillant aproximació a l’univers de Superman. En la producció hi ha Christopher Nolan, el responsable de la resurrecció del Batman més creïble de tots els temps, i darrera les càmeres Zack Snyder, el director de 300 i Watchmen.

Aquesta, com qualsevol pel·lícula que protagonitzi Superman tindrà un problema de partida: la comparació amb el Superman de Christopher Reeve, l’home que ens va fer creure volar, sobretot a les dues primeres pel·lícules. Un cop vista la nova versió crec que no és just comparar-les ja que són pel·lícules molt diferents fetes sobre el màxim respecte sobre el mateix personatge, però molt diferents. El Superman de Christopher Reeve és alegre, només cal recordar la fanfàrria inicial de John Williams, i pràcticament no té dubtes. El Superman interpretat per Henry Cavill encara busca qui és, i està més desorientat. El seu vestit (sense calçotets per fora, ???) és fins i tot més fosc i escamós (potser més alienígena) que els que havíem vist fins ara.

Man of Steel és una pel·lícula èpica (una èpica que em recorda una mica al Superman de Kingdom Come) gràcies a una bona combinació i està plena d’elements a favor:

• Una ambientació lleugerament enfosquida que ajuda a entendre els dubtes de Superman.
• Uns efectes especials perfectes i unes escenes d’acció increïbles.
• La banda sonora de Hans Zimmer genial com sempre, amb quina força marca els moments més intensos. Des de que el vaig descobrir a The last samurai em va captivar l’energia que transmet amb la música i els seus treballs a Batman o Intercepcion no han fet més que reafirmar-ho.  On John Williams posava alegria i confiança Hans Zimmer transmet potència i energia.
• La recreació de Krypton (que en alguns moments recorda alguns mons de les preqüeles d’Star Wars –una interessant barreja de l’Utapau de la Revenja dels Sith i el Kamino de l’Atac dels Clons) és increïble, i ens enllaça amb el millor de la ciència ficció. La primera part de la pel·lícula, la que ens explica la destrucció de Krypton es queda curta i t’agradaria conèixer més d’aquell planeta.  
• Les picades d’ullet cap als afeccionats: malgrat no aparèixer el personatge de Lex Luthor el seu nom està present en tot el film (LexCorp) i fins i tot Indústries Wayne (seu és el satel·lit que serà destruït).
• El càsting i les interpretacions. Començant pels personatges menys importants està ple d’encerts:
• per fi veiem a Tahmon Penniket (l’actor que interpreta al millor personatge de Battlestar Galactica, Helo Agaton) al cinema, i també retrobem a Alessandro Juliani, el Felix Gaeta de la mateixa sèrie.
• Louis Lane, Amy Adams és per fi una Louis Lane prou atractiva per entendre que Superman es pugui enamorar.
• Michel Shannon, en el paper del General Zod, totalment creïble, fred i calculador, però mesurat sense sobreactuar.
• Ayelet Zurer i Russel Crowe, com a pares kryptonians de Superman, transmeten perfectament l’angoixa per la pèrdua del seu món i l’esperança que dipositen en el seu fill.
• Diana Lane i Kevin Costner, com a pares terrestres de Clark Kent, que l’ompliran dels valors de les essències de l’americà mig, aquest americà arrelat al seu país i a la seva terra de la que obté amb l’esforç els fruits dels camps de blat de Kansas.
• Henry Cavill, que interpreta un Superman creïble, fort físicament i mesurat en el gest. 
• Els dilemes de la història. Superman és un superheroi arribat d’un altre món, té trenta-tres anys, fa miracles i en alguns moment una barba que ens recorden al propi Jesucrist, un far per la humanitat, per aconseguir que siguem millors.

Crec en definitiva que el treball de Nolan i Snyder ha estat excel·lent, tot i que no era fàcil. Segurament Superman sigui el superheroi més difícil de portar al cinema i Man of Steel és una gran pel·lícula. Nolan ho ha tornat a aconseguir: Superman Begins. 

Supersonic Man: Que la fuerza de las Galaxias sea contigo

La recent estrena de Superman: Man of Steel, m’ha fer veure una peculiar versió espanyola del cinema de superherois: Supersonic Man. La pel·lícula de Juan Piquer Simón, de 1979, es va estrenar just un any després del Superman de Richard Donner i Christopher Reeve, i la veritat si avui es visiona és només des de l’humor davant d’un producte ple de desencerts i nyaps, tot i que en el seu moment va funcionar a rebuf de l’èxit de Superman (estrenant-se en molts països). Fins i tot va tenir el seu còmic.

Supersonic Man és un alienígena enviat a la Terra per impedir que la destrucció d’aquesta a càrrec dels nous descobriments científics. Supersonic (que en realitat es diu Kronos) té dues personalitats, la d’un home normal, ornamentat amb un bigoti de latin lover (i que recorda lleugerament a Toni Stark d'Iron Man), que es converteix en Supersonic gràcies a un rellotge i la invocació: Que la fuerza de las galaxias sea conmigo (feia dos anys que s’havia estrenat Star Wars). Un cop convertit en Supersonic és capaç de multitud de proeses, des d’aixecar  tractors de cartró pedra a convertir les armes del enemics en plàtans. La pel·lícula també disposa d’un dolent dolentíssim i sobreactuadíssim, un científic segrestat (interpretat per “John” Caffarel, el mismíssim professor Poopsnagle), una noia constantment en perill, i fins i tot un robot amb menys moviment que un playmobil, i amb una tostadora al cap.

Vista des d’avui sembla difícil entendre el valor que van tenir els seus autors per fer un producte tan cutre, farcit de despropòsits, que ara només provoca hilaritat i vergonya. Però si no es busca cinema autèntic i es pensa que assistim a una broma fins i tot pot ser divertit. 

Superman fa setanta-cinc anys

El 18 d'abril  de 1938 sortia a la llum el primer numero de Action Comics, tot i que amb data de juny.

Malgrat els seus poders, les histories de Superman es recorden per la consciència social de Siegel que aviat va portar a Superman a lidiar amb maltractadors, rescatar miners atrapats, impedir execucions estatals per error o qüestionar la fabricació de munició. Durant setanta-cinc anys el mite ha crescut fins continuar encara plenament vigent en l’actualitat. 

Stuart Freeborn: la pell de Yoda

Dimarts 5 de febrer va morir Stuart Freeborn (1914-2013), el maquillador anglés que va treballar a la Guerra de les Galàxies, creant la caracterització final de Chewbacca, Jabba el Hutt o Yoda. Precisament Yoda està creat a imatge i semblança seva.

Va començar a treballar al cinema als anys trenta i va ser el responsable de moltíssimes pel·lícules: El lladre de Bagdad, Oliver Twist, El pont sobre el riu Kwai... Amb Stanley Kubrick va caracteritzar Peter Sellers en múltiples personatges a la pel·lícula Doctor Strangelove, i a 2001: una odissea de l’espai (1968), va crear la famosa escena sobre els albors de la humanitat. Curiosament aquest mateix any John Chambers va rebre un Oscar honorífic pel maquillatge de El Planeta dels simis, que a Stuart Freeborn se li va negar perquè la feina d’Stuart va ser tan bona i revolucionaria que els membres de l’acadèmia no creien que els simis de l’inici de 2001 fossin homes maquillats sinò autèntics micos. 

També va ser el responsable del maquillatge de la  quatre primeres entregues de Superman. 

Superman: les quatre estacions

Acabo de rellegir Superman: las cuatro estaciones, un còmic que narra els principis de Superman, amb guió de Jeph Loeb i dibuix de Tim Sale. És tracta d’una història amable, que no busca l’impacte en l’espectacularitat i la mida dels enemics sinò en la profunditat de la història. No hi ha ni les explosió de Krypton ni naus espacials, però és una de les millors versions sobre l’origen de Superman.

Estructurat en quatre capítols temàtics segons el calendari de les estacions, el relat de Jeph Loeb es basa en els moments que van formar la maduresa de Clark Kent. Recorre, en diferents fases el seu viatge, moltes vegades en solitari des de el final de la infantesa en Smallville fins assolir el seu destí en el “món adult” de Metròpolis. Cada “estació” està narrada per un personatge secundari: el pare de Clark, Louise Lane, Lex Luthor i Lana Lang. Les diferents perspectives subratllen el seu heroisme.

 Tim Sale aconsegueix un gran treball, partint de la interpretació artística de l’època daurada de Superman, traslladant les imatges i les icones a una sensibilitat moderna, amb desplegables de doble pàgina que emfatitzen la majestuositat del mite. Però el més interessant del treball de Sale no són les escenes d’acció sinó les vinyetes dedicades als personatges, més moderades, amb preciosos colors pastel de la mà del colorista Bjarne Hansen.

Loeb i Sales ambienten el mite de Superman en l’atmosfera acollidora i nostàlgica de l’Amèrica Rockwelliana, però no cauen en el sentimentalisme enfarfegador. Al contrari, aconsegueixen una exaltació dels petits pobles i dels seus valors, encarnats per Superman.  Un Superman que és tan poderós com íntegre i noble, i que fonamenta els seus principis en allò que va recollir dels pares i d’Smallville. Superman, que poden fer el que vol decideix fer el bé, és en la seva decisió reflex del bé que ha contemplat des de l’arribada a la Terra.

La muerte de Superman, per Espido Freire

Fa uns anys El Mundo va editar una col·lecció de còmics de superherois, amb unes interessants introduccions. En un dels volums dedicat a Superman Espido Freire escrivia un article que em va interessar molt perque jo també vaig llegir La historia de Superman quan era petit.

El cómic, desencuadernado y manchado por las moscas, aún debe de pudrirse en el desván de la casa de mis abuelos. La última vez que lo vi, hará cinco años, mientras salvaba algunos libros de la humedad y del silencio, las hojas estaban combadas y renegridas, y decidí dejarlo allí, como se hace con las leyendas de los héroes olvidados que regresarán algún día para salvarnos.

La historia de Superman llegó a mi primo como uno de tantos regalos de verano, libros, sobre todo; le gustaba leer, cada vez podía moverse menos, y los mayores no se rompían la cabeza con los niños. Él era generoso con sus cosas, no tenía con quién hablar de sus historias como no fuera conmigo, y en las tardes inacabables de verano, mientras los mayores dormían la siesta, yo conducía su silla de ruedas hasta la sombra del manzano y allí leíamos los dos, en silencio, con una seriedad adulta, compitiendo por memorizar argumentos, por inventar luego juegos en los que los libros ya no contaban. Los devorábamos, extraíamos de ellos la savia y los abandonábamos secos y sin interés.

Pero Superman era otra cosa. No pertenecíamos a la generación que creció con el mito, el Ciclón de Krypton, los tebeos comprados por céntimos en el kiosko, ni tampoco continuamos leyendo sus historias cuando abandonamos la niñez. Se hecho, leer cómics resultaba ligeramente anticuado, sólo nosotros en nuestro entorno conocíamos al Jabato, al Guerrero del Antifaz, a Roberto Alcázar. Más tarde llegó Spiderman, siempre por las series de dibujos animados, y aterrizaron los bellos mutantes de la Patrulla X.

Para nosotros, Superman comenzaba y acababa en aquel libro, que recogía historias de los años cincuenta y ordenaba los hechos cronológicamente. Seguíamos al superhéroe desde que era un niño, lo veíamos aprender a volar, observábamos la ingenuidad de Luisa Lane, con sus elegantes trajes sastre de la época, hasta que llegábamos a las historietas que más me gustaban: las que narraban lo más cercano a un devaneo amoroso que íbamos a presenciar: “La novia de provinciana de Superman” y “La boda de Superman con Luisa Lane”.

Superman dividía el mundo en buenos y malos, y resultaba evidente con quién estábamos alineados los niños Freire, que matábamos moscas con el afán justiciero de los que se creen en posesión de la verdad y con la crueldad descarnada que aflora a los nueve años. Vivíamos en ese mundo en compañía de Superman, Flash Gordon y de Michael Knight, que conducía su coche fantástico las tardes calurosas de agosto y siesta. Queríamos ser ellos, éramos ellos, volábamos, dábamos puñetazos a los villanos, poseíamos rayos equis en los ojos y aún no nos habíamos dado cuenta de que yo era una niña y de que mi primo no saldría jamás de su silla de ruedas. En los años de las promesas aún creíamos que cuando creciéramos podríamos ser lo que quisiéramos, yo astronauta y mi primo constructor de naves espaciales, yo poeta y él el científico que inventara la máquina del tiempo, siempre huyendo los dos, escapando de los mayores, la siesta, la enfermedad y la prisión de la infancia, sintiendo que éramos, como Superman, extraterrestres.

Durante el resto del año Superman se adormecía en un sueño de kriptonita, mientras yo asistía a la escuela, estudiaba solfeo y cambiaba de mes en mes cartas con mi primo, que se quedaba en el campo, sin colegio, sin compañeros, con los libros y las historias que había recolectado en verano y con los planos de las naves espaciales. En una ocasión, el héroe regresó; mi hermana me llevó a ver la película, la segunda parte de Superman, donde un Chistopher Reeve guapísimo y de ojos de zafiro renunciaba a sus poderes para pasar la noche con Lois. La fascinación por Superman, al que nunca más pude poner otro rostro, llegó a su punto culminante: compraba la bebida que regalaba los puntos Superman, escribía historias sobre Superman, e incluso se me pasó por la mente robarle el libro de cómics a mi primo.

Pero los años borran todas las pasiones, y de pronto crecimos, y no nos interesaban más las plantas que los héroes con capa, los tenistas que los actores, hacer antes que imaginar. Yo era una niña y sospechaba que no encontraría a nadie que me salvara de los villanos. Y él se enfrentaba a una existencia en la que cada año era un regalo, en que había que alegrarse porque aún conservara movilidad en la mano izquierda y pudiera usar un ordenador. Ya no existían consuelos, sólo aficiones, sólo modos de matar el tiempo hasta que acabara matándonos.

Mi primo murió el mismo año que murió Superman. Debía adivinar las señales, unos días antes habían narrado en los telediarios su muerte a manos de Doomsday, la mañana en la que murió yo me había acercado a un mercadillo donde vendían cómics destrozados del hombre de acero. El mundo se emborronó, mi primo moría a los veinticuatro injustos años, yo continuaba viva, de pronto Chistopher Reeve caía de un caballo y terminaba también en silla de ruedas. Las historias se convertían en una sola historia, sueños de volar, y hombres inmóviles, todo lo mismo, había ocurrido ya, continuaría ocurriendo.

No me engañaron cuando Superman reapareció. Fuera quien fuese, no era ya mi héroe. Mi héroe volaba, y había muerto, no había volado nunca y había muerto, apenas tuvo tiempo para caminar y había muerto. Ya no merecía la pena inventar mundos felices ni superhombres justicieros. Las historias iban a ser, desde aquel momento, únicamente para mí, que ya no pensaba en convertirme en astronauta, que no podría ser poeta. Los superhéroes se sienten muy solos bajo las gafas y un nombre inventado.

Olvidé allí el cómic, como se hace con los malos augurios. Acogí en mi casa, parientes pobres, a los libros que más le gustaban, Poe, Stevenson, Sinkiewitz, Joyce. Dejé las ruinas de otra época, el traje roto del héroe que podía volar.

La historia de Superman

Fa poc vaig retrobar al Mercat de Sant Antoni, aquest particular orfenat dels llibres oblidats, un còmic que havia gaudit quan era petit però que vaig perdre en un desigual canvi que vaig fer quan era petit. Va ser una feliç troballa d’un vell amic,  “La historia de Superman”. Va ser un dels primers còmics que vaig gaudir, crec que gentilesa d’una caixa d’estalvis, perquè abans les caixes d’estalvis regalaven llibres per Sant Jordi. Recordava especialment un episodi en què apareixia un cavall que volava, i també les guardes, unes meravelloses guardes amb un plànol on apareix el planeta Krypton. També narra una història cronològica de Superman des de que és petit fins que arriba a l’edat adulta. Els episodis que protagonitza quan és nen i sorprèn a tothom amb la seva força eren els que més m’agradaven. Aquestes retrobades però no són sempre exactament igual que el record, i així per exemple, l’Smallville original va ser traduït per un estrany Villachica, i el Superman del llibre és massa infantil.

És possible que gràcies a llibres com aquest es despertes en mi una fam inesgotable per llegir que encara avui dura.  També és probable  que aquest còmic, junt amb d’altres de Superman,  sigui responsable de l’atracció que sempre he tingut per Superman, en una categoria superior a la d’altres superherois. A casa dels meus oncles, a Lorca, les meves cosines tenien un còmic de Superman III, que no em cansava de llegir quan estava avorrit, malgrat que no havia vist la pel·licula.

A vegades penso en aquest interès pel món dels superherois , un món que no és real i que no té possibilitats de ser-ho. Què fa que sigui tan atractiu?, potser ens agradaria ser com ells, i tenir la capacitat de canviar el món, el judici ràpid per diferenciar el bé del mal i fer sempre allò que és correcte.

Superman va ser el primer dels superherois, el que té un codi més simple, més íntegre i el més fàcil d’interpretar, tant per nens com per adults. Superman va ser creat com el supervivent del planeta Krypton, que arriba a la Terra on els seus poders es multipliquen i és invulnerable. Però Superman no és Kryptonià, en realitat Superman beu de les fonts del nordamericà de l’Amèrica interior, el granger que com els Kent es basa en la moral cristiana, sempre disposats a ajudar al veí, baixar un gat d’un arbre o salvar el món de les urpes de Lex Luthor. Superman representa aquesta integritat, aquest ideal en que creu l’americà mig, i en el que els nens que portem a dins tantes vegades necessitem continuar creient.

Per això, un dels darrers millors Supermans que s’han fet, a banda del de l'Alex Ross, és el Superman de les Quatre Estacions, amb guió de Jeph Loeb i dibuix de Tim Sale, en que Superman té aspecte de nen gran, i on vaig retrobar l’encant que sentia al llegir “La historia de Superman” quan era petit.

Enllaços:
http://www.lacarceldepapel.com/2008/06/08/70-anos-de-superman/

Kingdom Come

Acabo de llegir Kingdom Come, simplement bestial. La demostració de que el còmic pot ser un gran art.

Kingdom Come és una obra mestra del còmic de superherois, del còmic en particular i de la literatura en general. Insuperable l'edició de Planeta, plena de material complementari del procés creatiu. És tracta d’una obra amb guió de Mark Waid i dibuix d’Alex Ross, que es centra en l’univers de DC Comics, protagonitzat per tota la legió de superherois que poblen l’editorial. Els principals protagonistes són Superman, Wonder Woman, Batman i el Capità Marvel. I com a secundaris de luxe tots els membres de la família DC, tots: Lex Luthor, Flash, Green Lantern, Robin, Aquaman... Un còmic crepuscular que fa tornar a creure en els herois.

 

La trama, complexa i gens maniquea, esta ben desenvolupada  i malgrat que ens mostra uns superherois cansats, més madurs del que és habitual i en alguns casos, sobretot en el de Superman, bastant torturats. Un transfons religiòs, la lluita dels déus entre els humans i un déus humans que s'ho mirem. No estem doncs davant una història fàcil com succeeix moltes vegades amb les histories de Superman, aquesta vegada la distància que separa els metahumans dels humans és massa gran i es planteja un dilema que pot portar a la destrucció de la humanitat si no es resol. Fins i tot els dolents estan marcats per un destí tràgic i més que dolents semblen víctimes de la pròpia inadaptació. Gran final, èpic. I gran epíleg, humà. 

El dibuix d’Alex Ross, hiperrealista, és definitivament immillorable, en molts casos costa creure que està davant d’un dibuix. El llapis d’Alex Ross està anys llum per sobre d’altres dibuixants hiperrrealistes, com Segrelles o Don Lawrence. Un traç superior, uns dissenys magistrals, uns superherois poderosos, unes imatges que no es miren, que s’admiren.

La història definitiva de l’univers DC, que indica la virtut del còmic i davant la qual em plantejo, ara que tan de moda estan les pel·lícules de superherois, la impossibilitat de portar-la a la gran pantalla. La ingent creació d’Alex Ross seria impossible d’assolir en cinema.

Imprescindible, els herois de DC, sempre més distants que els de Marvel, es fan carn de la mà d’Àlex Ross.

Impressionant la dedicatòria, a Cristopher Reeve, que ens va fer creure que l’home podia volar.